Benvolguts lectors ...

 

Fotograma del film "Dancer in the dark", amb Björk i Catherine Deneuve fent de treballadores metal·lúrgiques en una indústria d'estampació als anys seixantes del segle passat.

Pel que sembla aquest serà el darrer, l'últim, post d'aquest blog. Al llarg de quasi 19 anys he estat mantenint-lo, penjant-hi al menys un post mensualment. Ara, la fatiga que em causa la lectura de la lletra petita juntament amb les dificultats d'entendre la meva pròpia escriptura recomanen una temporada de descans. 

Per aquest setembre que ja s'acaba tenia pensat escriure el post fent un elogiós homenatge a la pel·lícula de Lars Von Trier "Bailando en la oscuridad", de l'any 2000. No sé si s'ha fet versió en català ni quin títol l'han ficat. És una extraordinària obra d'art, que relata les dificultats amb que s'ha d'enfrontar una mare soltera per protegir el seu fill de 12 anys de la ceguesa que ella pateix i és hereditària. El film tracta molts altres temes fonamentals del món actual, és un musical, amb sorprenents coreografies; però també tracta de l'amistat, de la solidaritat, de xenofòbia, d'anticomunisme, de relacions laborals, del sistema sanitari als EEUU, de la pena de mort. En resum, és un film que no us podeu perdre. 

No tinc més a dir.

 

Adéu a tots.

......

 

Fitxa:

Títol: Dancer in the Dark

Guió i direcció: Lars Von Trier

Música: Björk

Fotografia: Robby Müller

Any 2000, Dinamarca.

Intèrprets: Björk, Catherine Deneuve, David Morse, Vincent Paterson ...

Durada: 140 minuts

 

 

 

 

...-

Aura de migranya

 

Efecte de l'alteració visual de l'aura de migranya

Recordo la meva adolescència, quan encara feia estudis de secundària, un dia dels que excepcionalment els professors organitzaven una visita a Barcelona amb motiu de mostrar-nos les instal·lacions de formació professional dels seus col·legues de Sarrià; o, com en altres ocasions, per assistir-hi als pavellons dedicats a la Indústria Metal·lúrgica de la Fira de Mostres de Montjuïc. En una d'aquelles visites vaig gaudir per primer cop de l'extraordinària bellesa arquitectònica del reconstruït Pavelló de Mies van der Rohe per l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. De retorn a casa hi havia companys de curs que passaven pel carrer Robadors a donar-se una altra mena d'alegria visual miran-se les prostitutes del "Xino". Altres passaven pels grans magatzems de plaça Catalunya a firar-se un caríssim pullover de pura llana verge. Vaig decidir anar amb el grup dels consumistes de moda, Baixava des de les plantes superiors fent servir les escales mecàniques, en una de les plantes vaig aturar-me a mirar vitrines que protegien i mostraven objectes petits que ara no recordo qué eren; potser rellotges, perfums o bijutería. El cas és que la intensa llum que l'expositor emetia sobre els lluents objectes més la multitud de superfícies de vidre, generaven enlluernadors raigs que incidien en les meves retines. De sobte, en encarar la plataforma de l'escala mecànica per continuar baixant i sortir dels magatzems vaig percebre una distorsió visual: una mena d'arc polsant format d'animades línies clares i fosques que ocupava gran part del meu camp visual. Pensava que havia perdut, o estava perdent, gran part de la capacitat visual. Un esglai, un atac de pànic, va envair-me mentre l'escala m'apropava a la següent planta en direcció a la sortida. Poc a por l'arc cegador va incrementar el seu radi i finalment va desaparèixer del camp visual. Va ser poc més de mitja hora d'espant; per sort abans de pujar al tren de retorn a casa tot havia passat. 

Anys després va repetir-se el fenomen, el qual retorna molt de tard en tard. El metge, un oftalmòleg d'origen hindú, va diagnosticar que es tractava d'un aura de migranya, i que era molt afortunat de patir-lo sense els coneguts i insuportables dolors de cap dels qui pateixen migranyes. 

A finals d'aquesta passada primavera vaig observar en el centre del camp de visió un inici d'aura amb la típica forma de lletra "c" una mica girada mirant avall cap a la dreta. Han passat tres mesos i els efectes negatius distorsionants de la visió, tot i que molt lleus, no han marxat, cosa que em fa sospitar que no és l'ona elèctrica cerebral sinó que més probablement sigui problema de retina, clarament localitzat en l'ull esquerre. Tinc hora de visita concertada amb l'oftalmòleg. Des d'ara m'he fet més gran el format de lletra tant del mòbil com de l'ordinador.

...-

La tercera edat i els dies

Helen Mirren de 79 anys.

 Divendres passat feia cua darrera un altre client del centre comercial, aparentment ja havia estat atès pel caixer, era un home d'entre cinquanta-cinc i seixanta anys, d'indumentària i aspecte esportiu, bronzejat de pell, cabell curt... L'home contemplava la pantalla del mòbil cercant quelcom relacionat amb la compra que havia acabat de fer del departament de tèxtil home. El jove caixer que l'atenia no podia completar l'operació degut a problemes amb el codi de barres d'un dels articles que el client pretenia comprar.  Després de diverses trucades, senyals acústiques d'error i intents fallits amb el lector digital el noi, preveient que la cosa s'allargava, em va dir que el disculpés, que hi havia un problema i que podia ficar la meva compra en la caixa del costat. Vaig rebutjar la indicació, sobre tot per que ja havia ficat tot el contingut del meu carro a la cinta, el qual aquell dia era especialment pesant. Vaig comunicar-li que declinava el seu suggeriment del canviar de caixa, agraint el seu gest i per justificant-me vaig dir-li: "Gràcies. No tinc presa. Soc un jubilat en aquella etapa en la que la propera parada és Can Torrella" (1). El client esportista va insinuar una esbós de somriure mentre no apartava la vista de la pantalla de mòbil on constantment lliscava amunt el dit polze de la mà amb que subjectava l'aparell. És segur que el caixer per raons generacionals no va entendre el meu comentari. La meva intenció era ressaltar la paradoxa de que a mesura que assolim noves etapes de la vida, especialment en arribar a la jubilació, el temps que ens resta de vida sembla més valuós alhora que és més amigable i més flexible per adaptar-lo a les nostres necessitats. Cal, doncs, ser conscients de que ens apropem a les darreres pàgines de la nostra agenda vital; cal aprofitar cada instant. Se'ns esgoten els possibles pressents que gaudirem, si la salut ens ho permet, d'aquesta experiència efímera que és deriva d'haver nascut.

 Aquesta reflexió em ve a la mà per parlar del llibre "Yo, vieja" d'Anna Freixas escriptora, feminista, doctora en Psicologia, jubilada, professora de l'UB i posteriorment de la Universidad de Còrdoba. El seu llibre de 2021, que aquí comentem, va ser prologat per Manuela Carmena, té el significatiu subtítol: "Apuntes de supervivencia para seres libres"; en ell dona una serie de consells per afrontar de la millor manera la darrera etapa de la vida, tot i que predomina des del punt de vista de les dones, també és molt aconsellable per a tota mena de lectors especialment aquells que encarem la etapa que vaig comentar al caixer del centre comercial. Això, fa d'aquest llibre un instrument molt recomanable també als homes que afronten l'etapa de la senectut.

 Extret de la contraportada del llibre "Yo, vieja":

"Este es un recorrido por los derechos humanos en la vejez y, concretamente, por los derechos de las mujeres, sintetizados en tres principios: la libertad, la justicia y la dignidad.../... Yo, vieja es un canto a la libertad, al desparpajo, a la vejez confortable y afirmativa. Con la pretensión de que entre todas consigamos vivir una edad mayor elegante, relajada y firme."

 

Nota (1) : Can Torrella era el nom amb que es coneixien els terrenys on va ser ubicat l'actual Cementiri de Terrassa, entre la N-150, Torre-sana i Torrebonica.

