dilluns, 21 de març del 2016

El sons del silenci absolut


El d'avui us semblarà un títol contradictori, un oxímoron, però el tema m'ha semblat de prou interès com presentar-vos-ho, més enllà de les connexions musicals amb "The sound of silence" de Simon & Grarfunkel i també la cançó de Lluís Llach "Com un arbre nu"; unes peces dignes de reescoltar si teniu "Spotify".

Resulta que per causa del natural deteriorament dels sentits i dels components de l'organisme inherent al fet de acumular anys de vida m'he vist obligat a deixar de prendre estimulants quotidians com ara la cafeïna i els seus germans presents en el te i la xocolata. Pensant en allò de que "un dia és un dia" el passat cap de setmana vaig dir "sí" quan van convidar-me a un cafè després del dinar de celebració del comiat de l'hivern. Deu hores després l'alcaloide actuava en el meu cervell. En ficar-me al llit i tancar el llum vaig trobar-me totalment desvetllat, malgrat la fatiga d'un dia d'activitat superior a la mitjana. Ni la lectura ni la infusió de melissa van fer cap efecte en el meu estat d'hipervigília. Acústicament percebia a la perfecció els acúfens que m'acompanyen des dels trenta anys, el batec cardíac, les lleus gotes de la pluja de llevant picant contra les persianes de la finestra, el cric-crac de les vèrtebres cervicals en girar el coll, els segons degotats per la mecànica del depertador; i, per descomptat, les rítmiques inspiracions de la persona que dormia plàcidament al meu costat. També sentia l'arribada d'alguns veïns per la lleu ressonància dels rodaments del motor de l'ascensor, l'obrir i tancar portes dels replans, el cruixir del radiador en contreure's després d'haver tancat la calefacció, la conversa d'algun veí, o potser era un aparell de televisió...

Així vaig comprovar que l'antiga pretensió de la meva infantesa de percebre el silenci màxim humanament audible cada cop està més lluny de les meves possibilitats. Segurament el cervell pot ignorar el sons que l'arriben de l'exterior com també els generats pel propi organisme, inclosos els desplaçaments de fluids pel tracte intestinal, però això no vol dir que no ens arribin estímuls acústics. De la mateixa manera no podem percebre la foscor total, ni és tècnicament possible encapsular-nos dins d'una closca que ens aïlli de l'univers. Ja sabeu que existeixen partícules que traspassen sense problemes els 13.000 km del planeta, diametralment des de les antípodes, i segueixen pel nostre cos de peus a cap sense immutar-se.

Deixem'ho aquí, doncs, abans de ficar-nos en terrenys propis de la filosofia i de la mecànica quàntica.


Nota: Foto d'una cambra anecoica 
Font: Google imatges.


...-

dimarts, 8 de març del 2016

El futur i les pensions minvants

Benvolgut lector. Ahir, dilluns 7 de març a 8TV (televisió del grup de La Vanguardia) el periodista Josep Cuní va entrevistar el doctor i catedràtic en Economía Santiago Niño-Becerra. El tema tractat era de gran interès i el podem resumir en la demostració per evidència matemàtica de que el sistema de protecció social actual a l'Estat espanyol és insostenible amb una conseqüència immediata: la impossibilitat de mantenir, en el termini de pocs anys, les pensions de jubilació al nivell previst en la legislació vigent. Abans del 2018 no hi hauran diners per pagar les extres d'estiu i desembre; cosa que no és nova, l'Estat fa anys que no paga les extres als seus funcionaris. Entretant sorgiran veus contra els "privilegiats" que després de molts anys de cotització gaudeixen d'una pensió digna com remarca la periodista Milagros Pérez en un article (1) de diumenge passat.

Fa uns deu anys que els legisladors van decidir crear un "Fondo de Reserva de la Seguridad Social" per quan arribés el temps de les vaques magres. Aquell negre supòsit s'ha fet realitat i any rera any la guardiola del les pensions de la Seguretat Social pateix les grans escurades corresponents als mesos on la paga doble requereix més diners per fer-hi front als compromisos amb els pensionistes.

Aquestes són les dades, aproximades, que vaig captar de la presentació de Niño-Becerra:

a) Cotitzants a la Seguretat Social (febrer 2016): 17,167.000
b) Pensionistes (segons dades aportades per Niño-Becerra): 9,300.000
c) Taxa Cotitzant/Pensionista a l'inici 2016: 1.8
d) Taxa recomanada per evitar desequilibris: 2.5
e) Pensió mitjana estatal: ca. 800 €

Vull també presentar-vos aquest significatiu gràfic (extraccions del fons de reserva des del 2012 fins 2014) que ens mostra com la guardiola de les pensions s'esgotarà d'aquí a dos anys; sobre tot per les pessigades de les extres. Observeu l'impacte de les "extres" al mesos de juliol i desembre. El punt on es va assolir la màxima quantitat de diners disponible en aquest fons va ser l'any 2011, amb 66.800 milions d'euros, dels quals al desembre de 2015 només hi restaven 34.221 milions.

Les pagues extres, sens dubte, seran retingudes, posposades, ajornades, (digueu-lo com vulgueu) a partir de 2018. En general les pensions de jubilació patiran congelació; i, posteriorment hauran de ser reduïdes de un 20% a un 40%, segons els tècnics. L'edat de jubilació serà (és per a molts treballadors) als 67 anys. També les pensions màximes seran escapsades per sota de l'actual topall de 2400€.
I serà així perque les cotitzacions no aporten, ni aportaran, prou diners al sistema de la Seguretat Social degut la les següents condicions:

1- Impossibilitat estructural per crear llocs de treball de qualitat.
2- Manca de cotitzants i reduïda massa salarial dels nous treballadors.
3- Increment del nombre de pensionistes per l'efecte de l'arribada a la jubilació de la generació del baby-boom.
4- L'envelliment demogràfic amb la perillosa piràmide invertida de població.

Consell final: Si teniu possibilitats cultiveu el vostre hortet i crieu les vostres gallines i conills, sigueu autosuficients. L'Estat Social està ferit de mort. Hem accedit als anys de les vaques magres.


***
1) La teoría del privilegio. Milagros Pérez Oliva (El País - Catalunya 6/3/2016, pàg.2)

***

dimecres, 17 de febrer del 2016

Amor a contracorrent


La fortuna ens ha fet gaudir aquest dies d'una pel·lícula escepcional, Carol, que ens mostra de forma bellíssima i fidel les estremidores experiències de la novel·la inicialment publicada per Patricia Highsmith l'any 1952. Tant el director, Todd Haynes, com els seus col·laboradors i actors han fet del film una preciosa obra d'art, perfectament ambientada en els Estats Units de mitjans segle passat.

L'autora de la novel·la va fer una narració amb la precisió del mestre artesà de les dificultats d'anar contra les convencions del món masclista i patriarcal que encara lamentablement domina els sistemes socials actuals. El pensament protobíblic del càstig a la llibertat sexual encara avui es manifesta en la barbàrie taliban i ultra religiosa que llegim tots els dies en els mitjans; i també hi és present, de forma més subtil però contundent, en les preteses societats avançades occidentals. No cal recordar els actes d'homofòbia i els de violència domèstica contra les dones que impregnen els telenotícies. És evident que un substrat ferm i potent de patriarcat masclista alimenta aquestes actituds repressores de la llibertat individual encara avui dia.

La novel·la de Highsmith, i el film de Haynes, mostren de forma exquisida la lluita de dues dones contra el corrent dominat que fica pals a les rodes dels seus sentiments sincers, humans, honestos i sublims.

***

Títol del film:  Carol
Direcció: Todd Haynes
Actors: Cate Blanchett, Rooney Mara...
País: EUA
Any: 2015
Durada: 118 min.

Títol de la novel·la:  The price of salt (Publicada inicialment sota el pseudònim Claire Morgan el 1952)
Títol original: Carol
Autora: Patricia Highsmith
Tarducció: Isabel Nuñez y José Aguirre
Editorial: Anagrama. (Col. Panorama de narrativas, 226)
Barcelona
Any: 2016
Pàgines: 325


...-

dimecres, 3 de febrer del 2016

La senectut i la mort



En l'interval de cinc dies he vist dues pel·lícules impactants i molt connectades entre elles. Primer va ser "El artista y la modelo" del director Fernando Trueba, un dissabte a la 2 de TVE i l'altra, el dijous següent a la sala 1 del Catalunya, "La juventud" de Paolo Sorrentino.

En ambdos films la preocupació dels directors és remarcar els sentiments de les persones en la darrera etapa de la seva vida, en la senectut, quan s'ultrapassen les quatre vintenes d'anys. No pretenc fer cap "spoiler" d'aquestes pel·lícules; però, sí he de dir que hi ha escenes de sorprenent coincidència: la divinitat de la dona, la inevitabilitat de la vellesa i la mort i com encarar-les, el bany i la bellesa del nu femení, la vida creativa fins l'últim dia dels ancians artistes, (un escultor, un director de cinema i un compositor)... I tantes altres coincidències que permeten assegurar que Sorrentino havia vist la pel·lícula de Trueba abans de fer "La Giovinezza". Una altra curiosa coincidència és la relació dels artistes ficticis de les pel·lícules amb artistes reals: Modigliani era amic personal del personatge de Trueba i el compositor interpretat per Michael Caine en el film de Sorrentino havia estat una setmana amb Stravinsky

Per acabar deixeu-me fer-vos dues recomanacions en cas de que podeu gaudir d'aquestes pel·lícules: atenció als finals colpejants, i brillants com el flaix d'un llampec, de les dues; i, delecteu-vos amb las vistes precioses pròpies d'espot publicitari del balneari suïs on Thomas Mann va situar la genial "Der Zauberberg" escrita al 1924 i aquí traduïda com "La muntanya màgica".

***

Títol:  El artista y la modelo
Direcció: Fernando Trueba
Actors: Jean Rochefort, Aina Folch, Claudia Cardinale...
País: Espanya, França
Any: 2012
Durada: 105 min.

Títol original:  La Giovinezza (Youth) (La juventud)
Direcció: Paolo Sorrentino
Actors: Michael Caine, Harvey Keitel, Rachel Weisz, Paul Dano, Jane Fonda...
País: Itàlia, França, Suïssa, Regne Unit
Any: 2015
Durada: 118 min. (Segons altres fonts: 124 min.)


...-

dimarts, 19 de gener del 2016

No és el meu Sherlock



Ahir, després de "El Intermedio", la Sexta va emetre la pel·lícula del 2011 "Sherlock Holmes: Juego de sombras". La meva intenció era llegir una divertida i àcida novel·la de Tom Sharp, que haig de retornar a la BD2 d'aquí a tres setmanes, però un cop d'ull a la llista d'actors em va fet canviar d'opinió i vaig quedar-me davant la pantalla fins tres quarts d'una de la matinada.

L'actor que interpreta a Sherlock (Robert Downey Jr.) és el que menys he seguit i per tant el que menys interès m'ocupava; en canvi m'entusiasmava la idea de tornar a gaudir de l'actuació de Stephen Fry fent aquí de germà de Sherlock, sens dubte un mític actor després de la commovedora "Els amics de Peter" o la reivindicativa "V de Vendetta". Què puc dir del Dr. Watson (Jude Law) actor que rau a la llista personal dels brillants actors britànics a partir del dia que vaig fascinar-me amb "Closer", veient-lo fent de contrapunt a Natalie Portman. Però, l'interès principal estava en la gitana Simza, interpretada per l'actriu sueca de pare extremeny Noomi Rapace, molt popular arran de la trilogia cinematogràfica "Millennium" (versió sueca) on interpretava la protagonista principal: Lisbeth Salander.

Les meves expectatives van ser frustrades, m'esperava una filigrana de guió on la recerca i la lògica matemàtica de qui percep la realitat molt més enllà de les aparences segueix i desfà els paranys del crim i on finalment triomfa el bé sobre el mal, la justícia sobre la injusta i crua realitat. No va ser així, vaig topar-me amb un film per espectadors poc exigents, d'acció trepidant, amb fugides a dojo, saltirons inversemblants, corredisses, cops de puny, verins, pistoles, fusells i canons. Tot bastit sobre la molt tènue mussolina, això sí de seda, que és la correcta recreació del Londres del segle XIX, amb el mercat inicial i la gran quantitat de figurants vestits d'època.

Es clar que els productors, en aquest cas Warner Bros., pensen en primer lloc en l'aspecte comercial del film que aboquen a les pantalles deixant per altres creadors les consideracions artístiques, literàries, de caire més humanista, filosòfic, de pensament crític; o per aquells creadors honestos que pensen vendre un producte on els actors despleguin el seu potencial interpretatiu més enllà de les emocions adrenalíniques dels primers caçadors recol·lectors.


Títol original: Sherlock Holmes: A Game of Shadows
Direcció: Guy Ritchie
Actors: Robert Downey Jr, Jude Law, Jared Harris, Stephen Fry, Noomi Rapace...
País: EUA
Durada: 129 min.


...-

dimarts, 29 de desembre del 2015

Pangea i l'esquirol


Som en plenes vacances escolars per festes de Nadal i Any Nou, fet que té com a conseqüència l'emissió per les cadenes de televisió de pel·lícules dirigides a la captura de l'atenció del públic infantil, i no tan infantil. Ahir vespre en hora de màxima audiència una d'aquestes empreses que pretenen ocupar les nostres llars i el nostre temps, sovint amb notable èxit, va emetre el quart lliurament de la saga "Ice Age", titulada en català: Ice Age 4: La formació dels continents, estrenada als cinemes el 2012.

L'acció se situa 208 milions d'anys en el passat quan Pangea, el supercontinent, comença a esquerdar-se separant-se en grans blocs continentals, suposadament a partir de l'esquerda iniciada per l'intent de l'esquirol Scrat d'amagar un aglà. Els personatges coneguts dels films anteriors patiran les conseqüències de la deriva continental fruit de la tectònica de plaques i no pas del pobre Scrat i la seva esmunyedissa fruita de l'alzina. En la fugida del trasbals catastròfic que afecta la superficie del planeta els personatges: Manny, Diego y Sid trobaran uns pirates, motiu més que sobrat per omplir d'acció molt ben dibuixada els 94 minuts que dura el film.

Hi ha qui minusvalora aquesta entrega qualificant-la de repetitiva i dirigida a un públic derivat de Barri Sèsam. No em sembla malament que aprofitant boniques imatges s'insisteixi en inculcar als infants espectadors principis morals i ètics, com el respecte i l'amor entre els diferents, la protecció de l'ancianitat, la solidaritat, el perdó d'aquells que reconeixen els seus errors, fins i tot la lluita contra la pirateria en totes les seves accepcions; sense oblidar el brillant toc final sobre els perills del canvi climàtic per un acte irresponsable del catastròfic Scrat. Tot això sucat amb la Novena de Bethoven i un pessic de L'Odissea d'Homer.


Títol original: Ice Age: Continental Drift (Ice Age 4)
Any: 2012
Duració: 94 min.
Direcció: Steve Martino, Mike Thurmeier
Producció: Blue Sky Studios

...-

dijous, 17 de desembre del 2015

Les tres edats


No és el primer cop que prenc una imatge de Gustav Klimt per il·lustrar una entrada d'aquest bloc. Com veieu es tracta d'un retall de l'obra sobre llenç de 180 x 180 cm "Die drei Lebensalter der Frau" (Les tres edats de la dona) de l'any 1905. És sorprenent la gran popularitat d'aquesta pintura de l'artista vienès, reproduïda en tota mena de retalls i objectes; potser degut a la seva impressionant força decorativa. El que m'apassiona d'aquesta obra és la notòria metàfora de la vida genialment representada per l'element femení de l'espècie humana. El centre d'atenció l'ocupa una maternitat a l'estil de les "Madonnes" de renaixentistes com les de Raffaello Sanzio; però, aquí la jove mare se'ns mostra en plenitud vital amb flors a la cabellera en al·lusió a l'esclat de la primavera i l'inici de la vida. Al seu costat amb el rostre ocult, potser plorant, es representa la vellesa, amb una dona de perfil que mostra l'efecte dels pas del temps, la cabellera grisa i la degradació física del cos al final de la vida. Qui contempli aquesta pintura amb ànim interpretador arribarà a sentir la dinàmica universal que en impregna a tots, en un cicle ineludible d'etapes ben diferenciades les quals, tot plegat, no passaran de un grapat de desenes d'anys.

La primera obra de Klimt que em va sorprendre quedant-se fixada per sempre a la meva memòria va ser "Der Kuss" (El petó) de 1908-1909; era la imatge que lluïa la portada del llibre de Herbert Marcuse "Eros and Civilisation" de 1955 (la versió catalana és de Jordi Solé Tura), un tractat de filosofia i sociologia popularitzat en els agitats anys del 68. Després vaig saber que Klimt era un pilar fonamental del corrent modernista de començaments del segle XX. Sembla, però, que la veneració de Klimt pel Renaixement és evident, només cal comparar la versió de la "Danae" de Tiziano amb la de Klimt, interessant exercici que us deixo al vostre lliure criteri, només cal observar les dues versions de Zeus convertit en fertilitzadores monedes d'or.

Per acabar, Klimt en la pintura com molts d'altres artistes d'altres àmbits, per exemple Jorge Manrique en la poesia, ha mostrat genialment en la seva obra la essència de la vida humana i la seva tràgica autenticitat. Quan naixem, fet de singularitat meravellosa, venim amb el lot complet, inclòs el final ineludible.



...-