Parc de Sant Jordi

"Repòs", escultura del terrassenc Ferran Bach-Esteve

Al juny de 1959, coincidint amb la Festa Major, va obrir-se al públic el parc de Sant Jordi i els seus jardins, que havien estat adquirits per l'Ajuntament de Terrassa al 1958 incloent'hi l'emblemàtica masia Freixa d'estil gaudinià encarregada per la família Freixa i Argemí a l'arquitecte modernista Lluís Muncunill.

Abans de tenir accés al parc els nens del meu veïnatge sovint fèiem incursions a la plaça del Progrés, a uns quinze minuts caminant des del nostre carrer. Era el lloc més proper on hi havia un parc infantil amb un parell de gronxadors que publicitaven les xocolates Torras i un tobogan de llistons de fusta polida. Els pares, i també els mestres a l'escola, ens havien advertit del perill d'aquells enginys, doncs per aquelles dates havia mort un nen en caure del gronxador i rebre un cop fatal. El parc de Sant Jordi, tan oportunament obert al públic en aquells anys, ens permetia una nova opció d'esbarjo: passejar per carrers de pedretes que cruixien amb cada petjada vorejats d'alts xiprers; fonts, basses amb carpes de colors; pesants i rústecs bancs fets amb mig tronc d'arbre; boniques i baixes tanques de boix acuradament retallades per experts jardiners conformant geomètrics espais destinats a una ample gamma de rosers; i, sobre tot ens despertava molta admiració una gruta de rocalla artificial que pretenia ser la cova d'on sorgia una petita font natural. Al Nord de l'edifici principal tenim la glorieta de sis columnes amb cúpula de ferro forjat pintat de blanc. A Ponent encara s'ubica l'emblemàtic Sant Jordi renaixentista, copia de l'original que es mostra a Florència realitzat per Donatello al segle XV. Al Sud-Est, a tocar del carrer Nicolau Talló, dues escultures de Frederic Marès "La filadora" i "La lectora" marcaven l'accés a la zona de jocs infantils, actualment no hi són. Però, també a Ponent, més enllà de l'estàtua de Sant Jordi, en el camí principal que travessava el parc de Llevant a Ponent una discreta figura femenina obra de Ferran Bach-Esteve coronava la font d'aigua situada entre els dos accessos a la bassa circular d'uns dotze metres de diàmetre amb una illa descentrada que conté una petrificada foca. L'escultura de Bach-Esteve, la noia nua que il·lustra aquest post, va ser retirada després de patir diversos actes de vandalisme; ara, restaurada, es conserva en el cementiri municipal.

Una tarda nítida i lluminosa d'aquells primers anys vam passar amb altres nens de la colla pel parc; allà una noia de llargs cabells amb tirabuixons pintava a l'ombra dels plataners sobre un llenç potser un contrallum dels xiprers que envoltaven la rèplica del Sant Jordi renaixentista. Amb una mica de por per l'agosarat de la nostra intrusió tafanera vam apropar-nos a mirar el que havia plasmat la pintora en la tela del cavallet. No recordo gens l'estat de progrés de l'obra pictòrica per que en aquell moment un home jove d'aspecte engominat i fanfarró vestit de clar que s'havia apropat des del darrere a la noia dirigint-se al grup de nens va preguntar-nos: "¿Qué es más bonita la pintura o la pintora?".  La noia va envermellir mirant-nos amb ulls d'implorar quelcom incomprensible, semblava que demanava auxili. Nosaltres vam marxar sense respondre. Jo un xic desconcertat, com qui descobreix un nou aspecte desagradable d'un món ple d'incerteses, molt diferent de l'Arcàdia esperada. 

  

...

Esquerdes

Després de viure un parell d'anys a la casa de dues plantes del carrer de la Rutlla, on tenia el consultori un metge de Barcelona, els meus pares van traslladar-se a la vivenda de propietat, tan nova que encara no s'havia acabat de construir. Els tres i el gat d'ulls de dos colors vam aterrar en un carrer sense sortida que en aquella època era la perifèria llindant amb camps d'ametllers i oliveres. La nova llar era d'estil "anglès" com deien llavors. Els primers anys només tenia la porta del pati, de dos batents amb finestrons equipats amb fallebes i la del carrer també de doble batent tota de fusta pintada de gris perla, reforçada amb claus forjats i dos picaportes de ferro fos amb forma de cap de lleó. Ni la porta de cancell, ni les dels dormitoris eren instal·lades; encara que sí s'havien muntat els bastiments per posar-les quan l'economia ho permetés. El pati de cinc metres d'amplada per divuit de llargada era obert al camp, estava tancat només per una paret de totxo que el delimitava del veí del costat Sud, al cantó Nord no hi havia cap separació entre el nostre solar i els del veí amb qui compartíem el pou excavat al vell mig dels dos solars. el terra del pati era d'un color grogenc, propi de l'argila que constituïa els terres d'aquella part de la ciutat.

Set anys després d'aquell trasllat, el 25 de setembre de 1962, a primeres hores de la nit va ploure amb extrema intensitat. L'embornal del pati no engolia prou aigua de pluja i la mare va haver d'obrir les portes del pati i del carrer per que sortís aquella temible mostra del diluvi bíblic. De tant en tant els llamps il·luminaven el paisatge mostrant-nos els camps de l'altra riba de la riera que amb gran baluern baixava a petar d'aigua fangosa. L'endemà vam conèixer la magnitud del  desastre, centenars de mors i desapareguts arrossegats per l'aiguat, cases desfetes per que s'havien aixecat en les lleres de les rieres. En el recompte d'afectats pel tràgic aiguat el veïns i els meus pares van ser inclosos per les esquerdes que afectaven les cases, les quals estaven construïdes en un terreny, que en realitat era un talús i que havia cedit a la força de gravetat degut a l'alta impregnació d'aigua del material argilós on s'incrustaven els fonaments de les cases. El pare va haver d'excavar una enorme fosa a la façana que va reomplir de grava, pedres i ciment. Aquesta intervenció sembla que va aturar l'ampliació de l'esquerda que sota les teules era de 15 mil·límetres, va ser finançada amb els diners de la recaptació popular realitzada en tot l'estat i iniciada per l'home de Ràdio Barcelona: Federico Gallo.

Quinze anys després l'empresa on treballava va ampliar les seves instal·lacions fent un gran menjador pels treballadors amb diverses sales d'utilitat indefinida, tot situat en una primera i única planta sobre un espai dedicat a aparcament de motos i magatzems. Per arribar al dit menjador els treballadors havien de pujar escales i després recórrer un ample passadís de no menys de 30 metres de llargada que anava paral·lel a la carretera de Castellar. Just al mig del llarg tub una neta i ben definida esquerda d'un centímetre d'ample recorria transversalment el sostre ambdues parets i el terra del passadís.

Ara, molts, molts anys després habito un edifici amb esquerdes al paviment del parquing, a les parets del pati i en altres punts de l'immoble. I és que els terrenys argilosos no son aptes per a la construcció d'edificis al seu damunt. Són prou conegudes les argiles que modifiquen de volum en funció de la humitat; dilaten quan absorbeixen aigua i es contrauen al deshidratar-se amb un percentatge prou important com per a produir esquerdes i fractures en els edificis construïts al damunt. Passejant, un dia fa pocs anys, pel cim del turó que van bombardejar els italians el matí del 24 de gener de 1939 a tocar de la Carretera d'Olesa entre can Poal i l'església romànica de Santa Maria de Toudell vaig quedar sorprès per les múltiples i enormes esquerdes que solcaven el terra d'argila en direcció Est-Oest d'un pam d'amplada, desenes de metres de llargada i desconeguda fondària. És evident que són terrenys molt inestables. Tal com són els que acullen la multitud d'edificis de la Universitat Autònoma de Barcelona en terres del terme municipal de Cerdanyola del Vallès i que inversors espavilats van vendre a un client públic per que als particulars no els interessava.

Nota: L'esquerda de la foto no és per l'efecte de les argiles higroscòpiques, el més probable és que sigui deguda a les tensions ocasionades pels canvis tèrmics.

...

Cicles i canvis

Tot i que estem a començaments d'any vull fer una descripció resumida dels temps que m'han tocat viure i de com al llarg d'aquests anys han anat canviant de forma observable, per a mi i pels meus coetanis, l'ordre de valors, la tecnologia, l'economia i les relacions de poder. Potser per l'efecte de sentir-me definitivament en aquesta etapa de la vida que permet girar la vista i avaluar tot el camí recorregut sabent que el que ens resta de vida és una part minoritària, quasi irrellevant, constatant que vivim sense marge de maniobra per a canviar significativament la petjada del nostre pas pel món.

1 - Avantatges d'haver nascut en períodes de postguerres (Espanya 1936-39 i II Guerra Mundial 1939-1945)

Els fet històrics demostren que Europa, i en món, des del 1914 fins l'any 1945 va patir un sagnant canvi de paradigma d'on va sorgir una nova societat on tot estava per fer i reconstruir. Les noves societats amb tendència a ser més igualitàries i econòmicament més equitatives, al menys en els països més desenvolupats, van permetre concentrar les forces productives en el progrés i la reconstrucció des de les ruïnes derivades de les guerres.

2 - Progrés postbèl·lic

Des del col·lapse econòmic mundial del 29 fins la derrota del III Reich alemany i dels seus aliats milions de vides humanes i immenses quantitats de bens van ser sacrificats en la lluita pel domini del món. Després, lògicament, va obrir-se un període de creixement i reconstrucció econòmica i social. Just en els primers anys d'aquest clima vam néixer una generació de ciutadans que sense recança podem qualificar-nos de privilegiats: el monstre de la guerra s'havia traslladat a un nivell soterrat, sota la catifa del cinisme que tot ho amaga; la violència, la mort i el desplaçament forçat de milions de ciutadans només afecta països del fons del cabàs, clar que són els més pobres i molts d'ells encara no han resolt els estigmes de la colonització occidental.

3 - Sobrexplotació del planeta i desigualtat

Però, dècades de continuada expansió econòmica i tecnològica ens han portat a un món amb un elevadísim consum de recursos energètics i de matèries primeres, molt per sobre del que el planeta pot suportar, que representa un enorme volum de contaminació mediambiental amb efectes sobre la salut de tots els éssers vivents i amb irreversibles efectes sobre el delicat equilibri biològic i climàtic.

Per altra banda el repartiment de la riquesa produïda està injustament organitzada pels que detenten en poder. Les avantatges en l'ordre social: sanitat, educació, protecció desfavorits i minories, retribució salarial, pensions, etc. no paren de retrocedir en els darrers anys. El mètode és: socialització de les pèrdues i privatització dels guanys. El rics cada cop són més rics i els pobres cada cop més pobres. El treball cada cop es paga menys. Externalitzacions i subcontractacions, precarietat en definitiva, fan que fins i tot tenir una feina i un salari no siguin garantia per sortir del llindar de la pobresa.

Afortunadament, tot i haver viscut entre greus mancances els infants i joves de la nostra generació vam viure una època de quasi plena ocupació, mal pagats, però no era estrany plegar d'una fàbrica avui per començar demà en una altra amb millor sou. En els anys setantes i vuitantes el sous s'incrementaven per conveni per sobre de l'increment de l'IPC. Sovint s'oferien hores extres i les famílies decidien adquirir una segona residència, un apartament a la platja o una parcel·la al camp. Ara, en un evident declivi econòmic, moltes famílies estan endeutades per molts anys. Així que alguns dels meus coetanis que podrien viure dignament amb la seva pensió de jubilació es troben que han d'atendre les hipoteques dels fills i dels nets. Descendents que tenen malmès els futur, sense feines dignament remunerades que consolidin una pensió suficient d'aquí a poques dècades.

Hem de concloure, per tant, que els de la meva generació vam ser afortunats d'enganxar l'onada de progrés en el moment just quan assolia embranzida enlairant-se i dinamitzant l'economia local i mundial. Ara la festa s'està acabant. Tots plegats hem dut el planeta a un estat de molt difícil recuperació. Podríem parlar de les possibles solucions que necessàriament passen pel canvi en la gestió dels recursos naturals i en l'organització democràtica de les societats; escoltant més als que saben i menys a aquells que són propietaris de la riquesa; però, aquest és tema per un altre post.

...

Darrer post 2017

La versió en paper de 12 anys d'Habitant-Global

Dedicat a les activitats pròpies de fi d'any, a més de les moltes lectures interessants que m'ocupen força temps, ha resultat que estant a prop de que s'acabi aquest 2017 encara no he penjat el post de desembre. Mirant de trobar un tema per escriure-ho no em decideixo a decantar-me per fer un balanç de tots aquest anys de blog, dotze des que va fer fallida la empresa on treballava i vaig penjar la primera entrada a propòsit de Sant Eloi, el dia 29 de novembre de 2005; o bé, fer un comiat que m'alliberi d'aquest compromís personal d'escriure i penjar al menys un post mensual. S'ha de dir que la versió digital dels primers escrits de Lukas4 al blog "Habitant-Global" s'han perdut en l'atzarosa vida del servers que oferien allotjament en aquells anys.

