Passió per les nafres

 

Edició: Diumenge 30 de juny, 2024

 Aprofitant l'oportunitat de tornar a veure la controvertida pel·lícula Crash, dirigida pel canadenc David Cronenberg l'any 1996. Ahir vaig visualitzar, a la tele de casa, la remasterització que ofereix FILMIN. Han passat prop de trenta anys de la seva estrena i encara produeix una enigmàtica atracció. Molts comentaristes de cinema coincideixen a dir que és incòmoda, que no és el film que t'agradaria veure a la TV una tarda de diumenge de reunió familiar. Però, sens dubte, és un film que marca una fita en la història del cinema i crea un espai de referència en un gènere difícil de definir per que afecta a una molt ampla temàtica. Primer de tot s'hauria de dir que és un thriller psicològic amb una forta càrrega d'erotisme, però és molt més.

 De David Cronenberg podem dir que nascut al 1943 a Toronto va començar en el món del cinema presentant curts en BN al 1967; especialitzat en el gènere de terror fantàstic, tema nuclear que persisteix en l'ideari de Cronenberg en l'actualitat, tal com demostra el film The Shrouds (Les mortalles) presentat en el Festival de Canes d'enguany.

 La pel·lícula que aquí comentem, Crash, va ser presentada l'any 1996, que no s'ha  de confondre amb la del mateix títol dirigida per Paul Haggis de 2004. Crash ha estat classificat com un film fosc, eròtic, de fílies per les catàstrofes, amoral... El guió és del mateix Cronenberg a partir de la novel·la homònima de l'autor britànic James G. Ballard.  Fou premiada pel Jurat del Festival de Canes. La trama principal passa per la relació entre els dos personatges supervivents d'un xoc frontal entre dos cotxes. El primer protagonista és interpretat per James Spader, en el film un director de cine eròtic de nom James Ballard (com l'autor de la novel·la) i l'altre personatge és la doctora Helen Remington interpretat per Holly Hunter. Altres actors rellevants són Deborah Kara Unger, Rosanna Arquette i Elias Koteas. Entre tots creen una atmosfera nocturna, de pulsió eròtica, també per les nafres i cicatrius. Un rodatge ple de conducció temerària, risc extrem, i de xocs a la recerca de la satisfacció dels desitjos més estranys i incontrolables.

 

Fitxa:

Direcció: David Cronenberg

Producció: Jeremy Thomas

Guió: David Cronenberg, basat en "Crash" de James G. Ballard

Música: Howard Shore

Fotografia: Peter Suschitzky

Muntatge: Ronald Sanders

Actors: James Spader, Holly Hunter, Elias Koteas, Deborah Kara Unger, Rosanna Arquette...

Durada: 100 min.

País: Canadà

Lloc de rodatge: Toronto

Any: 1996

 

 

 

 

...- 

Atendre o ser atès?

Edició: Dijous 30 de maig, 2024

  Diumenge passat vam arribar a casa després de la festa d'aniversari de naixement de la cosina Francesca. La Mònica va anar directament al vestidor mentre jo deixava les sabates de carrer al safareig, on tenim un moble destinat a tal finalitat, construït casolà amb els components d'un escorreplats que mai es va fer servir per escórrer plats degut al seu pèssim disseny. Quan, calçat amb les sabatilles d'estar per casa, vaig arribar al vestidor em trobo la Mònica agenollada al terra de cara al armari, aleshores de portes obertes, tractant de ficar les travetes de la samarreta que havia dut durant el dia en el ganxos del penjador, un de plàstic transparent. La meva sorpresa va ser majúscula, atordiment  que ràpidament fou substituït per l'alarma de pensar que allà havia succeït un accident, una caiguda, la temuda eventualitat de resultats incerts i que podia requerir una immediata atenció mèdica. Mentre li prenia de les mans samarreta i penjador la Mònica va aixecar-se explicant que no s'havia fet gens de mal acompanyant el comentari amb una confusa descripció de la caiguda.

 Dimarts passat la Mònica va començar a sentir dolor al cantó esquerre de l'esquena, entre la 8a i 12a costella; molt aguditzats segons els moviments; raó per la qual, avui dijous, no havent observat millora malgrat aplicar fred o calor i prendre els analgèsics habituals hem decidit visitar el metge d'urgències el qual, després de fer-li una radiografia, ha diagnosticat una contusió costal a tractar tal com des del primer dia s'està fent. Tractament que haurà de fer remetre el dolor d'aquí a entre tres i sis setmanes.

 Aquesta situació m'ha fet reflexionar sobre la dicotomia entre atendre els altres o ser atès. Sens dubte sempre tindrem situacions en les que som els que atenem, donem suport, actuem pels altres; però, en altres ocasions som els que rebem l'atenció desinteressada, solidaria i generosa d'aquells que ens envolten. Penso que les persones, en funció de l'educació que hem rebut, el tarannà, el costum, etc., ens decantem per una de les dues parts: servir o ser servit. Per exemple, fa  poques setmanes ens va convidar a una barbacoa el pare del nostre amic Dídac Perarnau, érem una dotzena de convidats al jardí de la torreta que tenen a Talamanca, situada a pocs centenars de metres del castell. Aquell dia el pare d'en Dídac va fer-se càrrec de tot: atenia el foc, vigilava que a ningú faltés el beure, les torrades, la botifarra de Mura, les costelles de xai, els calçots... Ell sol treballava pels convidats que relaxats fèiem petar la xerrada. 

 Jo mateix, sovint, m'ofereixo a resoldre els problemes que surtin i siguin de la meva competència, que no significa de la meva responsabilitat: arranjar un portarotlles del lavabo a casa d'uns amics, o una bombeta del sostre, o preparar una paella pels deu convidats de la tieta Ernestina, i, per descomptat tallar sempre els postres sigui una síndria o un pastis d'aniversari.

 Concussió, aquí tenim un bon tema per a debatre. Si de petits haguéssim de decidir quina funció ens agradaria tenir a la vida: ser servidors o ser servits, què triaríem?  Jo, sens dubte, prefereixo ser servidor. Col·laborar en el confort i benestar dels altres, i més si ens els estimem, és una recompensa per se, una bona font de satisfaccions, com ho és el resultat de la feina ben feta. Però, som humans, també ens agrada percebre el reconeixement dels altres al nostre esforç. Donar, donar, donar..., sempre donar, i que al final no t'ho reconeguin cansa.

 

 

 

...- 

Joc net contra falsaris

 Edició: Dilluns 29 d'abril 2024

 Cinc dies enrere el President del Govern Central va anunciar que deixava la seva agenda d'activitats en suspens fins avui dilluns per repensar-se si deixava el càrrec a ran de la insuportable campanya d'atacs contra ell i el seu entorn familiar basat en falsedats, mentides i mitges veritats; totes elles airejades pels mitjans reaccionaris (el quart poder) i judicialitzat per invulnerables jutges afins. Són 10 anys, afirma Pedro Sánchez, que pateix aquest assetjament des d'organismes d'extrema dreta i també des del principal partit de l'oposició. Avui a les onze del matí el President ha finalitzat el seu període de reflexió i ens ha dit que segueix plantant cara a la bèstia del joc brut, als qui amb armes desiguals continuarà enfrontant-se amb netedat i a cara descoberta, com un Quixot atacat per monstres de pedra sense principis ètics ni morals.

 No és estrany, doncs, que els mètodes dels amics del joc brut els duguin al triomf en els seus objectius. És un combat desigual en el qual una de les parts té mitjans per generar falsedats i té jutges que les acceptin a tràmit. Tenim nombrosos antecedents on aquesta tàctica "marrullera" de l'extremisme de dretes ha tingut èxit: Mònica Oltra, Ada Colau, Tries... Són nombrosos els polítics, també en l'àmbit internacional (Brasil, Portugal, Austràlia...), que han estat víctimes de denuncies sense proves, o directament inventades, que determinats jutges accepten i obren causes judicials amb les que destrueixen l'honorabilitat, futur i prestigi de polítics i per tant silencien la veu dels votants que ells representen. Després resulta que no existeixen proves de l'acusació, ni rastre del delicte que se'ls imputa, però el mal ja s'ha fet, no hi ha reparació possible. I de premi aquesta victòria repugnant del joc brut no té càstig.

 La Justícia en mans de persones sense escrúpols, pels qui tot si val, és una contundent arma contra innocents als qui poden destruir amb impunitat. Recordo haver llegit que en determinats sistemes judicials qui feia una falsa acusació se'l condemnava a la pena establerta pel delicte del que havia acusat un innocent. Potser no cal arribar a aquest extrem, però si és una feina pendent de la ciutadania regenerar el sistema judicial de manera que no siguem en un món com el descrit per Kafka en "El Procés"; amb la diferència que Josef K no sap per qui, ni de què, és acusat; ni arribarà mai a esbrinar qui és el jutge o el tribunal que tracta el seu cas. Però, les víctimes del la guerra bruta judicial i mediàtica sí saben qui són els que han tramat les mentides en que es fonamenten els seus encausaments, i quins són els membres de la judicatura que prenen part en la farsa. Se'ns ha girat feina, molta, als ciutadans.

 

 

 

...- 

Sequera després de Setmana Santa

 

Diuen els meteoròlegs que després d'aquest dies de tempestes i fred propis d'inicis de la primavera no s'esperen més pluges i tornarem a l'amenaça de sequera amb restriccions en el consum d'aigua tant en l'àmbit agrícola com industrial, urbà i domèstic. Per això, em sorprèn aquesta amarga tristor que mostren els devots i fidels seguidors de les parafernàlies religioses que envolten la setmana santa; sempre determinada pel primer pleniluni de primavera, estació caracteritzada en la nostra ubicació geogràfica per episodis d'abundor hídrica; tal com diu la dita: "A l'abril aigües mil". 

No puc imaginar quin sentiment commou les persones, fins les llàgrimes, davant una fútil contrarietat com és el fet de no poder treure a passejar una figura de cartró i escaiola. No pensen que aquesta mateixa pluja és un "bé de Déu" imprescindible per la perllongació de la vida pròpia i de tots els éssers vius de l'entorn natural. Què volen aquesta gent? La persistència de la sequera? Que baixi el nivell freàtic fins el punt de no retorn. Recordem que en altres ocasions s'han tret a passejar la mare de déu i d'altres sants per invocar la benefactora pluja. Sí, un munt de contradiccions en la setmana de la primera lluna plena de primavera que el món cristià ha lligat a la crucifixió i mort del seu líder ara fa més de dos mil anys. 

Hi ha qui, tot i no considerant-se fan de la tradició bíblica cristiana, també participa amb entusiasme de les seves tradicions i simbologies: processons, capirots, autoflagelació, penitències (com l'arrosegament de cadenes lligades als peus descalços) inclòs el transport de creus a les espatlles com si fossin camàlics. Es tracta d'una cerimònia col·lectiva de dos components; d'una banda un munt de fidels encaputxats amb capirots, dels inventats per la Inquisició, però, de l'altra també cal una quantitat enorme dels que hi participen des de les voreres. Són els espectadors que admiren les processons dels portadors de campanes, passos, ciris, fum d'encens amb banda sonora de silencis i laments, tals com els cants tristos de "saetas" ofertes per elles, i ells, sovint intermediant pagaments pecuniaris; com també reben alguns dels costalers. 

Altres observadors justifiquen la pervivència d'aquesta anomalia social anacrònica, digne d'un estudi antropològic a fons, com un fet cultural de caràcter lúdic i de gran impacte econòmic. Factor crucial que, sens dubte. és determinant per a diversos sectors implicats en aquesta tradició: restauració, hotels, bars, lloguer de balconades i cadires... confecció d'indumentàries per a ells i elles. Molts són els que gaudeixen de feina i encàrrecs aquest dies de pleniluni amb el subsegüent increment de facturació. No oblidem les confraries on els membres i socis han de pagar les seves quotes sovint de respectable quantitat d'euros pel dret de pertànyer a elles i de participar en les festes privades a les seves casernes que des del Carnestoltes van organitzant cada setmana mentre van treient cada una de les set cames a la "Cuaresma". Finalment, aquesta setmana de pleniluni és l'apoteosi. Desfilades fins més enllà de mitjanit recarregant la copa de Moriles-Montilla en les tavernes del trajecte, acompanyats dels retrucs de tambors, trompetes i cornetins; seguint estendards brodats de lletres daurades on podem llegir "INRI" o el romà "SPQR"; fins i tot s'han vist pendons i banderes de vellut grana brodats amb un estels de cinc puntes similars a la bandera de la RPC. Era, em van aclarir, una banda de músics llogats en un poble proper: "...y allí son todos comunistas".

 

 

 

...- 

Tenebres a l'horitzó

 

La imatge és una representació artística d'una detonació atòmica. Recentment Rússia ha sortit del pacte internacional que vedava les proves d'armament nuclear.   

El passat cap de setmana va fer dos anys de la invasió d'Ucraïna per tropes russes. El divendres 24 de febrer de 2022 milers de carros de combat de l'exèrcit rus traspassaven les línies frontereres d'Ucraïna iniciant el que esperaven seria un passeig fins Kiev on en pocs dies s'establiria un nou règim addicte al Kremlin. La inesperada i forta resistència ucraïnesa va frustrar els plans militars russos derivant la situació al actual estat de guerra de llarga durada; que ha estat possible només per la constant aportació de recursos econòmics i d'armament per part dels aliats d'Ucraïna; sobre tot dels EEUU i Europa. És cert que amb l'armament d'última tecnologia s'havien enviat instructors, però mai s'havia parlat de donar suport amb la presència directa de tropes, com per exemple de la OTAN. El Kremlin havia advertit que tal fet implicaria una escalada i un canvi d'àmbit en el conflicte de conseqüències imprevisibles. 

El balanç a dos anys des de l'inici del conflicte bèl·lic és, en un país de 43 milions d'habitants, de 10.000 civils morts i 19.000 ferits segons informa una agencia de l'ONU. Però, s'ha de comptar amb la dificultat per conèixer les xifres en les zones fins ara ocupades per Rússia, provablement són desenes de milers segons imatges de fosses comunes captades per satèl·lits. El nombre de soldats russos morts o ferits, segons fonts militars del RU, és d'uns 350.000. Mentre el New York Times publicava a l'agost de 2023 que els soldats ucraïnesos ferits eren 100.000 i els morts 70.000 (Zelenski ha dit aquesta setmana que els seus soldats morts són 31.000). A aquesta barbàrie s'ha d'afegir la destrucció selectiva d'infraestructures, habitatges (250.000), hospitals (més de 400); a més dels 6 milions de refugiats (prop de 200.000 a Espanya) i 8 milions de desplaçats dintre d'Ucraïna.

A tot això cal afegir l'evident fatiga dels aliats davant la perspectiva de l'allargament indefinit del conflicte, la qual cosa fa dir imprudències, potser interessades, com la recent declaració del president francès Emmanuel Macron dient que "no descarta l'enviament de tropes a Ucraïna", a la que el Kremlin ha tornat a recordar: "Que està preparat per respondre a qualsevol agressió de tercers, i que poden fer servir armament nuclear". S'ha de dir, que en qüestió d'armament atòmic són primera potencia mundial.

 

...-

Expectatives marrades

 

Las hilanderas (ca. 1657) - Diego Velázquez

Recentment he renovat el permís de conduir, situació en el qual tots els conductors hem de passar per una revisió mèdica certificant que gaudim de les facultats físiques i sensorial dins del nivells de seguretat requerits per la dita activitat, segons els criteris de la DGT. Quan el metge va acabar de fer-me totes les proves i es dirigia al seu seient darrere la taula em preguntà: - T`han operat de cataractes? - Vaig dir-li que no, tot i que tinc un petit percentatge d'enterboliment en el cristal·lí dret. Aquesta pèrdua d'agudesa visual sembla ser irrellevant a efectes de conducció dels vehicles compresos en el permís classe B. 

