La curiositat

El passat 18 de febrer van emetre pel Canal 33 una entrevista a Salvador Pàniker, l'enginyer, filòsof i escriptor nascut a Barcelona l'any 1927. Temps enrere vaig afegir un article (1) en aquest blog on comentava el seu llibre Cuaderno amarillo. És molt agradable escoltar un mestre tan lúcid com Pàniker, carregat d'experiències i coneixements, instruint-nos sobre com encarar la vida; i la mort, que no és sinó l'altre cara inseparable del mateix fet. Dit de forma dialèctica: Tot el que és no serà. Tot el que neix morirà, La mort inevitable és el primer objecte que duem a la motxilla en ser abocats al món. Pàniker ressaltava que a occident dramatitzem excessivament el fet de morir, al contrari de les cultures orientals. Això ho deia un home de tindrà els 88 anys el proper 1 de març; un erudit que preguntat sobre el sentiment de joventut diu que un ès jove mentre tingui curiositat. Per això hi ha qui malgrat tenir pocs anys no podem dir d'ells que tinguin un esperit propi de la joventut, donat que viuen en l'autocomplaença impermeables a qualsevol desig de novetats intelectuals, artístiques, científiques o creatives. L'entrevistat va remarcar que en cada moment de la vida s'ha de fer el que cal, sempre s'ha d'analitzar el nostre estat actual establir un clar ordre de prioritats i acomplir-lo.

També recomanava a tothom d'escriure un dietari, perquè ajuda a mantenir l'hàbit de reflexionar sobre els esdeveniments rellevants del dia. Semblant a aquest exercici hi ha qui propugna caminar sovint sol, sense acompanyants, perquè practicant aquesta activitat amb regularitat a més dels beneficis orgànics també s'estimula l'activitat psíquica; que ens porta a una reflexió interior, un veritable diàleg introspectiu amb un mateix, on els elements rebuts de l'exterior enriqueixen el pensament aportant-nos variats punts de vista i nous coneixements. 

Resumint: Per gaudir de la vida limitada que ens pertoca i per a no envellir de forma indigna abans d'hora cal enriquir-nos constantment ampliant el nostre bagatge de coneixements i els nostres dies d'infatigables tasques d'aprenentatge.

...-

(1) Entrada de 15.09.2008: El pecat i la ignorància

La roda de la Fortuna

Ahir, al capvespre, retornàvem de casa la Rosario per la ruta habitual: la riba dreta de l'Avda. del Vallès en direcció Sud fins el carrer de Santa Marta on després de recorre'l uns vint metres vam girar a l'esquerra accedint a l'últim tram del carrer Sant Damià, el qual ens permet entrar a la carretera de Montcada, la mítica i tan transitada "N-150". Doncs, quan justament havíem recorregut la meitat del nostre tram de Sant Damià un Bus provinent del pont de la carretera de Montcada sobre la Riera de les Arenes hi accedia de cara a nosaltres; vaig frenar fins aturar del tot el meu vehicle perquè el meu carril l'ocupava un utilitari blanc amb el llums de parada d'emergència. Mentre el bus s'apropava a nosaltres per carril contrari un nen de poc més de dos anys va aparèixer per entre un cotxe aparcat correctament i el que ens barrava el pas, que presumptament era del seu pare. L'escena estava perfectament il·luminada pel nostres fars, un nen amb un hipopòtam de peluix amb la intenció inqüestionable de traspassar el carrer des de darrere el cotxe del seu pare fins l'altre vorera on altres familiars atreien el seu interès. Vam veure la inevitable intersecció del cos del nen amb la massa del bus que s'apropava a baixa velocitat, vaig prémer el clàxon i el bus va aturar-se amb la mínima brusquedat, el nen va traspassar el carrer il·luminat pels meus fars i els del bus, aliè a que havia salvat la vida en un instant gràcies a l'habilitat del conductor del bus de la línia 3 davant la indiferència dels seus progenitors.

És un cas que podem definir d'anti-serendípia; o, és un veritable cúmul de casualitats amb final feliç. Quan el nen repassi la seva vida haurà de constatar que després del crepuscle del dia 8 de febrer de 2015 va estar a menys d'un segon de morir xafat per les rodes del bus de la lìnia 3 amb la col·laboració imprescindible de la desídia dels seus pares que el van deixar en mans de la voluble roda de la fortuna.

...-

Els amics del meus amics

Ahir a la tarda vam acompanyar la nostra estimada Rosario en el sepeli d'un familiar mort el passat dimarts amb més de 84 anys, el vincle del qual amb ella era molt més d'entranyable afecte, fraternal humanitat y amistat sincera, que no pas per raons de sang o simple parentesc polític. Altre cop, ahir es va fer manifest que les alegries dels nostres amics i estimats són les nostres alegries i les seves penes són les nostres tristors.

Personalment jo havia tingut molt poc contacte amb l'home que honoràvem en el temple del tanatori egarenc, però sempre l'havia vist com una personalitat extremadament honesta, alegre i positiva; malgrat que la vida molt dura que li va correspondre viure no va deixar de infligir-li severíssimes proves de paciència on demostrar la seva virtuosa abnegació. Va ser pare de dos fills i quatre filles, cinc segons la Rosario. El més petit dels nois va renunciar voluntàriament a la vida quan tenia al voltant de vint anys. Aquest fet traumàtic va afectar terriblement la vida familiar, fins el punt que la mare no va recuperar-se mai de xoc.

En el sepeli, emocionant per las breus i precises paraules de comiat que una de les filles ens va dirigir als presents lloant la figura del seu pare, vaig sentir que acomplia amb dos deures: un, acompanyar la nostra estimada Rosario per la mort d'un puntal de la seva vida, el paleta que va aixecar totxo a totxo la llar on ara ella viu confortablement; i l'altre va ser el fet de palpar, un cop més, l'evidència de la fragilitat i brevetat de la nostra pròpia vida de forma que sens dubte d'aquí a pocs anys, tan de bo que siguin molts, nosaltres mateixos serem els objectes de comiat dintre d'un taüt de fusta envernissada.

...-

Pa a la paperera

Avui comento una fotografia, trista i que m'avergonya, recollida dels diaris locals. Una paperera plena d'entrepans. No sé a vosaltres; però, a mi em sembla una imatge esfereïdora; i no únicament per aquella dita que sempre repetien a casa, sobre tot la iaia Maria, que deia: "El pa no es llença. És pecat fer-ho".

Realment en aquests temps de crisi i de desigualtats creixents, on el rics cada vegada són més rics i el pobres cada cop més pobres, sembla una obscenitat la visió d'una paperera plena de menjar. El fet de ser presents, com simples testimonis de pedra, ens fa còmplices i reclama una acció d'aquells que no estiguin adormits per la rutina i el pensament de que "Això no te res a veure amb la meva vida".

Una amiga m'ha dit que "tinc la pell com de paper de fumar", i que si m'afecta la visiò d'aquest tres o quatre entrepans què passarà si penso en els centenars de tones de menjar en bones condicions que es llencen cada dia a les escombraries directament des dels "palets". Passeu un bon dia... Si podeu!

Foto: Cristóbal Castro (La Torre del Palau)
...

Cavalcada de Reis

Demà, sisè dia del nou any, la tradició d'origen bíblic de l'Epifania mana que el món cristià celebri la festa de la manifestació (revelació) de Jesús com els Messies davant els tres Reis Mags d'Orient, o un nombre indeterminat de Savis segons altres fonts. La diada ha arribat un any més, posant fi a les festes nadalenques coincidents amb el solstici d'hivern a l'hemisferi nord. Casualitat?

Tal dia com avui, 5 de gener vigília de Reis, surten als carrers de les nostres ciutats carrosses guarnides amb més o menys art i enginy per obsequiar la quitxalla i també més grans, amb caramels a grapats. Assumpte forca perillós, perquè no seria el primer nen accidentat sota les rodes dels vehicles tractors per causa de la captura d'una llaminadura bellugadissa. A la meva infantesa els pares sempre duien els fills a mirar la cavalcada, a patir fred a la Rambla o davant l'Ajuntament; en acabar l'acte sempre havien nens amb dits trepitjats per l'ingenu intent de recollir un dolç de sucre cristal·litzat aturat al terra. Altres més grans amb idèntica mala sort havien rebut una dolça pedrada al bell mig del vidre de les ulleres que ara lluïa una magnífica i nítida esquerda.

L'endemà era l'últim dia de vacances escolars d'hivern, després el món tornava a la seva rutina de camins envoltats de bonica gebre al matí; i, de camins enfangats al migdia.

...-
Nota: Recordo haver escrit alguna entrada anterior sobre aquest mateix tema.

Vides truncades

La tràgica ventada del passat 9 de desembre al Vallès Occidental va malmetre molts arbres del Cementiri de Terrassa; instal·lació funerària inaugurada al 1932 a fi de desmantellar el Cementiri Vell que havia quedat obsolet i absorbit pel creixement del nucli urbà.

Avui, diumenge 28 de desembre, acompanyant els familiars d'un veí de tota la vida, he pogut fer aquestes fotos. Poden fer-se moltes lectures, però la més important és que tot té el seu final; malgrat que el major patiment, d'aquells que han perdut un familiar, un amic, un bon col·lega o un camarada, és quant una vida queda truncada abans del que pertoca.

Aprenem d'aquestes imatges, i encarem els anys que ens resten de vida amb l'entusiasme i generositat del militant obrer, José Martínez, mort atropellat als 23 anys. Si no recordo malament era membre d'una minoritària escissió maoista del PCE, o del PSUC; tot i que la seva característica humana era la lluita desinteressada per l'adveniment de la democràcia i les llibertats en l'Espanya dels primers setantes del segle passat. El seu funeral va ser una demostració de lluita antifranquista, centenars i centenars de treballadors, de tots els partits, sindicats, grups i grupúscles (s'ha de pensar que en aquell any encara restaven en la clandestinitat) van acompanyar caminant el fèretre dut a les espatlles dels seus camarades des del seu domicili, en els pisos alts de la carretera de Rubí, fins el cementiri on va ser directament ficat al nínxol de la foto; potser amb la bandera vermella i l'estrella de cinc punxes, símbols de l'internacionalisme proletari i amb una carta (llegida al públic en l'acte del seu comiat) dirigida a la seva filla de pocs mesos per a que 25 anys després li fou lliurada, amb consells per no afluixar mai en la lluita per la llibertat i el socialisme.

...-

Llenya

Una estimada, i jove, neboda emigrant en un país centreuropeu a la recerca d'oportunitats per a desenvolupar la seva formació professional en el camp de la sanitat i la geriatria ens ha fet arribar una foto de la llar de foc de la petita borda alpina que s'ha llogat a mitges amb una col·lega.

La foto m'ha activat les sinapsis neuronals de l'emoció i la nostàlgia (si és que existeixen específicament com a tals). El fet és que en veient les flames a la llar de foc m'ha vingut a la memòria els matins d'hivern, quan ajudant a la mare anava a recollir llenya per les vinyes i camps propers a casa. Amb les branquetes petites sobre un paper rebregar (sovint del diari "Siete fechas") engegava el fogonet que de seguida alimentàvem amb troncs més gruixuts; o, com era més habitual amb carbó de llenya. Aquells branquillons eren imprescindibles sobre tot per a encendre el braser; únic mitjà de calefacció en les gèlides matinades dels hiverns dels cinquantes del segle passat.

Vist des d'ara la despesa de temps en la recerca d'energia era enorme. En aquells anys esmerçàvem moltes hores per a la compra d'altres fons d'energia tèrmica; a més de la llenya recollida de franc calia compar: carbó de llenya, carbó de pedra, cock, carbonet, terragada; i, anys més tard, petroli (l'actualment denominat kerosè).

...-