Textos des de la presó

He sortit al terrat i arrepenjat en la barana, entre la tradescantia i la menta, he contemplat la neta i assolellada vorera de la banda de ponent del meu carrer, tranquil en aquestes hores del migdia de poc trànsit. El sol de febrer ens permet gaudir d'un dia lluminós, esplèndid, de manera que sentim com una mena de felicitat. Però, el sentiment de seguida s'enterboleix amb les notícies dels mitjans: Aquesta setmana ha començar el judici als anomenats dirigents del "Procés", dotze catalans que seran jutjats a Madrid encausats per presumptes delictes que poden comportar-los desenes d'anys de presó.

La major part d'ells resten des de fa més d'un any en presó preventiva, a l'espera d'aquest macrojudici iniciat el passat 12 de febrer i que segurament es perllongarà durant mesos. No entro a avaluar l'efecte d'aquesta acció de la justícia contra unes persones que són el nucli central i visible d'un sentiment enormement estès a Catalunya i que al menys un de cada dos catalans consideren un atac al seus drets i a la seva identitat. Sentiment refermat per ressorgiment d'una dreta enyorada del passat franquisme, que ara sembla més viu que mai en els darrers quaranta anys. Tot això fa evident que el solc entre Catalunya i Espanya s'eixampla i profunditza. Caldrà seny i intel·ligència per restablir la convivència. Elements que com l'experiència demostra escassegen en el nostre entorn.

Aprofito aquesta situació per comentar les publicacions dels escrits que dos dels presoners han fet arribar als lectors des de la presó madrilenya d'Estremera. El primer, Escrits de presó, me'l va fer arribar una neboda pel Nadal. És el llibre de Joaquim Forn, Conseller d'Interior del Govern de la Generalitat des de juliol de 2017, i empresonat el 2 de novembre del mateix anys. El llibre és un dietari on Forn relata el dia a dia i la convivència amb els altres presos d'Estremera.

L'altre text és un petit recull de 34 pàgines on l'Oriol Junqueras comunica als seus petits fills, de forma molt pedagògica, els fenòmens de la natura i l'evolució històrica dels humans. L'ha publicat i distribuït de forma gratuïta "som-sàpiens publicacions" sota el títol Estimats Lluc i Joana.

Títol: Escrits de presó

Autor: Joaquim Forn

Edició: Enciclopèdia

Barcelona 2018

Pàgines 331

Títol: Estimats Lluc i Joana (Contes des de la presó)

Autor: Oriol Junqueras

Edició: som-sàpiens publicacions

Barcelona: 2018

Pàgines: 34

...

Una breu història dels Sàpiens

Avui comento un èxit editorial d'abast sorprenent: "Sàpiens", el llibre de Yuval Noah Harari, vuit milions d'exemplars venuts al mòn des de 2014. És la primera part d'una trilogia que aquest professor de la Universitat Hebrea de Jerusalem, doctor en Història a Oxford i nascut al 1976, ha publicat amb l'afany de fer una immensa i global historia del gènere humà; o, potser de forma  més específica caldria dir que és una Història del Món on els humans Sàpiens han arribat a ser els elements més influents en l'evolució de la totalitat de les formes de vida actuals i futures del planeta Terra.

Per diversos mitjans, tals com l'aplicació d'innovacions i tècniques revolucionaries (com la revolució cognitiva, per exemple) els Sàpiens, ens explica Harari, han assolit el domini del planeta, que no vol dir el control. El llibre és una monumental Història de la Humanitat des de més de cent mil anys enrere. Tot amb una perspectiva rigorosa, acadèmica i tècnica; però, alhora molt entenedora. L'autor va prenent recursos i discursos de les més variades disciplines de les ciències socials, incloent-hi per descomptat les  més humanistes com la psicologia i l'antropologia per elaborar una "Breu Història de la Humanitat" com diu al sotstítol. Singularment important, diu, és la creació del llenguatge i dels mites per cohesionar les societats on els individus confien en els altres i comparteixen creences en entitats fictícies, així van néixer les religions, les ideologies i el diner.

Tal com diu la periodista Èvelyne Pieiller en el seu article de gener de 2019 en "Le Monde Diplomatique" citant a Thomas Mahler  (Le Point, París, 20 setembre, 2018) per diversos autors Harari actualment "és el pensador més important del mòn". Això no significa que el bonic i fantàstic muntage així com les conclusions de Harari siguin la descripció de la realitat, per molt innovador, brillant i ben estructurat que ens la presenti en el seu estudi.

Sens dubte, malgrat els aspectes discutibles, és un llibre molt important que haurà de ser inclòs en el ranquing dels més influents dintre de la Historia del Pensament i les Ciències, fent costat a El Capital de Marx i L'origen de les espècies de Darwin. Però, que amb tota seguretat, com aquells, serà superat per futures aportacions de la ciència i la tecnologia.

Títol: Sàpiens

Autor: Yuval Noah Harari

Edicions 62

Barcelona 2014

Pàgines 608

...

Carmina

En els darrers anys seixantes del segle passat feien sessions de cine-club les nits dels divendres al Catalunya; cinema d'Art i Assaig en deien. Allà, lluitant contra la fatiga d'haver matinat tota la setmana vaig veure en V.O. "Le Samouraï" del mític director Jean Pierre Melville amb Alain Delon de protagonista. Recordo nítidament l'escena del samurai, un lluitador solitari en versió francesa y moderna on l'actor era en una ampla, austera i diàfana habitació fumant mentre jèia en un senzill llit, entretant la càmera ens mostra les volutes de fum que es dispersen sobre un fons poc il·luminat de tonalitat verd boscós; sorprem també l'ambient sonor: un notable silenci només trencat per les piulades d'un ocell engabiat que semblen pregar per la llibertat saltant d'un barrot a l'altre dins la presó de filferro.

Aquesta immersió en els records em va venir ahir evocada per la segona pel·lícula escrita, produïda i dirigida pel popular actor Paco León: "Carmina y amén", estrenada l'abril del 2014, premiada en el Festival de Màlaga i nomenada als Goya. La foto de promoció que acompanya aquest post la vaig trobar posteriorment, com veieu és prou eloqüent, el fum de cigarreta, l'ocell, tot i que en aquest cas és un lloro.

Paco León aconsegueix, dirigint cinematogràficament  la pròpia família, tocar temes clau de la quotidiànitat aparentment de forma frívola; però, només en aparença perquè en el fons del que tracta el film són els temes que tenen una forta càrrega emocional, per exemple com encarar la malaltia, la mort i la lluita per la vida.

Seguint aquell antic consell pedagògic d'instruir delectant, Paco León i família aconsegueixen fer-nos pensar mentre somriem.

Títol: Carmina y amén

Producció, direcció i guió: Paco León

Actors: Carmina Barrios, María León, Paco Casaus, Yolanda Ramos...

Duració: 100 min.

Any: 2014

Premis: Dos al Festival de Màlaga i una nominació als Goya

...-

Llum i foscor

Vuit anys abans que Thomas Mann publiqués "La muntanya màgica", al 1924, la seva monumental novel·la sobre la condició humana ambientada en un balneari dels Alps, Natsume Soseki moria deixant inacabada "Luz y oscuridad" on part de la trama succeeix també en l'entorn d'un balneari per a recuperació de convalescents de diverses malalties.

Els nombrosos però breus capítols de "Luz y oscuridad", publicats inicialment en una revista periòdica, tracten sobre la conciencia profunda, interna i molt íntima del protagonista, un home de trenta anys, oficinista, casat recentment amb una noia de vint-i-quatre. Per assolir el nivell social que volen aparentar, sobre tot la jove esposa, no tenen prou amb el minso sou d'oficinista i han de complementar els ingressos domèstics amb les aportacions de altres familiars. A més de la malaltia són molts els aspectes de la vida quotidiana que planteja neguits al protagonista, potser el primer i de més transcendència és la manca de confiança amb la seva esposa i els dubtes sobre on són els límits de la comunicació amb ella.

Una novel·la inconclusa, i per tant obra oberta on el lector està obligat a elaborar hipòtesis sobre els capítols no escrits en una mena de joc estimulant i constructiu que a poc que sentiu curiositat per la complexitat de les relacions humanes no us deixarà indiferents.

Títol castellà: Luz y oscuridad

Autor: Natsume Soseki

Editorial: Impedimenta, Madrid, 2013

Traducció: Yoko Ogihara  i Fernando Cordobés

Postfaci: Kenzaburo Oe

Pàgines: 441

...-

Desmemòries

Avui, en llevar-me de bon matí he observat amb sorpresa i força neguit que no recordava amb exactitud la no gaire complicada pauta de medicació que els metges em van prescriure des d'un parell d'anys enrere. Ara correspondria fer un repàs exhaustiu i detallat de les quatre medicacions que prenc, especificant dosi, hora i condicions de les ingestes; cosa que no faré aquí per que caldria treballar en un document "Excel".

Confesso que avui m'he espantat un xic en sentir-me confós. Després de tants mesos de seguir la mateixa pauta de medicació aquest matí dubtava de quins i quants comprimits havia de prendre. Són quatre medicaments i cada un d'ells s'ha de prendre seguint les condicions indicades pels metges i els laboratoris que els produeixen. Fins ara confiava en la meva memòria, tot i que per l'anticoagulant tinc la pauta penjada al tauló de suro de l'habitació del meu fill. Per ara, i com a mesura de seguretat, he decidit fer-me una taula de dues entrades amb les condicions, dosi i horaris indicats pels facultatius que penjaré al dit panell i també ficaré una foto a la galeria de l'smartphone.

El músic i cantant Pau Donés deia, fa pocs dies en un canal de TV, que del càncer (com també passa amb l'Alzheimer) no se surt mai. Podem retardar els seus efectes, frenar-la; però els pacients d'aquestes malalties sempre ho seran. El mateix passa amb l'envelliment que ens duu a l'inevitable deteriorament físic i neuronal; podem adoptar mesures pal·liatives, però no podem lluitar contra el pas del temps i els seus efectes. Així, que cal concloure: Visquem el present de la manera més intel·ligent i honesta possible!

