Benvolguts lectors ...

 

Fotograma del film "Dancer in the dark", amb Björk i Catherine Deneuve fent de treballadores metal·lúrgiques en una indústria d'estampació als anys seixantes del segle passat.

Pel que sembla aquest serà el darrer, l'últim, post d'aquest blog. Al llarg de quasi 19 anys he estat mantenint-lo, penjant-hi al menys un post mensualment. Ara, la fatiga que em causa la lectura de la lletra petita juntament amb les dificultats d'entendre la meva pròpia escriptura recomanen una temporada de descans. 

Per aquest setembre que ja s'acaba tenia pensat escriure el post fent un elogiós homenatge a la pel·lícula de Lars Von Trier "Bailando en la oscuridad", de l'any 2000. No sé si s'ha fet versió en català ni quin títol l'han ficat. És una extraordinària obra d'art, que relata les dificultats amb que s'ha d'enfrontar una mare soltera per protegir el seu fill de 12 anys de la ceguesa que ella pateix i és hereditària. El film tracta molts altres temes fonamentals del món actual, és un musical, amb sorprenents coreografies; però també tracta de l'amistat, de la solidaritat, de xenofòbia, d'anticomunisme, de relacions laborals, del sistema sanitari als EEUU, de la pena de mort. En resum, és un film que no us podeu perdre. 

No tinc més a dir.

 

Adéu a tots.

......

 

Fitxa:

Títol: Dancer in the Dark

Guió i direcció: Lars Von Trier

Música: Björk

Fotografia: Robby Müller

Any 2000, Dinamarca.

Intèrprets: Björk, Catherine Deneuve, David Morse, Vincent Paterson ...

Durada: 140 minuts

 

 

 

 

...-

Aura de migranya

 

Efecte de l'alteració visual de l'aura de migranya

Recordo la meva adolescència, quan encara feia estudis de secundària, un dia dels que excepcionalment els professors organitzaven una visita a Barcelona amb motiu de mostrar-nos les instal·lacions de formació professional dels seus col·legues de Sarrià; o, com en altres ocasions, per assistir-hi als pavellons dedicats a la Indústria Metal·lúrgica de la Fira de Mostres de Montjuïc. En una d'aquelles visites vaig gaudir per primer cop de l'extraordinària bellesa arquitectònica del reconstruït Pavelló de Mies van der Rohe per l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. De retorn a casa hi havia companys de curs que passaven pel carrer Robadors a donar-se una altra mena d'alegria visual miran-se les prostitutes del "Xino". Altres passaven pels grans magatzems de plaça Catalunya a firar-se un caríssim pullover de pura llana verge. Vaig decidir anar amb el grup dels consumistes de moda, Baixava des de les plantes superiors fent servir les escales mecàniques, en una de les plantes vaig aturar-me a mirar vitrines que protegien i mostraven objectes petits que ara no recordo qué eren; potser rellotges, perfums o bijutería. El cas és que la intensa llum que l'expositor emetia sobre els lluents objectes més la multitud de superfícies de vidre, generaven enlluernadors raigs que incidien en les meves retines. De sobte, en encarar la plataforma de l'escala mecànica per continuar baixant i sortir dels magatzems vaig percebre una distorsió visual: una mena d'arc polsant format d'animades línies clares i fosques que ocupava gran part del meu camp visual. Pensava que havia perdut, o estava perdent, gran part de la capacitat visual. Un esglai, un atac de pànic, va envair-me mentre l'escala m'apropava a la següent planta en direcció a la sortida. Poc a por l'arc cegador va incrementar el seu radi i finalment va desaparèixer del camp visual. Va ser poc més de mitja hora d'espant; per sort abans de pujar al tren de retorn a casa tot havia passat. 

Anys després va repetir-se el fenomen, el qual retorna molt de tard en tard. El metge, un oftalmòleg d'origen hindú, va diagnosticar que es tractava d'un aura de migranya, i que era molt afortunat de patir-lo sense els coneguts i insuportables dolors de cap dels qui pateixen migranyes. 

A finals d'aquesta passada primavera vaig observar en el centre del camp de visió un inici d'aura amb la típica forma de lletra "c" una mica girada mirant avall cap a la dreta. Han passat tres mesos i els efectes negatius distorsionants de la visió, tot i que molt lleus, no han marxat, cosa que em fa sospitar que no és l'ona elèctrica cerebral sinó que més probablement sigui problema de retina, clarament localitzat en l'ull esquerre. Tinc hora de visita concertada amb l'oftalmòleg. Des d'ara m'he fet més gran el format de lletra tant del mòbil com de l'ordinador.

...-

La tercera edat i els dies

Helen Mirren de 79 anys.

 Divendres passat feia cua darrera un altre client del centre comercial, aparentment ja havia estat atès pel caixer, era un home d'entre cinquanta-cinc i seixanta anys, d'indumentària i aspecte esportiu, bronzejat de pell, cabell curt... L'home contemplava la pantalla del mòbil cercant quelcom relacionat amb la compra que havia acabat de fer del departament de tèxtil home. El jove caixer que l'atenia no podia completar l'operació degut a problemes amb el codi de barres d'un dels articles que el client pretenia comprar.  Després de diverses trucades, senyals acústiques d'error i intents fallits amb el lector digital el noi, preveient que la cosa s'allargava, em va dir que el disculpés, que hi havia un problema i que podia ficar la meva compra en la caixa del costat. Vaig rebutjar la indicació, sobre tot per que ja havia ficat tot el contingut del meu carro a la cinta, el qual aquell dia era especialment pesant. Vaig comunicar-li que declinava el seu suggeriment del canviar de caixa, agraint el seu gest i per justificant-me vaig dir-li: "Gràcies. No tinc presa. Soc un jubilat en aquella etapa en la que la propera parada és Can Torrella" (1). El client esportista va insinuar una esbós de somriure mentre no apartava la vista de la pantalla de mòbil on constantment lliscava amunt el dit polze de la mà amb que subjectava l'aparell. És segur que el caixer per raons generacionals no va entendre el meu comentari. La meva intenció era ressaltar la paradoxa de que a mesura que assolim noves etapes de la vida, especialment en arribar a la jubilació, el temps que ens resta de vida sembla més valuós alhora que és més amigable i més flexible per adaptar-lo a les nostres necessitats. Cal, doncs, ser conscients de que ens apropem a les darreres pàgines de la nostra agenda vital; cal aprofitar cada instant. Se'ns esgoten els possibles pressents que gaudirem, si la salut ens ho permet, d'aquesta experiència efímera que és deriva d'haver nascut.

 Aquesta reflexió em ve a la mà per parlar del llibre "Yo, vieja" d'Anna Freixas escriptora, feminista, doctora en Psicologia, jubilada, professora de l'UB i posteriorment de la Universidad de Còrdoba. El seu llibre de 2021, que aquí comentem, va ser prologat per Manuela Carmena, té el significatiu subtítol: "Apuntes de supervivencia para seres libres"; en ell dona una serie de consells per afrontar de la millor manera la darrera etapa de la vida, tot i que predomina des del punt de vista de les dones, també és molt aconsellable per a tota mena de lectors especialment aquells que encarem la etapa que vaig comentar al caixer del centre comercial. Això, fa d'aquest llibre un instrument molt recomanable també als homes que afronten l'etapa de la senectut.

 Extret de la contraportada del llibre "Yo, vieja":

"Este es un recorrido por los derechos humanos en la vejez y, concretamente, por los derechos de las mujeres, sintetizados en tres principios: la libertad, la justicia y la dignidad.../... Yo, vieja es un canto a la libertad, al desparpajo, a la vejez confortable y afirmativa. Con la pretensión de que entre todas consigamos vivir una edad mayor elegante, relajada y firme."

 

Nota (1) : Can Torrella era el nom amb que es coneixien els terrenys on va ser ubicat l'actual Cementiri de Terrassa, entre la N-150, Torre-sana i Torrebonica.

 

 

 

Fitxa:

Títol: Yo, vieja. (Apuntes de supervivencia para seres libres)

Autora; Anna Freixas

Pròleg: Manuela Carmena

Editat per; Capitán Swing Libros, S. L  Madrid

Any 5a. edició: 2021

Pàgines: 182             

 

 

 

...- 

Passió per les nafres

 

Edició: Diumenge 30 de juny, 2024

 Aprofitant l'oportunitat de tornar a veure la controvertida pel·lícula Crash, dirigida pel canadenc David Cronenberg l'any 1996. Ahir vaig visualitzar, a la tele de casa, la remasterització que ofereix FILMIN. Han passat prop de trenta anys de la seva estrena i encara produeix una enigmàtica atracció. Molts comentaristes de cinema coincideixen a dir que és incòmoda, que no és el film que t'agradaria veure a la TV una tarda de diumenge de reunió familiar. Però, sens dubte, és un film que marca una fita en la història del cinema i crea un espai de referència en un gènere difícil de definir per que afecta a una molt ampla temàtica. Primer de tot s'hauria de dir que és un thriller psicològic amb una forta càrrega d'erotisme, però és molt més.

 De David Cronenberg podem dir que nascut al 1943 a Toronto va començar en el món del cinema presentant curts en BN al 1967; especialitzat en el gènere de terror fantàstic, tema nuclear que persisteix en l'ideari de Cronenberg en l'actualitat, tal com demostra el film The Shrouds (Les mortalles) presentat en el Festival de Canes d'enguany.

 La pel·lícula que aquí comentem, Crash, va ser presentada l'any 1996, que no s'ha  de confondre amb la del mateix títol dirigida per Paul Haggis de 2004. Crash ha estat classificat com un film fosc, eròtic, de fílies per les catàstrofes, amoral... El guió és del mateix Cronenberg a partir de la novel·la homònima de l'autor britànic James G. Ballard.  Fou premiada pel Jurat del Festival de Canes. La trama principal passa per la relació entre els dos personatges supervivents d'un xoc frontal entre dos cotxes. El primer protagonista és interpretat per James Spader, en el film un director de cine eròtic de nom James Ballard (com l'autor de la novel·la) i l'altre personatge és la doctora Helen Remington interpretat per Holly Hunter. Altres actors rellevants són Deborah Kara Unger, Rosanna Arquette i Elias Koteas. Entre tots creen una atmosfera nocturna, de pulsió eròtica, també per les nafres i cicatrius. Un rodatge ple de conducció temerària, risc extrem, i de xocs a la recerca de la satisfacció dels desitjos més estranys i incontrolables.

 

Fitxa:

Direcció: David Cronenberg

Producció: Jeremy Thomas

Guió: David Cronenberg, basat en "Crash" de James G. Ballard

Música: Howard Shore

Fotografia: Peter Suschitzky

Muntatge: Ronald Sanders

Actors: James Spader, Holly Hunter, Elias Koteas, Deborah Kara Unger, Rosanna Arquette...

Durada: 100 min.

País: Canadà

Lloc de rodatge: Toronto

Any: 1996

 

 

 

 

...- 

Atendre o ser atès?

