"...se
habían levantado en habitaciones oscuras y frías, con las ventanas blancas de
escarcha..."
El
día de la peluca, de Alice Munro.
Recordo, la meva infantesa, quan els dies
d'hivern eren intensament freds, un matí de desembre, poc abans del Nadal,
encara no havia fet els dotze anys, la mare va confiar-me uns diners per
a que hi anés tot sol a comprar-me unes sabates de les que anomenaven
"xiruques". El trajecte de poc més de mig quilòmetre fins la casa on
les venien (l'establiment no era pròpiament una sabateria) se'm va fer
emocionant, amb deu centímetres de purísima neu tan agradables de trepitjar,
envoltat dels flocs que al caprici del vent queien intensament en mig d'un gran silenci.
A l'espectacle que m'oferia la natura s'afegia la satisfacció de saber que la
mare m'havia atorgat, per primer, cop prou confiança per fer una compra importat
al meu criteri, em sentia com ascendit un punt en el grau de responsabilitat.
La nevada era tan intensa que la visibilitat
es reduïa a unes desenes de metres, i potser per aquesta raó no hi trobava
vianants pel camí que havia de fer des de casa, primer recorrent el meu curt carrer que
era només una filera de cases adossades construïdes amb les façanes paral·leles
al talús sobre la riba dreta d'una riera, baixant després per una forta pendent
d'argila fins la passarel·la de ciment sobre l'aigua del rierol, des d'allà el camí pujava
uns tres metres sobre la llera fins una primera terrassa llaurada on vorejava el filat del camp del Ros, nom del granger propietari d'una vintena de
vaques que alimentava amb el farratge que ell mateix conreava, recordo haver
vist panís, alfals, ordi o blat verd a les primaveres batut pel vent fent
l'efecte de les onades marines. Després dels camps començava el carrer de
Volta, naturalment era sense asfaltar; la primera casa a l'esquerra que feia
xamfrà amb el carrer d'Alexander Bell gaudia d'un petit
pati amb plantes al davant separat de la vorera per un mur gris coronat d'una
reixa de ferro forjat, era on vivia un company d'escola, l'únic estranger que
coneixíem, li dèiem Braian.
En aquells dies gèlids, encara que no hi
hagués neu la fredor penetrava dins les llars i sovint als matins en obrir els
finestrons apareixien el vidres amb glaç, la condensació solidificada que tan
bellament cantaven Lluís Llach i l'Estrella Morente en Vida
per a la Marató de TV3 - 2013. El trist i únic braser de
terragada d'alzina, al bell mig del menjador, era l'única font per combatre
quasi inútilment les baixes temperatures. Al pati l'aigua del safareig estava
coberta d'una capa de glaç de més d'un centímetre que la mare va haver de
trencar a cops de pala de rentar. Un gat foraster havia baixat al pati i
espantat de nosaltres va fugir saltant des del terra sobre el que ell
recordava com una sòlida i ample
plataforma del safareig, segurament per on havia baixat al nostre pati, malauradament va trobar-se una pila de glaçons surant
sobre l'aigua gèlida; tot xop va tenir força per saltar sobre la superfície
inclinada de ciment i des d'allà a la filera superior de totxos de la paret
mitjanera i finalment fugir pels terrats...
Tot això passava als hiverns de la meva
infantesa; un fred potser no tant intens com el que vèiem a la pel·lícula
Doctor Zhivago evocat a la imatge que acompanya aquest post; però,
amb camins blancs de gebre quant els matins anaven a l'escola.
...-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada