Els malentesos

Recordo de la meva adolescència que vaig llegir un article de Sartre sobre "El malentès" (1) peça de teatre del seu correligionari del pensament existencialista Albert Camus. Per abreujar i saber de que va l'argument cito la Viquipèdia:

"Jan, un jove la vida del qual transcorre amb èxit, ric i enamorat, decideix renovar els vincles amb la seva família, a la qual havia abandonat feia alguns molts anys. Així que, al costat de la seva esposa Maria, torna a la seva ciutat natal i, més concretament a la pensió regentada per la seva mare i la seva germana. Com que no va saber com desvetllar la seva veritable identitat, Jan s'allotja en l'alberg, esperant el moment oportú per a la seva declaració. No obstant això una destinació cruel li espera. La seva mare i la seva germana Martha tenen el costum d'assassinar als viatgers que pernocten en l'alberg per robar-los i per obtenir així els recursos necessaris per escapar d'aquests tristos erms i trobar terres més assolellades. Jan, com que no revela la seva identitat, sofrirà la mateixa destinació que ofereix a la resta de viatgers."

Els efectes devastadors que poden ocasionar els malentesos queda patent en aquella obra. També, sovint, en la vida quotidiana tenim ocasió d'experimentar al efectes negatius d'aquestes errades del llenguatge, de l'actitud i de la comunicació interpersonal. Un exemple va ser el lamentable incident entre dues germanes del meu pare. Aquestes van anar a un viatge amb el seus marits i cada una de les seves filles, en total sis viatgers, per terres cantàbriques. Un matí en baixar de l'habitació de l'hotel on s'allotjaven, en no recordo quin poble de Galícia, el marit d'una de les meves ties, l'Alfred, va dir alguna sorprenent impertinència que va ferir els sentiments de l'altra germana i dels seus familiars. A ran d'això va iniciar-se una sèrie de retrets, queixes i reprotxes que finalment van esdevenir en el tall de relacions entre ambdues germanes. Setmanes després en una visita al metge van saber que l'oncle Alfred patia una avançada etapa de la malaltia d'Alzheimer.

El detonant de la confrontació fraterna va ser un accident aliè, unes paraules fora de lloc dites per una persona malalta, unes paraules que no calia prendre en consideració sota cap circumstància. Els retrets dels altres familiars van ser autèntics, injuriants i profundament ofensius. Ara tothom enten que les paraules inicials del oncle eren irrellevants; dites per una persona desautoritzada. Els retrets posteriors van ser rebuts amb certificació de verídics. Des d'aquell incident mai més s'han tornat a parlar les germanes del meu pare.

(1) La imatge correspon al cartell de la representació de l'obra els dies 5, 6 i 7 de desembre de 2014 al Teatre Can Ventosa, de Eivissa (Pitiüses) pel grup "Teatre de Ponent" sota la direcció de Neus Torres.

...-

Els sons de l'estiu

L'Angi acaba de sortir a estendre la bugada de color al sol de la terrasseta. Un mascle de cicala plebeja, (cigala en català i cigarra, en castellà) l'ha saludat amb en seu estrident cant just quan començava a penjar roba. L'insecte ja fa tres o quatre dies que canta de tant en tant, especialment quan el sol està en el seu punt àlgid. De segur està en la capçada del plàtan d'ombra més proper dels que s'arrengleren al llarg del nostre carrer.

És una de les avantatges de viure en una zona perifèrica de la cuitat, a llindar amb el camp obert. La fauna mediterrània fa acte de presència: pardals, caderneres, coloms, tudons, tórtores, estornells, garses, cotorres (aquestes de recent importació); també avions i orenetes que amb els seus xiscles de bon matí ens fan gaudir de la natura més patent. Més estrany és veure les cigonyes, els agrons i fins i tot les gavines; però, que cap any hi falten en els cels de casa meva. Fa alguns anys els rat-penats han deixat de voltar els capvespres per les capçades dels arbres del meu carrer.

Gaudiu, doncs, com nosaltres, d'aquest estiu que ja ha arribat a la màxima plenitud.

...-

Efectes secundaris d'envellir

En un article d'ahir de Jessica Mouzo en un diari d'abast estatal podíem llegir que els ancians en llista d'espera per entrar a residències a Catalunya supera els 24.400; xifra que creix a copia de passar els mesos. Un gerontòleg responsable de un grup d'aquestes residències diu:

“Els pacients ens arriben en un estat molt pitjor que fa quatre anys. Alguns moren, d’altres pateixen moltíssim perquè requereixen cures especialitzades que no tenen. Arriben en un estat preterminal”... "El gerontòleg (escriu la periodista) ha comprovat que la supervivència en alguns dels seus centres ha passat de ser de dos anys i quatre mesos el 2011 a ser d’un any i quatre mesos de mitjana el 2015"

Setze mesos, 16, és la mitjana de temps que els resta de vida als nostres avis un cop han ingressat en un centre del tipus "Prados Soleados". Per a més informació recordeu o reviseu la sèrie produïda per la NBC dels anys vuitantes The Golden Girls. "Las chicas de oro" era el títol de la sitcom a la TVE de l'època. Compte! No és la fracassada còpia que posteriorment va cuinar RTVE del mateix nom. A la sèrie nordamericana l'anciana Sophia Petrillo, personatge interpretat per Stelle Getty, fa nombroses referències amb solemne menyspreu de la vida a les residències d'avis, de les que no vol sentir ni parlar.

A la vista d'aquestes xifres, és evident que la població al final de les nostres vides vivim més anys, però de pitjor qualitat. Cal viure, doncs, conscients de que a la darrera etapa de vida cal valorar els dies que ens resten, amb el major seny i amb el màxim aprofitament i alegria, per ser feliços i així alegrar la vida dels qui ens envolten.

Nota: La foto mostra les actrius de la sitcom The Golden Girls amb els seus premis Emmy
...-

Diferència entre legítim i ètic

Han passat una dotzena d'anys del traspàs de la planta local d'una coneguda gran firma industrial alemanya a mans d'una italiana amb tots els seus bens mobiliaris, més el capital variable, i els bens intangibles com era el "know-how", tal com l'anomenen en l'àmbit anglosaxó, tots ells fruits de desenes d'anys d'experiència, investigació, inversions i treball.

La nova direcció italiana va ficar un jove i dinàmic enginyer al cap del departament tècnic de manera que jo restava sota la seva autoritat. Una vegada que vaig haver de demanar-li permís per prendre'm un dia de festa, per gestions personals, va dir-me:

 "-Que el fet de tenir-ne dret a fer festa remunerada un determinat nombre de dies l'any no implica que s'hagin de fer per força. Fer festa, o no fer-la, ha de ser un acte de responsabilitat. Tenir un dret no vol dir obligació d'exercir-lo".

Convindrem que és una interpretació un xic forçada de les relacions entre empresa i empleat més enllà de la literalitat dels textos legals i dels Convenis Laborals vigents. No sé quina remuneració percebia aquell cap de departament, potser triplicava el meu sou, però era evident que vivia en cos i ànima per a l'empresa dedicant-hi totes les hores possibles, sense vida familiar ni social, raó per la que ell no comprenia aquells que s'escassejaven de la feina, o seguien la norma de fer la mínima possible i passant-se hores xerrant amb els companys davant la màquina del cafè.

Aquesta reflexió la podem aplicar, més clarament, en altres àmbits de la vida social. Un dels exemples més recents són els desnonaments. No cal explicar que la llei permet enviar la policia a una casa on els residents no poden fer front als seus terminis d'hipoteca o lloguer i deixar-los a la intempèrie; però, no sempre exercir aquest dret per part dels creditors és un acte net i honest, pot ser legítim però no sempre és ètic.

...-

Gats i gossos

Allà pels anys cinquantes i primers seixantes del segle passat sovint es produïen talls en el subministrament elèctric. Tothom havia de tenir sempre a mà una espelma, per exemple per acabar de sopar a taula. També en aquells anys de penúria per completar la dieta la major part dels veïns criaven conills, pollastres, gallines ponedores; n'havien que tenien una o dues cabres al cobert del fons del pati; fins i tot en una casa que tots coneixíem com la de "cal carboner" criaven un parell de garrins al llarg de l'any fins engreixar-los pel consum, o per vendre'ls. Com xisclaven quan els treien per la força al carrer traspassant el menjador i el passadís de la casa per carregar-los en el camió que els duia a l'escorxador.

A les cases del veïnatge podíem trobar altres animalons menys productius proteïnicament, com ara coloms, canaris, una única mula que era la força de tracció de l'home que repartia en un carro gel a domicili; i, naturalment no faltaven ni gats ni gossos a totes les cases. El veí del costat s'havia fet amb una femella de pastor alemany la qual terroritzava amb piules quan l'animal s'amagava a la caseta de l'esquerra del pou les nits de Sant Joan.

Retornant al fet d'encendre espelmes, una nit que s'havia tallat el corrent elèctric el nostre gat va pujar a la taula on lluia l'espelma encesa, els gats solien estar dins de casa contràriament als gossos que sempre s'estaven al pati o al carrer; la curiositat instintiva del felí va fer que s'acostés a la flama que pujava del ble amb intenció d'olorar-la, quan el nas va ser prou pròxim a la font de llum i calor va girar-se bruscament esgarrifat. També s'ha de dir que era un gat molt poruc, un dia que desmuntàvem mobles va fer un bot de mig metre en veient la seva pròpia imatge en un mirall de l'armari.

...-

Tractaments oncològics

En un post anterior vaig comentar la conferència del catedràtic d'Oncologia Mèdica, Jordi Estapé, i de la seva filla, la Dra. Tània, sobre el càncer i el futur del seu tractament al segle XXI. Allà l'eminent catedràtic va manifestar la disconformitat en l'enfoc que les autoritats sanitàries fan sobre aquest problema. Aquestes privilegien la despesa en investigació per a la recerca de tractaments; i, per contra, disminueixen la despesa en prevenció, que segons Jordi Estapé seria molt més eficaç i econòmic.

Reprenc el tema per una notícia que avui hem pogut sentit a la cadena Ser, en el programa de Pepa Bueno i Gemma Nierga (Hoy por hoy) en el seu tram de les 8 a les 9 del matí; en ell, allà pel minut 37, un expert ha explicat la tendència al increment fins nivells insostenibles del cost dels tractaments oncològics. L'increment ha estat del 73% en els cinc darrers anys: Per a l'oncòloga Aitana Calvo, representat del colectiu d'aquest professionals, aquest encariment és força preocupant. Avui el cost d'alguns tractaments arriba als 12.000 € mensuals. El mercat mundial de tractaments contra el càncer no para de créixer; l'any 2015 va ser de 94.000 milions d'euros i en pocs anys està previst que arribi als 120.000 milions.

Marta Ricard en un article publicat a La Vanguardia, del dia 27.03.2009, ja ens comentava aquesta tendència, dèia: "... que aviat farà insostenible l'aplicació dels tractaments oncològics". En aquell any Marta Ricard informava que el cost del tractament inicial per malalt era del 20.000 € a 50.000 € i les teràpies amb "químio" eren de fins l'alarmant xifra de 5.000 € mensuals; menys de la meitat del que ara costen.

...-

Agraiments:

A la web "thespiritscience.net" per la imatge que han permès il·lustrar aquesta entrada i que mosta la mitosi d'una cèl·lula cancerígena.


...-

Ritmes i nòduls

Una nit de novembre Tatsuo, marit de Tsuruko, romania desvetllat al llit envoltat per la foscor de l'habitació. Una part de la seva vigília era pel seguiment de la rítmica respiració de Tsuruko, que dormia plàcidament, i en altra part per l'arribada propera de la penúltima fita important en la seva vida, la jubilació. En un moment determinat va parar atenció al seu batec cardíac que sentia nítidament en el silenci de la nit. Va cercar-se el pols presionant amb tres dits de la mà esquerra l'artèria sobre l'os radi del canell dret i el que va percebre no li va agradar, tot i que no el sorprenia; era un batec massa ràpid per l'estat de repòs en que estava des de les dues hores anteriors, i no rutllava al ritme regular i continu que sempre havia tingut. No podia ser bo, en realitat era alarmant tenir en aquelles hores de la nit el pols per sobre de les cent pulsacions per minut i a un ritme tan irregular que semblava un missatge en codi Morse.

L'endemà, tan bon punt van obrir la farmàcia de la cantonada va demanar que li mesuressin la pressió arterial i el pols. Després de cinc minuts d'espera, en repòs, la noia que s'ocupava del tensiómetre va confirmar les sospites: 112 pulsacions per minut. Això va iniciar el procés de consultes al metge de família que va derivar Tatsuo al cardiòleg que després de fer-li els corresponents electrocardiogrames, radiografies i ecocardiogrames va diagnosticar-li una FV (Fibril·lació Auricular).

Sis mesos després havent seguit les pautes amb anticoagulants i la medicació pertinent per regular la freqüència dels batecs el cardiòleg va proposar fer-li una cardioversió elèctrica programada, tal com aconsellaven els protocols d'actuació en casos en que no hi ha lesió estructural del cor. La cardioversió és una recuperació de la feina del nòduls auriculars mitjançant una descàrrega de corrent contínua de entre 100 J i 200 J. Un joule, símbol "J", és una unitat d'energia equivalent a un Watt per segon. Ara Tatsuo segueix prenent anticoagulants, però el seu ritme cardíac és net, regular, uniforme i de freqüència al voltant dels 60 batecs per minuts; tal com els cops dels remers en les curses Cambrigh-Oxford; lluny de les anteriors puntades de l'antiga telegrafia.

...-

Agraïments:

Gràcies a Junichiro Tanizaki per la seva novel·la "Les germanes Makioka", d'on han sortit els noms del matrimoni Tatsuo-Tsuruko, i a Vikipèdia per les imatges que han permès il·lustrar aquesta entrada.


...-