El pou

El primer pou que recordo haver vist, era el dels veïns del carrer del Joc de la Rutlla. El tenien al soterrani al qual s'accedia des d'una petita porta del pati. Va ser un fred dia d'hivern que vaig acompanyar el meu veí Gerard, un nen de cinc anys com jo. Seguíem el seu germà gran, potser d'uns tretze anys, quan duia un pesant bloc de glaç que havia trencat del que s'assemblava a una gruixuda cortina d'aigua sòlida que baixava des del balcó baranat del primer pis sobre el pati. Quan el germà d'en Gerard va arribar al brocal del pou, en la penombra del soterrani il·luminat malament per la finestreta reixada que s'obria al carrer, ens va fer aturar uns cinc metres darrere d'ell, com si un gran perill en amenacés, i allà va abocar la gran placa de glaç al fons del pou que va trencar-se amb estrèpit impressionant. Potser per això ho recordo amb claredat després de tants anys.

El segon pou del meu record va ser el que el meu padrí va obrir, juntament amb el meu pare en el bell mig del terreny que comprenia els dos solars de cinc per trenta metres que s'havien comprat al barri de la Maurina. Eren unes parcel·les, ells en deien "solars", que venia un pastisser del carrer Galileu, situats en una solana de vinyes, oliveres i ametllers; de terres argiloses i a pocs metres del la glera del rierol per on sempre corria aigua, neta després dels aiguats, i negre en les temporades de sequera.

***

Quan vam anar a viure a la nova casa del barri de la Maurina encara no havia complert els sis anys. La casa només tenia la porta del carrer i la del pati; a les habitacions van haver de passar anys abans de posar-hi portes als bastiments. El pati era llarg d'uns divuit metres i cinc d'amplada, però com que no s'havia construït encara la paret mitgera amb el pati del meu padrí, tot plegar feia l'efecte d'una explanada amb un pou al mig.

La construcció del pou no va quedar lliure d'accidents. A la feina van col·laborar familiars tant del pare com del padrí. Quan assolia els deu metres de fondària un cunyat del padrí que aprofitava una tarda de diumenge per fer la visita familiar habitual va voler mirar l'estat de l'obra arrepenjant-se en la corda que penjava de la corriola, per tafanejar l'estat de les feines el fons del pou; si s'hagués agafat dels dos extrems de la corda no hauria passat res; però, només va agafar-se de la corda que penjava d'un costat de la corriola; va ser com encomanar-se a l'aire, va baixar els deu metres a plom, picant d'esquena amb l'esquena dels que treballaven al fons; per sort ningú van patir cap lesió greu.

Tal com s'acostumava, en fer pous a força de pic i pala, a copia que l'aprofundien el recobrien en tot el seu diàmetre, de poc més de sis pams, amb totxo massís, deixant de tant en tant un espai buit per ficar peus i mans per l'hora de baixar o pujar des del fons. Un dia, quan la profunditat passava del quinze metres van haver de deixar la feina, perquè començava a ploure amb intensitat. El fons argilós l'havien aprofundit més d'un metre que va quedar sense la protecció de totxos al voltant. L'endemà, després d'una nit de tempesta, el fons del pou era ple d'aigua, no van poder acabar el revestiment de la paret, un problema que a la llarga portaria problemes estructurals a les cases del pare i del padrí.

...-

El glaç dels vidres

 

"...se habían levantado en habitaciones oscuras y frías, con las ventanas blancas de escarcha..."

El día de la peluca, de Alice Munro.

 

Recordo, la meva infantesa, quan els dies d'hivern eren intensament freds, un matí de desembre, poc abans del Nadal, encara no havia fet els dotze anys, la mare va confiar-me uns diners per a que hi anés tot sol a comprar-me unes sabates de les que anomenaven "xiruques". El trajecte de poc més de mig quilòmetre fins la casa on les venien (l'establiment no era pròpiament una sabateria) se'm va fer emocionant, amb deu centímetres de purísima neu tan agradables de trepitjar, envoltat dels flocs que al caprici del vent queien intensament en mig d'un gran silenci. A l'espectacle que m'oferia la natura s'afegia la satisfacció de saber que la mare m'havia atorgat, per primer, cop prou confiança per fer una compra importat al meu criteri, em sentia com ascendit un punt en el grau de responsabilitat.

 

La nevada era tan intensa que la visibilitat es reduïa a unes desenes de metres, i potser per aquesta raó no hi trobava vianants pel camí que havia de fer des de casa, primer recorrent el meu curt carrer que era només una filera de cases adossades construïdes amb les façanes paral·leles al talús sobre la riba dreta d'una riera, baixant després per una forta pendent d'argila fins la passarel·la de ciment sobre l'aigua del rierol, des d'allà el camí pujava uns tres metres sobre la llera fins una primera terrassa llaurada on vorejava el filat del camp del Ros, nom del granger propietari d'una vintena de vaques que alimentava amb el farratge que ell mateix conreava, recordo haver vist panís, alfals, ordi o blat verd a les primaveres batut pel vent fent l'efecte de les onades marines. Després dels camps començava el carrer de Volta, naturalment era sense asfaltar; la primera casa a l'esquerra que feia xamfrà amb el carrer d'Alexander Bell gaudia d'un petit pati amb plantes al davant separat de la vorera per un mur gris coronat d'una reixa de ferro forjat, era on vivia un company d'escola, l'únic estranger que coneixíem, li dèiem Braian.

 

En aquells dies gèlids, encara que no hi hagués neu la fredor penetrava dins les llars i sovint als matins en obrir els finestrons apareixien el vidres amb glaç, la condensació solidificada que tan bellament cantaven Lluís Llach i l'Estrella Morente en Vida per a la Marató de TV3 - 2013. El trist i únic braser de terragada d'alzina, al bell mig del menjador, era l'única font per combatre quasi inútilment les baixes temperatures. Al pati l'aigua del safareig estava coberta d'una capa de glaç de més d'un centímetre que la mare va haver de trencar a cops de pala de rentar. Un gat foraster havia baixat al pati i espantat de nosaltres va fugir saltant des del terra sobre el que ell recordava com una sòlida i ample plataforma del safareig, segurament per on havia baixat al nostre pati, malauradament va trobar-se una pila de glaçons surant sobre l'aigua gèlida; tot xop va tenir força per saltar sobre la superfície inclinada de ciment i des d'allà a la filera superior de totxos de la paret mitjanera i finalment fugir pels terrats...

 

Tot això passava als hiverns de la meva infantesa; un fred potser no tant intens com el que vèiem a la pel·lícula Doctor Zhivago evocat a la imatge que acompanya aquest post; però, amb camins blancs de gebre quant els matins anaven a l'escola.

 

 

...-

Vida

Una magnífica i emocionant versió d'una vella, i molt bella cançó: Vida.
Mireu l'enregistrament AQUÍ.

VIDA

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba,
que a la força ha d’arribar-me,
potser tingui temps encara
de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!

Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d’infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M’han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!

Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l’enyorança
d’una veu que ja s’apaga.
Que a mi no m’ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells del meu paisatge.
Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida!

Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d’anar-me’n,
i si amb ella he d’anar-me’n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!

---

VIDA

Tal vez me abandonen las palabras
o tal vez me abandonéis vosotros,
o solo los años me dejen
a merced de alguna ola,
a merced de alguna ola.
Mientras llega todo esto,
que por fuerza ha de llegarme,
tal vez tenga tiempo aún
de robarle a la vida
y así llenar mi bagaje.
Mientras llega todo esto....vida, vida!

Todavía veo, a veces,
a veces veo, todavía,
mis ojos de niño que buscan
más allá del vidrio helado
un color en la tramontana.
Voces sensatas me dijeron
que era inútil cansarme,
pero un sueño nunca me cansa
y a pesar de mi barba
soy un  niño en la mirada.
A veces veo, todavía...vida, vida!

Si envejezco en las palabras,
si envejezco en las palabras,
por favor cerrad la puerta
y huid de la añoranza
de una voz que se apaga.
Que no me ha de dar pena,
que no me dará pena alguna
y andaré de rama en rama
para escuchar lo que canten
nuevos pájaros en mi paisaje.
Que no me dará pena alguna....es vida, vida!

Si la muerte viene a buscarme,
si la muerte viene a buscarme
tiene permiso para entrar en casa,
pero sepa, desde ahora,
que nunca podré amarla.
Y si he de partir con ella,
y si he de partir con ella
todo lo que quede de mí,
sean gusanos, ceniza
o un acorde de mi viaje
quiero que canten este signo...vida, vida!

Tal vez me abandonen las palabras
o tal vez me abandonéis vosotros
o solo los años me dejen
a merced de alguna ola,
a merced de alguna ola.
Mientras todo esto llega...vida, vida!
Mientras todo esto llega...vida, vida!

© Edicions l'Empordà

...-

La veritat alliberadora

 

Aquesta novel·la primerenca de Shimazaki Tôson, editada amb èxit extraordinari a Tokio l'any 1906, està considerada el pal de paller de la moderna literatura japonesa. Es una obra reivindicativa, trencadora dels prejudicis que són pedres a les rodes del progrés vers la llibertat i la veritable emancipació dels éssers humans.

 

La denúncia social en El precepto roto treu a la llum; de la forma més bella, emotiva, poètica i plena de sensibilitat; les nafres i el vicis de tots els estaments socials, polítics amorals, funcionaris corruptes, corporativisme egoista, enveges, falsedats, xafarderies interessades. Contra aquesta fosca realitat contrasta la llum del valors socials que omplen aquesta novel·la: la solidaritat, la tolerància, el respecte, l'afecte sincer i desinteressat, l'altruisme, l'esforç personal per superar-se.

 

El protagonista, Ushimatsu Segawa, un jove mestre de secundària haurà de lluitar contra el precepte imposat pel seu pare: "No ho diguis a ningú"; cedint finalment a l'impuls per alliberar-se d'aquest precepte autoafirmant-se en la seva veritable identitat.

 

El precepto roto és una lectura imprescindible per a comprendre l'adaptació de la societat japonesa al món occidental; i la lloable tasca realitzada pels autors com Tôson per superar els aspectes medievals que en nom de la tradició llastaven amb terribles injustícies al seus propis ciutadans. La novel·la deixa clar, un cop més, aquella dita en què tant confio: La veritat és alliberadora.

 

 

Autor: Shimazaki Tôson

Títol original: "Hakai"

Títol en castellà: El precepto roto

Traducció: Montse Watkins

Editorial: Satori, (Gijón, 2011)

Col·lecció: "Maestros de la Literatura Japonesa", nº 6

Pàgines: 358 

 

...-

Una història familiar

 

Ahir vespre vam gaudir d'una petita joia al Cinema Catalunya. Es tractava del "remake" de la genial pel·lícula "Contes de Tokio", de 1953,  dirigida per Yasujiro Ozu, en aquesta ocasió dirigida pel veterà Yôji Yamada (el qual havia estat assistent de direcció d'Ozu) ara amb el títol en castellà: "Una familia de Tokio".

 

Coneixia l'obra de Yasujiro Ozu des que vaig veure la preciosa i meravellosa pel·lícula que va dirigir al 1950, "Les germanes Munakata" que vaig comentar a bastament en aquest mateix bloc, en el post del 2 de juny de 2010. No he tingut la sort de veure, la que en opinió de tots els crític és la millor obra de Yasujiro Ozu, "Contes de Tokio". Però, la deessa fortuna ha volgut que en un cúmul de casualitats ahir pogués veure l'últim passi als nostres cinemes d'aquest homenatge que Yôji Yamada ha tingut la gràcia de regalar-nos.
 

La història del film "Una familia de Tokio" descriu l'estada a la capital japonesa d'una parella de jubilats que viatgen des de la seva petita illa a Tokio per visitar els seus tres fill que tenen la feina, la seva ocupada vida i el seus vincles a la gran ciutat.

 

Com moltes altres grans obres d'art, el film tracta del temes aparentment simples de la vida quotidiana, teixit amb les grans coses que de vegades no valorem, amb les veritats que no volem acceptar i amb els drames que a tots ens afecten, o afectaran, tard o d'hora.

 

*  *  *  *  *

 

Títol original: Tokyo kazoku (Tokyo Family)

Títol castellà: Una familia de Tokio

Any: 2013

Duració: 146 min.

País: Japó
Director: Yôji Yamada
Guió: Yôji Yamada, Emiko Hiramatsu
Música: Joe Hisaishi
Fotografia: Masashi Chikamori
Premi: Espiga d'Or a la Seminci de Valladolid


...-

Rellotges

 

Ahir el suplement dominical del diari "El País" dedicava unes trenta (30) pàgines a publicitat de rellotges de polsera. Són uns estris convertits en objecte decoratiu, tal com les arracades, polseres, anells, agulles, collars i tota mena de penjolls; siguin joies o bijuteria. Antigament i fins les darreries del segle XX els rellotges de polsera, o de butxaca, tenien la funció d'informar de l'hora del dia als seus propietaris que els duien lligats al canell tal com les argolles els esclaus o les manilles els delinqüents. Hi havia qui no se'l treia ni per a dormir..., ni a la dutxa.

 

Ara podem dir que aquest aparells han estat desplaçats i ferits de mort pels mòbils. A l'estat espanyol encara tenim més telèfons mòbils que habitants. Els joves que no tenen rellotge no el necessiten i no se'l compraran mai; fins i tot, en la funció del despertador, que ocupava un lloc preferent a les tauletes de nit en tots els dormitoris, ha estat substituït pels Smartphones.

Són els nous temps que canvien a gran velocitat; arrossegant i destruint tot el que és vell. És la "Dialèctica" hegeliana: Tot el que "és" està condemnat a "no ser". Unes coses perduren tres segles; altres... tres mesos. Per aquesta raó no penso activar amb noves piles de mercuri els meus vells rellotges de polsera.

Dilluns, 25 de novembre de 2013.


 

...-

El pessimisme del 98

 

Aquesta tardor m'he regalat un estri per a llegir llibres digitals (e-books); un de senzill, amb pantalla de 7 polzades i carregat amb més de mil llibres de lliure difusió. Un dels primers que he llegit en aquest format és la novel·la de Pio Baroja El mayorazgo de Labraz. Per a ser exacte hauria de dir que l'he rellegit doncs l'edició en paper va ser un dels primers llibres que vaig comprar-me amb la setmanada d'adolescent a la singular llibreria Grau del carrer dels Gabatxons. Aquella era una edició en rústica de la col·lecció Austral d'Espasa-Calpe.

 

"El mayorazgo..." és una de les primeres novel·les de Baroja, escrita l'any 1902, on s'aprecia l'amargor característica de la Generació del 98, barrejada amb el naturalisme descriptiu quasi pictòric del paisatge i del món rural, amb la successió de les estacions de l'any redactats fidelment amb vius colors, sons i, fins i tot, sensacions tèrmiques. La història, trista i cruel, relata els esdeveniments d'una família antigament senyorial que acaba davallant fins un estat d'extrema penúria, en tots els aspectes: física, econòmica i moralment. L'autor mosttra com la font d'aquesta misèria les arrels ancestrals que en el poble de Labraz s'oposen al progrés, en aquest cas: els poders civils i religiosos que aprofiten el primitivisme brutal del poble baix. És digne de citar-se el paràgraf del martiri dels toros. També queda malparat l'estament eclesiàstic descrit com abúlic, golafre i cobdiciós.

 

És una obra molt recomanable per a tothom, de crítica social amb trets romàntics, fàcil de llegir; que reflexa i denuncia una realitat històrica d'un ranci que encara perdura, a poc que ensumeu les notícies, en aquestes terres ibèriques.

 

 

Títol: El mayorazgo de Labraz

Autor: Pio Baroja

Edició digital: University of Toronto - Robarts Library
Edició base original: Rafael Caro Raggio, Madrid, 1919

 

...-