El maig florit de l'Ariel

 Pel post del corrent mes de maig podria comentar la recent lectura de l'excel·lent versió catalana editada per Proa de l'Ulisses de James Joyce; o el llibre, la lectura del qual actualment m'ocupa moltes tardes, aquest d'investigació històrica escrit per Carmen Llorca sobre la monarca espanyola del segle XIX Isabel II, Isabel II y su tiempo, en edició del 1973 de Círculo de Lectores, tot i que va ser publicat inicialment a Alcoy per l'editorial Marfil el 1956. 

Però, deixaré les ressenyes bibliogràfiques per una altra ocasió i m'ocuparé del pas accelerat del temps. Han passat quatre anys i el proper diumenge toca eleccions per renovar els càrrecs municipals. Certament la sensació és de constant acceleració dels esdeveniments; potser l'efecte determinat en part per l'edat que hem assolit: veiem el creixement dels infants, com passen a ser adults; l'arribada al climateri de les nebodes que al nostre parer fa quatre dies eren fadrines sortides de l'institut i ara els seus fills fa temps que festegen o s'han independitzat. El fet és que la vida se'ns escola con la sorra entre els dits i cal aprofitar els dies, les hores, ocupant-nos en activitats, d'oci, relaxants, culturals, o productives en qualsevol àmbit que ens permetin apuntar un saldo positiu en el llibre diari de les coses bones del dia. Una excel·lent amiga meva va teixí la sireneta de la imatge que il·lustra aquest post per complaure la seva infantil neboda entusiasta de Disney. Estic segur que el resultat de la feina acabada, més la satisfacció de pensar en l'alegria de la destinatària de la nina de ganxet en rebre per sorpresa la princesa Ariel, tot juntament amb la sensació d'haver aprofitat gaudint les hores ocupades en aquesta activitat serveix, a ben segur, per allunyar l'estrès i els malestars del dia.

Esperem entretant uns bons, o millor dit: justos i merescuts, resultats electorals, progressistes; destinats a la més ampla base de la ciutadania, sense exclusions ni odis al diferent. i que deixi en pura anècdota les brases mal apagades del racisme, la xenofòbia i el feixisme.

 

 

 

...

Converses sota la glicina

 Per aprofitar l'esplèndid matí d'abril després d'endreçar la cuina, el dormitori i la saleta d'estar vaig arreplegar el mòbil, el portamonedes, la bossa de la compra i la gorra de visera color caqui. Pensava estar-me una estona en el racó enjardinat de la plaça Bartomeu Casaus camí del centre comercial on havia de comprar provisions pel dinar del migdia. Cinc minut després seia al meu banc favorit a tocar de la columna cantonera de la pèrgola on lluïa una extraordinària floració de glicina vessant a sotavent la dolça i lleugera fragància de les enraimades flors de color lila. Entretant va aparèixer el meu veí Plàcid amb la seva cadira de rodes motoritzada que li permetia molta més autonomia i mobilitat de la que el seus més de noranta anys imposaven pel pas del temps.

- Bon dia, veí !

- Bon dia ! Em va respondre alhora que apropava el vehicle vora el banc de llistons de fusta situat a la meva esquerra. Va desconnectar l'aparell i lentament va aixecar-se i segué al banc.

- Com va tot? - Digué  mentre s'acomodava el camal del pantaló.

- Vaig fent. - Vaig dir-li - Ahir em va caure un bon tros de premolar quan menjava les llenties. No sé com va ser. El queixal no estava pas corcat, ni anteriorment havia sentit cap símptoma de problemes dentals. Haurà estat la fatiga de materials després de rossegar la rajola de torró d'Alacant del passat cap d'any.

Aixecant la vista en direcció a Ponent vaig dir indicant-li amb la mà esquerra.- Saps que allà, sobre el turó on comença el termini municipal de Viladecavalls, a menys de dos centenars de metres d'aquí va bombardejar l'aviació italiana al gener de 1938. Potser les tropes republicanes haurien instal·lat punts de defensa i observació. Investigadors sobre la Guerra Civil han descobert fotos en arxius italians que ho certifiquen.

- Sí. - Va contestar-me - El lloc és el punt més alt de la carena que delimita l'antiga parròquia de Santa Maria de Toudell, d'origen medieval, de la parròquia de Sant Pere. També és el lloc on van penjar al segle XVI unes dones acusades de bruixeria. Fet que juntament amb el bombardeig que refereixes demostra la inherent maldat i la toxicitat del gènere humà. La qual cosa explica que a Europa actualment tinguem una ferotge campanya bèl·lica activa des de més d'un any a Ucraïna que implica a Rússia contra el bloc d'occident vinculat a l'OTAN... Bloc del qual som part!

- Això em fa recordar aquells estols de micos que s'enfronten entre ells per un bocí de fruita- vaig dir.

Però Plàcid no va poder escoltar les darreres paraules de la meva observació, donat que un adolescent a lloms d'una moto de trial va empestar l'ambient amb la bafarada d'oli cremat i benzina a mig cremar generant un infernal seguit d'espetecs que superaven en molt el nivell de decibels tolerables.

Quan la molesta estridència va minorar vaig seguir dient. - Sí, Plàcid, sí. Les futures generacions tindran molta feina per arranjar els mals heretats i encarar el veritable progrés.

- També jo ho crec així. - Em contestà. Mentre amb la barbeta m'indicava el camí por on s'apropava un home no gaire alt, més aviat grassonet amb gorra i ulleres fosques que acompanyava, o millor dit, era acompanyat d'un preciós i educat setter irlandès de dos anys.

- Mira - prosseguí dient-me - en Joaquim de La Cogullada. Des de fa molts anys està ficat i té mà en l'Associació de Veïns. Podem preguntar-li què es pot fer contra aquesta agressió química-acústica que acabem de rebre.

- Molt bé ! Disculpeu-me, però, jo tiro via. Em quedaré sense els llonguets que m'agraden si no m'afanyo al super. Adéu, doncs!- Vaig dir, mentre m'aixecava i saludava amb un braç el Quim que s'apropava a l'acollidora ombra de les glicines.

 

 

 

...

Afecció als objectes

 

Avui escriuré d'aquell vincle afectiu que ens uneix a determinats objectes, experiències i records; i que, per descomptat, també pot estar dirigit a persones, ambients o situacions, és l'afecció. A còpia que avancem en la vida anem acumulant vivències, aprenentatges, vincles amb les persones del nostre entorn. El record del primer contacte amb algú, o amb determinat paisatge, o amb aquell objecte que ens acompanyarà al llarg de molts anys crea un efecte d'ancoratge. Més exactament és un efecte similar a l'arrelament dels vegetals. Com exemple em ve a la memòria una tarda d'agost, la catedral de Basilea amb les dues torres de més de 60 metres per una de les qual vam pujar, amb altres companys viatgers, fins la immensa campana de bronze. Recordo el seu tacte i la facilitat amb que podíem fer-la oscil·lar, amb evident risc de provocar un toc a deshora. A la sortida un dels viatgers circumstancials que m'acompanyaven va recollir un llibre amb signes d'haver estat utilitzat molt de temps. Era un llibre de cants de l'Església Evangèlica Reformada suïssa de llengua alemanya. El pispa era un noi que havia estudiat violí molts anys, a més formava part d'una coral de manera que les nombroses pàgines amb pentagrames van generar-li un atractiu irresistible. Aquell llibre va acabar parant a la meva biblioteca personal amb l'excusa de servir per aprendre alemany. Han passat bastants més de 40 anys d'aquell viatge però el llibre de cants evangèlics resta a la vista, entre altres, a casa meva. Aquest i molts dels meus llibres són lligams ferms amb la meva història personal, alguns provenen de la petita biblioteca del meu pare; manuals de tecnologia de la pell i el seu adobat, de la prestigiosa editorial catalana Gustavo Gili. 

El fet de l'arrelament, o de l'ancoratge, es dona amb tota mena d'objectes: mobles, indumentària, imatges. Un cas notable va ser el d'un col·lega de feina que per pressió dels seus fills va accedir finalment a canviar-se el vell cotxe per un de nou. L'home plorava quan va acomiadar-se d'aquella vella andròmina en cal concessionari. 

Som construïts de records, som persones amb consciència històrica. El nostre jo actual, el del moment present, és un edifici bastit de tot allò que hem estat acumulant al llarg de la nostra existència passada; de tal forma que quan s'arriba a una edat provecta podem contemplar l'edifici que ens defineix, sabent que no variarà gaire en els anys que en restin de vida. 

Cal, doncs, ser conscient que res és etern, tot s'acabarà algun dia. Serà el moment en que la bastida s'enderroqui. Potser no cal obsessionar-se per mantenir la construcció polida i lluent, tal com seria l'intent de conservar vius tots el records, els souvenirs, el objectes i moments de la nostra història. Dit d'una altra forma: cal renovar el fons d'armari i deslliurar-nos d'allò que en encadena al passat i no ens deixa viure lliurement gaudint el present, lleugers d'equipatge.

...

Tot cada dia és nou

 

D'aquí a poques setmanes l'escriptora i periodista Maruja Torres assolirà els vuitanta anys. Ahir a la nit "la Sexta" va emetre l'entrevista que Jordi Évole l'ha fet en un aparentment improvisat viatge a Roma. La que va ser tants anys referència d'opinió en el diari "El País" va expressar-se tal com esperàvem, contundent i sincera, amb la seguretat que dóna mirar des de un munt d'anys i d'experiències; sabent que el temps de vida s'acaba. Maruja Torres va dir que fer-se vell fa més por que anar a la guerra, la certesa de la mort propera és molt més gran en fer-se vell que el fet d'estar immers en un conflicte bèl·lic. 

Évole amb el virtuosisme de sempre ens va fer gaudir d'un passeig per la Roma entranyable, per la Piazza Navona i altres indrets històrics d'extraordinària bellesa, fins i tot en els dies grisos de boirina i pluja, amb poc ambient turístic, gaudint dels ristrettos i els capuccinos; tot conversant amb la Torres i més tard amb el barman que els atenia en una barra d'ambient íntim, vintage, de l'hotel on s'allotjaven. 

L'escriptora premi Planeta del 2000 i Nadal del 2009, entre molts d'altres premis i distincions, va exposar les seves històries més intimes: el seus avortaments, el seu "Me Too", el pare maltractador, el cruel assassinat del company fotògraf a Panamà...; la seva vivència de la sexualitat i les múltiples formes de gaudir-la. En definitiva va mostrar-se tal com és: una dona de vuitanta anys que no renuncia a viure el dia a dia: "per que cada moment, cada instant de vida, és nou". Cal concienciar-se que si pot ser dramàtic fer-se gran, pitjor és no arribar a envellir. 

En definitiva va ser un molt bon programa de l'Évole, i el seu extens equip, que demostra com és possible una programació de qualitat dirigida a un públic no infantilitzat ni narcotitzat per la basòfia tan abundant en les nostres pantalles.

 

...

Aprofitar la vida

Dies enrere vaig anar a cine, al de veritat, al de la gran pantalla i les diverses files de butaques renglerades en pendent. Feia anys que no visitava una autèntica sala de projecció com cal. Els darrers cops van ser amb motiu de la pel·lícula "Tchindas" de temàtica LGTB a la qual vaig dedicar un post al novembre de 2015, i tres mesos després "La juventut", que va ser al febrer de 2016. Ambdues van ser comentades en aquest bloc. 

El tema principal del film "Living" de l'any 2022, dirigit per Oliver Hermanus és prou conegut i bastament tractat per diversos autors. Per exemple em ve a la memòria "Mi vida sin mí" d'Isabel Coixet. El protagonista de la història descrita per Akira Kurosawa a "Ikiru" del 1952, de la qual "Living" és un fidel remake, és diagnosticat d'una malaltia en estat que no pot tractar-se. El pacient afronta la realitat de que li queda poc temps de vida i actua en conseqüència. Els lectors de més edat segur que han viscut situacions similars en l'entorn familiar o social. Personalment ho he viscut diversos cops. He sentir la greu comunicació: "... vinc a dir-te que em queda poc temps de vida". En aquells moments m'he quedat sense paraules. Com en aquell vers de Rafael Alberti, tot i que va ser escrit en un altre context: "Las palabras entonces no sirven, son palabras". 

El film d'Oliver Hermanus situa l'acció en el Londres després de la II GM  mentre que Kurosawa descriu el mateix fet en Tòquio. La composició de les imatges, el format de la pantalla, les taules dels funcionaris plenes de piles de documents, el ritme pausat... són alguns dels elements que agermanen i homenatgen la versió de Kurosawa, alhora inspirada en la novel·la de L. Tolstoi "La mort d'Ivan Ilich. 

La versió d'Oliver Hermanus, com la de Kurosawa, ens ofereix l'oportunitat de fer una intensa reflexió sobre el sentit de la vida i la consciència de la pròpia mort. Seria interessant preguntar-nos què faríem de la resta de la nostra vida si tinguéssim, com els alls, data de caducitat de menys de sis mesos. El film tracta molts altres temes derivats del fet de viure i de conviure. També fa reflexionar sobre la tasca dels funcionaris i tota mena de servidors públics, con ara els polítics. Sens dubte són questions actuals que no podem deslligar de la condició humana.

 

 

Fitxa: 

Títol: "Living" (Viure)

Director: Oliver Hermanus

Guió: Kanzuo Ishiguro.

Durada: 102 minuts

Actors: Bill Nighy, Aimee Lou Wood, Tom Burke, Alex Sharp, Adrian Rawlins

Any: 2022

Països: UK, Japó, Suècia

Gènere: Drama

Música: Emilie Levienaise-Farrouch

 

...

Una història d'extermini

L'autora del llibre, que comento aquí, és una historiadora britànica especialitzada en Història de la Indumentària, concretament en el vestit del darrers dos segles. Ens explica que en l'àmbit de les seves investigacions va topar amb uns fets rellevants que involucraven treballadores de la confecció tèxtil presoneres en els camps d'extermini nazis durant els anys 1940-1945. Un d'ells, potser el més conegut, va ser el complex Auschwitz-Birkenau en territori polonès. Sobre l'alliberament de Polònia veieu el post de novembre passat. 

Adlington relata de forma perfectament ordenada i documentada la barbàrie que van patir els jueus i altres col·lectius: comunistes, gitanos, testimonis de Jehova. Tot conseqüència directa de l'arribada al poder en Alemanya del partit xenòfob i racista dirigit per Adolf Hitler, NSDAP, Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei, (Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors). 

En el relat, o millor dit, en l'informe d'investigació periodística, l'autora en presenta més de vint dones, entre elles les germanes Bracha i Katka, en el límit de la resistència humana front l'adversitat i la voluntat d'exterminar-les. Eren, totes elles, presoneres del camp d'extermini que van sobreviure, alguna d'elles mil dies, gràcies a la seva habilitat per cosir vestits per a les dones del dirigents militars i administradors del complex Auschwitz-Birkenau. És un llibre molt recomanable per mantenir viva la memòria d'uns fets tràgics, monstruosos, que ens són relativament pròxims en el temps i l'espai; tot i que no manquen en l'actualitat negacionistes de l'Holocaust ni partits de similar ideologia a la del dictador Adolf Hitler. 

No és una novel·la. El llibre ens descriu les vivències reals que van patir aquelles dones seleccionades per treballar de costureres en un dels múltiples "kommandos" que el gestors d'Auschwitz-Birkenau organitzaven per l'òptima explotació esclavista dels presoners en funció de les seves habilitats i coneixements. Les nombroses notes de l'autora són al final del llibre i ocupen quaranta-quatre pàgines acompanyades d'onze pàgines més de bibliografia. 

 

Fitxa: 

Títol: Les modistes d'Auschwitz

Autora: Lucy Adlington

Traducció: Alba Dedeu

Editorial: Columna

Barcelona. 2022

Pàgines: 470

 

 

 

...

Una història bàltica

Convent fortificat a la riba del Vístula a Cracòvia

 Escorcollant en el traster a la recerca d'un llibre de poc interès, per transformar en una Bíblia d'atrezzo que m'havien encarregat pel passat Halloween, vaig descobrir un exemplar de l'escriptor polonès Czeslaw Milosz. Es tracta d'una edició del "Círculo de Lectores" de l'obra "El poder cambia de manos" amb motiu d'haver estat el seu autor premi Nobel de literatura l'any 1980.

El llibre relata el patiment i martiri de la població polonesa  des de l'ocupació hitleriana del 1939 fins el reflux del nazisme per la pressió i subsegüent ocupació del territori per l'exèrcit roig estalinista. Polònia ha patit un continu i repetitiu desdibuixament de fronteres, amb una mena d'estira-i-arronça, exercit per les potències veïnes des de l'Est o des de l'Oest. El llibre de Czeslaw Milosz descriu fidelment la impotència de la població polonesa sotmesa a les molt superiors forcés d'ocupació. 

Es destacable la descripció de la forma subtil amb la que la població lluita per la supervivència, renegant quan cal de principis i lleialtats. Tal com es mostra en el final del film de José Lluís Cuerda, "La lengua de las mariposas": el triomf del feixisme és evident quan doblega les consciències. És una veritable extorsió vital: "o ets del règim, i ho demostres, o ets un enemic a exterminar". El pessimisme ens aclapara quan veiem que ara mateix, en ple segle XXI, la situació a Ucraïna recorda molt la Polònia del 1944 i més quan Milosz ens fa recordar en les pàgines del seu llibre aquella cita de Tucídides a propòsit de la Guerra del Peloponès d'ara fa 2500 anys:

 

"Los corcirenses renunciaron entonces a forzar las puertas y, subiendo al tejado, abrieron en él un boquete por el que lanzaron al interior piedras y flechas. Los desgraciados se protegían lo mejor que podíasn. Muchos se suicidaban con las propias flechas que les habían disparado o se colgaban con tiras de sus propias ropas anudadas. Durante la mayor parte de esa noche murieron de los modos más diversos, unos suicidándose y otros por los proyectiles que les arrojaban desdec arriba. Al amanecer, los corcienses amontonaron en carros sus cadáveres y los transportaron fuera de la ciudad. Todas las mujeres que habían sido apresadas en el fortín fueron hechas esclavas.

Este fue el fin que les reservó el partido popular a los corcirenses que se habían refugiado en la montaña. Esta revolución considerable terminó, por lo menos en lo que se refiere a la guerra de la que ahora nos acupamos."

Tucídides (Historia de la guerra del Peloponeso) 430 a 411 a. C

 

 

Fitxa:

 

Títol: El poder cambia de manos

Autor: Czeslaw Milosz

Premi Nobel de literatura 1980

Editorial: Círculo de lectores S.A.

Barcelona 1980

Pàgines: 237

 

 ...