Reducció d’impostos contra millores socials

M’explicava una amiga, a qui dono un cop de mà en els seus papers de l’IRPF, que quan el propietari de l’empresa on treballa va assabentar-se de que l’agència fiscal li retornava uns mil euros va dir, amb to de ple convenciment: “Aquests diners són meus i me’ls haurien de retornar a mi”

L’exemple serveix per a il·lustrar el nivell de pensament neoliberal que ens envolta. També evident si atenem a les campanyes per a la propera renovació del Parlament de l’Estat dels partits majoritaris, capficats en l’apoteosi del festival de rebaixes. Sembla que cada ciutadà amb dret de vot, és un d’aquells que brama quan veu la xifra dels impostos que paga, com si li traguessin un queixal de viu en viu. En aquest brou d’individualisme i de bullit asocial estan escampant, tant el partit de l’oposició com el del mateix govern, les gruixudes llesques de les rebaixes fiscals i la picada de premis iguals per a tothom: 2500 € per naixement, i els futurs 400 € per cadascun dels 13 milions de declarants de l’IRPF...

Davant d’aquesta escudella de color populista i aroma neoliberal em venen al cap diverses preguntes:
1 – Si el superàvit fiscal és tan gran, com per llençar diners igual que els caramels la nit de reis, per què els serveis socials i les infraestructures són tan deficients? Cal recordar les cues d’espera en els serveis mèdics especialitzats, les deficiències en educació, en investigació i en tants altres aspectes de la societat espanyola.
2 – Per què els partits, que han tingut o tenen responsabilitats de govern, proposen i apliquen la reducció d’impostos sobre els beneficis del capital, les rendes del qual pugen any rera any, mentre que les rendes del treball baixen respecte del PIB.

Conclourem que si ningú posa remei i no ens canvien els cuiners que tallen el bacallà, les properes eleccions del 9 de març serviran per a consolidar, una mica més, el model neoliberal que s’escampa per tot el món, tendint a mercantilitzar i privatitzar tots els serveis col·lectius que pugin ser negoci en detriment dels serveis públics i socials.
----------

Aprofito des d'aquí per donar la benvinguda a Marina, la nova neboda, i felicitar novament la seva mare, el seu pare i el seu germà.

La pèrdua irrecuperable del “saber fer”

Sovint la globalització porta a la deslocalització de les empreses, és el trasllat físic dels processos de producció des d’un lloc, o un país, a un altre lloc. En aquesta operació s’espera guanyar competitivitat i millorar el producte: amb més tecnologia, avantatges fiscals, reducció de càrregues salarials, etc.

En el cas de l’AEG de Terrassa, no ha estat així: s’han deixat perdre desenes d’anys d’experiència i de saber fer. Molts dels seus treballadors s’han dut a l’atur els seus valuosos coneixements tecnològics, que no recollirà cap aprenent. Tampoc l’últim propietari ho sabrà aprofitar, per molt que s’hagi apropiat dels procediments, programes de càlcul i dissenys informàtics. Els coneixements teòrics i l’enginyeria de Facultat són insuficients per construir els motors elèctrics de sofisticades característiques que calen a les indústries. Lamentàvem aquesta pèrdua irrecuperable de patrimoni intangible quan hem sabut que la filial vallesana d’ABB (ASEA Brown Boveri) ha contractat a alguns extreballadors de l’AEG. No tot s’ha perdut doncs.

S’ha de dir que ABB és un gegant de la indústria electromecànica i de generació i transport d’energia. A la web del grup ABB es mostren els resultats de l’any 2006, amb uns ingressos nets de 1.390 milions de $ USA, els quals incrementaven en un 89% el ingressos nets del 2005 (735 milions de $ USA) L’actual grup va sorgir de la fusió, a l’any 1987, de la sueca ASEA AB i de la suïssa BBC Brown Boveri, la nova firma va establir la seva seu a Zurich i s’anomena ABB Asea Brown Boveri Ltd.

Ara sabem, perquè ho diu Naomi Klein en el seu últim llibre, que Donald Rumsfeld va cobrar 190.000 $ USA anuals com a membre del consell d’administració d’ASEA Brown Boveri, precisament a l’any 2000, quan el grup va ser protagonista involuntari d’un incident per la venda d’un reactor nuclear a Corea del Nord, amb capacitat per produir plutoni. Así veiem que la tecnologia és meravellosa, però els negocis són el primer de tot; després estan els drets humans, la solidaritat, la justícia, el planeta i tants altres... tòpics?

Obscenitats i indecències a la rifa de Nadal

El passat 22 de desembre, seguint una centenària tradició, va celebrar-se a Madrid el ritual de la rifa de Nadal. Podem pensar que és un joc, d’una innocència pueril, (consegüentment s’hauria de celebrar el dia 28 de desembre) organitzat per l’Estat amb la finalitat de recaptar diners pel calaix d’hisenda. Ben mirat es tracta d’una mena de redistribució del patrimoni, que segueix el criteri de que pagui més qui més vulgui guanyar. J’ha ho havia dit l’Scott Adams (l’autor del còmic Dilbert): Les rifes de loteria, com les religions, es fonamenten en la pretensió de que una cosa extremadament improbable ens pot passar, precisament a nosaltres, i per tant actuem com si realment ens hagués de passar.

El fet que vull comentar, va ser vist als noticiaris repetits en múltiples cadenes de TV. Una persona, de qui les imatges no mostraven el rostre, posseidora de participacions d’un dels primers premis, (aquests són menys d’una dotzena entre 85.000) va mostrar a milions d’expectadors la seva impudícia, cremant un bitllet de 50 euros. No sé si cremar diners de curs legal és delicte, però moralment és una obscenitat que ofèn a tots aquells que per obtenir cinquanta euros han de treballar més d’una setmana (1), i a tothom que no estigui mancat de senderi.

Notes:
obscè –ena Adj. Que ofèn greument el pudor.
pudor m. Aversió de l’ànim envers allò que pot ofendre la decència, també la modèstia.
(1) Veieu els treballadors de la construcció a l’article de Cap Verd, ells guanyen 6 euros per dia. Allà el preu d’un litre de llet és de més d’un euro.

Tradicions ancestrals

Els que tenim una edat, suficient com per comparar els temps passats amb els que corren, recordem els hiverns d’intensa fredor, d’anar a buscar llenya i comprar carbó. Tothom tenia relativament a prop de casa una carboneria. Allà compràvem el carbó i la terregada, combustible òptim per fer anar els brasers, com el que Arquimedes tenia als seus peus poc abans de morir travessat per una espasa romana mentre feia figures geomètriques de cendra amb la pala del braser.

A mitjans del segle passat era normal que les cases tinguessin llenya com la font bàsica per obtenir energia. Aquesta costum d’anar a buscar llenya connecta amb l’atàvic ritus del tió. Un tió és un tros de fusta a mig cremar que fumeja desagradablement en el braser o, referit al Nadal, és un gran tronc que crema per un dels seus extrems en la llar de foc. Abans de cremar-lo pel Nadal adquireix virtuts màgiques, s’humanitza i interrelaciona amb els infants.

A Catalunya encara s‘acostuma celebrar la tradició del tió, que consisteix en fer que els petits de la casa donin menjar i beure al tió des de la primera o segona setmana de desembre fins la vigília de Nadal. Arribat aquest moment, el menuts de la casa demanen al tió que “cagui”, si nó ho fa li donaran més bastonades tot cantant-l’hi unes estrofes molt populars. Acabada la batussa s’aixeca la manta que cobreix parcialment el tió i, sorprenent als més menuts, apareixen tot de llaminadures, regals, neules i torrons. Potser no és casualitat que sigui també l’arbre de Nadal, de la tradició anglosaxona, el que cobreixi els regals del dia de Nadal.

Des d’anys enrera, altres costums s’estan apropiant de les celebracions nadalenques. No sembla que hagi minvat la invasió de Sants Nicolaus de blanques cabelleres i frondoses barbes, panxuts i envermellits per la Coca-cola; cosits i farcits a baix preu xinès, que s’enfilen pels balcons dels nostres pisos. Però que finalment també acabaran deixant regals sota l’arbre de Nadal, això sí, ara sovint aquest arbre està fet de plàstic i filferro.

Nadal de 2007, el canvi de tendència

Quan avui he vist com alguns dels meus veïns ja han decorat les seves portes amb motius nadalencs, he hagut d’acceptar el que és evident, ja hi som un altre cop al Nadal: el solstici d’hivern, que ha evolucionat des de la prehistòrica festa pagana, passant per la festa religiosa cristiana, fins l’actual cel·lebració de la festa del consum.

Diuen els experts que enguany el consum es ressentirà per la reducció de poder adquisitiu de les famílies. Potser serà així, sobretot veient l’endeutament tant de particulars, amb les seves hipoteques, com de les grans companyies immobiliàries i financeres. Alguns d’aquest últims, com La Colonial, s’estan quedant sense efectiu per pagar les seves quotes i han de renegociar el deute. No es venen pisos (l’estoc actual pot arribar a 500.000 habitatges en tot l’estat), i el sòl també és difícil de vendre, perquè el seus compradors naturals són les mateixes immobiliàries. Sembla que tot acabarà en mans dels bancs, que no tindran diners però sí molts edificis i terrenys.

En mig d’aquest panorama, no gaire optimista, em preocupa la situació d’un col·lega que té un pis en venda, per haver-se traslladat a un altre territori per raons de feina. Se’l va comprar ara fa uns dos anys i, com era de témer, no troba comprador. La decisió dels compradors és esperar que baixin els preus mentre que els bancs, que suporten un deute de les companyies immobiliàries de 282.000 milons d’euros, han tancat l’aixeta de la financiació. En resum qui busqui efectiu haurà de vendre actius, o pisos, a preu interessant, que vol dir rebaixat, però això no serà fins el segon semestre del 2008.
------------------------
Font de les dades econòmiques: El País, Negocios, pàgina 5 – 9.12.2007

Bartolomé de Las Casas

Bartomeu Casaus

Fra Bartolomé de Las Casas va ser un gran defensor dels indis americans. Nascut a Sevilla el 1484, va morir a Madrid l’any 1566. El 1502 va arribar a La Hispaniola (actualment Haití i República Dominicana) encarregant-se d’administrar una “encomienda”. El 1510 s’ordenà sacerdot.

Després de prendre consciència de l’injust sistema d’explotació dels indis, amb l’evidència de la catàstrofe demogràfica que aquell havia produït, va retornar a Castella on el 1516 va ser nomenat “Protector universal dels indis” pel cardenal Cisneros.

El 1520 va tornar a Amèrica per dur a terme el seu model de projecte colonitzador sense l’esclavització dels indis. Va fracassar, sobretot per l’oposició dels “encomenderos” i dels que, des de Castella, defensaven la legitimitat de la conquesta. Contra aquests les tesis antiesclavistes de Las Casas no van prosperar. Malgrat això se’l considera l’Apòstol dels indis.

La seva obra més coneguda és la Brevísima relación de la destrucción de las Indias, publicada inicialment en el 1542 i dirigida al príncep Felip. El mateix que en l’any 1554, ja com a rei Felip II, manaria recollir i prohibir la circulació de tots els exemplars de la “Brevísima...”

-- detall de la portada de la Brevísima..., editada a Sevilla --

Els estils d’ensenyament d’abans i d’ara

Si comparem l’ensenyament d’abans amb el d’ara hem d’admetre que avui, malgrat l’alt índex de fracàs escolar, els alumnes tenen un ensenyament de major qualitat, amb més i millors recursos i mestres més qualificats. Veiem l’exemple de la meva pròpia experiència:

La meva educació primària va ser orientada a l’anomenat “Comercio”, en una acadèmia privada, on l’equip docent es confonia amb els grup familiar: la professora de pàrvuls i de les nenes era l’esposa del mestre director i propietari, els altres professors eren el germà, el cunyat i el sogre del director. Quan el nombre d’alumnes va créixer van contractar professors de fora del nucli familiar.

L'equivalent a l’educació secundària, anomenada Oficialia Industrial, la vaig cursar als Salesians de Terrassa. La meva promoció va inaugurar, a efectes pràctics, la branca de Formació Professional d’aquell centre, proveït de les màquines i recursos de la dissolta escola d’aprenents de l’AEG. Aquelles primeres promocions de Formació Professional salesiana van ser d’alumnes seleccionats (1), que gaudíem d’una beca (amb sou setmanal). Els salesians eren bons professors, molt preparats, per fer dels alumnes uns òptims tècnics industrials.

Fa pocs mesos vaig tenir l’oportunitat de conèixer, de primera mà, el món de l’ensenyament secundari actual fent les pràctiques per obtenir el CAP (2) en un IES de Rubí, en l’assignatura de ciències socials. Allà vaig comprovar que els professors de secundària compleixen la definició que feia la pedagoga Pilar Benejam quan, a propòsit de ser professor de socials, deia magistralment: “...Tots sabem que el volum del coneixement creix acceleradament i que les poblacions conceptuals es transformen progressivament i cal reconsiderar-les, ampliar-les i refinar-les permanentment. Tanmateix els mestres no ensenyen allò que saben, sinó allò que necessiten els alumnes“ (3) . La feina dels mestres està definida per Benejam de forma precisa més endavant, quan diu: “... Davant de sistemes tan complexos com els que presenta el món en què vivim, no tenim altre camí que aplegar en un projecte comú les parts més sanes de la nostra comunitat i disposar-nos a treballar i a seguir endavant. Segurament no construirem el millor dels móns possibles, però potser podem ajudar a aconseguir que sigui un món una mica millor” (4).

---

NOTES
1) Després d’una extensa bateria de proves psicotècniques (al llarg de tres dies) vàrem ser admesos, al primer curs d’Oficialia Industrial, només 40 d’entre més de 200 candidats.
2) CAP és el Certificat d’Aptitud Pedagògica, atorgat per la UAB o altres centres autoritzats.
3) III simpòsium sobre l’ensenyament de les ciències socials. Lliçó Magistral. De la teoria... a l’aula. Reflexions sobre fer de mestre. Pilar Benejam i Arguimbau. Bellaterra, 2 d’octubre 2004
4) Obra citada.