(Relat d'estiu)
El brunzit del motor a benzina de la tallagespa que
passejava amunt i avall el veí de l'altra banda del carrer, mentre em prenia el
te amb torrades al porxo de l'apartament que hem llogat per tot l'estiu, no era
prou atabalador com per a treure'm del cap el neguit d'un malson que m'havia
fet fora del llit a quarts de set del matí. Malgrat tot, el fet prenia l'aspecte
positiu de que així gaudia del desdejuni amb una esplèndida sortida de sol en
un nítid dia de començaments de setembre.
Algú va parar-se davant la porta del reixat del carrer, per la
seva fesomia potser era una magrebina d'ulls negres i d'edat entre els trenta
i els trenta-cinc, vestida amb uniforme blanc (com d'hospital o de treballadora
de serveis sanitaris, com ara odontologia). La dona trucava el timbre des de la
porta del jardí. S'ha de dir del jardí que era un rectangle de vuit metres per divuit
de façana, llastimosament descuidat pels propietaris, contràriament
al del veí del davant: El nostre el componien quatre clapes de gespa feréstega,
una olivera renegrida a l'esquerra del camí empedrat des del porxo a la porta i un
desmai, a la dreta del mateix camí.
Quan l'Eva Guil va obrir la porta de ferro forjat va trobar-se
sobtadament a les mans un pesant i compacte farcell, fet de tovalloles noves
blanques de boníssim rus, on no eren visibles marques, etiquetes ni brodats.
Sense badar boca la noia que l'havia fet donació del misteriós paquet va girar
cua i dirigint-se ràpidament per la dreta vorera amunt va entrar en el seient
de l'acompanyant d'un Toyota blanc que restava amb el motor en marxa a uns deu
metres. Coincidint amb el lleu soroll fet pel tancament de la porta el cotxe va
sortir silenciosament del lloc on estava i es va perdre a gran
velocitat carrer amunt. Ningú va parar atenció a la matrícula.
Per entre l'escletxa que s'obria en la part superior del
paquet de tovalloles l'Eva va descobrir
un rostre infantívol, d'un nadó endormiscat, de pocs dies de vida. Alarmada va
entrar a la casa per mostrar-lo al seu germà gran, en Rafel, un conco de cinquanta
anys però que semblava de seixanta-cinc, que en aquells moments s'ocupava en un
racó de l'ampla cuina en la construcció d'un veler de tres pals reproducció
fidel d'un original del segle XVII a escala 1:50. Ambdós quedaren bocabadats
observant la criatura. Un cop desempallegada del draps que l'empaquetaven, l'Eva agafà maternalment la criatura, ara només guarnida amb un senzill bolquer; tal com l'apropava al seus ulls el nen s'anava reduint de volum i anava transformant-se
en un aneguet de finissin plomall de color gris terròs, com de peluix. L'Eva va
comprendre que a partir d'aquell moment la vida l'havia canviat del tot,
s'hauria de dedicar en cos i ànima totes les hores del dia a tenir cura
d'aquella fràgil criatura (nen o peluix) tots els dies de tots els anys que
calguessin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada