Aprofitar la vida

Dies enrere vaig anar a cine, al de veritat, al de la gran pantalla i les diverses files de butaques renglerades en pendent. Feia anys que no visitava una autèntica sala de projecció com cal. Els darrers cops van ser amb motiu de la pel·lícula "Tchindas" de temàtica LGTB a la qual vaig dedicar un post al novembre de 2015, i tres mesos després "La juventut", que va ser al febrer de 2016. Ambdues van ser comentades en aquest bloc. 

El tema principal del film "Living" de l'any 2022, dirigit per Oliver Hermanus és prou conegut i bastament tractat per diversos autors. Per exemple em ve a la memòria "Mi vida sin mí" d'Isabel Coixet. El protagonista de la història descrita per Akira Kurosawa a "Ikiru" del 1952, de la qual "Living" és un fidel remake, és diagnosticat d'una malaltia en estat que no pot tractar-se. El pacient afronta la realitat de que li queda poc temps de vida i actua en conseqüència. Els lectors de més edat segur que han viscut situacions similars en l'entorn familiar o social. Personalment ho he viscut diversos cops. He sentir la greu comunicació: "... vinc a dir-te que em queda poc temps de vida". En aquells moments m'he quedat sense paraules. Com en aquell vers de Rafael Alberti, tot i que va ser escrit en un altre context: "Las palabras entonces no sirven, son palabras". 

El film d'Oliver Hermanus situa l'acció en el Londres després de la II GM  mentre que Kurosawa descriu el mateix fet en Tòquio. La composició de les imatges, el format de la pantalla, les taules dels funcionaris plenes de piles de documents, el ritme pausat... són alguns dels elements que agermanen i homenatgen la versió de Kurosawa, alhora inspirada en la novel·la de L. Tolstoi "La mort d'Ivan Ilich. 

La versió d'Oliver Hermanus, com la de Kurosawa, ens ofereix l'oportunitat de fer una intensa reflexió sobre el sentit de la vida i la consciència de la pròpia mort. Seria interessant preguntar-nos què faríem de la resta de la nostra vida si tinguéssim, com els alls, data de caducitat de menys de sis mesos. El film tracta molts altres temes derivats del fet de viure i de conviure. També fa reflexionar sobre la tasca dels funcionaris i tota mena de servidors públics, con ara els polítics. Sens dubte són questions actuals que no podem deslligar de la condició humana.

 

 

Fitxa: 

Títol: "Living" (Viure)

Director: Oliver Hermanus

Guió: Kanzuo Ishiguro.

Durada: 102 minuts

Actors: Bill Nighy, Aimee Lou Wood, Tom Burke, Alex Sharp, Adrian Rawlins

Any: 2022

Països: UK, Japó, Suècia

Gènere: Drama

Música: Emilie Levienaise-Farrouch

 

...

Una història d'extermini

L'autora del llibre, que comento aquí, és una historiadora britànica especialitzada en Història de la Indumentària, concretament en el vestit del darrers dos segles. Ens explica que en l'àmbit de les seves investigacions va topar amb uns fets rellevants que involucraven treballadores de la confecció tèxtil presoneres en els camps d'extermini nazis durant els anys 1940-1945. Un d'ells, potser el més conegut, va ser el complex Auschwitz-Birkenau en territori polonès. Sobre l'alliberament de Polònia veieu el post de novembre passat. 

Adlington relata de forma perfectament ordenada i documentada la barbàrie que van patir els jueus i altres col·lectius: comunistes, gitanos, testimonis de Jehova. Tot conseqüència directa de l'arribada al poder en Alemanya del partit xenòfob i racista dirigit per Adolf Hitler, NSDAP, Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei, (Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors). 