 

 

 

Fitxa:

Títol: Yo, vieja. (Apuntes de supervivencia para seres libres)

Autora; Anna Freixas

Pròleg: Manuela Carmena

Editat per; Capitán Swing Libros, S. L  Madrid

Any 5a. edició: 2021

Pàgines: 182             

 

 

 

...- 

Passió per les nafres

 

Edició: Diumenge 30 de juny, 2024

 Aprofitant l'oportunitat de tornar a veure la controvertida pel·lícula Crash, dirigida pel canadenc David Cronenberg l'any 1996. Ahir vaig visualitzar, a la tele de casa, la remasterització que ofereix FILMIN. Han passat prop de trenta anys de la seva estrena i encara produeix una enigmàtica atracció. Molts comentaristes de cinema coincideixen a dir que és incòmoda, que no és el film que t'agradaria veure a la TV una tarda de diumenge de reunió familiar. Però, sens dubte, és un film que marca una fita en la història del cinema i crea un espai de referència en un gènere difícil de definir per que afecta a una molt ampla temàtica. Primer de tot s'hauria de dir que és un thriller psicològic amb una forta càrrega d'erotisme, però és molt més.

 De David Cronenberg podem dir que nascut al 1943 a Toronto va començar en el món del cinema presentant curts en BN al 1967; especialitzat en el gènere de terror fantàstic, tema nuclear que persisteix en l'ideari de Cronenberg en l'actualitat, tal com demostra el film The Shrouds (Les mortalles) presentat en el Festival de Canes d'enguany.

 La pel·lícula que aquí comentem, Crash, va ser presentada l'any 1996, que no s'ha  de confondre amb la del mateix títol dirigida per Paul Haggis de 2004. Crash ha estat classificat com un film fosc, eròtic, de fílies per les catàstrofes, amoral... El guió és del mateix Cronenberg a partir de la novel·la homònima de l'autor britànic James G. Ballard.  Fou premiada pel Jurat del Festival de Canes. La trama principal passa per la relació entre els dos personatges supervivents d'un xoc frontal entre dos cotxes. El primer protagonista és interpretat per James Spader, en el film un director de cine eròtic de nom James Ballard (com l'autor de la novel·la) i l'altre personatge és la doctora Helen Remington interpretat per Holly Hunter. Altres actors rellevants són Deborah Kara Unger, Rosanna Arquette i Elias Koteas. Entre tots creen una atmosfera nocturna, de pulsió eròtica, també per les nafres i cicatrius. Un rodatge ple de conducció temerària, risc extrem, i de xocs a la recerca de la satisfacció dels desitjos més estranys i incontrolables.

 

Fitxa:

Direcció: David Cronenberg

Producció: Jeremy Thomas

Guió: David Cronenberg, basat en "Crash" de James G. Ballard

Música: Howard Shore

Fotografia: Peter Suschitzky

Muntatge: Ronald Sanders

Actors: James Spader, Holly Hunter, Elias Koteas, Deborah Kara Unger, Rosanna Arquette...

Durada: 100 min.

País: Canadà

Lloc de rodatge: Toronto

Any: 1996

 

 

 

 

...- 

Atendre o ser atès?

Edició: Dijous 30 de maig, 2024

  Diumenge passat vam arribar a casa després de la festa d'aniversari de naixement de la cosina Francesca. La Mònica va anar directament al vestidor mentre jo deixava les sabates de carrer al safareig, on tenim un moble destinat a tal finalitat, construït casolà amb els components d'un escorreplats que mai es va fer servir per escórrer plats degut al seu pèssim disseny. Quan, calçat amb les sabatilles d'estar per casa, vaig arribar al vestidor em trobo la Mònica agenollada al terra de cara al armari, aleshores de portes obertes, tractant de ficar les travetes de la samarreta que havia dut durant el dia en el ganxos del penjador, un de plàstic transparent. La meva sorpresa va ser majúscula, atordiment  que ràpidament fou substituït per l'alarma de pensar que allà havia succeït un accident, una caiguda, la temuda eventualitat de resultats incerts i que podia requerir una immediata atenció mèdica. Mentre li prenia de les mans samarreta i penjador la Mònica va aixecar-se explicant que no s'havia fet gens de mal acompanyant el comentari amb una confusa descripció de la caiguda.

 Dimarts passat la Mònica va començar a sentir dolor al cantó esquerre de l'esquena, entre la 8a i 12a costella; molt aguditzats segons els moviments; raó per la qual, avui dijous, no havent observat millora malgrat aplicar fred o calor i prendre els analgèsics habituals hem decidit visitar el metge d'urgències el qual, després de fer-li una radiografia, ha diagnosticat una contusió costal a tractar tal com des del primer dia s'està fent. Tractament que haurà de fer remetre el dolor d'aquí a entre tres i sis setmanes.

 Aquesta situació m'ha fet reflexionar sobre la dicotomia entre atendre els altres o ser atès. Sens dubte sempre tindrem situacions en les que som els que atenem, donem suport, actuem pels altres; però, en altres ocasions som els que rebem l'atenció desinteressada, solidaria i generosa d'aquells que ens envolten. Penso que les persones, en funció de l'educació que hem rebut, el tarannà, el costum, etc., ens decantem per una de les dues parts: servir o ser servit. Per exemple, fa  poques setmanes ens va convidar a una barbacoa el pare del nostre amic Dídac Perarnau, érem una dotzena de convidats al jardí de la torreta que tenen a Talamanca, situada a pocs centenars de metres del castell. Aquell dia el pare d'en Dídac va fer-se càrrec de tot: atenia el foc, vigilava que a ningú faltés el beure, les torrades, la botifarra de Mura, les costelles de xai, els calçots... Ell sol treballava pels convidats que relaxats fèiem petar la xerrada. 

 Jo mateix, sovint, m'ofereixo a resoldre els problemes que surtin i siguin de la meva competència, que no significa de la meva responsabilitat: arranjar un portarotlles del lavabo a casa d'uns amics, o una bombeta del sostre, o preparar una paella pels deu convidats de la tieta Ernestina, i, per descomptat tallar sempre els postres sigui una síndria o un pastis d'aniversari.

 Concussió, aquí tenim un bon tema per a debatre. Si de petits haguéssim de decidir quina funció ens agradaria tenir a la vida: ser servidors o ser servits, què triaríem?  Jo, sens dubte, prefereixo ser servidor. Col·laborar en el confort i benestar dels altres, i més si ens els estimem, és una recompensa per se, una bona font de satisfaccions, com ho és el resultat de la feina ben feta. Però, som humans, també ens agrada percebre el reconeixement dels altres al nostre esforç. Donar, donar, donar..., sempre donar, i que al final no t'ho reconeguin cansa.

 

 

 

...- 

Joc net contra falsaris

 Edició: Dilluns 29 d'abril 2024

 Cinc dies enrere el President del Govern Central va anunciar que deixava la seva agenda d'activitats en suspens fins avui dilluns per repensar-se si deixava el càrrec a ran de la insuportable campanya d'atacs contra ell i el seu entorn familiar basat en falsedats, mentides i mitges veritats; totes elles airejades pels mitjans reaccionaris (el quart poder) i judicialitzat per invulnerables jutges afins. Són 10 anys, afirma Pedro Sánchez, que pateix aquest assetjament des d'organismes d'extrema dreta i també des del principal partit de l'oposició. Avui a les onze del matí el President ha finalitzat el seu període de reflexió i ens ha dit que segueix plantant cara a la bèstia del joc brut, als qui amb armes desiguals continuarà enfrontant-se amb netedat i a cara descoberta, com un Quixot atacat per monstres de pedra sense principis ètics ni morals.

 No és estrany, doncs, que els mètodes dels amics del joc brut els duguin al triomf en els seus objectius. És un combat desigual en el qual una de les parts té mitjans per generar falsedats i té jutges que les acceptin a tràmit. Tenim nombrosos antecedents on aquesta tàctica "marrullera" de l'extremisme de dretes ha tingut èxit: Mònica Oltra, Ada Colau, Tries... Són nombrosos els polítics, també en l'àmbit internacional (Brasil, Portugal, Austràlia...), que han estat víctimes de denuncies sense proves, o directament inventades, que determinats jutges accepten i obren causes judicials amb les que destrueixen l'honorabilitat, futur i prestigi de polítics i per tant silencien la veu dels votants que ells representen. Després resulta que no existeixen proves de l'acusació, ni rastre del delicte que se'ls imputa, però el mal ja s'ha fet, no hi ha reparació possible. I de premi aquesta victòria repugnant del joc brut no té càstig.

