 |
| "Repòs", escultura del terrassenc Ferran Bach-Esteve |
Al juny de 1959, coincidint amb la Festa Major, va
obrir-se al públic el parc de Sant Jordi i els seus jardins, que havien estat
adquirits per l'Ajuntament de Terrassa al 1958 incloent'hi l'emblemàtica
masia Freixa d'estil gaudinià encarregada per la família Freixa i Argemí a
l'arquitecte modernista Lluís Muncunill.
Abans de tenir accés al parc els nens del meu veïnatge
sovint fèiem incursions a la plaça del Progrés, a uns quinze minuts caminant
des del nostre carrer. Era el lloc més proper on hi havia un parc infantil amb
un parell de gronxadors que publicitaven les xocolates Torras i un tobogan de
llistons de fusta polida. Els pares, i també els mestres a l'escola, ens havien
advertit del perill d'aquells enginys, doncs per aquelles dates havia mort un
nen en caure del gronxador i rebre un cop fatal. El parc de Sant Jordi, tan
oportunament obert al públic en aquells anys, ens permetia una nova opció
d'esbarjo: passejar per carrers de pedretes que cruixien amb cada petjada
vorejats d'alts xiprers; fonts, basses amb carpes de colors; pesants i rústecs
bancs fets amb mig tronc d'arbre; boniques i baixes tanques de boix acuradament
retallades per experts jardiners conformant geomètrics espais destinats a una
ample gamma de rosers; i, sobre tot ens despertava molta admiració una gruta de
rocalla artificial que pretenia ser la cova d'on sorgia una petita font
natural. Al Nord de l'edifici principal tenim la glorieta de sis columnes amb
cúpula de ferro forjat pintat de blanc. A Ponent encara s'ubica l'emblemàtic
Sant Jordi renaixentista, copia de l'original que es mostra a Florència
realitzat per Donatello al segle XV. Al Sud-Est, a tocar del carrer Nicolau
Talló, dues escultures de Frederic Marès "La filadora" i "La
lectora" marcaven l'accés a la zona de jocs infantils, actualment no hi són. Però, també a
Ponent, més enllà de l'estàtua de Sant Jordi, en el camí principal que
travessava el parc de Llevant a Ponent una discreta figura femenina obra de
Ferran Bach-Esteve coronava la font d'aigua situada entre els dos accessos a la
bassa circular d'uns dotze metres de diàmetre amb una illa descentrada que
conté una petrificada foca. L'escultura de Bach-Esteve, la noia nua que
il·lustra aquest post, va ser retirada després de patir diversos actes de
vandalisme; ara, restaurada, es conserva en el cementiri municipal.
Una tarda nítida i lluminosa d'aquells primers anys vam
passar amb altres nens de la colla pel parc; allà una noia de llargs cabells
amb tirabuixons pintava a l'ombra dels
plataners sobre un llenç potser un contrallum dels xiprers que envoltaven la
rèplica del Sant Jordi renaixentista. Amb una mica de por per l'agosarat de la
nostra intrusió tafanera vam apropar-nos a mirar el que havia plasmat la
pintora en la tela del cavallet. No recordo gens l'estat de progrés de l'obra
pictòrica per que en aquell moment un home jove d'aspecte engominat i fanfarró
vestit de clar que s'havia apropat des del darrere a la noia dirigint-se al
grup de nens va preguntar-nos: "¿Qué es más bonita la pintura o la
pintora?". La noia va envermellir
mirant-nos amb ulls d'implorar quelcom incomprensible, semblava que demanava auxili.
Nosaltres vam marxar sense respondre. Jo un xic desconcertat, com qui
descobreix un nou aspecte desagradable d'un món ple d'incerteses, molt diferent
de l'Arcàdia esperada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada