És dissabte, són ben passades les deu del matí i al
carrer hi ha poca presència de gent. Ni caminants, ni motoritzats, només algun
que altre passejador de gossos. Primer he saludat al Yan que arranjava el seu stand
de plantes en la vorera al costat de la seva botiga on ven de tot,
com correspon a un "bazar xinès".
Tot i la lluminositat del dia la temperatura del aire és fresca i convida a
caminar ràpid; cosa que he fet dirigint-me a ca l'apotecària (tenim dues
farmàcies al barri i ambdues són gestionades i ateses per dones). He anat a la
de tota la vida malgrat que està més lluny de casa que l'altra comerç dotat
també del símbol de la creu vermella sobre fons verd. De fet en aquest darrer, especialitzat en ortopèdia i homeopatia, no he comprat mai res.
Després de recollir els medicaments que em calien, entre
ells una crema a base de capsaïcina (molècula extreta del bitxo picant que actua com inhibidor de determinats neurotransmissors del dolor), he decidit
retornar a casa fent una volta per la part assolellada del parc a tocar de
l'Institut d 'Educació Secundària. Abans d'arribar al centre educatiu me topat
amb l'escola bressol del barri, una de les onze de gestió municipal a la
ciutat. En el gran pati de l'escola bressol un pi de dens fullatge m'ha cridat
l'atenció per la cridòria de les cotorres que l'habiten, compartint l'espai arbori amb un estol de tudons. La foto que acompanya aquest
post mostra l'arbre, al qual també m'ha fet parar atenció un petit núvol
groc en moviment, com si un reflex il·luminés per un instant el ramatge des de
sota. De seguida he copsat que es tractava del pol·len deixat anar degut
a l'activitat frenètica dels esmolats becs de les cotorres. La responsable de la emisió de pol·len la veieu, malament s'ha de dir, encerclada de vermell.
El camí des de l'escola bressol fins l'IES fa una
constant i lleugera pujada, suficient per sentir que m'he fet gran. Sense eufemismes: estic envellint. Com ho demostra la fatiga que sento caminant pujada amunt i la lleugeresa amb que uns adolescents la pugen a marxa
ràpida. El pas dels anys afegeix quilos a la motxilla que duem lligada de
naixement, de tant en tant rebem senyals de que cada cop està més plena alhora que les forces minven.
Una d'aquestes senyals vaig tenir-la fa poc dies al veure la pel·lícula Si fuera fàcil, dirigida l'any 2012 per Judd
Apatow, on el protagonista de 40 anys saludava la sogra (o potser era la tieta), una rosa de
rostre solcat com el d'una camperola que ha passat seixanta anys
al sol conreant els seus sembrats. Després vaig saber que aquella dona estava
interpretada per l'actriu Tatum O'Neal, filla de famós Ryan O'Neal, la imatge
del qual va quedar-me gravada a la memòria amb el genial i preciós film Barry
Lyndon de Kubrick. Si aquell jove Barry, vist a les pantalles l'any 1976, és el pare d'una sexagenària vol dir que m'he fet gran. Un altre signe d'envelliment és quan el teu cercle d'amistats, col·legues, camarades i,
també evidentment el grup familiar extens es difumina i va perdent elements, com passa amb els focs d'artifici, de manera que aquelles
persones cada cop tenen menys presència en les nostres vides, són centrifugats del nostre entorn, deixant només un rastre cada cop més feble en la memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada