diumenge, 23 de setembre de 2007

Fotos de Cap Verd

A finals d’agost han retornar els nostres expedicionaris de Cap Verd. Durant la seva estada van instal·lar-se a casa de la nostra emprenedora neboda de Mindelo, a l’illa de São Vicente, la ciutat portuària més important de l’arxipèlag. La neboda emprenedora amb la seva família ja fa més d’un any que s’han traslladat per viure-hi allà. Els nostres viatgers van passar un parell de dies a Sal, seu de l’aeroport internacional i, finalment, van viatjar en vaixell fins a l’illa de Santo Antão. Del seu àlbum de fotos són les que il·lustren aquest article.

Història

Cap Verd és una República des de la seva independència de Portugal a l’any 1975. És un Estat insular de l’Àfrica occidental a l’oceà Atlàntic. La capital és Praia a l’illa de Santiago. El seu territori, constituït per l’arxipèlag del mateix nom, el formen, a més d’alguns illots, deu illes principals: Santo Antão, São Vicente, Santa Luzia, São Nicolau, Sal, Boa Vista, Maio, Santiago, Fogo i Brava. La llengua oficial és el portuguès, però també són reconeguts els drets de crioulo (crioll capverdià)

Les illes de l’arxipèlag de Cap Verd van ser descobertes pels navegants Diogo Gomes i António de Nola, exploradors al servei de Portugal, al maig de 1460, Sense indicis, en tot l’arxipèlag, de presència humana anterior l’illa de Santiago fou la més favorable pel seu poblament que començà al 1462. Provablement els àrabs havien explotat la sal de l’illa de Sal abans de la descoberta portuguesa.

Degut a la seva posició estratègica en les rutes que lligaven entre si a Europa, Àfrica i Amèrica, les illes de Cap Verd varen fer la funció de centre comercial i d’aprovisionament, destacant especialment en el tràfec d’esclaus per treballar a les plantacions americanes de Brasil i de les Antilles. Per aquest comerç, especialment durant el segle XVIII, l’arxipèlag va convertir-se en el més important lloc de concentració i posterior dispersió d’homes, animals i plantes.

Amb l’abolició del comerç d’esclaus, el deteriorament de les condicions per l’explotació de l’agricultura local, i la consegüent disminució de la població, Cap Verd entrà en decadència passant a una economia purament de subsistència.

La població d’europeus lliures i els esclaus provenents de la costa africana van barrejar-se donant lloc a un nou poblament capverdià, a un mestissatge amb una forma d’estar i de viure pròpia, on el crioulo va emergir com l’idioma d’una comunitat majoritàriament mestissa.

Al 1956, Amílcar Cabral va fundar el Partido Africano para a Independência da Guiné e Cabo Verde (PAIGC), que lluitava contra el colonialisme i per la independència. El 19 de desembre de 1974 fou signat l’acord entre el PAIGC i Portugal, instaurant-se un govern de transició en Cap Verd. Aquest mateix Govern va preparar les eleccions per l’Assemblea Nacional Popular que el 5 de juliol de 1975 proclamava la independència de la República de Cap Verd i Aristides Pereira fou elegit president. Al setembre de 1980 va promulgar-se la primera Constitució que tendia a potenciar la unió de Cap Verd amb Guinea-Bissau, antiga Guinea portuguesa, situada al sud de Senegal. Aquesta tendència unificadora va frustrar-se al novembre de 1980 amb el cop d’Estat de Joao Bernardino Vieira en Guinea-Bissau. Al 1981 es va crear el PAICV Partit Africà per la Independència de Cap Verd, totalment deslliurat de l’intent unionista amb Guinea-Bissau

Al 1991, com a conseqüència de les primeres eleccions pluripartidistes realitzades en el país, fou instituïda una democràcia parlamentaria amb totes les institucions d’una democràcia moderna. Cap Verd és avui un país amb estabilitat i pau social, adherit a la Comunitat de Països de Llengua Portuguesa (CPLP) i diversos organismes internacionals.


Geografia

Situades a 455 km de la costa africana de Senegal, entre el paral·lels 15º i 17º de latitud Nord i els 23º i 25º de longitud Oest. Les illes de Cap Verd sumen una superfície de 4033 km2, la vuitena part de la superfície de Catalunya. Formades a partir de les erupcions volcàniques sobre la plataforma submarina, algunes illes són àrides, però en altres resten àrees de vegetació tropical. El relleu de la major par de les illes és molt accidentat, amb altituds que ultrapassen els mil metres, com els 2882 metres del Pico a l’illa de Fogo, que encara és un volcà actiu.
Les tres illes més orientals tenen un relleu mes pla i un clima més àrid, degut a estar més exposades als vents secs i càlids, carregats de sorra sahariana Les costes alternen penya-segats abruptes amb extenses platges de sorra.

Clima

El clima és tropical àrid amb una pluviositat que no arriba als 200 mm/any i amb llargs períodes de sequera. Les temperatures són moderades, gràcies a l’acció de l’oceà Atlàntic i dels vents alisis de manera que les mitjanes anuals rarament passen dels 25º C, i mai baixen dels 20º C. La temperatura de l’aigua del mar varia entre els 21º C de febrer i març i els 25º C al setembre i octubre. Aquesta estabilitat climàtica de Cap Verd permet oferir serveis turístics tot l’any, igual que l’arxipèlag de les illes Canàries.



Població

A Cap Verd l’esperança mitja de vida és de 62 i 65 anys, respectivament per a homes i dones. La natalitat és de 3,28 fills per dona. Segons l’últim cens la població resident al país és de 434.263 habitants, amb una mitjana d’edat de 23 anys. La falta de recursos naturals i la minses pluges condicionen la sortida de molts capverdians a l’estranger, de forma que actualment la població capverdiana emigrada és superior a la resident a l’arxipèlag. Algunes fonts estimen aquesta diàspora en més de 700.000 capverdians.

Economia

Els recursos econòmics de Cap Verd depenen sobretot de l’agricultura i de la riquesa marina. L’agricultura pateix freqüentment els efectes de les sequeres. Els cultius més importants són el cafè, la banana, la canya de sucre, diversos fruits tropicals, els cocos, el blat de moro, el mill, les mongetes, la batata i la mandioca. En els conreus dels fons de les valls són predominants el cafè i les bananes destinats a l’exportació. L’agricultura del cotó va ser important durant els segles XVII al XIX, fins l’esgotament de les terres fèrtils.
El sector industrial es troba en ple desenvolupament destacant-hi la producció d’aiguardent (grog), confecció de vestit i calçat, tintes i vernissos, les indústries conserveres de peix, l’extracció de sal i l’artesania. El sector turístic està en fase d’expansió malgrat que els qui més s’aprofiten són les multinacionals turístiques que cobren al turista, en origen, per tot els serveis que rebrà en Cap Verd: hotels, excursions, vols, consumicions... Lligat a l’expansió hotelera i la proliferació d’apartaments turístics està el sector de la construcció, que segons dades dels 2006 generava el 10% del PIB i un important nombre de llocs de treball; malgrat les dificultat d’aquest sector degut a la manca de materials, que sempre han de ser d’importació.
La banana, les conserves de peix (tonyina), el peix congelat, els crustacis (llagostes), la sal i la confecció són els principals productes exportats. La moneda oficial és l’escut capverdià (ECV), que manté la seva estabilitat gràcies a les remeses dels emigrants, conjuntament amb l’ajut extern, especialment en forma d’aliments importats com ajut humanitari, o d’altres fons com l’acord econòmic amb França de l’any 2003 per valor de 600 milions d’Euros. L’acord de cooperació, actualment vigent, entre Cap Verd i Portugal fixa la convertibilitat de l’escut capverdià amb l’escut portuguès, i per tant amb l’Euro.

Perspectives de desenvolupament per Cap Verd

Turisme

El primer ministre Dr. José Maria Pereira Neves en el Programa de Govern per la VII legislatura (2006-2011) dóna un pes important al desenvolupament del sector turístic, preveient inversions en infrastructures de manera que sigui més atractiva la inversió estrangera en el sector. Malgrat tot, això no assegura la repercussió directa del guanys del turisme en la població. Tenim el cas dels països antillans, com la república Dominicana, on després de deu anys de fortes inversions estrangeres (també d’Espanya) s’ha dinamitzat enormement el sector turístic, però la població no tants sols no ha millorat la seva situació econòmica, sinó que ha empitjorat sensiblement. Definitivament, els beneficis del sector turístic s’els queden els grans consorcis multinacionals; els que construeixen i administren els resorts i que fan pagar, en el país d’origen!, el producte turístic als europeus, americans, japonesos, o australians, en altres paraules als clients clàssics del negoci turístic mundial.


Els recursos naturals, agricultura i pesca

Des de sempre sabem que els recursos naturals són limitats, com ho demostra la pesca en la regió atlàntica davant les costes de Senegal i Mauritània on s’evidencien símptomes de sobrexplotació (Veieu Le Monde diplomatique, setembre 2007: Sobrepesca y migración en el África subsahariana). Un recent informe del Banc Mundial diu que la pressió pesquera internacional ha empobrit de forma alarmant els caladors de la plataforma continental des de Mauritània fins a Guinea-Bissau, la mateixa franja que explota Cap Verd. Per tant, l’economia capverdiana haurà de cercar recursos en la seva oferta de serveis geoestratègics. A més del turisme, haurà de aprofitar les possibilitats d’oferir serveis com a centre logístic en el transport marítim internacional. Haurà d’explotar al màxim les fonts d’energia renovables, eòlica, solar, fotovoltàica, oceànica... per prescindir, cada cop més, de les seves importacions de derivats del petroli. Haurà d’optimitzar l’obtenció, distribució i reciclatge dels recursos hídrics dedicant-los, en el final del seu cicle, a les explotacions agrícoles d’alt rendiment com els d’hivernacles d’alta tecnologia. El futur està ple de reptes i d’incògnites, tant per Cap Verd com per tot el planeta; però, sembla concluent que sense una gestió racional dels recursos no ens en sortirem.

Fonts consultades:
- Programa do Governo (VII Legislatura) – Março 2006
- Le Monde diplomatique, nº 143
- Iniciativa nº 12 (Bimensual de negocis - Praia 2006)
- Web oficial del Govern de Cap Verd
- Gran Enciclopèdia Catalana



Les fotos han estat cedides per M. Torres per la confecció d'aquest article
Data: Agost 2007