Més que un amic

El passat dimecres 20 de febrer, en un solejat migdia de l'hivern tardà, va ser la cremació de les depulles de Joan. Ell, també “amb tots el sentits humans conservats” com va escriure Jorge Manrique en les “coplas” a la mort de son pare, va deixar aquest món el passat dimarts 18 de febrer de 2014, després de partir durant cinc anys una malaltia pulmonar per a la qual avui els metges no tenen tractament.

El seu tarannà, la seva afabilitat i humanitat, sobradament demostrada al llarg de la seva vida va fer que agrupés al voltant seu, en aquest dia de comiat, un molt nombrós grup d’amics, familiars i companys; per aquesta raó el seu sepeli en el temple del Cementiri de Terrassa va ser multitudinari. El mossèn de Ca n’Anglada, J. Làzaro Padrós, va oficiar la cerimònia amb la participació directa dels nebots Marc i Éric i de la filla Chari que varen llegir uns emotius textos laudatoris de la vida i en record del nostre estimat Joan.

No ens resta més que agrair l’aportació que Joan ha fet a les vides dels qui l’envoltàvem. Sens dubte ens ha enriquit amb els seus comentaris, amb els seus punt de vista, amb el seu bon humor i amb la pinzellada sovint un xic escèptica i plena d’ironia amb que guarnia la seva presència.

Comparteixo les primeres estrofes de “La vall del riu Vermell”, que l’organista interpretava a la sortida del fèretre des del Temple vers el crematori, Joan:

   “Trobarem a faltar el teu somriure...”

***


Video de "La vall del riu vermell" per la Coral Sant Jordi (1970): Cliqueu AQUÍ.


La lletra de la versió catalana diu així:

Trobarem a faltar el teu somriure;
dius que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí,
però el record de la vall, on vas viure,
no l'esborra la pols del camí.

El teu front dur la llum de l'albada,
ja no el solquen dolors ni treballs,
i el vestit amarat de rosada
es vermell com el riu de la vall.

Quan arribis a dalt la carena,
mira el riu i la vall que has deixat
i aquest cor que ara guarda la pena,
tan amarga del teu comiat.


...-

Un cop d'ull a la vida

Vaig quedar agradablement impressionat per la magnífica expresivitat d'Ozu des del dia que, casualment, vaig saber d'ell en veure a la televisió "Les germanes Munakata". De forma que he decidit gaudir d'algunes de les altres pel·lícules disponibles d'aquest prolífic director; va fer 54 films des del cinema mut al color, passant pel blanc i negre. Les primeres en arribar a les meves mans (en DVD i editats per DeAPlaneta amb ocasió del centenari d'Ozu) han estat "La hierba errante" i "El sabor del sake". Aquí comentaré la primera.

Sinopsi: "La hierba errante" és el remake d'un film dirigit pel mateix Ozu l'any 1934. Narra la història d'un grup de teatre ambulant que arriba en vaixell a una petita, i lluminosa, població costanera. Allà el director de la companyia es retroba amb una antiga amant...

A l'espectador actual sorprendrà la tècnica cinematogràfica d'Ozu, amb composicions de càmera fixa situada a l'alçada dels ulls d'una persona asseguda al terra, on les imatges cerquen l'equilibri d'elements, colors i textures. En aquesta, com en altres films d'Ozu, els silencis i les imatges fixes són extraordinàriament expresives, com un passi de diapositives o la contemplació d'una galeria pictòrica.

La temàtica de "La hierba errante" és profundament humana; el pas del temps en la vida, en el sentit de que envellim abocats a la mort; però també en el de que quan deixem l'adolescència cal prendre decisions transcendentals: casar-se, estudiar, treballar, assolir els esdeveniments per molt greus o dolorosos que siguin de la millor manera possible i considerant ineludiblement el nostre entorn. Som éssers individuals, certament; però, lligats amb potents vincles als qui ens envolten en diversos cercles d'intimitat; ells són part del nostre "jo", que actua de forma bidireccional. Javier Marías ha citat en el seu espai de "El País Semanal" de 16.02.2014, el filòsof Teilhard de Chardin en una reflexió relacionada amb aquesta idea:

"Somos la suma de todos los que nos precedieron, de todo lo que fue antes que nosotros, de todo lo que hemos visto. Somos toda persona o cosa cuya existencia nos ha influido y a la que hemos influido. Somos todo lo que ocurre cuando ya no existimos, y todo lo que no habría sido si no hubiéramos existido".

Recomano, per tant, els films d'Ozu; un director, i un estil de fer cine, extraordinari; què de lo quotidià extreu bellesa i lliçons de vida.

***

Títol original: Ukigusa (Floating Weeds)

Títol en castellà: "La hierba errante"

Any: 1959

Duració: 128 min.

País: Japó

Director: Yasujirō Ozu

Guió: Yasujirō Ozu, Kogo Noda

Música: Kojun Saitô

Fotografia: Kazuo Miyagawa

Actors: Ganjiro Nakamura, Haruko Sugimura, Hiroshi Kawaguchi
Productora: Daiei Studio
Gènere: Drama


...-

Protocols telefònics

No tractaré aquí de termes informàtics tals com IP o FTP. L'assumpte va de converses verbals entre humans que fan servir telèfons. A casa meva quan telefonem un familiar, o una antiga companya de treball, d'aquells que encara tenen línies telefòniques de fil de coure metàl·lic (telefonia fixa, com ara diuen) sovint solen contestar-nos amb un seriós i formal "¿Dígame?"; immediatament, quan ens identifiquem, canvien el registre de veu pel corresponent, tal com la situació mana, molt més càlid i familiar.

Altres responen a la timbrada telefònica amb un "Mani'm!", genuïna expressió catalana que a un vell conegut (nouvingut d'Astúries) en el transcurs de la seva feina, en un concessionari local de cotxes, va fer que contestés: "Perdóneme; pero, quiero hablar con Samuel Gracia Sabater, no con el señor Mánim". Això va passar perquè l'asturià seguia la norma que regeix en moltes empreses; consistent en que al despenjar el telèfon el primer que s'ha de dir és el nostre nom, en el cas anterior: "Samuel Garcia. Díguim?". Això és molt eficaç, creieu-me. Similarment, em díuen en el món anglosaxó fan servir com a primera expressió en despenjar el telèfon: "Samuel speaking!"

També passa sovint que en sentir una veu desconeguda, o de la qual no tenim registre memoritzat, pensem que ens està trucant una teleoperadora, o una màquina, i automàticament responem amb to fastiguejat davant la previsible agressió publicitària. Després resultarà que haurem de disculpar-nos a la funcionaria de Centre de Salut que ens avisava d'una cita en el Servei de Radiologia Diagnòstica.

Inconvenients que, cada cop més, estan destinats a desaparèixer. Ara, tothom (o quasi) disposa d'un terminal telefònic amb reconeixement de trucada, que permet abans de despenjat saber qui ens està trucant. Informació determinant per a la nostra acció subsegüent.

...-

El pou

El primer pou que recordo haver vist, era el dels veïns del carrer del Joc de la Rutlla. El tenien al soterrani al qual s'accedia des d'una petita porta del pati. Va ser un fred dia d'hivern que vaig acompanyar el meu veí Gerard, un nen de cinc anys com jo. Seguíem el seu germà gran, potser d'uns tretze anys, quan duia un pesant bloc de glaç que havia trencat del que s'assemblava a una gruixuda cortina d'aigua sòlida que baixava des del balcó baranat del primer pis sobre el pati. Quan el germà d'en Gerard va arribar al brocal del pou, en la penombra del soterrani il·luminat malament per la finestreta reixada que s'obria al carrer, ens va fer aturar uns cinc metres darrere d'ell, com si un gran perill en amenacés, i allà va abocar la gran placa de glaç al fons del pou que va trencar-se amb estrèpit impressionant. Potser per això ho recordo amb claredat després de tants anys.

El segon pou del meu record va ser el que el meu padrí va obrir, juntament amb el meu pare en el bell mig del terreny que comprenia els dos solars de cinc per trenta metres que s'havien comprat al barri de la Maurina. Eren unes parcel·les, ells en deien "solars", que venia un pastisser del carrer Galileu, situats en una solana de vinyes, oliveres i ametllers; de terres argiloses i a pocs metres del la glera del rierol per on sempre corria aigua, neta després dels aiguats, i negre en les temporades de sequera.

***

Quan vam anar a viure a la nova casa del barri de la Maurina encara no havia complert els sis anys. La casa només tenia la porta del carrer i la del pati; a les habitacions van haver de passar anys abans de posar-hi portes als bastiments. El pati era llarg d'uns divuit metres i cinc d'amplada, però com que no s'havia construït encara la paret mitgera amb el pati del meu padrí, tot plegar feia l'efecte d'una explanada amb un pou al mig.

La construcció del pou no va quedar lliure d'accidents. A la feina van col·laborar familiars tant del pare com del padrí. Quan assolia els deu metres de fondària un cunyat del padrí que aprofitava una tarda de diumenge per fer la visita familiar habitual va voler mirar l'estat de l'obra arrepenjant-se en la corda que penjava de la corriola, per tafanejar l'estat de les feines el fons del pou; si s'hagués agafat dels dos extrems de la corda no hauria passat res; però, només va agafar-se de la corda que penjava d'un costat de la corriola; va ser com encomanar-se a l'aire, va baixar els deu metres a plom, picant d'esquena amb l'esquena dels que treballaven al fons; per sort ningú van patir cap lesió greu.

Tal com s'acostumava, en fer pous a força de pic i pala, a copia que l'aprofundien el recobrien en tot el seu diàmetre, de poc més de sis pams, amb totxo massís, deixant de tant en tant un espai buit per ficar peus i mans per l'hora de baixar o pujar des del fons. Un dia, quan la profunditat passava del quinze metres van haver de deixar la feina, perquè començava a ploure amb intensitat. El fons argilós l'havien aprofundit més d'un metre que va quedar sense la protecció de totxos al voltant. L'endemà, després d'una nit de tempesta, el fons del pou era ple d'aigua, no van poder acabar el revestiment de la paret, un problema que a la llarga portaria problemes estructurals a les cases del pare i del padrí.

...-

El glaç dels vidres

 

"...se habían levantado en habitaciones oscuras y frías, con las ventanas blancas de escarcha..."

El día de la peluca, de Alice Munro.

 

Recordo, la meva infantesa, quan els dies d'hivern eren intensament freds, un matí de desembre, poc abans del Nadal, encara no havia fet els dotze anys, la mare va confiar-me uns diners per a que hi anés tot sol a comprar-me unes sabates de les que anomenaven "xiruques". El trajecte de poc més de mig quilòmetre fins la casa on les venien (l'establiment no era pròpiament una sabateria) se'm va fer emocionant, amb deu centímetres de purísima neu tan agradables de trepitjar, envoltat dels flocs que al caprici del vent queien intensament en mig d'un gran silenci. A l'espectacle que m'oferia la natura s'afegia la satisfacció de saber que la mare m'havia atorgat, per primer, cop prou confiança per fer una compra importat al meu criteri, em sentia com ascendit un punt en el grau de responsabilitat.

 

La nevada era tan intensa que la visibilitat es reduïa a unes desenes de metres, i potser per aquesta raó no hi trobava vianants pel camí que havia de fer des de casa, primer recorrent el meu curt carrer que era només una filera de cases adossades construïdes amb les façanes paral·leles al talús sobre la riba dreta d'una riera, baixant després per una forta pendent d'argila fins la passarel·la de ciment sobre l'aigua del rierol, des d'allà el camí pujava uns tres metres sobre la llera fins una primera terrassa llaurada on vorejava el filat del camp del Ros, nom del granger propietari d'una vintena de vaques que alimentava amb el farratge que ell mateix conreava, recordo haver vist panís, alfals, ordi o blat verd a les primaveres batut pel vent fent l'efecte de les onades marines. Després dels camps començava el carrer de Volta, naturalment era sense asfaltar; la primera casa a l'esquerra que feia xamfrà amb el carrer d'Alexander Bell gaudia d'un petit pati amb plantes al davant separat de la vorera per un mur gris coronat d'una reixa de ferro forjat, era on vivia un company d'escola, l'únic estranger que coneixíem, li dèiem Braian.

 

En aquells dies gèlids, encara que no hi hagués neu la fredor penetrava dins les llars i sovint als matins en obrir els finestrons apareixien el vidres amb glaç, la condensació solidificada que tan bellament cantaven Lluís Llach i l'Estrella Morente en Vida per a la Marató de TV3 - 2013. El trist i únic braser de terragada d'alzina, al bell mig del menjador, era l'única font per combatre quasi inútilment les baixes temperatures. Al pati l'aigua del safareig estava coberta d'una capa de glaç de més d'un centímetre que la mare va haver de trencar a cops de pala de rentar. Un gat foraster havia baixat al pati i espantat de nosaltres va fugir saltant des del terra sobre el que ell recordava com una sòlida i ample plataforma del safareig, segurament per on havia baixat al nostre pati, malauradament va trobar-se una pila de glaçons surant sobre l'aigua gèlida; tot xop va tenir força per saltar sobre la superfície inclinada de ciment i des d'allà a la filera superior de totxos de la paret mitjanera i finalment fugir pels terrats...