En el relat, o millor dit, en l'informe d'investigació periodística, l'autora en presenta més de vint dones, entre elles les germanes Bracha i Katka, en el límit de la resistència humana front l'adversitat i la voluntat d'exterminar-les. Eren, totes elles, presoneres del camp d'extermini que van sobreviure, alguna d'elles mil dies, gràcies a la seva habilitat per cosir vestits per a les dones del dirigents militars i administradors del complex Auschwitz-Birkenau. És un llibre molt recomanable per mantenir viva la memòria d'uns fets tràgics, monstruosos, que ens són relativament pròxims en el temps i l'espai; tot i que no manquen en l'actualitat negacionistes de l'Holocaust ni partits de similar ideologia a la del dictador Adolf Hitler. 

No és una novel·la. El llibre ens descriu les vivències reals que van patir aquelles dones seleccionades per treballar de costureres en un dels múltiples "kommandos" que el gestors d'Auschwitz-Birkenau organitzaven per l'òptima explotació esclavista dels presoners en funció de les seves habilitats i coneixements. Les nombroses notes de l'autora són al final del llibre i ocupen quaranta-quatre pàgines acompanyades d'onze pàgines més de bibliografia. 

 

Fitxa: 

Títol: Les modistes d'Auschwitz

Autora: Lucy Adlington

Traducció: Alba Dedeu

Editorial: Columna

Barcelona. 2022

Pàgines: 470

 

 

 

...

Una història bàltica

Convent fortificat a la riba del Vístula a Cracòvia

 Escorcollant en el traster a la recerca d'un llibre de poc interès, per transformar en una Bíblia d'atrezzo que m'havien encarregat pel passat Halloween, vaig descobrir un exemplar de l'escriptor polonès Czeslaw Milosz. Es tracta d'una edició del "Círculo de Lectores" de l'obra "El poder cambia de manos" amb motiu d'haver estat el seu autor premi Nobel de literatura l'any 1980.

El llibre relata el patiment i martiri de la població polonesa  des de l'ocupació hitleriana del 1939 fins el reflux del nazisme per la pressió i subsegüent ocupació del territori per l'exèrcit roig estalinista. Polònia ha patit un continu i repetitiu desdibuixament de fronteres, amb una mena d'estira-i-arronça, exercit per les potències veïnes des de l'Est o des de l'Oest. El llibre de Czeslaw Milosz descriu fidelment la impotència de la població polonesa sotmesa a les molt superiors forcés d'ocupació. 

Es destacable la descripció de la forma subtil amb la que la població lluita per la supervivència, renegant quan cal de principis i lleialtats. Tal com es mostra en el final del film de José Lluís Cuerda, "La lengua de las mariposas": el triomf del feixisme és evident quan doblega les consciències. És una veritable extorsió vital: "o ets del règim, i ho demostres, o ets un enemic a exterminar". El pessimisme ens aclapara quan veiem que ara mateix, en ple segle XXI, la situació a Ucraïna recorda molt la Polònia del 1944 i més quan Milosz ens fa recordar en les pàgines del seu llibre aquella cita de Tucídides a propòsit de la Guerra del Peloponès d'ara fa 2500 anys:

 

"Los corcirenses renunciaron entonces a forzar las puertas y, subiendo al tejado, abrieron en él un boquete por el que lanzaron al interior piedras y flechas. Los desgraciados se protegían lo mejor que podíasn. Muchos se suicidaban con las propias flechas que les habían disparado o se colgaban con tiras de sus propias ropas anudadas. Durante la mayor parte de esa noche murieron de los modos más diversos, unos suicidándose y otros por los proyectiles que les arrojaban desdec arriba. Al amanecer, los corcienses amontonaron en carros sus cadáveres y los transportaron fuera de la ciudad. Todas las mujeres que habían sido apresadas en el fortín fueron hechas esclavas.

Este fue el fin que les reservó el partido popular a los corcirenses que se habían refugiado en la montaña. Esta revolución considerable terminó, por lo menos en lo que se refiere a la guerra de la que ahora nos acupamos."

Tucídides (Historia de la guerra del Peloponeso) 430 a 411 a. C

 

 

Fitxa:

 

Títol: El poder cambia de manos

Autor: Czeslaw Milosz

Premi Nobel de literatura 1980

Editorial: Círculo de lectores S.A.

Barcelona 1980

Pàgines: 237

 

 ...