Edició: Dijous 30 de maig, 2024

  Diumenge passat vam arribar a casa després de la festa d'aniversari de naixement de la cosina Francesca. La Mònica va anar directament al vestidor mentre jo deixava les sabates de carrer al safareig, on tenim un moble destinat a tal finalitat, construït casolà amb els components d'un escorreplats que mai es va fer servir per escórrer plats degut al seu pèssim disseny. Quan, calçat amb les sabatilles d'estar per casa, vaig arribar al vestidor em trobo la Mònica agenollada al terra de cara al armari, aleshores de portes obertes, tractant de ficar les travetes de la samarreta que havia dut durant el dia en el ganxos del penjador, un de plàstic transparent. La meva sorpresa va ser majúscula, atordiment  que ràpidament fou substituït per l'alarma de pensar que allà havia succeït un accident, una caiguda, la temuda eventualitat de resultats incerts i que podia requerir una immediata atenció mèdica. Mentre li prenia de les mans samarreta i penjador la Mònica va aixecar-se explicant que no s'havia fet gens de mal acompanyant el comentari amb una confusa descripció de la caiguda.

 Dimarts passat la Mònica va començar a sentir dolor al cantó esquerre de l'esquena, entre la 8a i 12a costella; molt aguditzats segons els moviments; raó per la qual, avui dijous, no havent observat millora malgrat aplicar fred o calor i prendre els analgèsics habituals hem decidit visitar el metge d'urgències el qual, després de fer-li una radiografia, ha diagnosticat una contusió costal a tractar tal com des del primer dia s'està fent. Tractament que haurà de fer remetre el dolor d'aquí a entre tres i sis setmanes.

 Aquesta situació m'ha fet reflexionar sobre la dicotomia entre atendre els altres o ser atès. Sens dubte sempre tindrem situacions en les que som els que atenem, donem suport, actuem pels altres; però, en altres ocasions som els que rebem l'atenció desinteressada, solidaria i generosa d'aquells que ens envolten. Penso que les persones, en funció de l'educació que hem rebut, el tarannà, el costum, etc., ens decantem per una de les dues parts: servir o ser servit. Per exemple, fa  poques setmanes ens va convidar a una barbacoa el pare del nostre amic Dídac Perarnau, érem una dotzena de convidats al jardí de la torreta que tenen a Talamanca, situada a pocs centenars de metres del castell. Aquell dia el pare d'en Dídac va fer-se càrrec de tot: atenia el foc, vigilava que a ningú faltés el beure, les torrades, la botifarra de Mura, les costelles de xai, els calçots... Ell sol treballava pels convidats que relaxats fèiem petar la xerrada. 

 Jo mateix, sovint, m'ofereixo a resoldre els problemes que surtin i siguin de la meva competència, que no significa de la meva responsabilitat: arranjar un portarotlles del lavabo a casa d'uns amics, o una bombeta del sostre, o preparar una paella pels deu convidats de la tieta Ernestina, i, per descomptat tallar sempre els postres sigui una síndria o un pastis d'aniversari.

 Concussió, aquí tenim un bon tema per a debatre. Si de petits haguéssim de decidir quina funció ens agradaria tenir a la vida: ser servidors o ser servits, què triaríem?  Jo, sens dubte, prefereixo ser servidor. Col·laborar en el confort i benestar dels altres, i més si ens els estimem, és una recompensa per se, una bona font de satisfaccions, com ho és el resultat de la feina ben feta. Però, som humans, també ens agrada percebre el reconeixement dels altres al nostre esforç. Donar, donar, donar..., sempre donar, i que al final no t'ho reconeguin cansa.

 

 

 

...- 

Joc net contra falsaris

 Edició: Dilluns 29 d'abril 2024

 Cinc dies enrere el President del Govern Central va anunciar que deixava la seva agenda d'activitats en suspens fins avui dilluns per repensar-se si deixava el càrrec a ran de la insuportable campanya d'atacs contra ell i el seu entorn familiar basat en falsedats, mentides i mitges veritats; totes elles airejades pels mitjans reaccionaris (el quart poder) i judicialitzat per invulnerables jutges afins. Són 10 anys, afirma Pedro Sánchez, que pateix aquest assetjament des d'organismes d'extrema dreta i també des del principal partit de l'oposició. Avui a les onze del matí el President ha finalitzat el seu període de reflexió i ens ha dit que segueix plantant cara a la bèstia del joc brut, als qui amb armes desiguals continuarà enfrontant-se amb netedat i a cara descoberta, com un Quixot atacat per monstres de pedra sense principis ètics ni morals.

 No és estrany, doncs, que els mètodes dels amics del joc brut els duguin al triomf en els seus objectius. És un combat desigual en el qual una de les parts té mitjans per generar falsedats i té jutges que les acceptin a tràmit. Tenim nombrosos antecedents on aquesta tàctica "marrullera" de l'extremisme de dretes ha tingut èxit: Mònica Oltra, Ada Colau, Tries... Són nombrosos els polítics, també en l'àmbit internacional (Brasil, Portugal, Austràlia...), que han estat víctimes de denuncies sense proves, o directament inventades, que determinats jutges accepten i obren causes judicials amb les que destrueixen l'honorabilitat, futur i prestigi de polítics i per tant silencien la veu dels votants que ells representen. Després resulta que no existeixen proves de l'acusació, ni rastre del delicte que se'ls imputa, però el mal ja s'ha fet, no hi ha reparació possible. I de premi aquesta victòria repugnant del joc brut no té càstig.

 La Justícia en mans de persones sense escrúpols, pels qui tot si val, és una contundent arma contra innocents als qui poden destruir amb impunitat. Recordo haver llegit que en determinats sistemes judicials qui feia una falsa acusació se'l condemnava a la pena establerta pel delicte del que havia acusat un innocent. Potser no cal arribar a aquest extrem, però si és una feina pendent de la ciutadania regenerar el sistema judicial de manera que no siguem en un món com el descrit per Kafka en "El Procés"; amb la diferència que Josef K no sap per qui, ni de què, és acusat; ni arribarà mai a esbrinar qui és el jutge o el tribunal que tracta el seu cas. Però, les víctimes del la guerra bruta judicial i mediàtica sí saben qui són els que han tramat les mentides en que es fonamenten els seus encausaments, i quins són els membres de la judicatura que prenen part en la farsa. Se'ns ha girat feina, molta, als ciutadans.

 

 

 

...- 

Sequera després de Setmana Santa

 

Diuen els meteoròlegs que després d'aquest dies de tempestes i fred propis d'inicis de la primavera no s'esperen més pluges i tornarem a l'amenaça de sequera amb restriccions en el consum d'aigua tant en l'àmbit agrícola com industrial, urbà i domèstic. Per això, em sorprèn aquesta amarga tristor que mostren els devots i fidels seguidors de les parafernàlies religioses que envolten la setmana santa; sempre determinada pel primer pleniluni de primavera, estació caracteritzada en la nostra ubicació geogràfica per episodis d'abundor hídrica; tal com diu la dita: "A l'abril aigües mil". 

No puc imaginar quin sentiment commou les persones, fins les llàgrimes, davant una fútil contrarietat com és el fet de no poder treure a passejar una figura de cartró i escaiola. No pensen que aquesta mateixa pluja és un "bé de Déu" imprescindible per la perllongació de la vida pròpia i de tots els éssers vius de l'entorn natural. Què volen aquesta gent? La persistència de la sequera? Que baixi el nivell freàtic fins el punt de no retorn. Recordem que en altres ocasions s'han tret a passejar la mare de déu i d'altres sants per invocar la benefactora pluja. Sí, un munt de contradiccions en la setmana de la primera lluna plena de primavera que el món cristià ha lligat a la crucifixió i mort del seu líder ara fa més de dos mil anys. 

Hi ha qui, tot i no considerant-se fan de la tradició bíblica cristiana, també participa amb entusiasme de les seves tradicions i simbologies: processons, capirots, autoflagelació, penitències (com l'arrosegament de cadenes lligades als peus descalços) inclòs el transport de creus a les espatlles com si fossin camàlics. Es tracta d'una cerimònia col·lectiva de dos components; d'una banda un munt de fidels encaputxats amb capirots, dels inventats per la Inquisició, però, de l'altra també cal una quantitat enorme dels que hi participen des de les voreres. Són els espectadors que admiren les processons dels portadors de campanes, passos, ciris, fum d'encens amb banda sonora de silencis i laments, tals com els cants tristos de "saetas" ofertes per elles, i ells, sovint intermediant pagaments pecuniaris; com també reben alguns dels costalers. 

Altres observadors justifiquen la pervivència d'aquesta anomalia social anacrònica, digne d'un estudi antropològic a fons, com un fet cultural de caràcter lúdic i de gran impacte econòmic. Factor crucial que, sens dubte. és determinant per a diversos sectors implicats en aquesta tradició: restauració, hotels, bars, lloguer de balconades i cadires... confecció d'indumentàries per a ells i elles. Molts són els que gaudeixen de feina i encàrrecs aquest dies de pleniluni amb el subsegüent increment de facturació. No oblidem les confraries on els membres i socis han de pagar les seves quotes sovint de respectable quantitat d'euros pel dret de pertànyer a elles i de participar en les festes privades a les seves casernes que des del Carnestoltes van organitzant cada setmana mentre van treient cada una de les set cames a la "Cuaresma". Finalment, aquesta setmana de pleniluni és l'apoteosi. Desfilades fins més enllà de mitjanit recarregant la copa de Moriles-Montilla en les tavernes del trajecte, acompanyats dels retrucs de tambors, trompetes i cornetins; seguint estendards brodats de lletres daurades on podem llegir "INRI" o el romà "SPQR"; fins i tot s'han vist pendons i banderes de vellut grana brodats amb un estels de cinc puntes similars a la bandera de la RPC. Era, em van aclarir, una banda de músics llogats en un poble proper: "...y allí son todos comunistas".

 

 

 

...- 

Tenebres a l'horitzó

 

La imatge és una representació artística d'una detonació atòmica. Recentment Rússia ha sortit del pacte internacional que vedava les proves d'armament nuclear.   

El passat cap de setmana va fer dos anys de la invasió d'Ucraïna per tropes russes. El divendres 24 de febrer de 2022 milers de carros de combat de l'exèrcit rus traspassaven les línies frontereres d'Ucraïna iniciant el que esperaven seria un passeig fins Kiev on en pocs dies s'establiria un nou règim addicte al Kremlin. La inesperada i forta resistència ucraïnesa va frustrar els plans militars russos derivant la situació al actual estat de guerra de llarga durada; que ha estat possible només per la constant aportació de recursos econòmics i d'armament per part dels aliats d'Ucraïna; sobre tot dels EEUU i Europa. És cert que amb l'armament d'última tecnologia s'havien enviat instructors, però mai s'havia parlat de donar suport amb la presència directa de tropes, com per exemple de la OTAN. El Kremlin havia advertit que tal fet implicaria una escalada i un canvi d'àmbit en el conflicte de conseqüències imprevisibles. 

El balanç a dos anys des de l'inici del conflicte bèl·lic és, en un país de 43 milions d'habitants, de 10.000 civils morts i 19.000 ferits segons informa una agencia de l'ONU. Però, s'ha de comptar amb la dificultat per conèixer les xifres en les zones fins ara ocupades per Rússia, provablement són desenes de milers segons imatges de fosses comunes captades per satèl·lits. El nombre de soldats russos morts o ferits, segons fonts militars del RU, és d'uns 350.000. Mentre el New York Times publicava a l'agost de 2023 que els soldats ucraïnesos ferits eren 100.000 i els morts 70.000 (Zelenski ha dit aquesta setmana que els seus soldats morts són 31.000). A aquesta barbàrie s'ha d'afegir la destrucció selectiva d'infraestructures, habitatges (250.000), hospitals (més de 400); a més dels 6 milions de refugiats (prop de 200.000 a Espanya) i 8 milions de desplaçats dintre d'Ucraïna.

A tot això cal afegir l'evident fatiga dels aliats davant la perspectiva de l'allargament indefinit del conflicte, la qual cosa fa dir imprudències, potser interessades, com la recent declaració del president francès Emmanuel Macron dient que "no descarta l'enviament de tropes a Ucraïna", a la que el Kremlin ha tornat a recordar: "Que està preparat per respondre a qualsevol agressió de tercers, i que poden fer servir armament nuclear". S'ha de dir, que en qüestió d'armament atòmic són primera potencia mundial.

 

...-

Expectatives marrades

 

Las hilanderas (ca. 1657) - Diego Velázquez

Recentment he renovat el permís de conduir, situació en el qual tots els conductors hem de passar per una revisió mèdica certificant que gaudim de les facultats físiques i sensorial dins del nivells de seguretat requerits per la dita activitat, segons els criteris de la DGT. Quan el metge va acabar de fer-me totes les proves i es dirigia al seu seient darrere la taula em preguntà: - T`han operat de cataractes? - Vaig dir-li que no, tot i que tinc un petit percentatge d'enterboliment en el cristal·lí dret. Aquesta pèrdua d'agudesa visual sembla ser irrellevant a efectes de conducció dels vehicles compresos en el permís classe B. 

Aquesta anècdota ve al cas per una cosina que s'ha fet corregir l'astigmatisme i la presbícia empitjorats per l'edat amb tractament làser de la còrnia. Altres dues dones, amigues del club de lectura, s'han operat de cataractes. Totes tres en les darreres tres setmanes. Tot i les evidents millores després de les intervencions oftàlmiques cap de les tres mostra una plena satisfacció pel resultat final de la decisió d'operar-se. La que veia bé de lluny ara enfoca correctament de prop però de lluny pateix una forta miopia; les altres han hagut de canviar la mida de lletra en el mòbil per tal de poder llegir el WhatsApp. 

Efectes semblants d'insatisfacció amb els resultats esdevenen quan canviem de cotxe, de vivenda, de feina... És evident que ho fem per millorar, però l'experiència demostra que no tot son flors i violes. Les noves situacions comporten, sovint, nous inconvenients i problemes dels quals cal ser conscient per no patir frustracions que poden fer penedir-nos de les decisions preses quan ja no hi ha marxa enrere.

En un altre àmbit, més enllà del personal o familiar, tenim també exemples dels aspectes negatius de les millores, que en realitat són inevitables. Va passar amb la revolució industrial, un exemple puntual el tenim amb la implantació dels telers mecànics i l'obsolescència de la filosa. També en l'ordre social, jurídic i institucional; sistemes com la democràcia, amb la participació i voluntat de la majoria de la població (al menys en la teoria) i amb la divisió de poders. Tot i així, les democràcies existents mostren escletxes per on la malevolència, la cobdícia, el fanatisme i l'oportunisme poden infiltrar-se. Un exemple actual el tenim als EEUU amb l'ex-president, i ara presidenciable D. Trump. I no diguem del Javier Milei a l'Argentina.

El que m'ensenya aquesta reflexió és que les millores mai són definitives. Sempre comporten nous problemes, que obliguen a treballar i afinar l'enginy per continuar millorant sense que ens aboquem a situacions fallides. Penso, per exemple, en el canvi climàtic, en la destrucció i esgotament dels recursos planetaris, les guerres permanents, en els desequilibris comercials i econòmics... Encarem doncs, malgrat tot, la vida i el dia a dia amb optimisme i ganes de treballar. 

 

...-

Entrevistes de Yolanda R

 Per pura casualitat, poc dies abans del Nadal, vaig topar-me amb uns videopodcasts de Yolanda Ramos produïts per Netflix, són una sèrie d'entrevistes fetes al maig i juny del 2022. Van ser pocs capítols, no més de sis he trobat. L'actriu, humorista i presentadora catalana (nascuda a Cerdanyola del Vallès, 1968) sorprèn en aquestes diàlegs d'uns quaranta minuts de durada plens de reflexions de gran serietat i transcendència, tot sense perdre el sentit de l'humor tan característic de l'actriu; tarannà que no podia ser esquivat provenint de vivers con "La Cubana" i El Terrat. 

Dies abans, després de llegir un comentari sobre l'obra de l'escriptor Pablo d'Ors, sacerdot defensor de l'agermanament entre cristianisme i budisme Zen, vaig voler saber més d'aquest autor i Google em va dirigir a un You-Tube on d'Ors era entrevistat de forma magistral per Yolanda Ramos. Després vaig veure que aquell videopodcast formava part d'una serie de sis tots ells de grandíssim interès, i que per tant recomano. Són agrupats sota un nom de múltiples significats i tant suggeridor com "Domingo de Ramos". 

Els sis entrevistats i els temes tractats són els següents:

1 - Antonio Resines. La mort.

2 . Silvia Congost. Dependència emocional.

3 - Dr. Campillo. Consciència.

4 - Itziar Ituño. Intimitat.

5 - Pablo d'Ors. Silenci.

6 - Rosa Montero. Cordura i normalitat. 

Res més a dir per aquest any. Esperant un molt bon 2024 per a tothom. Un Nou Any que ens dugui molts coneixements que siguin eines per gaudir dels dies que ens resten de la nostra vida; rodejats si pot ser tant física com afectivament de tots els que ens estimem.

 

...- 

Assetjaments

Dresde vist des de l'Ajuntament, 1945 (Foto de Richard Peter)

 

"Cuando Lot llegó a Soar, el sol ya había salido sobre la tierra. Entonces Yahvé hizo llover sobre Sodoma y Gomorra azufre y fuego. Arrasó aquellas ciudades, todo el valle, a todos los habitantes de las ciudades incluso las plantas que crecían en la tierra." 

El libro del Génesis liberado, pàg. 103 - Ed. Blackie Books.

 

No era el primer cop que el venjatiu Yahvé descarregava la seva ira destructora sobre el conjunt de la població sense distingir entre innocents i suposats culpables. Grans, petits, homes, dones i nens van ser exterminats de les, al menys, cinc ciutats de la vall de la mar Morta. Anteriorment, en època de Noè, tota la humanitat, excepte ell i els seus familiars, més totes les espècies animals, tret de les parelles elegides van morir ofegades víctimes d'un gran diluvi de quaranta dies de durada que cobrí tota la terra d'aigua cent cinquanta dies més. Aquest extermini total va ser per voluntat del Yahvé irritat per la maldat dels humans que ell mateix havia creat. Una mena de "resetejat", un fer "Borrón y cuenta nueva". 

Aquestes històries bíbliques em venen a la memòria a ran dels fets derivats del monstruós atac terrorista de Hamàs a Israel del passat 7 d'octubre perpetrat des de la franja de Gaza: 1400 morts israelians i centenars de segrestats. La revenja de les autoritats israelianes amb bombardejos diaris fins ara han arribat a comptabilitzar 15.000 morts palestins. 

Gaza, 2023 (Foto: Xarxes socials)

 El màxim responsable de la destrucció de Gaza és sens dubte el cap del govern ampliat "d'emergència" Benjamin Netanyahu el qual ha de respondre davant els ciutadans d'Israel, en estat de shock, desprès de l'imprevist atac simultani en la matinada del 7 d'octubre en més de 15 punts al llarg del 50 km de frontera entre Israel i Gaza, suposadament infranquejable. Molts ciutadans culpen a Netanyahu de relaxació i manca de rigor en l'organització de la seguretat, deficiència que va permetre a Hamàs i els seus grups aliats atacar des de Gaza de forma coordinada i complexa importants enclavaments d'Israel al voltant de la frontera.

 Restem a l'espera d'una urgent solució al sagnant conflicte, que potser passa per la creació i reconeixement internacional d'un estat Palestí amb fronteres definides i respectades. Entretant l'opinió pública mundial haurem d'avergonyir-nos d'assistir en silenci al sacrifici d'innocents sota les bombes, la pluja de sofre i foc, de l'enfurismat Netanyahu que per molt justificada que sigui la seva ira no li permet ficar en el mateix sac la població de Gaza i els terroristes de Hamàs. De la mateixa forma que no era el mateix ser basc que etarra.

 

 

...-

La rossa de gel ha fet 80 anys

Fotograma de "Belle de Jour" amb Francisco Rabal

 El passat 22 d'octubre va ser el vuitantè aniversari de naixement de l'actriu Catherine Deneuve, nascuda el 1943. En una mena d'homenatge no anunciat de les televisions en obert hem pogut visualitzar aquests dies dues de les seves interpretacions que van popularitzar-la en el seus inicis allà pels anys seixantes. La primera, Repulsion, dirigida per R. Polanski, vista al canal ARTE; i la segona, Belle de Jour, dirigida per Luís Buñuel a La2 de RTVE. 

L'actriu, de nom real Catherine Fabienne Dorléac, va néixer a París filla d'una parella d'actors. El seu debut va ser en el film "Les collégiennes" de 1957. Pel seu nom artístic va prendre el cognom de la seva mare, l'actriu Renèe Deneuve. Al 1963 va tenir un fill amb el director Roger Vadim que l'havia dirigit l'any 1963 en el film "Le vice et la vertu", un drama de guerra inspirat en personatges del Marquès de Sade. A partir del 1964 la seva carrera empren un ascens meteòric amb el musical "Les parapluies de Cherbourg", Repulsion (1965) i Belle de jour (1967). Va ser l'actriu predilecta de l'etapa europea de Buñuel. La gelosia professional amb la seva germana Françoise, també actriu i preferida de la crítica i directors, va acabar amb la mort per accident de cotxe de Françoise el 1967. Després de la commoció per la pèrdua de la seva germana va prosseguir una vida d'intens treball cinematogràfic i de vida afectiva convulsa que l'ha fet mare de dos fills de diferents parelles: Christian amb Roger Vadim i Chiara amb M. Mastroianni. Veritable diva europea, Catherine Deneuve,  ha estat descrita com la rossa de gel per la seva actitud distant i freda en mostrar-se en públic; tot i que la seva apassionada vida afectiva, amb múltiples parelles, demostren el contrari, al menys de portes en dins. 

Seria un interessant exercici la comparació entre ambdós films: Repulsió (R. Polanski) i Belle de Jour (L. Buñuel). En les dues es mostra una dona turmentada per traumes dels passat, tot vist amb tintes fortament influenciades de la psicoanàlisi freudiana i també del surrealisme amb tanta presència en la cultura europea de mitjans del segle XX. Però, aquesta feina la deixo per a més endavant.

  

Fitxes 

Títol original: Repulsion

Director: Roman Polanski

País: Regne Unit

Any estrena: 1965

Durada: 105 min.

Actors: Catherine Deneuve, Yvonne Fumeaux, Ian Hendry...

 

Títol original: Belle de Jour

Director: Luís Buñuel

País: França, Italia

Any estrena: 1967

Durada: 100 min.

Actors: Catherine Deneuve, Jean Sorel, Michel Piccoli...

 

 

... -

La paella de Cristòfol

 

Dissabte passat vaig anar a comprar alguns queviures que mancaven pel cap de setmana. Encara no passava de l'hora que eren obertes les portes del supermercat del barri, situat a pocs minuts caminant des del portal de casa. 

—Hola col·lega! —Vaig dir en veure que s'apropava per meu camí un vell company d'estudis i després treballador de la mateixa multinacional on jo hi treballava. Érem a la plaça de les glicines.

—Hola Lluc! —Va respondre'm, oferint-me per encaixar la mà dreta alhora que deixava al terra les dues bosses amb la compra que duia: una penjada a la seva espatlla dreta i l'altra a la mà esquerra. 

—Tu tornes, jo hi vaig! —Vaig dir, mostrant-li la bossa de ràfia buida doblegada en quatre parts. 

Era en Cristòfol Asens, un extraordinari mecànic de formació exquisida sortit de l'Escola de FP dels Salesians allà pels darrers anys seixantes. Un experiment pedagògic de becats, només trenta triats entre més de 200 candidats després de tres dies de proves i tests. Erem a l'ombra acollidora, en aquell indret de la plaça solitària en aquelles hores i gaudint de l'aire fresc i net d'un típic matí de tardor; vam petar la xerrada durant una curta estona. Va explicar-me que era avi de dos nets els quals l'havien demanat si podia fer una paella per a sis persones. Naturalment ell va accedir entusiasta i per aquesta raó tornava de comprar els ingredients per fer una paella clàssica de marisc: arròs bomba, sèpia, calamars, pollastre, pèsols, carxofes, musclos (o cupinyes) i llagostins. El procediment que recomana Ignasi Domènech a la seva popular obra, La teca, publicada per primer cop al 1924 és els següent:

Posi's una paella amb oli quelcom abundant, recremat abans amb all i sofregeixi's bé el pollastre, tallat en sis o vuit trossos; quan estigui ben rosset se li afegeix una regular quantitat de carn de porc trinxada o bé salsitxes, una mica d'all picat; quan el sofregit estigui llest se li afegeix uns tomàquets pelats i trinxats, i afegint-hi al moment les mongetes, els pèsols, carxofes a trossets, musclos, sal pebre, mitja fulla de llorer (que després es treu), després es sofregeix l'arròs, i passat un minut de sofregiment es mulla amb aigua i es safrana una mica pronunciadament. Es fa coure regularment de pressa, procurant que en acabar-se la cocció resulti sec i els grans separats. 

Cristòfol va recollir les bosses del terra, on les havia deixat i encaixant-nos altre cop les mans ens vam acomiadar reprenent cada un el nostre camí.

Per la pujada que em dirigia al supermercat pensava: "Quines casualitats! Fa tres dies va contactar-me un amic de l'adolescència, al que no veig des de fa molts anys, i també va comentar que li agradava preparar paelles alguns diumenges i diades de festa; jo mateix vaig fer ara fa tres setmanes una paella per a dotze comensals i el proper diumenge, 1 d'Octubre (data d'alt contingut simbòlic i emocional), tinc l'encàrrec de fer una per sis". 

 

Fitxa

Autor: Ignasi Domènech

Títol: La teca

Editorial: Manuel Company, editors

Quinzena edició (Barcelona 1990)

Pàgines: 288

 

 

 

 

... -

Ancoratges al passat

 

La meva lectura de capçalera d'aquest estiu ha estat la darrera novel·la que va escriure el premi Nobel de Literatura de 1968 Yasunari Kawabata (1899 - 1872) "Lo bello y lo triste" publicada per primer cop al Japó el 1965. Després, l'autor, només va publicar el recull de contes "Historias de la palma de la mano" en el 1972, el mateix any de la seva mort per suïcidi. 

La trama de la novel·la, dividida en nou capítols, descriu les vivències d'un reconegut novel·lista, Oki Toshio, que en la cinquantena decideix visitar, per cap d'any, la ciutat on s'hi troba la dona Ueno Otoko, que va ser la seva amant de setze anys tot i que ell era un home casat que passava dels trenta i pare d'un fill. La relació adúltera va tenir poca durada i Oki va abandonar la noia embarassada que va tenir el fill prematur, una nena, la qual va morir poc després de néixer sense que la mare arribés a veure-la fet que va provocar l'intent de suïcidi d'Otoko i el seu posterior ingrés en un centre psiquiàtric. Vint anys després la dona s'ha convertit en una prestigiosa pintora i professora d'art que conviu amb una deixeble que tindrà un molt rellevant paper en la vida d'Oki i en la del seu fill que ara és un jove universitari. 