Aquesta anècdota ve al cas per una cosina que s'ha fet corregir l'astigmatisme i la presbícia empitjorats per l'edat amb tractament làser de la còrnia. Altres dues dones, amigues del club de lectura, s'han operat de cataractes. Totes tres en les darreres tres setmanes. Tot i les evidents millores després de les intervencions oftàlmiques cap de les tres mostra una plena satisfacció pel resultat final de la decisió d'operar-se. La que veia bé de lluny ara enfoca correctament de prop però de lluny pateix una forta miopia; les altres han hagut de canviar la mida de lletra en el mòbil per tal de poder llegir el WhatsApp. 

Efectes semblants d'insatisfacció amb els resultats esdevenen quan canviem de cotxe, de vivenda, de feina... És evident que ho fem per millorar, però l'experiència demostra que no tot son flors i violes. Les noves situacions comporten, sovint, nous inconvenients i problemes dels quals cal ser conscient per no patir frustracions que poden fer penedir-nos de les decisions preses quan ja no hi ha marxa enrere.

En un altre àmbit, més enllà del personal o familiar, tenim també exemples dels aspectes negatius de les millores, que en realitat són inevitables. Va passar amb la revolució industrial, un exemple puntual el tenim amb la implantació dels telers mecànics i l'obsolescència de la filosa. També en l'ordre social, jurídic i institucional; sistemes com la democràcia, amb la participació i voluntat de la majoria de la població (al menys en la teoria) i amb la divisió de poders. Tot i així, les democràcies existents mostren escletxes per on la malevolència, la cobdícia, el fanatisme i l'oportunisme poden infiltrar-se. Un exemple actual el tenim als EEUU amb l'ex-president, i ara presidenciable D. Trump. I no diguem del Javier Milei a l'Argentina.

El que m'ensenya aquesta reflexió és que les millores mai són definitives. Sempre comporten nous problemes, que obliguen a treballar i afinar l'enginy per continuar millorant sense que ens aboquem a situacions fallides. Penso, per exemple, en el canvi climàtic, en la destrucció i esgotament dels recursos planetaris, les guerres permanents, en els desequilibris comercials i econòmics... Encarem doncs, malgrat tot, la vida i el dia a dia amb optimisme i ganes de treballar. 

 

...-

Entrevistes de Yolanda R

 Per pura casualitat, poc dies abans del Nadal, vaig topar-me amb uns videopodcasts de Yolanda Ramos produïts per Netflix, són una sèrie d'entrevistes fetes al maig i juny del 2022. Van ser pocs capítols, no més de sis he trobat. L'actriu, humorista i presentadora catalana (nascuda a Cerdanyola del Vallès, 1968) sorprèn en aquestes diàlegs d'uns quaranta minuts de durada plens de reflexions de gran serietat i transcendència, tot sense perdre el sentit de l'humor tan característic de l'actriu; tarannà que no podia ser esquivat provenint de vivers con "La Cubana" i El Terrat. 

Dies abans, després de llegir un comentari sobre l'obra de l'escriptor Pablo d'Ors, sacerdot defensor de l'agermanament entre cristianisme i budisme Zen, vaig voler saber més d'aquest autor i Google em va dirigir a un You-Tube on d'Ors era entrevistat de forma magistral per Yolanda Ramos. Després vaig veure que aquell videopodcast formava part d'una serie de sis tots ells de grandíssim interès, i que per tant recomano. Són agrupats sota un nom de múltiples significats i tant suggeridor com "Domingo de Ramos". 

Els sis entrevistats i els temes tractats són els següents:

1 - Antonio Resines. La mort.

2 . Silvia Congost. Dependència emocional.

3 - Dr. Campillo. Consciència.

4 - Itziar Ituño. Intimitat.

5 - Pablo d'Ors. Silenci.

6 - Rosa Montero. Cordura i normalitat. 

Res més a dir per aquest any. Esperant un molt bon 2024 per a tothom. Un Nou Any que ens dugui molts coneixements que siguin eines per gaudir dels dies que ens resten de la nostra vida; rodejats si pot ser tant física com afectivament de tots els que ens estimem.

 

...-