Una tardor anòmala

Ja som al novembre i he fet una petita trampa de manera que aquesta entrada consti com del mes d'octubre tot i que ara passen de dos quarts d'una del segon dia de novembre. Hauria estat el primer mes en molts anys que no escric cap post al bloc; fet inicialment amb la finalitat de mantenir viu l'hàbit de l'escriptura i també (com no?) per fer un exercici de reflexió i manteniment mental. Un dels primers problemes que trobo, sense voler justificar el retard, és el de triar el tema entre la diversitat de centres d'interès: arts, cinema, lectures, records i específicament records d'infantesa; talment com els suggerits per l'escriptor colombià Santiago Gamboa en la seva obra "Vida feliz de un joven llamado Esteban". També m'he sentit empès a escriure sobre el meu estat d'ànim i la relació amb la gent del meu entorn, les meves preocupacions de tota mena, la vida un cop s'assoleix la jubilació, la immersió en la senectut... 

He arribat a un estat on comença a ser evident cert grau de fatiga davant fets i notícies que comenten els mitjans. Veig que moltes polèmiques televisives són artificials, només destinades a crear expectació i discussions banals: soroll. Enyoro els temps de quietud i tranquil·litat. Quin benestar el d'ahir al mati, dia festiu, plens de silenci els carrers tot i ser ben passades les deu. Mentre feia el llit després d'una bona estona amb els llençols acaronats pel sol que entrava sense obstacles per la finestra oberta de bat a bat. Ni els plàtans d'ombra bressolats per la tèbia brisa provenint del Sud alteraven la sensació de benestar i silenci. Potser la rutina acústica urbana ens fa pensar erròniament que és la norma, que és natural; però són els sorolls d'origen humà els que contaminen l'ambient: motors de cotxes i motos, fregament de pneumàtics, botzines, càrrega i descàrrega de productes des de vehicles comercials, xerrameca a les terrasses de cafeteries i bars, arrossegament de cadires i taules metàl·liques. La recerca d'un ambient de relaxació, d'un estat de benestar, és relativament fàcil; per exemple, quan una tarda de la setmana passada  em vaig permetre fer un passeig pel Parc d'en Soler Serrano, lloc on vaig fer la foto de la capçalera. Allà, el silenci ocupava una gran explanada de gespa amb la presencia llunyana només d'un grupet, en forma de renglera, de una dotzena de dones magrebines amb alguna criatura de poca edat; totes seien sobre l'herba, a tocar del parc infantil de la Corneta, il·luminades pel Sol que des de Ponent ens acariciava a tots. 

Un comentari final. La fulla seca de sota la flor groga m'ha fet l'efecte d'un rostre felí. Deu ser cosa dels anys que em distorsionen la capacitat d'observació.

...

Objectes i memòria

 En un altre post vaig escriure sobre el vincle afectiu amb un parell de tasses i una gerra de porcellana que la meva mare va demanar en una promoció de cupons d'un cadena de botigues, SPAR podia ser, allà pels anys seixantes. Les tres peces, van romandre al llarg de dècades a la vitrina del saló menjador de casa dels meus pares, i els vam perdre de vista amb la venda del pis de la mare després de la seva mort. Així van passar a mans dels nous propietaris de la que havia estat casa dels pares a tocar del torrent de les Aimerigues.

Aquest vincle afectiu, potser és un fenomen relacionat amb la nostàlgia, amb l'evidència del pas del temps amb les seves conseqüències. Són com ancoratges contra l'evidència de l'efímera que resulta l'existència humana: com a individus no passem del centenar d'anys i com espècie dominant sobre el planeta ningú pot assegurar que sobrevisquem el proper mil·leni. A què ve doncs aquest afany per atresorar una pedra volcànica recollida d'un viatge al Vesuvi?

Tota aquesta disquisició m'ha vingut motivada per la intenció de la nostra amiga Gerarda de fer reformes a casa seva. La necessitar d'alliberar espai l'ha empès a donar a qui vulgui quedar-se'ls un munt d'objectes que des d'anys han estat omplint calaixos, prestatges i cobrint parets. Són objectes que tenen la seva història; com , per exemple, les tres màscares de pedra comprades en un petit poble del Marroc. Les tres figures de rostres d'estil ètnic africà, a més d'artístics objectes de pedra calcària són el record d'aquell viatge motivat per la necessitat de visitar un amics que aleshores residien a Casablanca per raons de feina.

Sovint quan som lluny de la senectut pensem que els objectes que ens acompanyen són, i seran, part de la nostra vida. Aquella foto emmarcada d'acer inoxidable que havia fet colorejar la iaia en els anys cinquantes, la gerra de vidre del aixovar de la mare, el bagul de la rebesàvia que consta a la família des del anys de la primera república... i sobre tot, la màquina de cosir marca Grimme Natalis del 1895 exposada a la saleta d'estar.

Però arriba un dia en que se'ns fa evident la pròpia finitut, i ens adonem que amb nosaltres desapareixerà aquella càrrega afectiva i històrica dels objectes del nostre entorn. Desapareixent nosaltres s'esfuma el record que d'ells tenim; sense l'ancoratge que fixa i dóna vàlua als objectes aquest passen a ser trastos, andròmines, molèsties per mantenir i espais ocupats.

La foto és un cinturó, un de la mitja dotzena que tinc, heretat d'un bon amic; és d'insignificant valor material, però cada cop que me'l poso no puc deixar de pensar en ell, en la seva personalitat amable, servicial, sensible i sempre de bon humor.

 

...

Braus i terraplanistes

Generalment a l'estiu escassegen notícies de pes per omplir els noticiaris de les cadenes de televisió i medis digitals. Per tant, per ocupar tems de programació a la dosi diària de gasòfia informativa entren a formar part indigestos blocs de fusta corcada, nusos de corda ressecs i també bales d'argila barrejades amb arrodonides pedres de riu. 

Així és com hem sentit a dir, aquest dies de xafogor canicular, notícies d'una convenció de terraplanistes; a tots els quals se'ls podria convidar una nit clara d'agost sense lluna a contemplar des del Collserola l'emocionant espectacle de l'aparició de la constel·lació d'Orió. Veurien els tres estels del cinturó sorgint verticalment de l'horitzó marí per l'Est; primer hauria sorgit el braç esquerre del caçador que aguanta l'escut. Tot el conjunt aparentment giraria al voltant de l'espectador seguint la trajectòria de l'el·líptica per la volta celeste, visible fins l'aurora. 

Però, si per art màgica, aquestos mateixos contempladors d'estels fossin traslladats la mateixa nit a la bonica ciutat de Wellington, a Nova Zelanda, i poc abans de l'aurora del nou dia contemplessin l'horitzó a l'Est trobarien tota la volta d'estels girada cap al Nord, quasi un quadrant de cercle, de manera que Les tres Maries del cinturó d'Orió sortirien paral·leles a l'horitzó; primer haurien vist sortir els peus del caçador i posteriorment el cinturó i l'escut. Cosa que només s'explica per l'esfericitat del planeta on estem situats els espectadors del cel estelat. Aquí no acaba la singularitat produïda per la curvatura terrestre: el trajecte d'Orió vist des de Nova Zelanda va seguint l'Elíptica i està contingut en una faixa que s'apropa al Nord a mesura que puja des de l'horitzó. Contrariament al que veiem des de l'hemisferi Nord que la trajectòria s'inclina en direcció Sud. No vull atabalar-vos amb més dades fefaents, que de res serveixen pels qui no volen desferrar-se de les seves idees per més falses que demostrin ser. 

Però, pitjor que el lamentable fet de persones obcecades en la incongruència és tenir mitjans de comunicació que arriben a milions d'espectadors i donen audiència de forma irresponsable al pensament retrògrad i supersticiós; arribant fins i tot a donar veu a perillosos negacionistes de tota mena. 