 

Tot això passava als hiverns de la meva infantesa; un fred potser no tant intens com el que vèiem a la pel·lícula Doctor Zhivago evocat a la imatge que acompanya aquest post; però, amb camins blancs de gebre quant els matins anaven a l'escola.

 

 

...-

Vida

Una magnífica i emocionant versió d'una vella, i molt bella cançó: Vida.
Mireu l'enregistrament AQUÍ.

VIDA

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba,
que a la força ha d’arribar-me,
potser tingui temps encara
de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!

Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d’infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M’han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!

Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l’enyorança
d’una veu que ja s’apaga.
Que a mi no m’ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells del meu paisatge.
Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida!

Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d’anar-me’n,
i si amb ella he d’anar-me’n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!

---

VIDA

Tal vez me abandonen las palabras
o tal vez me abandonéis vosotros,
o solo los años me dejen
a merced de alguna ola,
a merced de alguna ola.
Mientras llega todo esto,
que por fuerza ha de llegarme,
tal vez tenga tiempo aún
de robarle a la vida
y así llenar mi bagaje.
Mientras llega todo esto....vida, vida!

Todavía veo, a veces,
a veces veo, todavía,
mis ojos de niño que buscan
más allá del vidrio helado
un color en la tramontana.
Voces sensatas me dijeron
que era inútil cansarme,
pero un sueño nunca me cansa
y a pesar de mi barba
soy un  niño en la mirada.
A veces veo, todavía...vida, vida!

Si envejezco en las palabras,
si envejezco en las palabras,
por favor cerrad la puerta
y huid de la añoranza
de una voz que se apaga.
Que no me ha de dar pena,
que no me dará pena alguna
y andaré de rama en rama
para escuchar lo que canten
nuevos pájaros en mi paisaje.
Que no me dará pena alguna....es vida, vida!

Si la muerte viene a buscarme,
si la muerte viene a buscarme
tiene permiso para entrar en casa,
pero sepa, desde ahora,
que nunca podré amarla.
Y si he de partir con ella,
y si he de partir con ella
todo lo que quede de mí,
sean gusanos, ceniza
o un acorde de mi viaje
quiero que canten este signo...vida, vida!

Tal vez me abandonen las palabras
o tal vez me abandonéis vosotros
o solo los años me dejen
a merced de alguna ola,
a merced de alguna ola.
Mientras todo esto llega...vida, vida!
Mientras todo esto llega...vida, vida!

© Edicions l'Empordà

...-

La veritat alliberadora

 

Aquesta novel·la primerenca de Shimazaki Tôson, editada amb èxit extraordinari a Tokio l'any 1906, està considerada el pal de paller de la moderna literatura japonesa. Es una obra reivindicativa, trencadora dels prejudicis que són pedres a les rodes del progrés vers la llibertat i la veritable emancipació dels éssers humans.

 

La denúncia social en El precepto roto treu a la llum; de la forma més bella, emotiva, poètica i plena de sensibilitat; les nafres i el vicis de tots els estaments socials, polítics amorals, funcionaris corruptes, corporativisme egoista, enveges, falsedats, xafarderies interessades. Contra aquesta fosca realitat contrasta la llum del valors socials que omplen aquesta novel·la: la solidaritat, la tolerància, el respecte, l'afecte sincer i desinteressat, l'altruisme, l'esforç personal per superar-se.

 

El protagonista, Ushimatsu Segawa, un jove mestre de secundària haurà de lluitar contra el precepte imposat pel seu pare: "No ho diguis a ningú"; cedint finalment a l'impuls per alliberar-se d'aquest precepte autoafirmant-se en la seva veritable identitat.

 

El precepto roto és una lectura imprescindible per a comprendre l'adaptació de la societat japonesa al món occidental; i la lloable tasca realitzada pels autors com Tôson per superar els aspectes medievals que en nom de la tradició llastaven amb terribles injustícies al seus propis ciutadans. La novel·la deixa clar, un cop més, aquella dita en què tant confio: La veritat és alliberadora.

 

 

Autor: Shimazaki Tôson

Títol original: "Hakai"

Títol en castellà: El precepto roto

Traducció: Montse Watkins

Editorial: Satori, (Gijón, 2011)

Col·lecció: "Maestros de la Literatura Japonesa", nº 6

Pàgines: 358 

 

...-