Els anys de la meva infantesa, els de l'etapa entre els
cinc i els dotze, van transcórrer a l'entorn del torrent de les Aimerigues, una
de les nombroses rieres que drenen el ventall al·luvial sobre el que s'assenta
Terrassa. En aquells anys aquell paratge formava part del perifèric barri de la
Maurina. Majoritàriament era format de cases d'autoconstrucció que llindaven
amb camps d'oliveres, ametllers i vinyes. Just davant la casa dels meus pares,
a l'altre banda del solc del torrent per on sempre baixava aigua, hi havien
diverses terrasses extenses, separades per canyisars, on el pagès i amo
d'aquelles terres plantava blat, blat de moro i altres farratges per les vaques
de la seva explotació ramadera.
L'escola del que ara anomenem "primària", era
just davant la botiga on el pagès havia establert una lleteria per tal de
rentabilitzar el producte de tot plegat. El propi edifici de l'escola era un
antic laboratori de perfumeria que el pagès tenia arrendat a un clan familiar de
mestres d'origen almeriense que gestionaven el "Colegio Academia
Palenzuela" on els alumnes més afortunats sortien amb el diploma de
"Comercio" apte per fer de meritori en llocs con ara el "Banco
Hispano Americano", s'ha de dir que prèvia signatura de tres avalistes reconeguts.
Als mesos de primavera de camí a l'escola, poc més de mig
quilòmetre, havíem de travessar una passarel·la de ciment sobre el cabal de la
riera, o saltàvem de pedra en pedra, per tal d'evitar mullar-nos les sabates en
les aigües cristal·lines; o, embrutar-nos-les de les fastigoses aigües negres
de l'estiu vibratns de cap-grossos bellugant-se en aquella mena de sopa de
quitrà pudent.
No oblidaré mai l'agradable sensació pels meus sentits
dels matins a tres quarts de nou en el camí de l'escola: camps gebrats a
l'hivern, onejants mars de verdor pentinada per la brisa al maig, daurades
espigues al juny i blanques extensions de neu al desembre.
Un dia, hauria de ser al maig, amb els nens veïns vam
jugar a córrer entre els sembrat de blat espigat, però encara verd. No podeu
imaginar com ens ho vam passar d'allò més bé. Pel que sembla a l'amo no va
fer-li molta gràcia i va fer arribar la seva queixa personalment als nostres
pares. El meu em va renyar molt seriosament, escridassant-me però sense arribar
a la violència física, ignorant la meva defensa de que jo no havia estat en
aquella trepitjada del blat verd. Pel que vaig deduir el meu pare va preguntar,
posteriorment, els nens del carrer els quals van dir-li que en aquell dia de
malifetes jo no hi era. No ho sé, potser va ser sol·lidaritat entre camarades.
Això, va despertar l'empenediment del pare que molts anys després va
confessar-me que estava dolgut per haver-me escridassat injustament per aquell
fet.
Potser el dia exacte dels fets que va denunciar el pagès
jo no hi vaig ser, però en altres ocasions sí vaig trepitjar el blat. ¿Era
mereixedor de l'esbroncada paterna? Segur que si, i va ser efectiva, per que des d'aquell dia vaig analitzar amb més profunditat les conseqüències de les
meves accions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada