Estrès

Començo a escriure aquest post a poques hores de la fi de l'estiu el qual enguany he viscut en estat de semiconfinament, en contacte només que un reduït grup de familiar i sortides a un parell de centres comercials i curtes caminades sempre pels mateixos indrets. Tot plegat un escenari relaxat del que no havia gaudit mai en el passat. Sigui per la pressió laboral d'una banda o per l'organització de les vacances per l'altra sempre he estat immers en una situació que puc qualificar clarament d'estresant.

A la xarxa trobareu nombrosa informació sobre l'estrès: descripció, causes, símptomes, efectes i com evitar els efectes negatius. Per tant aquí us faré un petit resum. Entenem per estrès l'estat de tensió que l'organisme humà, i també en els animals, es genera per una situació d'alarma; s'alliberen hormones que acceleren el cor, alerten el sistema respiratori, retiren recursos dels òrgans no destinats a la lluita o la fugida. En molts aspectes aquesta resposta de l'organisme amb la ràpida aportació d'hormones és correcta i necessària per la supervivència. Però, en situació de constant estrès, amb alts nivells d'hormones con les glucocorticoides condueix a un estat de toxicitat que malmet òrgans, en ocasions irreversiblement, com el cor, el sistema gastrointestinal; o el que és pitjor, produeix la destrucció de neurones, especialment les relacionades amb la memòria. Podem concloure, doncs, que l'estrès en excés ens fa emmalaltir i morir prematurament, recordeu: l'estrès mata.

Els estudis relacionats amb l'estrès, les seves causes i efectes, són relativament recents, de la segona dècada del segle passat. Potser per aquesta invisibilitat ha estat poc considerat en les nostres societats; però, a la llum dels estudis actuals cal responsabilitzar-lo de l'origen de moltes malalties. Cal, per tant, aplicar immediatament els procediments i conductes que evitin l'estrès i els seus efectes tòxics; tals com són fer activitats en la natura: el senderisme, la jardineria i l' horticultura; o fer manualitats, jocs de taula; i, tota mena d'activitats creatives: cuinar, pintar, dibuixar, llegir, cosir, fer punta de coixí, escoltar música, conversar amb amics a l'entorn d'una taça de te, o una copa de cava, i aquí defugint sempre els temes polèmics i controvertits.

 

...

Fites

No trobava temps ni manera de començar aquest post per la importància dels esdeveniments que m'han envoltat les darreres setmanes. El tema ha d'ésser sobre el pas del temps i les fites que assolim. En el meu cas, aquest agost he arribat a la més que notable categoria d'avi. És una circumstància de les que marquen punts d'inflexió en la nostra història personal. Com quan ens emancipem, o ens casem, o per la mort d'algún dels nostres més propers. Però, sobre tot, quan neix un primer fill és quan ens canvia profundament el model de vida. A partir del moment de ser pares per primer cop la nostra vida està determinada per la responsabilitat de guiar el nou nascut i assegurar-li l'arrelament en la següent generació. La prioritat passa a ser la salut, l'educació, el benestar dels nostres descendents; la nostra feina és dotar-los d'un entorn favorable pel seu desenvolupament i el seu futur en tots els aspectes: acadèmic, professional, familiar...

Les fites dels infants són més específiques: el dia que el nadó perd el cordó umbilical, el dia que diu les primeres síl·labes, el dia que fa el primer pas; i mesos després el primer dia sense bolquers o el primer dia d'escola; quan comença a llegir i escriure... i quan deixa de ser un infant.

L'alegria de ser avi em desborda, vull trobar amb qui compartir-la, de seguida ho vaig comunicar a familiars i amics, però també m'hagués agradat dir-li al meu pare i a la meva mare i altres que ja no hi són. Segur que se n'alegrarien.

Recordant-los em venen a la memòria escenes del passat: els meus pares, les germanes. Com la d'aquella albada d'un matí d'hivern, quan just tenia set anys, el pare em va fer llevar i va dur-me a casa d'una veïna. La mare no hi era i quan el pare va marxar la dona va dir-me que des d'ara tindria una germana. Deu anys després, quan el treball d'aprenent a la fàbrica y els estudis feien que passés poc temps a casa dels pares va néixer la meva segona germana.

Recordo el meu pare, ell mai va poder assolir el seu ideal de ser autònom, tot i que al llarg de la vida ho va intentar, treballant a casa en les hores lliures de la feina a la fàbrica on destriava i classificava pells pickelades. A casa va muntar una adoberia de pells al cobert del final del pati, amb el corresponent disgust i la irritació de la mare. Finalment el pare va vendre la casa i va traslladar la maquinària a una granja de Sabadell propera a la Torre de l'Aigua, però a l'altra riba del riu Ripoll, on preparava pells d'ovella al crom per guanteria industrial i camusses per netejar cotxes. De passada criava conills per consum propi i conreava dues dotzenes de metres quadrats d'hort on plantava cols pels conills, tomaqueres y mongeteres. Un enfisema pulmonar, conseqüència del tabaquisme i de respirar vapors de formol, el va matar després de fer els 70 anys. La mare va resistir la viduïtat mitja dotzena d'anys, però finalment va llevar-li la vida l'embat d'una cardiopatia.

 

...

Nota: La imatge pertany a una coneguda artista gràfica que publica els seus treballs en la xarxa.

Caritat i filantropia

Fotograma del final de Viridiana

Un recent programa de la tele ens ha fet recordar l'actor, originari d'Àguilas (Múrcia), Francisco Rabal. Un actor de carrera singular, per casualitat va passar de ser un senzill electricista d'uns estudis cinematogràfics de Madrid a ser un dels més rellevants actors del cinema espanyol. Fruit d'aquest record ha estat el desig de retornar a visualitzar la genial obra de Luís Buñuel "Viridiana", únic film espanyol guanyador de la Palma d'Or a Cannes. La sort, i el bon criteri d'algun entusiasta del cinema, ha fet que una còpia de gran qualitat d'àudio i vídeo sigui disponible en internet.

Com molts dels meus coetanis amb inquietuds culturals haviem vist en el seu moment les vanguardistes pel·lícules de Buñuel, sovint en sessions de cinema d'Art i Assaig, amb comentaris i debats del públic a la sala després de la projecció. Així va ser amb Nazarin, Viridiana, El Ángel Exterminador; no tant amb les posteriors produccions: Tristana, Belle de Jour, El discreto encanto de la burguesía.

En quant a Viridiana, sabem que està inspirada en la novel·la de Galdós Halma i que va ser un encàrrec del productor mexicà Gustavo Alatriste per a lluïment de la seva esposa Silvia Pinal i com continuació en el tema de la moral cristiana i les seves contradiccions iniciada en format de trilogia l'any 1958 amb Nazarin, també protagonitzada per Paco Rabal, i acabant per la inacabada "Simón del desierto". Centrant-nos en Viridiana, s'ha de dir que tots els actors interpreten el seu personatge de forma magistral, tant els principals com Fernando Rey, Silvia Pinal, Paco Rabal, com els secundaris: la minyona, el caporal, la filla de la minyona, fins i tot els captaires, que segons explica Teresa Rabal, que interpretava la filla de la minyona però que era la filla real de l'actor Paco Rabal i que llavors tenia 9 anys, alguns d'ells eren autèntics mendicants, recollits del carrer amb les seves indumentàries polloses. Ella explica que va cobrar 5000 pessetes pel seu treball en el film i que van haver-la de rapar per haver-se contagiat de polls des de la manta que utilitzava i que havien dut els captaires.

Viridiana va ser aclamada per unanimitat del jurat i públic en el Festival de Cannes del 1961, essent l'única pel·lícula espanyola que ha obtingut el primer premi en Cannes. Malgrat aquest èxit entre el públic i la gent del cinema, la crítica ferotge desfavorable del periòdic del Vaticà L'Osservatore Romano, que la qualificava d'impia i blasfema, va donar peu a la seva prohibició a Espanya i Italia; i la destitució del funcionari espanyol que havia recollit el premi. En realitat Buñuel no critica la caritat, però si que demostra que la caritat mal entesa fa més mal que bé. Deixem de banda la polèmica entre caritat-llimosna i estat social entès com aquell on cada un rep el que li cal i tothom aporta el que està facultat de fer. Una societat on hi han captaires es injusta, inhumana i insolidària. Alguns crítics ha volgut apreciar una visió contrària la utopia marxista de la redempció de la humanitat a partir de la gestió de la societat per les forces proletàries. El fracàs, en Viridiana, de la pressa del poder per les classes baixes no és la derrota del proletariat organitzar que,en aquesta metàfora, serien el caporal i la minyona. Els captaires que recreen el sopar de Leonardo da Vinci són elements més propers al lumpen que aquella classe obrera la qual el socialisme científic del segle XIX atribuïa la tasca d'emancipar la humanitat.

Con les autèntiques obres d'Art, Viridiana, és una peça oberta a moltes lectures, farcida de missatges, amb tocs de comèdia. Tot i que l'eix troncal és la interpretació de la caritat cristiana també es mostra una actitud positiva vers el progrés tècnic com la millora dels cultius o l'aplicació de l'electricitat a la finca; i en defensa de les noves formes de relacions socials com les de parella sense haver passat per l'altar, cosa que avui ens fa riure però que per l'Espanya de 1961 era una abominable heretgia.

Fitxa tècnica:

Títol original: Viridiana

Any: 1961

Durada: 90 min

Direcció: Luís Buñuel

Guió: Luís Buñuel, Julio Alejandro. a partir de la novel·la "Halma" de Benito Pérez Galdós

Música: Gustavo Pitaluga

Fotografia: José Fernández Aguayo

Actors: Silvia Pinal, Fernando Rey, Francisco Rabal, Margarita Lozano, José Calvo, Teresa Rabal, Luís Heredia, Victoria Zinny, Joaquin Roa, José Manuel Martín, Lola Gaos, Juan García Tienda, Sergio Mendizábal, María Isbert.

Format 35mm BN

País: Espanya, Mèxic

Premi: Palma d'Or a Cannes 1961

Comparació del mural de Leonardo da Vinci i la "foto fixa" de  Buñuel en Viridiana

...

El què i el com

També podia haver titulat aquest post con "El contingut i el continent" fent referència a les dues parts ben diferenciades constituents de les obres d'art com poden ser les pel·lícules. És evident que ambdues són entitats avaluables independentment una de l'altra. Per una banda tenim el suport visual, estètic, rítmic, acústic que per sí mateix ens transmet, o al menys ho intenta, un ambient, un clima i uns sentiments que polsen les cordes dels afectes i les emocions dels espectadors. És clar que cal una predisposició, una receptivitat, que sàpiga interpretar els senyals que el director i tots, dic tots, els creatius del film han abocat en la confecció de l'obra d'art. Per altra part, tenim els conceptes, valors ètics i morals que el director i guionistes pretenen transmetre als espectadors. Generalment aquest van imbricats en la trama, la història i els esdeveniments que viuen els personatges, aquí recau el treball primer en els guionistes i després en l'habilitat dels actors i actrius per ficar-se dins el personatge i mitjançant les paraules, la tonalitat de veu, els gestos i actituds comunicar-nos als espectadors el que senten; oferint-nos una connexió directa amb el seu "jo" més íntim.

Aquesta diferenciació és molt evident en el film dirigit per Lee Daniels en el 2005, "Shadowboxer", el mateix director i productor que l'any 2008 presentava l'oscaritzada "Precious". "Shadowboxer" fa al·lusió a l'activitat esportiva d'entrenament del protagonista masculí, interpretat per Cuba Gooding Jr. el qual en el film és fillastre de la dona interpretada per Helen Mirren. Tots dos personatges són sicaris, assassins a sou professionals, que acaben establint vincles afectius molt intensos alimentats, potser, per l'efecte devastador d'un càncer i d'una mort imminent. L'avaluació de les conductes morals i ètiques resta oberta a l'espectador filtrada, com no pot ser d'altra manera, per la personalitat i sentiments del propi espectador. El film reflecteix un món intensament real on moltes consideracions són factibles, subjectes a diverses valoracions per la percepció de l'espectador.

Essent un film considerat drama, thriller, no s'assembla a cap altre que hagi vist. Excel·lent la música, la llum, el tractament del color i les escenes de natura, inclosa la caiguda de pètals a l'estil japonès. La quietud de la càmera evitant sotracs i molestos tremolors de la imatge, dels quals els films actuals fan un extens i abusiu ús per donar efecte d'acció. Les llargues escenes en silenci i, fins i tot, la criticada per inexpressiva actitud (hi ha qui diu poquerface) de Cuba Gooding Jr. són recursos escènics molt eloqüents pels qui saben interpretar un gest o una mirada.

En definitiva, per part meva, ha estat el brillant descobriment d'un director excel·lent, que al 2008 va dirigir Precious, un altre film imprescindible per entendre el racisme i la discriminació als EEUU, tant de l'any 1987, època on s'ubica Precious, com en la més rabiosa actualitat com il·lustra el moviment BLM (Black Lives Matter).

Per acabar vull agrair a la televisió d'àmbit català del grup Godó, (8TV), l'excel·lent programació de cine en la franja horària de 22 a 24 hores. Ahir vespre, per exemple, van emetre "Mi mapa del mundo" del 1999 amb Sigourney Weaver, Julianne Moore i David Strathaim. No comentaré aquí aquest film, però cal saber que va estar seleccionat per il·lustrar la cloenda d'un curs d'infermeria a Cantàbria; i, la qual Carlos Boyero va qualificar d'insuperable l'actuació de Sigourney Weaver.

Fitxa tècnica:

Títol original: Shadowboxer

Any: 2005

Actors: Helen Mirren, Cuba Gooding Jr., Stephen Dorff, Vanessa Ferlito,

Mo'Nique, Macy Gray, Joseph Gordon Levitt, Julia Yorks

Durada: 92 min

Direcció i producció: Lee Daniels

Guió: Will Rokos

Música: Mario Grigorov

Fotografia: M. David Mullen

País: EEUU

...

L'art de contar les hores

Anys enrera vaig dedicar un dels comentaris d'aquest blog a justificar el meu acomiadament dels rellotges de polsera. Desplaçats del món pels mòbils i smartphones. Eren molestos de dur, tant a l'hivern que s'entrebanquen amb els punys de les camises com a l'estiu que fan suar el canell.

Aquells que ja tenim uns anys hem pogut acumular una considerable quantitat d'aquells rellotges que, el meu cas, conservo més per raons afectives que no pas les raons pràctiques. Molts són andròmines irrecuperables, veritable deixalla, sense busques, sense maquinària, desgastats i plens de ratllades.

Els enginys nous d'aquesta mena que encara ocupen mostradors per a ser venuts a les joieries i botigues de complements són considerats com purs objectes decoratius i ornamentals tal com els anells i collarets; o fins i tot com inversions sumptuoses de firmes que tothom coneix.

Sovint m'he preguntat el perquè conservo aquesta ferralla, i crec que és per l'ancoratge a bocins de memòria que tots ells conserven de manera molt expressiva. Parlen dels dies passats en que aquest objectes, ara obsolets, formaven part de nosaltres. Alguns els vam regalar a algú molt estimat, van ser comprats pensant en aquella persona tan important per a nosaltres. Altres ens van acompanyar en moment feliços, o atzarosos, de la nostra vida. Un que recordo però no conservo va ser aquell que va comprar-se l'avi amb els seus primers estalvis cents anys enrere. Era una joia amb aspecte de haver estat feta manualment. Una esfera escassament ornamentada, senzilla, lleugerament asimètrica en el seu intent de ser un cercle; peça única amb caixa d'or de baixa llei i moltes hores de feina, tot i la imperfecta geometria constructiva.

...

Pluja de maig

Som a la desena setmana des de l'inici del confinament. La corba de contagis i de morts pel Covid-19 mostra una forta baixada, per tant ara començaran a aplicar-se a l'àrea metropolitana de Barcelona aixecaments de les restriccions a la mobilitat segons el programa de fases dissenyat pel Ministeri de Sanitat seguint els criteris dels seus assessors tècnics, tot i que ja fa dies que s'autoritza el passeig en franges horàries determinades en funció de l'edat, juntament amb altres mesures per evitar contagis.

El passat dissabte a la tarda va ser de pluja com és habitual a les primaveres mediterrànies. Avui els plàtans d'ombra mostren la frondositat immaculada de fulles novelles que entrellacen les branques de les capçades contigües formant un continu d'ombra sobre la vorera des de la cantonada Nord, la de la botiga de mascotes, i la cantonada Sud, on és l'escola de dansa clàssica per infants. La natura aquest dies limitant la presència d'humans al carrer s'ha implicat en la conservació del distanciament social.

Una colònia de pardals, que deuen niar entre les teules de a prop de casa, s'han fet visitants diaris del meu balcó. He acabat per oferir-los en un platet escantonat les engrunes resultats de tallar el pa. Fins i tot he ocupat les llargues hores de confinament en la construcció d'un niu aprofitant una capsa vella de CD i els llistons d'una canya que havia estat guia de l'extingit gessamí que ens van regalar la primavera passada els cosins de ca n'Anglada. Ha estat el tercer intent de tenir un gessamí, però no sobreviuen la tardor i moren.

Les plantes de la galeria són només les que han sobreviscut l'hivern, tret d'un gerani que per menys de dos euros vaig comprar en un centre comercial fa dues setmanes. És una mena de triomf de la natura, amb la mínima intervenció humana. El confinament planetari ha esdevingut un bé per a Gaia; malgrat les pèrdues econòmiques i l'incert futur pels Sapiens. Les aigües, l'atmosfera, la capa de vida que envolta el planeta guanyen amb el Covid-19, un l'assot pels humans que farà recordar l'any 2020 de l'era cristiana. Una oportunitat per canviar el curs de la Història. Un fet carregat de potencial com aquells petits detalls que determinen un curs de vida totalment diferent del que hauríem tingut sense aquell l'esdeveniment. Per exemple, aquell dia en que vaig decidir no acceptar la feina ben remunerada en una oficina d'arquitectura a Sant Cugat. Si hagués dit que sí al meu potencial cap de la constructora segur que ara no estaria escrivint això mentre espero que sigui l'hora de preparar les llenties, ni el meu entorn seria el que és, ni per mi ni pel meu entorn.

...

Primera lluna de primavera

Som al dia 34 de confinament, forma moderna de denominar la quarantena que es perllongarà al menys fins el maig. Una certitud és que el "desconfinament" serà progressiu, de fet dilluns passat va començar el retorn a la feina d'un ampli sector de la indústria, la construcció i altres activitats que restaven en "hivernació" des d'abans de Setmana Santa. Aquesta festa religiosa, coincident amb la primera lluna plena de primavera, i els ritus cristians tradicionalment vinculats amb ella també s'han suspès de manera que el Covid-19 ha estat el més gran factor de laicitat social mai vist.

Potser encara no som conscients del canvi, immens, que aquesta pandèmia ens portarà al conjunt de la població mundial. Ha quedat al descobert la vulnerabilitat dels humans davant uns microscòpics virus que s'han aprofitant de la mobilitat global, facilitada per les companyies d'aerolínies i la modificació degut a l'activitat humana de l'entorn on restaven confinats. La periodista Sonia Shah ha publicat un article (1) en el número de març de "Le Monde diplomatique" on destaca la relació entre pandèmies i activitats humanes que alteren la natura i la vida animal. Segons explica des de 1940 han aparegut o reaparegut centenars de patògens en regions on mai havien estat observats. La desforestació de milions de km2 ha fet l'efecte d'obrir la caixa de Pandora incrementant la pressió biològica que facilita el salt dels patògens entre espècies. Con veieu és una explicació llunyana de les teories conspiranoiques que atribueixen el Covid-19 a un producte de laboratori, tal com abans s'havia dit del VIH.

És previsible que aquesta epidèmia global que ens colpeja, aturant l'activitat de més de dos mil milions de persones, passi i pugui ser neutralitzada per la ciència; però, qui pot garantir que el comportament de la propera infecció planetària no sigui encara més agressiu.

Sens dubte el model productiu, comercial i turístic que hem dut fins ara no podrà tenir continuïtat. Som en un món nou, on aquell estil de vida s'ha acabat per sempre. Els economistes prediuen per d'aquí a pocs mesos la crisi més greu des de la Segona Guerra Mundial com efecte del confinament i l'aturada planetària. En les darreres setmanes als EEUU s'ha incrementat el nombre de persones a l'atur en desenes de milions. Entretant, en alguns països, s'aproven pressupostos per assegurar una renda mínima vital a les cada cop més nombroses famílies sense recursos. Per altra banda cal tenir pressent la tesi de Naomi Klein exposada al seu llibre "La doctrina del Shock" per deduir qui traurà benefici de la pandèmia i qui perdrà drets i benestar social. 

...

(1) Contra las pandemias, la ecología. Sonia Shah. "Le Monde diplomatique, nº 293 Març 2020. Sonia Shah és
periodista, autora de "Pandemic: Tracking Contagions, from Cholera to Evola and Beyond". Sarah Crichton Books, Nova York, 2016.


...