Un tragicòmic familiar

Títol original: Fun Home. A Family Tragicomic
Autora: Alison Bechdel
Edició catalana: La Magrana
Barcelona, 2008
Traducció: Librada Piñero
234 pàgines


Ha estat una sorpresa inesperada, un còmic diferent, impactant, d’aquells que desperten un fraternal sentiment vers l’autora per desvetllar el que ha estat sempre evident, però que sovint els arrelats convencionalismes pretenen ocultar.

És una excel·lent obra gràfica, i alhora és un relat autobiogràfic que commou. Alison Bechdel ens mostra la vida quotidiana en tota la seva bellesa i amb tota la seva tragèdia. Per a ella les relacions personals i familiars, són el fils que basteixen la nostra vida, en lluita constant, interior, per ser com cal: lliure, responsable, respectuós amb les llibertats i els drets del altres; però sobre tot per ser fidel a sí mateixa, amb les complexitats i problemes que comporti aquesta exigència. En casos extrems les dificultats poden ser enormes fent que alimentem el tigre negatiu fins arribar a una fugida sense retorn...

Recordo aquí els escrits de Sèneca que ens alertaven dient: Qui vulgui sortir dels camins fressats trobarà l’oposició ferotge de ramat. Però, també és veritat el següent: Qui no fa el seu camí per temor al què diran està malbaratant els seus dies de vida.

Dos tigres

Potser ja us han explicat la vella i bonica història d’origen hindú de la lluita en que s’enfrontaven amb acarnissament dos tigres. En el meu cas l’he coneguda aquesta setmana quan va explicar-la una dona en un programa nocturn de la televisió catalana. És així:

Un mestre mentre passejava amb un seu alumne li va dir. -En el meu interior lluiten dos tigres entre ells. Un representa la fugida, els temors, la por del fracàs, la manca d’entusiasme, tot el que és negatiu; l’altre tigre és l’esperit de superació, la creativitat, l’alegria de viure, l’empenta, el desig de triomf...
I quin dels dos guanyarà?– va preguntar l’alumne.
Amb gran serenor el mestre va respondre: Evidentment, aquell qui jo alimenti.

Hem vist, doncs, amb un exemple clar i senzill com és d’important la nostra actitud per enfrontar els reptes que ens presenta la vida.

Nota: La imatge està inspirada en "Save the tiger" de la publicació "Sky magazine"

"La voz de su amo"

Foto 1: Els lectors més vells recordaran aquells antics discos gramofònics de vinil amb el logotip d’un gos escoltant amb atenció l’aparell giradiscos.

Recentment han aparegut veus que s’interroguen sobre la quantitat de diners que el Govern destina a la subvenció dels sindicats. Tothom diu que la quantitat real que reben des de diverses institucions és un misteri. Però el que publicaven els diaris finals del 2009 era el següent:

La formación es la gran ubre que surte de dinero a los sindicatos y también a la patronal. En concepto de formación intersectorial, las dos centrales más grandes recibirán este año (2009?) 21.083.110,63 euros de forma directa de los presupuestos generales del estado y en la formación sectorializada el conjunto de los sindicatos percibirán 172.667.675,5 euros, de los que 83.461.408,7 euros corresponden a CCOO y 85.025.943 a UGT. Para el resto de sindicatos quedan otros 4.184.000 euros. Sumados los dos ámbitos, la formación reporta a UGT 95,55 millones de euros y a CCOO 94,01 millones de euros.
Font: www.eleconomista.es

La realitat és que les quotes dels afiliats no són prou grans per mantenir la immensa maquinària burocràtica dels sindicats a Espanya, ni amb l'afegit dels serveis jurídics facturats als no afiliats; ni amb el sucós pastís del percentatge de les indemnitzacions retinguts als treballadors acomiadats per empreses en crisi, tan si és real com si és simulada. S'ha de tenir present també la partida directa, citada més amunt, a càrrec del Ministeri de Treball que enguany serà superior als 21 milions d'euros.

Així, doncs, als sindicats els cal parar la mà complaents amb el Govern benefactor. I digueu-me: qui mossegaria la mà que l’alimenta. Per tant, cal preguntar-se: Per a qui treballen els sindicats tradicionals, i a qui serveixen? Els pocs exemples de sindicats realment independents, com ara és el SEPLA, o els dels controladors aeris, no son millors. Aquest últim no deixa de ser una organització ultra-corporativa que adquireix força amb el seu paper monopolista i la seva capacitat extorquidora: és un sindicat que defensa els interessos dels controladors aeris contra el món i contra tots els usuaris de línies aèries.

Però no cal patir, el calaix de l’Estat sembla il·limitat. També aporta diners a moltes altres entitats, com ara són les organitzacions religioses: L’església catòlica va rebre més de 5.000 milions d’euros l’any 2009. I aquest sí que mosseguen la mà de l’amo.
Font: Internet


Foto 2: “El quart estat” de Pellizza da Volpedo

Els 400 euros electoralistes passen factura

El 2008 va ser el primer dels dos anys d’aplicació de la fantàstica mesura electoralista del PSOE, a través del seu Govern, consistent en reduir la cotització per la renda en 400 euros. La cosa va implicar la injecció de 5.000 milions d’euros/any, amb efectes més que discutibles, en el sistema econòmic. Veieu, aquí, un article del meu blog sobre el tema.

Ara, al gener de 2010, els aquells efectes de la moneda (vull dir dels 400€) mostren l’altre cara. El calaix de l’Estat esta prou endeutat com per deixar de recaptar un altre exercici fiscal els 400€. Consegüentment els pensionistes, el passat dia 25, i els assalariats a final de gener van trobar els uns i trobaran els altres la desagradable sorpresa de que la pensió, o la nòmina, els ha estat reduïda respecte del 2009. Fonts solvents diuen que són uns deu milions els afectats.

Francament, sembla que el Govern del PSOE està fent tot el possible per perdre electors.

La vaca i els llops

Foto: José Saramago amb la seva esposa, Pilar del Río

El següent relat és de José Saramago, escriptor en llengua portuguesa i premi Nobel de 1998. La història és a la novel·la “El viaje del elefante”, (2008) editada per Alfaguara i l’explica l’hindú que té cura de l’elefant al comandant encarregat de la seguretat del paquiderm en el viatge de Lisboa a Viena. La meva traducció queda així:

-Quina història és aquesta? –Va preguntar el comandant.
-La història d’una vaca.
-Les vaques tenen història? – va tornar a preguntar el comandant, amb un somriure.
-Aquesta, sí. Van ser dotze dies i dotze nits en unes muntanyes de Galícia, amb fred, i pluja, i gel, i fang, i pedres com navalles i matolls com ungles, i breus intervals de descans, i més combat i atacs, i udols, i bramuls. La història d’una vaca que es va perdre pels camps amb la seva cria de llet, i que es va veure rodejada dotze dies i dotze nits, i que fou obligada a defensar-se i a defensar el fill, en una llarguíssima batalla. L’agonia de viure al límit de la mort, un cercle de dents, de goles obertes, les escomeses brusques, les banyades que no podien faltar, de tenir que lluitar per si mateixa i per un animalet que encara no podia valer-se, i també en aquells moments en que el vedell cercava les mamelles de la mare, i mamava lentament, mentre els llops s’apropaven, amb l’espinada tensa i les orelles agusades. -Subhro (nom del guia i home que té cura de l’elefant) va respirar a fons i continuà.
-Després de dotze dies la vaca va ser trobada i salvada, també el vedell, i varen ser conduïts triomfalment fins el llogaret. Tot i això, el compte no acaba aquí, la cosa va continuar dos dies més, després dels quals, perquè s’havia convertit en una vaca brava, perquè havia après a defensar-se, perquè ningú no podia dominar-la o apropar-s’hi, la vaca va ser morta, la van matar, no els llops que havia vençut durant dotze dies, sinó el mateixos homes que l’havien salvat, potser el mateix amo, incapacitat per a comprendre que, havent après a lluitar, aquell abans conformat i pacífic animal no podia parar mai més.

Europa i Haití

Foto 1: Infants de marina dels EUA controlant la capital haitiana després de l’expulsió del president electe Aristide el 29 de febrer de 2004.

Naomi Klein ja ho va dir en el seu llibre de l’any 2007 “La doctrina del shock”. En aquell minuciós estudi desvetllava l’aprofitament capitalista dels desastres naturals, i els no naturals, que sovint colpegen les comunitats humanes. Des de la dictadura de Pinochet de 1973, fins el tsunami de l’oceà Índic del 2004, passant per l’huracà Katrina, l’atac a les torres de Nova York l’11S i la invasió d’Irak; en tots aquells desastres el conglomerat industrial, comercial i governamental va aixecar la seva pila de guanys econòmics sobre la bastida de la catàstrofe, la guerra o la inseguretat ciutadana.

Ara toca Haití, destruït pel terratrèmol del 12 de gener. Serà una nova oportunitat on es demostrarà la certitud de les tesis de N. Klein. Segons els mitjans, després de nou dies de caos la situació comença a estar controlada pels militars nord-americans, que han fet de l’aeroport de Port-au-Prince la pròpia i exclusiva base d’operacions, en prejudici d’organismes com MSF (Metges Sense Fronteres) i expulsant periodistes internacionals que s’hi havien instal·lat.

Entretant, Europa mostra l’evidència de la seva incapacitat per prendre cap posició directiva. Ha estat escombrada, com l’ONU, de qualsevol paper rellevant per solucionar la crisi haitiana. Això sí, tret d’aportar l’ajut humanitari en forma de milions d’euros que no sabem qui gestionarà.


Foto 2: Descàrrega inicial de material, el dia 18 de gener de 2010, per l’assentament dels 16.000 militars nord-americans encarregats d’organitzar la reconstrucció d’Haití.

Font de les imatges: Internet i The Washington Post

La destral

Un dia, l’endemà d’una festa de noces, una veïna de la núvia recordava es fets del dia anterior. Mai s’havia impressionat tant com en el moment en que sortia la núvia del portal, que era una casa més avall de casa seva. El matí assolellat, el cel nítid. L’aire de maig que olorava a roses. Tot era alegria i elegància, vestits cars, sabates boniques, joies lluents, polseres, pameles... A més, ella havia estat, de sempre, molt amiga de la núvia, sobre tot quan jugaven al fons del carrer sense sortida, a recer del fred en les tardes d’hivern. Al nuvi també el coneixia, des de feia tres anys, quan va començar a venir per aquell carrer acompanyant la veïna, amb qui ara s’havia casat.

Aquell casament no se’l podia treure del cap. Un fet era evident: La núvia era poc menys d’un any més gran que ella.

-I jo! Quan em casaré? –va pensar la noia-. Soc fadrina! Però, cap xicot m’ha dit mai res amb intenció de ser la meva parella.

Mentre reflexionava així i feia les feines de casa la noia no parava de pensar en el tema que l’obsessionava.

-I si em demana per festejar el llenyataire? Tindré la sort de que s’hi fixi en mi? És un bon xicot, fadrí com jo. Tot i que passa moltes temporades al bosc; perquè, a més de llenyataire també treballa amb el seu pare fent carbó d’alzina. Si em demanés per sortir, acceptaria de seguida, festejaríem un any, em presentaria la seva família, i jo a ell la meva; després, ens casaríem i aniríem a viure a la caseta que el seu pare té al bosc. Tindríem un fill, preciós, ros i blanquet. Deixaria el nen dormint a la bressola per fer el dinar del meu marit; que vindria de treballar del camp, amb la seva destral a l’espatlla. Ell deixaria la destral penjada del ganxo de la paret sobre el llit del meu fill, el ganxo de la paret no estaria prou ferm, la destral cauria... i mataria el meu fill!

-Ai! Fillet meu! –exclamà la noia, estirant-se els cabells mentre plorava embogida de veritable dolor, amb llàgrimes reals, per la mort del seu imaginari fill, de fantasia.

Font: Històries de la iaia R.G.M.
Font de la imatge: AQUÍ