diumenge, 23 de setembre del 2018

La plaça del poeta


Aquesta tarda hem passat per ca l'Oyone, la cosina de la mare. La dona de noranta-tres anys viu sola i tots els matins i tardes passeja pels jardins dels voltants agafada al caminador de quatre rodes amb cistella i sempre amb el seu inseparable gos de raça chow-chow; ja sabeu: aquell que sembla un os de peluix, i que és una bola compacta de pel color de terra i llengua blava.

He deixat la mare prenent el te que ha preparat la Kiyu, la noia que dóna un cop de mà a l'Oyone per endreçar-li la casa tres dies per setmana, i he aprofitat per fer una caminada de poc menys d'una hora pels carrers del voltant de l'avinguda de les Nacions Unides. El barri és modern amb grans espais oberts, verds de inversemblants i extensos prats de gespa que deixen la vista oberta a les muntanyes i els boscos del nord de la ciutat.

Després de caminar poc més de tres quarts d'hora he hagut de retornar a casa de la cosina, caminant a bon ritme, davant l'amenaça del cel que cada cop s'enfosquia més amb núvols llampeguejants. Vaig arrivar a la plaça d'Iu Pons, el poeta terrassenc nascut al 1902 a Barcelona, però que va viure gran part de la seva vida a Terrassa fins la seva mort el 1958. La pluja no semblava decidir-se a caure així que vaig seure en un dels bancs de fusta envellida per refrigerar-me una mica abans de recollir la mare i dissipar-me la suor que m'havia generat la xafogor ambiental i el bon pas per tal d'evitar la pluja.

La plaça que l'ajuntament ha batejat amb el nom d'un poeta local, poc conegut i poc publicat, però que havia estat membre de la Junta de la prestigiosa entitat cultural "Els Amic de les Arts", és un triangle frondós, amb la hipotenusa mirant a ponent; justament aquella és la vorera de l'extrem nord de la Ronda de Ponent. La plaça encara conserva el regust antic de les places de sòl de terra amb dos o més nivells, lluny de les modernes i inhòspites places "dures". Les capçades de les diverses espècies d'arbrat de la plaça fan un continu atapeït de fosques fulles: pins, avets, alzines, un grup de cinc oliveres i altres espècies que no conec. Tots plegats acullen nombroses espècies d'aus. És fàcil distingir coloms comuns de les tórtores i dels tudons. També he vist grups de cotorres argentines i he sentit el melodiós piular de  caderneres i altres aus petites. La plaça té nombrosos bancs de fusta renegrida pel temps i l'ombra permanent, disposats en cercle per afavorir la conversa entre els veïns que gaudeixen de l'acollidora frescor dels matins d'estiu.

Trons llunyans i la contínua caiguda d'olives encara no madures tallades pels tudons sobre meu van fer decidir-me anar a recollir la mare.


...-

dimecres, 29 d’agost del 2018

Canaris fora del niu



El meu amo és un artista de la fusta, vull dir un artesà. Des que va jubilar-se aprofita moltes hores del dia per a fer miniatures de faig i de pi en el seu garatge, on mai hi han cotxes, allà té un petit torn de fuster a més d'altres màquines pròpies dels professionals. En una de les parets, sobre prestatges, té llistons obtinguts de palets que ha recollit del carrer, convenientment lligats i apilats per tenir peces rectes i ben escairades. A l'altra paret, a mena d'exposició, veiem diverses obres sortides de les seves mans: casetes amb teulada àrab, però, les teules són de fusta fetes d'una a una; la torre Eiffel, molins de vent, brocalls de pou, capses de tota mena, algunes amb precisió de dècimes de mil·límetre per a contenir malls de cartes.

L'home de nom Rafel viu amb la seva dona en la casa de dues plantes on casi mai no ve ningú, tret dels seu fill hereu que els visita un cop al mes i els convida a dinar en restaurants amb encant del pobles del voltant. 

Un dia, des de la meva gàbia, vaig observar amb tristesa que l'amo havia perdut el sentit de l'oida i no percebia el cant melodiós dels meus parents més grans, fet confirmat per la llibreta que la seva dona duia sempre a sobre per comunicar-se amb ell mitjançant l'escriptura.

En el terrat on ens té engabiats a mi i una desena de parents entre ells el meus pares, germans i cosins, està ocupat també pel cultiu d'hortalisses. Als matins les rega quan els primers raigs del sol des de llevant il·luminen les cebes, tomaqueres, pebroteres i mongeteres que creixen en les grans jardineres de fusta que el meu amo va construir el primer any de la seva jubilació.

El pas del temps ha envellit molt l'amo Rafel, a més de fer-lo sord, també ha perdut molta força física i coordinació tonal. Aquest deteriorament va ser la causa que abans d'ahir, i ahir també, deixés oberta la porta de la gàbia de les meves germanes, canaris de cua blanca com jo; elles, sense dubtar-ho, van volar al terrat de ca la veïna del gessamí on van ser capturades amb totes les precaucions i van acabar, segons em consta, en gàbies d'altres veïns amb experiència demostrada en tenir cura de tota mena de pardals, canaris, lloros i periquitos.


...-

dimarts, 28 d’agost del 2018

L'abundància i l'excés



Una amiga, dissenyadora de moda i complements, m'explicava que tant en el disseny artístic com en altres aspectes de la vida l'excés de detalls preciosos espatlla i enterboleix l'efecte final de la composició, tan se val que sigui l'estampat d'una samarreta, un vestit de núvia o la decoració d'una cuina familiar.

El mateix passa amb la pel·lícula que van emetre a la tele el passat diumenge, "El Jutge"; del 2014 amb actors de renom com Robert Duvall i sempre en segon terme contràriament a la fitxa oficial que dur en primer lloc l'home de còmic Robert Downey Jr. aquí interpretant un punyent advocat defensor de son pare. Tot i ser nominada a l'Òscar del 2015 per l'actuació de Robert Duvall interpretant un jutge de poble en els darrers moments de sa vida no s'escapa a l'espectador la munió excessiva de temes que pretenen incloure's en el guió: conflicte entre pare estricte i fill rebel; entre germans, un d'ells autista; i l'apoteosi de tema judicial, amb la impossibilitat de fer contents a totes les parts i d'encertar sempre en les decisions per part dels jutges; amb cita molt oportuna a "Matar un rossinyol" on va debutar el jove Robert Duvall. També està l'assumpte de prendre la justícia personalment i castigar els delinqüents al marge de les lleis i del codi penal. Tot això barrejat amb conflictes de parella amb filla d'uns deu anys encantadora que pateix de forma comprensiva la separació dels pares. El retrobament amb l'antic amor de sa vida, ara mare soltera d'una filla vint anys que (aixó es spoiler) o és filla de l'advocat o del seu germà gran i amb qui ell, sense saber-ho, va mantenir una relació incestuosa a la seva arribada al poble. També es present el tema de la mort, la finitud de la vida i el càncer...

Així, doncs, sense esperar-ho, l'altre nit vam gaudir d'una llarga sessió del que en una vella dita catalana es coneix per: "Qui molt abraça poc estreny". A la fi vam tancar la TV prop de l'una de la matinada amb la sensació de que no havíem perdut del tot un temps preciós de descans.

----------------------
NOTA: No vull deixar de remarcar el paper del fiscal excelentment interpretat per Billy Bob Thornton, el metge enamorat de la Penny en un capítol de la sitcom The Big Bang Theory.  


Fitxa tècnica

Títol: El Jutge
Direcció: David Dobkin
Producció: Susan Downey, David Gambino, David Dobkin
Guió: Nick Schenk, Bill Dubuque
Música: Thomas Newman
Fotografia: Janusz Kaminski
Montatge: Mark Livolsi
Actors: Robert Downey Jr., Robert Duvall, Vera Farmiga, Vincent D'Onofrio,
País: EEUU
Any: 2014
Durada: 142 min.
Gènere: Drama, Cinema judicial




...-

dimecres, 22 d’agost del 2018

Tradescàntia




No podia haver imaginat Darwin la velocitat de propagació de les espècies en el món actual. Des d'un viatge de mesos en veler bergantí en el segle XIX s'ha passat a poques hores en la panxa d'un A380 en el nostres dies per arribar a qualsevol indret de l'esfera terrestre.

Mireu la popular planta lilosa de la foto, la tradescàntia pallida, originària del Golf de Mèxic. Sovint és considerada una mala herba per la seva resistència, ràpid creixement i fàcil reproducció malgrat la fragilitat de les tiges, encara que potser aquesta característica l'afavoreix, doncs un fort cop de vent pot trencar les branques que si tenen la sort de quedar cobertes de terra arrelaran perfectament i crearan una nova colònia.

A la meva terrassa ha arribat un exemplar descendent de la branca afortunada que una amiga va dur des de l'arxipèlag canari, trenta anys enrere, viatjant dins d'una maleta en la bodega d'equipatge d'un avió d'Ibèria.



...-

diumenge, 29 de juliol del 2018

Benjamines i ancianitat


Tots tenim, o hem tingut, un familiar ascendent que ha arribat a l'etapa final de la seva vida. Recordo, en el meu cas, quan l'oncle Octavi va dur la iaia materna, Consol, a casa de la mare, que era la benjamina de sis germanes, totes dones.

El meu primer contacte amb la iaia Consol havia estat un dia de setembre, jo hauria de tenir uns cinc anys, quan la mare va dur-me a la minúscula casa de lloguer on vivia la tia Àngels, una d'una filera de casetes de façana emblanquinada orientada al Nord, just a tocar d'un talús on ara és el carrer de Monistrol, que en aquella època era el llindar de la zona urbana amb camps de conreu i bosc d'alzines i pins.

Amb la tia Àngels compartien el petit espai, a més de la iaia, el seu marit Octavi i l'únic fill d'uns dotze anys també anomenat Octavi, tal com el fill adoptiu de Juli Cèsar. Hi havien també un parell de gats, un d'ells blanc amb taques grises i ulls de diferent color; el qual aquell dia ens el van donar i va acompanyar-nos fins la seva mort vuit anys després. El gat d'ulls de diferent color va acompanyar-nos tant al carrer de la Rutlla com a la casa del torrent de les Aimerigues.

Aquell dia vaig experimentar la por de sentir-me sense la protecció dels pares. Vaig plorar arraconat i retingut per la força quan la mare acompanyada del meu cosí i la tieta Àngels van marxar a collir bolets deixant-me amb aquells senyora estranya i totalment desconeguda, vestida de negre fins els peus i amb el cabell cobert d'un mocador també negre.

Anys més tard la tia Àngels, encara acompanyada de sa mare, va canviar de casa passant a viure a tocar de la via de RENFE en un carrer sense sortida de can Boada. Una tarda quan tornava de l'escola, jo era un estudiant de "Comerç" d'onze anys, vaig veure que l'àvia Consol esperava a la porta de casa acompanyada del tiet Octavi i la tia Àngels. La meva mare que també era fora de casa en aquell moment va arribar a la vora del grup, després vaig arribar jo. No vaig copsar el que es va dir, però per l'ambient solemne i seriós vaig sentir que quelcom greu passava. Vaig entendre que a partir d'aquella tarda la iaia Consol viuria a casa dels meus pares. Es a dir amb la seva filla més jove: la benjamina. I amb nosaltres va estar fins la seva mort. Sempre quasi invàlida per una dolorosa artritis reumatoide que la va matar deu anys més tard. No va deixar cap herència material, tret d'un escapulari amb l'estampa d'un sant, o de Crist, ara no ho recordo; i, un pesant cobertor de llit de crochet fet amb tires i retalls de nylon de diferents colors, fibra sintètica molt popular en els anys seixantes del segle passat.

Caldria esbrinar si és una norma social o casualitat. El fet constatat és que moltes altres àvies del meu entorn han estat ateses fins la la fi dels seus dies per les filles petites. És en cas també de la iaia paterna i de tantes altres viudes conegudes.


...-

diumenge, 8 de juliol del 2018

Dragonets



La nit passada quan vaig obrir la porta de la terrasseta, en arribar de ca la Neus on havíem sopat, vaig observar el planeta Mart sortint per Llevant a uns quinze graus sobre l'horitzó i molt abocat cap el Sud; brillant, ataronjat, com correspon a la màxima il·luminació i proximitat de la seva posició actual. De sobte vaig descobrir amb alegria una ombra grisenca que s'esmunyia per la paret darrere el test del rododendre que hi ha al costat de la columna de ferro de la cantonada esquerra de la galeria. Allà, des de fa molts anys, s'ha fet una esquerda vertical que separa els dos murs perpendiculars entre sí i que serveix de perfecte refugi per un dragonet, un rèptil insectívor, i, per tant, col·laborador en el manteniment del bon estat de la terrassa. L'any passat ja l'havíem vist algunes nits, espantat per la nostra presència, corrent a refugiar-se dins l'escletxa protectora. Des de llavors que el considero una mascota de casa.

I és que justament anit mentre gaudia de la fresca al carrer ocupant amb una cadira de platja el gual de ca la Neus vaig veure prop del fanal penjat a la seva façana un parell de dragonets (en castellà "salamanquesas") que aprofitaven per caçar insectes la llum finançada pel calaix municipal. També els dragonets de ca la Neus els considero mascotes familiars. Sabem que aquests rèptils emparentats amb les sargantanes són molt territorials, que poden arribar a viure entre tres i vuit anys. Sens dubte, doncs, els dos que ahir voltaven en la paret vertical a l'entorn del fanal són els mateixos de l'any passat i d'anys enrere.

Fins aquí el contingut d'aquest post; el número 401 des que vaig començar a escriure en aquest lloc web facilitat per Google allà pel setembre de 2007. No cal que repeteixi que s'ha d'agrair la paciència dels meus seguidors que malgrat les feixugues redaccions, tot i ser breus, que em caracteritzen han estat fidels lectors tots aquest anys.

 
...-
Foto: Obtinguda de la xarxa.
Nom científic: Tarentola mauritànica
Nom en castellà: Salamanquesa común

dissabte, 23 de juny del 2018

Carrer de la Rutlla



A pocs dies del solstici d'estiu i coincidint amb una primera onada de calor una jove amiga ens ha convidat a berenar i de passada visitar la seva llar on viu des de fa pocs mesos amb el seu company. És un tercer en un edifici de quatre plantes amb terrat pla, es a dir: cinc nivells d'us. El pis és de lloguer actualitzat amb diverses reformes que han millorat i condicionant l'obra inicial de cent anys enrere. La Mireia i l'Albert han moblat i decorat amb bon gust la seva llar fent equilibris entre l'economia i la funcionalitat aprofitant la distribució original feta criteris moderns i racionals malgrat ser una construcció del primer quart del segle XX.

La porta d'accés a l'edifici, després d'un curt replà, aboca a l'escala de graons grisos que d'un sol i llarg tram ens puja al primer pis i a la caixa estructural pròpia de l'escala, que d'aquesta forma s'allunya uns cinc metres de la façana, permetent que l'habitació principal de cada un dels tres pisos ocupi tot l'ample de l'edifici. Arribant al tercer pis la il·luminació de l'escala és imponent, doncs tot el rectangle de la caixa d'escala en el replà del terrat té el sostre totalment cobert amb panells de policarbonat incolor acanalat. Allà dues portes de xapa de ferro donen accés als terrats: el de llevant, ben enrajolat de pocs anys enrere, en realitat és la coberta del dormitori principal del tercer pis, amb boniques vistes al carrer de la Rutlla, la torre de la catedral del Sant Esperit i el seus contraforts gòtics; el terrat de ponent és força més extens amb el terra de la clàssica rajola vermella, molt més assolellat i, s'ha de dir, en les tardes d'estiu tan inhòspit com les muntanyes de Tamanrasset.

Un cop s'accedeix al tercer pis el petit rebedor ens permet anar directament a l'habitació principal molt ampla i ben il·luminada per la finestra de la façana; o, si ens dirigim a la dreta accedim al passadís que successivament en porta a una altra habitació habilitada de dormitori il·luminada per una finestra del pati de llums, després hi ha el bany recentment reformat molt ben il·luminat per una segona finestra del pati de llums, i finalment hi ha una altra habitació dedicada a estudi i lloc de treball il·luminada per la tercera finestra del pati de llums. Així arribem al saló, amb el racó més proper a la finestra  fent de menjador amb taula rectangular y quatre cadires de lleuger perfil de ferro amb seient de fibra natural; el racó diametralment oposat a la zona de menjador és la zona d'estar amb sofà orientat a la gran pantalla multimèdia que s'ubica en la paret sud. Una porta diametralment oposada a l'entrada des del passadís dóna accés a la cuina prou ample per treballar-hi però petita per ficar una taula per dinars informals o esmorzars. Des de la cuina s'arriba a una petita galeria, coberta de laminat translúcid, que fa de safareig i sala de màquines. En el moment de la tarda que hi vam ser-hi tenia una finestra oberta per tal d'evitar la intensa xafogor de l'efecte hivernacle del lloc.

Els acabats i la decoració són força equilibrats, amb parets blanques de textura rugosa, arcs de mig punt en el passadís, mobes molt discrets de color predominant gris clar i tèxtils del mateix color o el de fibres naturals sense tint. El parquet d'autèntic roure ocupa tot el pis excepte el bany i la cuina i tot i que s'evidencia l'ús i el pas del temps la seva presència amb petits defectes o asimetries és un valor afegit a la llar, per ser una matèria natural, amb història; no pas com els laminats químics de textura perfecta que actualment pavimenten tants i tants pisos.

Per acabar, un fet curiós derivat d'aquesta visita va ser el record del terra d'un quart pis de l'edifici industrial on vaig treballar durant molts anys. Com que les bigues cobrien una llum proporcionalment molt gran, en relació a la seva secció, amb el pas ràpid de les persones els qui romaníem en repòs podíem percebre perfectament la vibració deguda a l'elasticitat de les bigues, efecte que també vaig sentir al pis dels meus amics. Va ser un xic de nostàlgia reforçada per record de quan amb no més de cinc anys m'enviava la mare a comprar el pa al forn de la cantonada que encara hi és, com podeu observar a la foto.



...