Maig florit

A primera hora del matí, en els dies de mitjans de maig, la llum del sol des de llevant inunda el saló menjador, també el dormitori principal i la sala d'estar amb una claredat enlluernadora. Aquesta llum és en part reflexada pel doble vidre de les portes corredores del menjador, que donen accés a la galeria, multiplicant així l'efecte encisador de les torretes i jardineres, sobre tot la florida hortènsia de brillants fulles d'un verd maragda intens que acompanyen i encerclen tres poms de flors de color rosat mate tirant a albercoc.A l'esquerra una heura mostra la seva vitalitat enfilant-se per la reixa de llistons fixats a la paret Nord amb fulles que no tenia la passada setmana; y, a la dreta tenim la tradescàntia de liloses fulles hidròfugues. Altres plantes embelleixen la galeria, però seria massa llarg descriure-les.

Anys enrere havíem tingut una buguenvíl·lea la qual tal com especifiquen els manuals  de jardineria viuen no més de quatre anys en jardineres. Ara al costat de l'heura tenim un gessamí fill de la planta que des de molts anys enrere viu al terrat de la Margalida. L'hem reproduït amb la tècnica del murgonat aeri, amb èxit. De les tres branques que vam aplicar aquest sistema de reproducció només ha viscut el que mostra la foto. Potser coneixeu el dilema de les buguenvíl·lies i els gessamins: a la cornisa cantàbrica i País Basc les volen tenir pero no s'adapten al clima... quan a Andalusia volen hortènsies, però tampoc s'adapten al clima. Sembla que apreciem més el que no podem tenir.

Em ve a la memòria un gos molt apreciat per mi de raça Border-Collie que va ser present a la meva infantesa entre els cinc i els dotze anys. Tot va començà als pocs mesos de vuire a la casa que els meus pares s'havien fet al barri de La Maurina: un dia, després de dinar, quan explorava tot sol una bassa de rec de l'altra banda de la riera, just al davant i paral·lela a les façanes de les cases del meu carrer, on per raons evidents només havien els números senars i l'últim dels qual era el 25 el qual en aquells anys era del veí i paisà del pare, a més de padrí meu de nom Conrad Bruque. No recordo l'època de l'any, però a la bassa encara hi havia un pam d'aigua de les darreres pluges que ocupava la meitat del fons. L'altra meitat estava plena de runa, tota en gran part troços del mur de la pròpia bassa. Un gemec continu i persistent va cridar-me l'atenció, era un cadell de gos (jo encara no sabia de quin animal es tractava) cridava instintivament per la supervivència, desafortunadament massa lluny de la seva mare. Vaig anar a casa ràpidament i vaig explicar als pares el que havia vist i sentit. Vaig retornar a la bassa acompanyat del pare que sense esforç va recollir el cadell d'unes dues setmanes de vida, únic supervivent de la camada; hi havien al menys dos gossets més morts entre la runa, el pam d'aigua i les canyotes de la semiderruïda bassa. Sempre he pensat satisfet que havia salvat la vida al cadell de Boder-Collie. Vam anomenar-lo Boby. El nostre gos encara no tenia vuit anys quan un matí no va tornar de la seva habitual sortida als camps dels voltants. La resta del dia el teníem al pati de casa amb pacífica convivència amb una gat gris i blanc d'ulls de diferent color, del qual he escrit en altre lloc d'aquest mateix bloc. Els gats a casa mai han tingut nom propi; o sí, atenien per "miso" o pel bisbiseix llavidental el qual, encara avui, faig servir per aturar la marxa fugissera o pausada d'algun felí explorador. Vam saber que el gos era fill d'una gossa que el veí de la casa número 15 utilitzava per caçar en els camps de més enllà les vinyes al Nord del barri. Era un home de petita estatura, molt moreno de pell, i de mal caràcter; els nens veïns remorejaven que pegava la dona; sempre era al bar, fumant i jugant sorollosament al dominó. Un dia vaig entrar a casa seva, potser acompanyant un dels seus nebots, i penjant de les bigues de la teulada, on a mi em semblava molta alçada, tenia embolicada en papers de diari l'escopeta de dos canons, que de forma horitzontal romania inabastable a mans impròpies en aquell indret de seguretat aèria.

El nostre gos Boby era de pel negre amb la característica franja blanca que els gossos d'aquesta raça tenen al pit, la panxa i el morro. Excel·lent defensor de la casa, aptitud demostrada una tarda que s'ens va colar una rata al pati i ell amb extrema agilitat la va capturar d'una mossegada al clatell en la trajectoria del rosegador quan saltava del parterre del gessamí al safareig.

...-