Ni comiat ni balanç, potser el millor serà fer una reflexió dedicada als virtuals lectors avaluant l'activitat d'aquest anys de redacció il·lustrada amb imatges més o menys relacionades amb el tema. Una de les motivacions per aquesta fidelitat redactora ha estat, tal com he escrit en algun post, el desig de mantenir viva la capacitat d'escriure, amb l'exercici constant d'ampliar el coneixement de la llengua i la capacitat per expressar-me de forma entenedora. Sé que sovint els temes poden resultar polèmics i els articles molt allunyats de l'interès dels possibles lectors. Per altra banda els informes estadístics de Blogger confirmen que els lectors reals són (sou) pocs.

Així, doncs, malgrat la mandra que hagi de vèncer, deixo constància de la voluntat de mantenir activa aquesta línia de comunicació amb el lectors presents i futurs. Finalment, aprofito per desitjar-vos el millor per a vosaltres, lectors fidels, en el nou any que començarà d'aquí a poques hores.

...

Submergibles

Acostumat a la proliferació tardorenca de senyeres, estelades i banderes espanyoles en balconades i finestres dels nostres carrers em va sorprendre, ahir a la tarda quan caminava pel Pla del Bonaire, una bandera argentina amb un gran llaç negre que des d'un primer pis mirava a ponent. De seguida vaig recordar la tràgica notícia de la desaparició en aigües atlàntiques del submarí de l'Armada Argentina "ARA San Juan" amb 44 tripulants. En aquest moments la mort de la tripulació oficialment està confirmada, per accident o per la causa que hagi estat fins ara desconeguda.

Günter Grass en "Mi siglo", el llibre és un recull de fets (un per any) del segle XX, explica en el capítol de l'any 1982 la conseqüència favorable per a la pau mundial de la minsa operativitat dels submarins argentins subministrats per Alemanya en l'anomenada "Guerra de les Malvines"; un conflicte bèl·lic amb 900 morts, 650 del país sud-americà i 250 del Regne Unit. Segons Grass en cas d'haver estat operatius i suficientment instruïts els tripulants dels submarins "Salta" i "San Luís" construïts per la filial d'AEG de Wedel la catàstrofe hauria estat de dimensions incalculables.

El submarí desaparegut a mitjans de novembre, el "San Juan", va ser construït a les drassanes Thyssen Nordseewerke de la ciutat saxona d'Emden a tocar d'Holanda i recepcionat per l'Armada Argentina l'any 1985. Recentment havia passat la revisió i reparació de mitja vida. El citat Gunter Grass dedica alguns capítols a la perillosa vida dels mariners i sobre tot la dels tripulants de submergibles, veritables taüts amb sistemes de navegació i explosius, fins i tot amb armament nuclear a bord. És tràgic, com massa sovint és la vida humana, us ho diu un artiller de costa entrenat per enfonsar vaixells que es posin a l'abast de la meva bateria.

...

On va el Procés

L'Estat espanyol, en resposta als esdeveniments derivats de l'1 d'octobre a Catalunya, el passat cap de setmana va iniciar l'aplicació de les sancions previstes en la Constitució de 1978 contra la Generalitat i el Govern legítim de Catalunya: dissolució del Parlament, cessament dels membres del Govern, gestió de diverses conselleries des de Madrid, cessament d'alts càrrecs de l'administració catalana i convocatòria d'eleccions pel proper 21 de desembre. Ja veurem com es materialitzen aquestes mesures, tot i que sembla evident que no trobaran cap resistència vista la capitulació instantània dels Mossos, el braç armat de la Generalitat; i rubricada l'advocació republicana (si podem nomenar-la així) a no exercir cap mena de violència en aquesta fase del procés.

Casualment aquest dies he vist els 8 capítols de "Shôgun", la minisèrie feta per a la la TV dels anys 80, amb Richard Chamberlain fent de John Blackthorne, un pilot anglès a les ordres de la marina holandesa en lluita contra els espanyols que en aquells anys dominaven Flandes, (l'acció se situa al Japó de l'any 1600) on ha arribat travessant el Pacífic. Aprofito per recomanar-vos la minisèrie, són 9 hores de film molt educatiu en quant a la història de l'expansió europea en el món en el segle XVI i XVII, basat en la novel·la homònima de James Clavell. En un dels episodis el pilot Blackthorne explica a Toranaga, el seu protector i alt comandament militar del Japó feudal, que ell participava en la lluita d'Holanda per l'alliberament del domini espanyol. En aquells moment Isabel Clara Eugènia, filla de rei castellà Felip II, era la Governadora dels Països Baixos. Toranaga va dir que això significava, doncs, que l'autoritat legítima a Holanda la detentava Espanya i que la sedició mai té legitimitat... excepte en un únic cas: Quan triomfa.

Sense ànims de fer paral·lelismes no puc deixar de comparar aquell llarg període de guerres amb la voluntat de l'independentisme català. Holanda va alliberar-se totalment del jou de Castella l'any 1713 amb el tractat d'Utrecht. Pocs mesos després, al 1714, Catalunya va perdre la sobirania amb la caiguda de Barcelona un 11 de setembre, data àmpliament recordada i enyorada pels independentistes del segle XXI.

En una de les classes magistrals impartides pel degà de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, als anys vuitantes,  comentava que tot conflicte social té una explicació econòmica, però que el veritable motor dels moviments socials és la conquesta del poder. L'economia pot ser l'instrument, però, l'objectiu és l'adquisició de poder. Em pregunto si realment té Catalunya, ara, les condicions necessàries per imposar la seva sobirania. Penso que no, per la evident raó de que manquen estructures bàsiques com són les fonts de financiació, la seguretat i la força militar (1), l'aparell administratiu independent de l'Estat espanyol; i, el més important, manca una massa crítica de població disposada a lluitar sacrificant el que calgui per assolir la llibertat que els independentistes diuen haurà de ser republicana i democràtica. Mai s'han imposat fronteres sense el recurs de la força. 

Lamentablement pels impulsors i seguidors del procés independentista, la realitat s'ha fet pressent de sobte, ha esclatat la gran bombolla a partir del l'esclat inicial de divendres 27 d'octubre dintre el nucli de la coalició de "Junts pel Sí". L'independentisme ha admès que ha fracassat. És impensable resistir-se a l'aplicació tèbia del 155 i no concórrer a les eleccions exprés convocades per l'executiu de Madrid. Tant ara com el passat divendres era fora de lloc demanar a la població oposar-se a les directrius del govern central de forma activa i potser violenta o passiva a l'estil Gandi, ficant-se en fila per rebre bastonades i ser tancats a la presó. El temps mostrarà les conseqüències dels fets d'aquests darrers dies per a tots nosaltres en el pròxim futur.

----

(1) S'ha d'entendre que els Mossos d'Esquadra, com l'Estatut de Catalunya i altres institucions estrictament "catalanes" són elements específics per a Catalunya de l'Estat espanyol. Dit d'altre manera: L'Estatut de Catalunya està totalment dintre de la vigent "Constitución Española" del 1978.

Bibliografia:

James Clavell, "Shôgun". Plaza & Janes Ed. Barcelona 1981

...-

Procés revolucionari

Ahir va ser una diada històrica d'enorme transcendència, sense precedents en la meva memòria, tant a Terrassa com a la resta de Catalunya. 25.000 ciutadans van ocupar el centre de la ciutat en repulsa per la brutalitat de la policia espanyola en la consulta del diumenge passat 1 d'octubre. Les esfereïdores imatges d'ancians abocats per les escales, dones arrossegades dels cabells, bales de goma, bastonades a tort i a dret... Tot per ordre del govern de l'Estat, en mans del PP, cec i incompetent per reaccionar davant la realitat amb un xic de seny.

En el post de Juny de 2010, vaig pronosticar que la bufetada del TC espanyol teledirigit pel PP contra l'Estatut de Catalunya, acabaria tenint conseqüències i resposta adient de milions de catalans. L'entusiasta mobilització d'ahir i del passat diumenge han confirmar el meu pronòstic. El que no imaginava és que l'empenta d'aquesta onada gegantina assoliria tal potència que amb seguretat ens deixarà properament a les portes de la república i de la independència.

Algunes veus responsabilitzen el govern de Puigdemont de les movilitzacions populars i no pensen que milions de persones van anar a dipositar el seu vot en grans condicions adverses: segrest de paperetes, robatori d'urnes, ocupació militar per 12.000 membres de la Policía Nacional i Guardia Civil arribats de tota Espanya. Votar en aquestes condicions implica un enorme grau de conscienciació, de sentiment, d'emoció... i contra les emocions no es pot lluitar amb porres ni bales. Ni amb manipulació informativa, com la que dóna per bona la xifra de 400 policies ferits, un lapsus fruit del nerviosisme de la ministre Soraya.

La ceguesa de la dreta espanyola, ancorada en el segle XIX, amb la seva monarquia imposada pel dictador, amic de Hitler i Mussolini, ha facilitat el camí, sense retorn, de Catalunya vers la llibertat. La població catalana, la joventut mobilitzada, són l'onada que du el Govern i el Parlament a la costa, esperem que sigui acollidora, on començarà la veritable feina il·lusionant i engrescadora de construir la República de Catalunya.

Càrrega a l'escola Ramon Llull, BCN, 1 octubre 2017

...-