 La Justícia en mans de persones sense escrúpols, pels qui tot si val, és una contundent arma contra innocents als qui poden destruir amb impunitat. Recordo haver llegit que en determinats sistemes judicials qui feia una falsa acusació se'l condemnava a la pena establerta pel delicte del que havia acusat un innocent. Potser no cal arribar a aquest extrem, però si és una feina pendent de la ciutadania regenerar el sistema judicial de manera que no siguem en un món com el descrit per Kafka en "El Procés"; amb la diferència que Josef K no sap per qui, ni de què, és acusat; ni arribarà mai a esbrinar qui és el jutge o el tribunal que tracta el seu cas. Però, les víctimes del la guerra bruta judicial i mediàtica sí saben qui són els que han tramat les mentides en que es fonamenten els seus encausaments, i quins són els membres de la judicatura que prenen part en la farsa. Se'ns ha girat feina, molta, als ciutadans.

 

 

 

...- 

Sequera després de Setmana Santa

 

Diuen els meteoròlegs que després d'aquest dies de tempestes i fred propis d'inicis de la primavera no s'esperen més pluges i tornarem a l'amenaça de sequera amb restriccions en el consum d'aigua tant en l'àmbit agrícola com industrial, urbà i domèstic. Per això, em sorprèn aquesta amarga tristor que mostren els devots i fidels seguidors de les parafernàlies religioses que envolten la setmana santa; sempre determinada pel primer pleniluni de primavera, estació caracteritzada en la nostra ubicació geogràfica per episodis d'abundor hídrica; tal com diu la dita: "A l'abril aigües mil". 

No puc imaginar quin sentiment commou les persones, fins les llàgrimes, davant una fútil contrarietat com és el fet de no poder treure a passejar una figura de cartró i escaiola. No pensen que aquesta mateixa pluja és un "bé de Déu" imprescindible per la perllongació de la vida pròpia i de tots els éssers vius de l'entorn natural. Què volen aquesta gent? La persistència de la sequera? Que baixi el nivell freàtic fins el punt de no retorn. Recordem que en altres ocasions s'han tret a passejar la mare de déu i d'altres sants per invocar la benefactora pluja. Sí, un munt de contradiccions en la setmana de la primera lluna plena de primavera que el món cristià ha lligat a la crucifixió i mort del seu líder ara fa més de dos mil anys. 

Hi ha qui, tot i no considerant-se fan de la tradició bíblica cristiana, també participa amb entusiasme de les seves tradicions i simbologies: processons, capirots, autoflagelació, penitències (com l'arrosegament de cadenes lligades als peus descalços) inclòs el transport de creus a les espatlles com si fossin camàlics. Es tracta d'una cerimònia col·lectiva de dos components; d'una banda un munt de fidels encaputxats amb capirots, dels inventats per la Inquisició, però, de l'altra també cal una quantitat enorme dels que hi participen des de les voreres. Són els espectadors que admiren les processons dels portadors de campanes, passos, ciris, fum d'encens amb banda sonora de silencis i laments, tals com els cants tristos de "saetas" ofertes per elles, i ells, sovint intermediant pagaments pecuniaris; com també reben alguns dels costalers. 

Altres observadors justifiquen la pervivència d'aquesta anomalia social anacrònica, digne d'un estudi antropològic a fons, com un fet cultural de caràcter lúdic i de gran impacte econòmic. Factor crucial que, sens dubte. és determinant per a diversos sectors implicats en aquesta tradició: restauració, hotels, bars, lloguer de balconades i cadires... confecció d'indumentàries per a ells i elles. Molts són els que gaudeixen de feina i encàrrecs aquest dies de pleniluni amb el subsegüent increment de facturació. No oblidem les confraries on els membres i socis han de pagar les seves quotes sovint de respectable quantitat d'euros pel dret de pertànyer a elles i de participar en les festes privades a les seves casernes que des del Carnestoltes van organitzant cada setmana mentre van treient cada una de les set cames a la "Cuaresma". Finalment, aquesta setmana de pleniluni és l'apoteosi. Desfilades fins més enllà de mitjanit recarregant la copa de Moriles-Montilla en les tavernes del trajecte, acompanyats dels retrucs de tambors, trompetes i cornetins; seguint estendards brodats de lletres daurades on podem llegir "INRI" o el romà "SPQR"; fins i tot s'han vist pendons i banderes de vellut grana brodats amb un estels de cinc puntes similars a la bandera de la RPC. Era, em van aclarir, una banda de músics llogats en un poble proper: "...y allí son todos comunistas".

 

 

 

...-