Vistes des del balcó

   M'acabo de despertar després d'una curta però intensa migdiada. De sobte no sabia on era ni a quin moment del dia corresponia la claredat que filtrava la cortina de la sala d'estar on dormia. Espai que també és cuina, menjador i lloc de treball; en realitat és l'única habitació de l'estudi de trenta-dos metres quadrats on visc. El rellotge de paret, negre de grans dígits blanc, enganxat a la columna estructural indicava un quart de quatre. Per acabar-me d'espavilar m'he calçat les plantofes i he sortit a la galeria. El cel es mostra uniformement gris de forma que no és possible esbrinar on es el sol. Deixo de mirar el cel lletós i observo les plantes de les jardineres i torretes estratègicament repartides per deixar el màxim d'espai lliure en la petita galeria. Són vuit tipus de plantes que al meu parer fan un agradable ambient de natura vegetal. M'he arrepenjat en la barana mentre un plugim invisible humiteja les voreres i produeix una remor d'intensitat uniforme al xocar amb les fulles dels plàtans d'ombra. El "petrichor", l'olor de la terra mullada, impregna l'aire amb inesperats matisos de carn a la brasa provenents de la no molt llunyana xemeneia d'un petit bar-restaurant ponferratí situat a peu de la carretera d'Olesa. El termòmetre que tenim en un racó de la galeria sobre la reixa de fusta per a les plantes enfiladisses marca 23ºC, frescot, malgrat que som a dues setmanes de final de l'estiu. Una remor de trons des de Ponent confirma l'allunyament de la tempesta. Entretant aprofito per repassar les plantes, treure'ls-hi les fulles seques al gerani que encara conserva alguna flor de pètals rosats amb una pinzellada de morat intens al centre. Penjada en la part alta de l'enreixat de fusta, al costat del termòmetre, tenim la planta del diner (Plectranthus verticillatus); sobre la barana, a l'esquerra i ha una petita jardinera amb cabellera de la reina (Aptenia cordifolia), que mostra quatre petites flors, Segueix el citat gerani, i, a la seva dreta tenim altra jardinera amb la tradescàntia de ràpid creixement. Sota d'ella al terra en un test clàssic creix exuberant una cràssula ovalata; també al terra sota el gerani han germinat unes llavors de caputxina; al seu costat un ciclamen i finalment a tocar de la columna de ferro creixen les cintes (chlorofitum) de dues tonalitats de verd.

 Una trucada telefònica m'ha fet deixar la quietud relaxant de la terrassa i  entrar en el saló on repiquetejava un vell telèfon negre d'auricular amb cable helicoidal. Era l'Àgata Garrigou que demanava parlar amb el seu germà Hèctor. Vaig fer-li saber que per raons de feina ell havia viatjat a no sé quin país del Golf Pèrsic i no tenia cap notícia d'ell en les darreres tres setmanes.

 A l'Àgata li calia parlar urgentment amb els seu germà amb el qual havia deixat de contactar-se des de la defunció, molts anys enrere, de la seva mare. Vaig passar-li l'adreça de l'e-mail del seu germà i vam acomiadar-nos formalment. La germana de l'Hèctor és la pubilla dels dos únics fills del doctor Garrigou, un metge de família com diríem ara, i de la Mariona Guitart mestressa de casa i professora de piano en hores convingudes per a infants de primària. L'Àgata resta soltera, assoleix els seus més de cinquanta anys amb optimisme i vitalitat, viatjant sovint pel món amb un grup fix d'amigues conques com ella. En la seva joventut havia tingut experiències de parella, poques; la més destacada una convivència de tres mesos amb un jove ajudant de taxidermista, molt simpàtic i rialler però que el fet de tenir una altra "amiga" embarassada al poble dels seus pares a la comarca de la Matarranya no va agradar gens a l'Àgata que va optar per desfer el compromís i tallar l'amistat amb el simpàtic aspirant a polígam. Potser per aquesta experiència d'infidelitat va ser que s'autoapliqués unes exigències molt altes pels seus possibles més que amics.

 Dies després vaig saber que l'Àgata volia vendre una oblidada petita finca d'oliveres arbequines situada als afores de Falset, en el Priorat, i li calia la conformitat signada davant notari de l'altre hereu. En un pròxim post comentaré alguns detalls de la vida de l'Hèctor. 

 

 

 

...

Les roques planes

Cala de "Les roques planes" a Calonge (Costa Brava)

  A les primeries dels anys setantes del segle passat un grup de nois propers a la JC (les joventuts del PSUC) dels barris de can Boada i La Maurina van organitzar una mena de club per joves aprofitant el local destinat a garatge d'un edifici de nova construcció a tocar de la Ronda de Ponent. El local era un punt de trobada per passar les tardes dels caps de setmana amb activitats més o menys culturals, s'escoltava música, es feien xerrades i de tant en tant es projectava una pel·lícula, que algú havia llogat en el fèrtil mercat del cinema clandestí. Així vam poder visualitzar "Octubre", "El acorazado Potemkin" de Sergei Eisenstein; i el film, que ara comentaré, "Un verano con Mónica" dirigit per Ingmar Bergman en el 1952. Hi ha versió catalana: "L'estiu amb Monika".

  Els protagonistes, ell un noi de 19 anys insatisfet amb la seva feina de mosso en una botiga de gots i plats i ella una empleada de verduleria de 17 anys es coneixen en un cafè proper a la feina, s'enamoren i emprenen el seductor, fràgil i curt camí a l'aventura i la llibertat; fet que inevitablement els durà al desagradable mur de la realitat. "Donde no hay harina todo es mohina" que citava Larra.

  En determinades escenes del film la parella protagonista gaudeix del dolç idil·li de joventut en un indret coster d'una illa a Suècia que em va ser evocat, molt anys més tard, en arribar a la "Cala de les roques planes" de Calonge, a la Costa Brava. La vaig descobrir fent el camí de ronda des de Torre Valentina a Platja d'Aro. I és que el film, que va molt més enllà d'un drama romàntic, és dels que queden gravats a la memòria; potser per que connecta amb una part molt íntima de les nostres vides. Qui no s'ha trobat mai amb una Mònica com la descrita a la pel·lícula de Bergman.

  El cinema del director suec era considerat objecte de culte en aquells anys i posteriors. Les seves pel·lícules les seguíem fidelment en les sessions d'Art i Assaig del Catalunya en la projecció única de les nits de divendres. En general la temàtica és de gran profunditat filosòfica: el sentit de la vida, la mort, la relacions humanes... Si disposeu de temps a la xarxa podeu visualitzar la immensitat de la bellesa i sentir la profunditat del drama que és la vida pel gènere "Homo sàpiens" segons la particular visió de Bergman. Per la qual cosa us recomano començar un passeig pel món d'aquest director amb aquesta pel·lícula imprescindible en la història del cine. 

  

Fotograma del film: L'estiu amb Monika

Fitxa tècnica:

Títol original: Sommaren met Monika

Any: 1952 (estrena al febrer de 1953)

País: Suècia

Durada: 95 min.

Direcció: Ingmar Bergman

Guió: Per Anders Fogelström, Ingmar Bergman

Música: Erik Nordgren i Eskil Eckert-Lundin

Fotografia: Gunnar Fisher

Actors: Harriet Andersson, Lars Ekborg...

Productora: Svensk Filmindustri.

 

...

"Las largas vacaciones del 36"

 

Avui és un dia especialment apte per recordar un xic de la nostra història. Per conèixer d'on venim, i per comprendre el que som i el que ens envolta. Tal dia com avui, d'ara fa 85 anys, una part de l'exèrcit, comandat per Franco, Mola i altres militars que havien estat allunyats en casernes africanes va alçar-se contra la legitimitat de la Segona República iniciant la Guerra Civil que acabaria tres anys després amb el triomf del feixisme, deixant centenars de milers de morts, exiliats i represaliats. L'objectiu dels franquistes era l'extermini total i literal del que consideraven l'enemic, en altres paraules tothom afecte a la República. El règim va quedar aïllat, com una anomalia en un món sense feixismes després de la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial; però, va perdurar per més de 40 anys fins la mort natural del dictador.

 Sobre l'inici del aixecament feixista i les seves conseqüències el director de cine Jaime Camino va fer al 1975 l'excel·lent i molt correctísima pel·lícula "Las largas vacaciones del 36", emesa a la TV2 el passat divendres, on relata les situacions que han d'enfrontar i patir unes famílies a la rereguarda de Barcelona des de l'estiu del 1936 fins l'ocupació de Catalunya al gener del 1939 per l'exèrcit franquista un cop vençuda la resistència dels republicans en el front de l'Ebre. El repartiment és tot un luxe de brillants actors del moment. El film va ser estrenat el 1976, està perfectament ambientat, de tal manera que no ha envellit gens i sembla (és) un veritable i fidel document històric.

 Queda, doncs, constància de la meva més entusiasta recomanació per a que la veieu, sobre tot per saber d'on ve allò de Machado: "... Una de las dos Españas ha de helarte el corazón".

 Una observació final. Tal com els historiadors saben la descripció dels esdeveniments del 1936 al 1939 feta en 1975 està mediatitzada pel món de 1975. Així, l'ull expert detectarà anacronismes i altres errors en el film de J. Camino, per exemple la foto imposible en aquella casa i en aquells mesos de Pau Casals a Londres. És natural, l'obra cinematogràfica, o literària, descriu més la realitat del moment en el que s'han fet que la dels temps en que se situa l'acció.

 

Fitxa tècnica:

 

Títol original: Las largas vacaciones del 36

Any: 1976

Durada: 102 min.

Direcció: Jaime Camino

Guió: Jaime Camino, Manuel Gutiérrez Aragón

Música: Xavier Montsalvatge

Fotografia: Fernando Arribas

Actors: José Sacristán, Concha Velasco, Francisco Rabal, Analía Gadé, Ismael Merlo, Vicente Parra, Charo Soriano, José Vivó, Ángela Molina, ...

Productora: José Frade P.C.

 

...

Poodle nan

  En els primers anys de la televisió al nostre país vivíem una única cadena d'emissores que transmetien programes en blanc i negre. Era quan les emissions finalitzaven a les dotze de la nit amb imatges de la bandera franquista onejant al vent acompanyada per l'himne oficial: la "Marcha Real". La totalitat de la programació s'oferia des d'un xalet de Madrid o des de l'edifici barceloní que havia estat l'Hotel Miramar a Montjuïc. D'aquells anys recordo, de la programació feta des de Barcelona, un grup de còmics conegut com "El clan dels vienesos"; ens oferien un programa setmanal en el qual Herta Frankel, amb un fort accent alemany, delectava a grans i petits amb una gosseta contestaire de peluix amb la que conversava fent aplicació de gran aptitud per la ventrilòquia. Marilin, tal era el nom del peluix que representava un "Púdel" femella de color blanc i que malgrat els ulls de vidre inexpressius va fer-se molt popular entre els televidents, que és com dir entre tota la població on arribaven les ones dels repetidors del senyal de TVE, emissora estatal de televisió.

 Així va ser com vaig conèixer l'existència d'aquella raça de quissos, rars en el nostre entorn d'aquells anys, de luxe i caprici de l'aristocràcia des de temps de Lluís XVI de França. Dürer i Goya els van retratar en les seves pintures. Ara m'ha tornat a la memòria perquè una dona amb qui comparteixo aparcament comunitari té una caniche nana, o potser és de les anomenades en anglès Poodle Toy, per la seva alçada inferior a 28 cm. La dona és grassona, de cabell curt de color que ara no recordo, potser negre atzabeja, vestits sempre curts que mostren els genolls i les cames més amples de la norma, ben lluny de les musculades vigorèxiques, de peus petits sempre amb sabata plana que remarca els cilíndrics panxells de pell blanca, plana de pit de forma que la figura s'adapta a la perfecció a l'esquema de cilindricitat Ahir a la tarda la dona caminava carregada de paquets en direcció al seu cotxe, un Porche Cayenne blanc, la seguia a cinc metres de distància el seu inseparable Poodle Toy, el qual estranyat per la meva presència en el seu camí va aturar-se darrere meu.

- Fanny, vine- va cridar la dona quan era a tocar del cotxe. La gosseta va dubtar, però atenent a les ordres de la mestressa va animar-se a passar per la meva esquerre a ran la paret. La dona no va dignarse a fer-me cap comentari ni salutació i va ficar la Fanny en el cabàs que ocupava el seient de l'acompanyant del conductor. S'ha de dir que els seients del darrere eren impracticables degut al munt d'andròmines que els ocupaven.

 Aquell desordre, tan poc adient amb el cotxe de tant alta gamma i aquell estret vincle amb la caniche Fanny em va fer sospitar que la dona d'alt poder adquisitiu no té parella; és més, podem estar segurs que viu sola. No, sola no: viu amb la Fanny.

 

 

...

Records de nen

 Llegia l'altre dia que el fet de passejar, caminar sol, afavoreix el pensament creatiu. Posava l'articulista com exemple diversos escriptors i filòsofs que sempre caminaven mentre filaven les seves creacions. Certament, cal suposar que tothom en circumstàncies semblants tenim el pensament ocupat en reflexions diverses quan caminem. Ens parlem a nosaltres mateixos mentre gaudim d'un paisatge, contemplem un aparador o la gent que camina al nostre entorn. Sovint em sorprenc "dialogant" mentalment amb mi; un exemple: quan baixava, ahir a la tarda, vorera avall per la riba dreta de la Riera de les Arenes vaig fixar-me en una part on els terrenys del Miocè afloren nets, sense les graves ni sorres que habitualment cobreixen la llera de la riera; són unes argiles molt pigmentades de color uniforme a mig camí entre el safrà i curri clàssic. Aleshores un jo interior, una mena de tutor, em deia -"Fixat! Veus la perfecta diferència entre el color de l'argila més hidratada i la més eixuta. Aquesta característica hidròfila és la que fa canviar de volum del terreny i pot arribar a provocar esquerdes en els edificis que es construeixin al damunt".

 Vaig adonar-me que aquest pensament (que s'havia formulat en llenguatge estàndard) va fer una digressió, o per explicar-me millor, va canviar l'objecte del seu interès que anteriorment era el paisatge i l'entorn físic per concentrar-se sobre el mitjà d'autocomunicació; d'on surt la qüestió: sempre el pensament, els raonaments fan servir el llenguatge? A les sensacions i emocions les fem passar pel cribatge del mecanisme lèxic? Aquesta duplicitat del "jo" parlant amb si mateix és la que es mostra en el film de revenja excel·lentment interpretat per Jodie Foster i dirigit per Neil Jordan en el 2007: "The Brave One", en castellà La extraña que hay en ti; on la protagonista, entre altres consideracions ètiques i morals, se sorprèn de l'altra persona que és ella mateixa, una desconeguda que ha aparegut per tràgiques circumstàncies ambientals.

 Caminant riera avall vaig pensar d'ocupar-me més a fons d'aquests assumptes en el futur i ara retornar als records de la infantesa com aquell de la primera nit de Sant Joan que conservo a la memòria. Assegut al portal d'una casa veïna dels meus pares; encara no havia nascut la meva germana i els pares confiaven en la cura que de mi tindrien el familiars de l'home del gel. Seia amb altres dos nens al portal d'aquella casa, on l'avi de la Pilar ens explicava històries que absorbien totalment l'atenció de les nostres infantívoles ments. Antres nois jugaven al voltant de la foguera que ja minvava barrejant-se els seus crits amb la música llunyana de la casa de pagès que encara restava dins del nucli urbà de la ciutat, al Llevant de la Riera de Les Aimerigues, just a tocar de l'actual cantonada entre el carrer d'Isaac Peral i el de Marconi. En el portal, una llosa de marbre blanc, érem asseguts com he dit tres nens, la del centre era la Pilar, neta del iaio que ens explicava les histories més fascinants en aquella celebrada nit d'estiu. Ella era grassoneta de pell molt blanca, cabell ros descolorit i llis, pocs mesos més gran que jo. Va ser un gran sotrac quan la meva mare va dir-me que havia mort de forma sobtada en plena joventut, just acabada l'adolescència, per causa d'una malaltia cardíaca.

 

 ...

Coses de cada dia

  Som a la darrera setmana d'abril i encara no he redactat el post que com una mena de repte o compromís en sento obligat a penjar al menys un cop al mes en aquest quadern de bitàcola. He pensat escriure sobre les meves inquietuds del moment, els pensaments i les sensacions d'ara mateix; però, també tinc pendent redactar els records més rellevants del meu passat. Fer una mena de memòries, les d'un jubilat que passa dels setanta algun interès tindran, ni que sigui pels seus descendents més directes.

 Començo. Ara tenim el racó del menjador. el de sortida a la galeria, impregnat de la característica olor de l'adhesiu per a tubs de PVC. El baixant comunitari estava esquerdat en el pis de sobre el nostre i l'assegurança de la comunitat s'ha fet càrrec del seu arranjament. Tot a quedat corregit sense malmetre'ns el sostre. La qual cosa és un motiu de satisfacció.

 Passant a la part dels records començaré per un de dues setmanes enrere. Sortíem d'una de les oficines de l'única entitat bancària que resta oberta en el barri i en el moment d'empenyer la posta vam coincidir amb un veí del pisos de l'altra vorera, un home esvelt, sempre amb capell, de parla amb marcat accent andalús, i que des de fa molts anys vèiem acompanyant la seva dona per la plaça de les glicines, la qual en cadira de rodes era, a més, víctima de l'Alzheimer.

- Com està la seva dona? - Va preguntat la Lluïsa que m'acompanyava.

- !Huy! Ella murió hace cuatro años - Va respondre el veí. -Y a mí ya me queda poco. Tengo noventa y tres.

 Mitja hora després ja érem a casa, un migdia primaveral excel·lent, òptim per avaluar el pas dels dies i dels anys i comprovar com se'ns esmicola la vida. Mentre apropava la copa de cervesa als llavis vaig percebre l'aroma intens del gerani que havia acabat d'endreçar, traient-li les fulles seques i un parell de flors pansides. Un reflex daurat des de dins la copa va fer-me conscient de que em sentia feliç. Fins l'hora de dinar vaig estar-me rellegint un dels "episodios" de Benito Pérez Galdós que tanta llum aboquen sobre l'Espanya del s. XIX i expliquen tant els successos del s. XX com les tensions de l'actualitat, incloent-hi el carlisme, la tradició borbònica, el republicanisme o el paper de les dretes a l'Estat en els darrers dos segles.

 

 

 

...

La vinya d'en Lluís

 Avui comentaré un xic del tarannà d'en Leocadi Garcia Torras i Balsareny, personatge amb qui he conviscut molts anys per raons que no venen al cas. L'home ha assolit la setantena, però des de que va fer els seixanta-tres gaudeix de la tardor de la vida ocupant-se de les tasques quotidianes un cop abandonada prematura i definitivament l'activitat professional per causa de la desfeta de la indústria local. Una indústria que havia fet créixer la ciutat on viu com un model de progrés i benestar. Molts dels seus col·legues a copia d'hores extres, es clar, i amb l'aportació imprescindible al calaix comú de la nòmina de tots els convivents havien arribat a tenir una caseta o un apartament a la platja; uns a Palamós, altres a Roses; però la tria predilecta dels companys d'en Leo, com familiarment l'anomenaven tots, era Calafell, Creixell, Torredembarra; fins i tot hi havia qui s'havia comprat l'apartament o una petita parcel·la per ficar-hi la caravana vora la platja a l'Hospitalet de l'Infant, Alcanar, Vinaròs i més enllà.

  Leo no havia fet guardiola, mentre els companys treballaven pluriempleats o feien hores des de les sis del matí fins les vuit del vespre; ell s'ocupava les hores lliures en estudiar, primer idiomes, anglès i alemany, després una llicenciatura en humanitats, ben diferent de la formació tècnica que havia rebut en la seva joventut. Creia que el mecanisme de l'aprenentatge, tal com tantes d'altres habilitats, s'espatlla i deixar de funcionar si no el fas servir. Deia: "No s'ha de parar d'estudiar mai". Aconsellava que s'havien d'actualitzar constantment els coneixements, revisar creences destriar les dades correctes i rebutjar les obsoletes o directament falses. Proposava imitar l'actitud d'aquell l'andalusí del segle XII, Averrois, el qual no va deixar d'estudiar mai. El filòsof cordovès només va incomplir la norma dos cops a la vida: el dia de la mort del seu pare i el del seu casament.

  Ara ocupa els dies amb les activitats pròpies de la jubilació, segueix una rutina diària que és força regular. Molts dels matins els dedica a cuinar àpats equilibrats, tradicionals i de mitjana complicació. Totes les tardes treu el cotxe de l'aparcament i durant unes tres hores fa visites familiars, a més de fer una passejada terapèutica, que mai pot faltar, de tres a cinc quilòmetres. També, si cal, compra queviures i altres elements que s'han esgotat al seu rebost.

  Una tarda camí de ca n'Anglada, aturat davant un semàfor esperant la matriu de leds verds, contemplava les suaus ondulacions de les branques primaverals d'un desmai plantat a la vessant nord de can Poal. Els ametllers havien perdut la flor i verdejaven. Una sensació de tranquil·litat el va envair, com si el salze l'acaronés recordant-li que ell també formava part de la Natura en la fraternitat universal dels éssers vius. Així, sorprenent-se va sentir-se agermanat amb aquells arbres que cada tarda el saludaven, particularment el salze amb sensuals moviments aparentant vida animada malgrat saber que aquella dolça mobilitat era causada per la brisa de Gregal que en aquell indret bufava.

  A Leo sempre li havia agradat el conreu de la terra. Tenir una vinya, un hortet; fer de pagès era el seu somni que ell mateix qualificava d'impossible. Recordava el primer dia que va copsar les meravelles del conreu i l'agricultura. Va ser una tarda, quan tenia sis anys, que la padrina va demanar als seus pares que el permetessin  acompanyar-la en una excursió en aquella clara tarda setembrina a la vinya que tenia en règim de llogater un company de la fàbrica tèxtil on treballava ella, en Lluís. L'home aleshores era un bon veí de Leo. La vinya era a menys de mitja hora de caminada tranquil·la riera de les Aimerigues amunt. S'ha de dir que el masover de la vinya i els pares de Leo eren veïns del mateix carrer a tocar de la riba dreta del torrent. La vinya situada en un terreny de forta pendent, argilós, farcit de llicorella i fragments de quars lletós ocupava poc menys de mil metres quadrats encarats a Ponent. En realitat tenia poc de vinya, uns quants ametllers i una dotzena d'oliveres en la vessant d'un barranc. El semàfor indicant-li que podia accedir a la carretera d'Olesa va treure'l d'aquests records. Circulava arran la bòbila de l'Almirall quan Leo novament recordava com la padrina li havia mostrat la forma d'obrir les ametlles picant-les entre dues pedres. També recordava com el Sol s'havia amagat darrere la Serra de Collcardús, i com en el cel sense núvols esplendia el que anys més tard va saber era Venus. Veient l'astre brillant amb gran intensitat Leo va preguntar a la padrina: "Què és allò?". I ella va contestar-li "Es un lucero".  Leo no va gosar preguntar més quedant-se tal com estava, perplex, sense saber que era aquell petit punt d'extraordinària brillantor sobre l'horitzó a l'skyline de Collcardús . Una de les moltes coses que va aprendre aquell dia va ser que si volia satisfer la seva curiositat calia cercar les fonts escaients i de prestigi demostrat.

 

...