En canvi, no tenen escrúpols a l'hora de retransmetre curses de braus, con a la cadena autonòmica andalusa Canal Sur TV, on mostren el martiri durant hores en un ritual bàrbar i ancestral de mitja dotzena de bous. Paradoxalment a les cinc de la tarda no està autoritzat mostrar un mugró de dona a la pantalla d'una televisió pública, però sí poden els infants veure (en viu i en directe) con li traspassen amb una espasa el pulmó i el cor a un toro de llom ensangonat que va treien raigs de sang per la boca i els narius. 

Per acabar, m'agradaria que una notícia estiuenca més rellevant que la dels terraplanistes, tal com és la mort d'espectadors en festes populars (cada any són més els ciutadans que moren en festes de bous) fos tractada seriosament en els mitjans i es demanessin responsabilitats a qui pertoqui. No voldria ser al lloc del conseller municipal d'un poble on per mantenir una tradició, també ancestral i bàrbara, organitza les festes populars que acaben amb víctimes mortals. Penso que part d'aquests accidents són per a ficar clarament al calaix dels homicidis, tan involuntaris com volgueu, però perfectament evitables amb una gestió municipal diferent. Allà ells i les seves consciències; però, no vull ser còmplice amb el meu consentiment ni amb el meu silenci.

 

 

...

 

 

Ascens de la ineptitud

    Sembla que s'ha revifat l'antiga polèmica sobre els nivells de coneixements acadèmics i de matèries que han d'assolir els alumnes per estar preparats per desenvolupar-se en el món que els pertocarà viure en l'etapa adulta.

   La darrere notícia és que l'objectiu serà formar persones amb un suficient grau de "maduresa" i minvant l'exigència d'acumulació de dades i d'habilitats memorístiques. Això pot conduir a crear una societat d'incultes, gent que sap llegir i escriure, però que no entén un senzill article periodístic, ni un text de Pérez Galdós, ni molt menys que siguin capaços de redactar un text amb cap i peus que segueixi la normativa. Són els ignorants funcionals, que ja n'hi han.

   En determinats medis de gran audiència veiem convidats personatges opinadors i tertulians que no s'avergonyeixen de mostrar la seva ignorància, i fins i tot fan ostentació de ser-ho. He conegut estudiants, n'hi ha de molt coneguts entre la classe política, que passen cursos i obtenen títols no pels les seves aptituds en les matèries d'estudi sinó per les seves habilitats en fer trampes i ser amics de tramposos.

   La realitat és que en camps de l'alta tecnologia, en la ciència i en totes aquelles activitats en les que cal tenir el màxim nivell d'eficiència els professionals son triats pel seus mèrits legítims. Ningú triarà per dirigir la NASA un trampós que hagi copiat el seu projecte de final de carrera. Encara que per dirigir una Comunitat Autònoma... No sé, no sé!

   No tots els que guien cotxes han de saber quin és el parell de gir del motor del seu Tesla a 2988 RPM; ni què dimonis és un parell de gir. Però, tots els que tenim ventiladors hem de saber que l'efecte refrigerant de l'aire en moviment arran de la nostra pell és un fenomen físic, degut bàsicament a l'evaporació de l'aigua que transpirem, que al passar de líquid a vapor arrossega energia tèrmica i ens causa sensació de frescor. És el mateix fenomen del congeladors i aparells d'aire condicionat; també en aquests aparells un líquid s'evapora dins d'un serpentí i pren energia tèrmica de l'entorn. Per tant, si deixeu un aparell d'aire condicionat funcionant dins un espai tancat, i prou ben aïllat, refredarà tot l'espai inclosos mobiliari, parets, el sostre i els terra. Ara bé, si deixeu un ventilador funcionant en un espai tancat mentre no hi sou, a més de no refrigerar l'ambient per manca de líquid evaporable, en realitat elevareu la temperatura de a sala per la generació de la calor produïda pel motor de l'aparell i la, potser mínima però real, elevació de la temperatura del aire per l'agitació de les seves molècules juntament amb la calor produïda pel seu fregament contra les pales del ventilador.

  Per tant és absurd, contraproduent i costa diners deixar els ventiladors engegats quan no hi som al davant.

 

 

...