...-

La plaça del poeta

Aquesta tarda hem passat per ca l'Oyone, la cosina de la mare. La dona de noranta-tres anys viu sola i tots els matins i tardes passeja pels jardins dels voltants agafada al caminador de quatre rodes amb cistella i sempre amb el seu inseparable gos de raça chow-chow; ja sabeu: aquell que sembla un os de peluix, i que és una bola compacta de pel color de terra i llengua blava.

He deixat la mare prenent el te que ha preparat la Kiyu, la noia que dóna un cop de mà a l'Oyone per endreçar-li la casa tres dies per setmana, i he aprofitat per fer una caminada de poc menys d'una hora pels carrers del voltant de l'avinguda de les Nacions Unides. El barri és modern amb grans espais oberts, verds de inversemblants i extensos prats de gespa que deixen la vista oberta a les muntanyes i els boscos del nord de la ciutat.

Després de caminar poc més de tres quarts d'hora he hagut de retornar a casa de la cosina, caminant a bon ritme, davant l'amenaça del cel que cada cop s'enfosquia més amb núvols llampeguejants. Vaig arrivar a la plaça d'Iu Pons, el poeta terrassenc nascut al 1902 a Barcelona, però que va viure gran part de la seva vida a Terrassa fins la seva mort el 1958. La pluja no semblava decidir-se a caure així que vaig seure en un dels bancs de fusta envellida per refrigerar-me una mica abans de recollir la mare i dissipar-me la suor que m'havia generat la xafogor ambiental i el bon pas per tal d'evitar la pluja.

La plaça que l'ajuntament ha batejat amb el nom d'un poeta local, poc conegut i poc publicat, però que havia estat membre de la Junta de la prestigiosa entitat cultural "Els Amic de les Arts", és un triangle frondós, amb la hipotenusa mirant a ponent; justament aquella és la vorera de l'extrem nord de la Ronda de Ponent. La plaça encara conserva el regust antic de les places de sòl de terra amb dos o més nivells, lluny de les modernes i inhòspites places "dures". Les capçades de les diverses espècies d'arbrat de la plaça fan un continu atapeït de fosques fulles: pins, avets, alzines, un grup de cinc oliveres i altres espècies que no conec. Tots plegats acullen nombroses espècies d'aus. És fàcil distingir coloms comuns de les tórtores i dels tudons. També he vist grups de cotorres argentines i he sentit el melodiós piular de  caderneres i altres aus petites. La plaça té nombrosos bancs de fusta renegrida pel temps i l'ombra permanent, disposats en cercle per afavorir la conversa entre els veïns que gaudeixen de l'acollidora frescor dels matins d'estiu.

Trons llunyans i la contínua caiguda d'olives encara no madures tallades pels tudons sobre meu van fer decidir-me anar a recollir la mare.

...-

Canaris fora del niu

El meu amo és un artista de la fusta, vull dir un artesà. Des que va jubilar-se aprofita moltes hores del dia per a fer miniatures de faig i de pi en el seu garatge, on mai hi han cotxes, allà té un petit torn de fuster a més d'altres màquines pròpies dels professionals. En una de les parets, sobre prestatges, té llistons obtinguts de palets que ha recollit del carrer, convenientment lligats i apilats per tenir peces rectes i ben escairades. A l'altra paret, a mena d'exposició, veiem diverses obres sortides de les seves mans: casetes amb teulada àrab, però, les teules són de fusta fetes d'una a una; la torre Eiffel, molins de vent, brocalls de pou, capses de tota mena, algunes amb precisió de dècimes de mil·límetre per a contenir malls de cartes.

L'home de nom Rafel viu amb la seva dona en la casa de dues plantes on casi mai no ve ningú, tret dels seu fill hereu que els visita un cop al mes i els convida a dinar en restaurants amb encant del pobles del voltant. 

Un dia, des de la meva gàbia, vaig observar amb tristesa que l'amo havia perdut el sentit de l'oida i no percebia el cant melodiós dels meus parents més grans, fet confirmat per la llibreta que la seva dona duia sempre a sobre per comunicar-se amb ell mitjançant l'escriptura.

En el terrat on ens té engabiats a mi i una desena de parents entre ells el meus pares, germans i cosins, està ocupat també pel cultiu d'hortalisses. Als matins les rega quan els primers raigs del sol des de llevant il·luminen les cebes, tomaqueres, pebroteres i mongeteres que creixen en les grans jardineres de fusta que el meu amo va construir el primer any de la seva jubilació.

El pas del temps ha envellit molt l'amo Rafel, a més de fer-lo sord, també ha perdut molta força física i coordinació tonal. Aquest deteriorament va ser la causa que abans d'ahir, i ahir també, deixés oberta la porta de la gàbia de les meves germanes, canaris de cua blanca com jo; elles, sense dubtar-ho, van volar al terrat de ca la veïna del gessamí on van ser capturades amb totes les precaucions i van acabar, segons em consta, en gàbies d'altres veïns amb experiència demostrada en tenir cura de tota mena de pardals, canaris, lloros i periquitos.

...-