Són també remarcables altres aspectes descrits en la novel·la derivats de la intensa passió amorosa de l'Otoko adolescent i del desenteniment del seu amant. La dona d'Oki s'assabenta en detall de la relació del seu marit amb la noia al transcriure a màquina el manuscrit de la novel·la on l'autor descriu sense amagar detalls d'aquells fets clarament autobiogràfics. També ho coneixeran, després, els lectors que hi donaran una bona acollida a la novel·la sobre la noia de setze anys. De la mateixa manera la història incidirà en l'alumna d'Otoko en la que farà germinar un potent desig de venjar la seva mestra. 

L'estil literari de Kawabata és d'un lirisme intens, manifest en aquesta obra plena  de descripcions preciosistes, on la recerca de la bellesa és tan evident que sovint el text sembla descriure pintures clàssiques japoneses, amb el seus paisatges emboirinats, les formes i textures dels cossos dels amants, les carícies, els temples budistes, les muntanyes i els boscos... Però, el que més intensament percep el lector és la profunditat de les emocions i els sentiments dels personatges. 

"Lo bello y lo triste" és l'obra més impactant que he llegit de Kawabata, autor que coneixia des de la meva joventut en ser premiat amb el Nobel de Literatura l'any 1968 i la immediata publicació en castellà de la novel·la "Una grulla en la taza de té" de 1952, per la popular editorial basada en subscripcions "Circulo de Lectores". Si sou dels que pensen que una de les poques i millors cosses que podem fer amb la nostra vida és gaudir de la bellesa, aquesta novel·la us complaurà. 

Per acabar s'ha de dir que va arribar a fer-se una versió cinematogràfica dirigida per Masahiro Shinoda l'any 1965, per tant tres anys abans de ser-li atorgat el Nobel de Literatura a Kawabata.

 

Fitxa

Autor: Yasunari Kawabata

Títol castellà: Lo bello y lo triste

Traducció: Nélida M. de Machain

Editorial: EMECE (Barcelona 2011)

Pàgines: 224

 

 

 

 

 

... -

La tècnica de l'aquarel·la

Les temperatures extremes de les primeres setmanes de juliol han passat deixant-nos unes xafogors pròpies de l'estiu, però, més moderades que les altíssimes temperatures de record històric que vam patir dies enrere. Coincidint amb aquest fenomen climàtic els plàtans d'ombra, que enguany mostren una frondositat exuberant, han decidit desprendre's de l'escorça caduca de forma simultània. Molts exemplars tenen ara un tronc llis, uniformement acolorit d'un verd blanquinós amb tonalitat que recorda el caqui, cobrint els escocells de pedaços de crosta. És un avançament del que passarà a la tardor quan el terra del carrer quedi cobert d'una capa de fullaraca ocre. Ara els arbres ofereixen l'aspecte dels adolescents de pell terça, nova, sense taques ni defectes. 

Són dos quarts de sis de la matinada. Han passat moltes hores des que vaig redactar el paràgraf anterior. He sortit a la galeria i m'ha emocionat contemplar Júpiter brillant intensament a 45º sobre l'horitzó a Llevant acompanyat per les velles conegudes constel·lacions i estrelles on he reconegut Taurus amb Aldebaran. Feia molt de temps que no contemplava un cel estelat com el d'avui, i m'ha alegrat i entristit alhora. He constatat una reducció d'agudesa visual, la que sempre acompanya el fet de fer-se gran. Tots els sentits es deterioren. Això m'ha fet pensar que potser aquesta serà una de les darreres vistes ben nítides que tindré del cel amb les estrelles que vaig conèixer en la adolescència estudiant un atles que mostrava el cel dels dos hemisferis. Sortint al pati a casa dels pares en les nits d'hivern comparava el que veia en el paper i m'omplia d'il·lusió localitzar Sírius, Artur, Vega o Aldebaran. La Polar i les Oses m'eren conegudes des-de l'infantesa. Com he dit més amunt encara no són les sis de la matinada i la brillantor de l'aurora no em permetrà visualitzar Orió, i decideixo tornar-me al llit. 

Des del llit estant veig per la finestra, orientada a llevant, com poc a poc va aclarint-se el cel on només resta Júpiter abandonat per la resta d'astres que l'envoltaven. M'entristeix aquesta sensació de desconnexió; de perdre (també jo) la companyia de l'entorn. Em pregunto - "Què puc fer?". No trobo resposta fàcil. Penso: "M'agradaria tenir, al menys, un interlocutor en qui confiar les meves angoixes, a qui demanar consell". Fugint del neguit em concentro en repassar els records de la lectura dels darrers dies. Es tracta de la molt coneguda i multipremiada autora japonesa Hiromi Kawakami de la qual he llegit, i rellegit, en castellà obres com: El mar es azul la tierra blanca, El señor Nakano y las mujeres, Amores imperfectos. Vidas frágiles noches oscuras, Abandonarse a la pasión... 

Recomano fermament llegir Kawakami, però penso que tot i ser rècord en vendes al Japó no és d'una lectura que pugui agradar a tothom. En tots els seus relats, on aparentment descriu fets irrellevants con el sopar fideus en una taverna o collir bolets de muntanya un dia festiu de tardor, traspua el drama existencial, l'evidència de solitud de la qual irremediablement no podem fugir. Aquesta solitud no està descrita, els esdeveniments de la quotidianitat la fiquen en evidència con un personatge més. Com el color blanc de les aquarel·les, on no hi ha cap pigment i l'element dibuixat està definit només per l'entorn.

 

 

 

... -