Aturada en el camí

Fa poques setmanes que hem començat l'any i potser toca fer un cop d'ull al camí que portem recorregut i al tram del que encara ens resta per fer.

Mirant enrere veiem com ens passa el temps i anem perdem elements del nostre entorn, tal com les plantes caducifòlies perden fulles i queden nues a l'hivern. A més les branques que perduren per rebrotar en la propera primavera també mostren mancances i els efectes del pas dels anys. Tenen ferides que han cicatritzat però van deixant la seva empremta. Un dia veiem que hem perdut agudesa visual de forma que no podem corregir amb la simple modificació de les diòptries de les ulleres; un altre dia en la revisió rutinària del centre de salut ens detecten hipertensió arterial que s'ha de tractar amb medicació de per vida; un altre ens truquen a casa després de fer-nos un analítica de sang per dir-nos que ens cal un tractament d'insulinització perque el pàncrees s'ha tornat gandul. Tot això sumat al tractament amb anticoagulants per causa d'una impròpia generació dels impulsos elèctrics que regulen les pulsacions del miocardi auricular.

Què us haig d'explicar, lectors; sabem que tot s'acaba. La innocència infantil finalitza el dia en que per primer cop som conscients de que els temps és un compte enrere que no podem aturar de cap manera. Per a què serveix lluitar i patir si a la fi tot son vanitats i fullaraca, tot ho hem de deixar, tot ho hem de perdre, tot s'ha de marcir. I arribat el moment de la epifania, més val actuar conseqüentment, amb honestedat. Un cop deslliurats de les benes que ens ceguen és el temps de viure amb plenitud el dia a dia, sabent que no som més que una partícula, gegantina sí; com una supermolècula d'un organisme que en intricada simbiosi cobreix la pell del planeta en una mena de matèria que anomenen vida.

Un cop arribat a aquest nivell de consciència amb l'evidència de la ineludible individualitat, hi ha qui diu "ineludible solitud", és quan ha arribat l'hora de filar prim tots els dies que ens resten de vida. Gaudir del que ens ofereix el món i mirar de fer agradable la vida dels qui ens envolten, defugir les tensions i resoldre els problemes amb serenitat.

Que hi ha millor que seure vora el mar escoltant les rítmiques onades batent contra les roques, tot i que el dia sigui gris i plujós, acompanyat de la persona que t'estimes mentre comenteu el què fareu per sopar: potser una truita de patates cuinada en el rústec foc a terra de la senzilla caseta que empararà els vostres somnis en una nit d'hivern.

...

Espelmes esgotades

Ahir vaig rebre una inesperada trucada d'un antic col·lega amb qui no havia tingut contacte des del tancament de la oficina d'arquitectura on havia format part del meu equip en nombrosos projectes. Després de les presentacions rutinàries i d'interessar-se per "Com va tot?" em va dir que el passat cap de setmana va anar a un esmorzar d'antics alumnes de l'escola de Formació Professional on l'havien comentat que estava molt greu el senyor Montaro, el cap del departament on tants anys hi vam treballar a les seves ordres en la firma Baumeister & Hansel. Arribant el moment del comiat telefònic, com qui recorda un fet intranscendent, el meu interlocutor va dir:

  - Saps que s'ha mort el senyor Montaro?

  - No. No en sabia res - Vaig contestar-li. Però, de seguida em va venir la imatge del senyor Montaro traspassant un pas cebra, a tocar d'on ell vivia en el barri de la Ciutat Vella. Va ser anys enrere mentre jo era al cotxe esperant el llum verd del semàfor; ell caminava lentament perpendicular a les franges blanques del terra asfaltat ajudant-se de dues crosses, fet que recordava la parsimònia d'un elefant migrant per la sabana africana. Aquesta imatge era deguda en part a l'ostentosa obesitat del senyor Montaro i també a la utilització de quatre extremitats sincronitzades en lent moviment per creuar el carrer.

La veu a l'altre extrem del la línia telefònica prosseguia. - ...He vist la noticia en el diari d'avui, en el llistat de difunts del dia. No informen, però, de l'hora del sepeli, i, m'ha estranyat no haver vist cap referència en la pàgina d'esqueles.

  - Sí, recordo que estava molt tocat de salut. Feia anys que patia de sucre, asma i no sé què més. - Mentre deia això, mirant el micròfon del terminal sense fils que aguantava a la mà esquerra, em preguntava a mi mateix per què el meu interlocutor m'havia anunciat la mort de Montaro fent un preàmbul tan enrevessat.

Vaig acomiadar-me donant-li repetidament les gràcies per haver-me informat. Vaig mirar la web de la funeraria més important de la ciutat. Allà hi era.

Difunt: Kurashoga Montaro, 79 anys. Hora de la cerimònia 12:00. Lloc: temple del tanatori luterà de la ciutat.

Montaro havia estat un professional responsable i força eficient en el seu camp. Amb els anys havia arribar a ser una institució en la firma d'arquitectura que acumulava en la seva persona el major nivell de coneixements en el disseny d'estructures de formigó i de la normativa internacional relacionada amb fonaments i estructures en acer. S'ha d'admetre que en tant de temps de signar projectes alguna cosa havia de sortir malament, però res que no s'hagués solucionat amb l'adequada aportació econòmica per part de la companyia B&H. Per altra banda tothom el considerava un doll de simpatia.

Avui, a primera hora del matí, he rebut una nova trucada, era el fill gran del meu amic Ryuichi anunciant-me també la mort del seu pare després de molts anys de deteriorament pels efectes d'un càncer amb metàstasis.

   - Ben mirat ha estat un descans per a ell, per a nosaltres i sobre tot per la meva mare. - Va dir-me l'hereu d'en Ryuichi.

Els darrers quinze anys havien estat d'un progressiu deteriorament de l'estat físic d'en Ryuichi. Vivia, si podem dir vida, amb diversos òrgans notablement deteriorats; lligat a diferents tubs i amb constants ingressos hospitalaris quan la situació es tornava crítica fent-lo passar per cirurgies en moltes ocasions.

Abans de tallar la comunicació el fill gran de Ryuichi m'ha dit que la cerimònia de comiat la fan demà a la tarda en unes noves instal·lacions que pertanyen a una discreta i petita companya d'assegurances establerta enguany a la ciutat.

Els raigs del sol ponent il·luminen les teulades dels edificis del davant. He baixat les persianes mentre contemplava el color rovellat de les poques fulles que resten en els plàtans d'ombra del carrer després de les ventades d'ahir i d'avui. Mentre em prenc el te em ve el record de la metàfora de les espelmes que van explicar-me quan era un nen de parvulari: Quan naixem som com una espelma nova que algú encén i des d'aquell moment estem destinats a extingir-nos. El sorprenent és que en menys de dos dies de diferència s'han apagat dues flames del meu entorn.

...-

Castanyes i difunts

Diuen, els que saben, que el cristianisme en la seva expansió i implantació en les estructures heretades de la decadència de l'Imperi Romà va apropiar-se de nombroses celebracions d'abans de la romanització presents en el substrat cultural de les ètnies que ocupaven els territoris que actualment conformen diferents països europeus. Exemples clars són les festivitats associades als solsticis tals com Sant Joan i Nadal. Altres no són tan evidents, però també tenen relació als canvis estacionals com la que ens ocupa. La mort de la vegetació de cicle anual, el canvi de la coloració dels boscos s'identifica amb el record i homenatge als difunts. És una celebració d'origen celta. Un cop ben iniciada la tardor, des del 31 d'octubre al 2 de novembre, ciutats i pobles d'Europa i Amèrica s'omplen de símbols i activitats col·lectives que ens connecten amb els nostres difunts i ens recorden la indefugibilitat de la mort.

Enguany he observat que s'ha incrementat notablement el caràcter del que podem dir Carnestoltes temàtic de tardor, amb molta participació popular, implicant cada cop més joves i adolescents, tots ells emmascarats amb indumentàries tètriques, negres i estampats d'ossos: cranis, húmers, clavícules, tíbies i costelles.

Pels més grans continua sent una nit de record als difunts. A més de la rutinària visita als cementiris aquí tenim la tradicional castanyada de la nit del 31 d'octubre amb panellets, moscatell i moniatos consumits en companyia de familiars i amics. En realitat resulta una magnífica excusa per reunir-nos amb els que tenim a prop per rememorar aquells que ens han precedit en aquesta vida; i, de passada fer-nos sentir que un dia serem nosaltres els homenatjats. Fet que fidelment descrivia un autor castellà del segle d'or, més o menys així: "Quan s'enduien un difunt al cementiri la mort asseguda sobre el taüt mirava aquells que pel camí s'aturaven tafanejant i els hi deia. -No penseu, no; que us deslliurareu vosaltres de ser aquí talment com és ara aquest difunt".

Constatem, doncs, que amb el pas del anys evolucionen els costums i la manera de celebrar les festes tradicionals. Ara amb la castanyada i el dia dels difunts s'hi barreja el Halloween i "El día de los Muertos", evidenciant la tendència a la globalització salpebrada amb un subtil, o potser no tan subtil, toc comercial.

...-

El pati de la presó

L'església de l'antic convent de Sant Francesc d'Assís, consagrada al 1612, és d'estil gòtic impregnat amb l'austeritat característica dels franciscans; té la façana orientada a Ponent ornamentada amb un petit vitrall rodó sobre la vertical de la porta i una discreta torre octogonal a la part Sud, coronada amb un espadat que allotja la campana. L'església i el claustre del convent formen part de l'illa de contorn poligonal irregular que en l'actualitat conté diversos serveis sanitaris i assistencials; entre ells el CAP Sant Llàtzer, llars per a la gent gran, un centre pel tractament de drogaaddiccions, centres de formació universitària, etc. Als anys cinquantes del segle passat hi havia el que anomenavem el "Dispensari mèdic" on atenien urgències; allà vaig ser enguixat de l'avantbraç esquerre per fractures del radi i del cúbit.

Un del edificis interessants de l'illa és l'antiga "Clínica de Nuestra Señora del Remedio" tal con podem llegir esgrafiat a la façana on també hi ha inserida la sisena torre de l'aigua instal·lada per la mina pública de Terrassa, tal com consta en un rectangle amb el número "6" fet de trencadís situat al capdamunt de la torre, tota ella rematada per una coberta esfèrica de rajoles grogues. I per enllestir aquesta breu i incompleta descripció arquitectònica tenim l'edifici que des de mitjans del segle XIX era la presó del districte judicial.

L'antiga presó ara forma part d'una Llar de l'Ancianitat que disposa d'un magnífic pati, el qual evidentment era el pati de la presó; és quasi quadrat amb la façana interior Sud porticada, per on s'hi accedeix des de l'edifici. Més de la meitat del pati està cobert de gespa, al racó Sud-Est hi ha una centenària olivera, trasplantada des de ves a saber on; a la zona de Ponent on el terra del pati està enrajolat de lloses grises hi ha una filera de quatre alzines que ombregen agradablement el pati els migdies i tardes d'estiu. Sota les alzines trobem un parell de taules rectangulars més dotzena i mitja de cadires de jardí on els residents passen l'estona atesos pels familiars i amics que tenen a bé fer-los-hi una visita.

A finals dels anys seixantes del passat segle la presó va deixar de ser-ho. Recordo d'aquells anys una noia empleada a les oficines d'AEG que era coneguda per renom de "La hija del Alcaide", justament per ser filla de l'alcaid de la presó de Terrassa. I una curiositat més: Llegim a les cròniques que el 23 de setembre de 1923, que allà van ser ajusticiats per mitjà del garrot un parell d'atracadors que havien mort un empleat de la Caixa de Terrassa. No puc deixar de sentir una impressió de solemnitat històrica en veurem rodejat d'altes i gruixudes parets que tot i haver estat restaurades sabem que van ser testimonis d'aquelles execucions. Semblant situació vaig viure en visitar la plaça de la Signoria de Florència i trepitjar el lloc exacte on l'any 1498 va ser executat i cremat en Savonarola.

...-

Tot passejant el gos

Dissabte passat vaig entrar en una petita botiga de flors de l'avinguda Barcelona, on tres noies que encara no havien sortit ben bé de l'adolescència explicaven a la dependenta els detalls de la seva comanda: "Un pom de tres roses blanques guarnides al criteri de la venedora destinat a la cerimònia de comiat de les cendres de "Linda", una beagle de tres anys morta per problemes en les vàlvules cardíaques". L'escena, inesperada, va fer-me reflexionar sobre la relació entre els humans i les seves mascotes. Recentment els cens de gossos a tot l'estat mostra que superen en nombre al de nens menors de 15 anys. En un panorama de desequilibri en la piràmide demogràfica sembla que s'estan substituint els fills per mascotes que supleixen les necessitats de relació i d'objectes d'afecte dels adults, clar que amb moltísima menys responsabilitat i costos de tots tipus. No pretenc comparar, ni dir, que els fills i les mascotes ocupin una mateixa entitat entre les necessitats dels humans, però si és evident que davant la incertesa del futur, la precarietat laboral i tants d'altres problemes, la decisió de tenir fills s'ajorna fins els darrers anys de fertilitat de les dones; entretant mantenir i tenir cura d'una parella de gossets chihuahua molt ben educats i fidels és divertit i satisfactori.

A qualsevol hora, però especialment al capvespre, multitud de persones passegen els seus gossos per voreres, parcs i jardins. Generalment lligats a una corretja que l'amo gestiona com les regnes dels cavalls. Aquestes caminades afavoreixen la socialització entre humans que se senten agermanats en el gremi dels posseïdors de cans. Més d'una intensa amistat, i fins in tot algun flirteig, ha quallat d'aquesta activitat.

Altres humans, menys comunicatius, caminen lentament darrere els seu quisso, intercanviant un breu gest o una curta interjecció amb coneguts i habituals passejadors que s'hi troba. Aquests realitzen el saludable exercici de caminar rumiant els seus quotidians pensaments, conversant amb ells mateixos, elaborant estratègies per enfrontar-se a tal o qual petit problema domèstic; o, potser pensant en qüestions de molta més transcendència com és l'elecció d'especialitat acadèmica del fill que ara acaba quart de secundària.

L'altra cara d'aquesta proliferació de mascotes i manca de nens és la imatge que aquell mateix dissabte m'oferia l'avinguda Barcelona: un autèntic bulevard, de quatre carrils per a vehicles, amples voreres arbrades i una franja compartida d'uns nou metres d'amplada ple de bancs. Aquesta franja, per a vianants i que és autoritzada per a determinats vehicles està al costat de la vorera dels números parells. Doncs, quan baixava en direcció Sud cap a la plaça dels Països Catalans, allà a les set de la tarda, tots els bancs i seients al llarg de l'avinguda estaven ocupats per una munió de persones d'edat provecta, majoritàriament dones, sovint amb els seus caminadors o fins i tot cadires de rodes. M'expliquen que els ancians cerquen la brisa de la marinada que en aquelles hores refresca el magnífic bulevard que separa ca n'Anglada del Barri Universitari de Terrassa.

...-

Actualitat de Txernòbil

El 3 de maig de 1986, una setmana després de l'accident ocorregut a Txernòbil el 26 d'abril d'aquell any, estava fent les compres dels queviures com cada dissabte. Era un dia gris, amb un cel cobert totalment de boires altes que al mig matí va provocar una minsa precipitació que ni tants sols va mullar el terra. No obstant vaig percebre a les mans algunes gotes de pluja mentre passava per davant el cinema Catalunya. Després vaig saber que les partícules radioactives procedents d'aquell l'accident havien arribat a Catalunya i amb tota seguretat haurien estat nuclis de condensació per formar les gotes que en agrupar-se i créixer cauen arribant a terra. No calia preocupar-se en excés per la perillositat d'aquella pluja del 3 de maig que segons els mapes de intensitat radiològica d'aquells dies a Europa a Terrassa corresponia com a màxim el doble dels nivells normals.

Regganae (Algèria), a menys de 2000 km al Sud de Terrassa, va ser camp de proves atòmiques franceses a començaments dels anys seixantes; quatre d'aquestes proves va ser fetes a l'aire lliure o sobre torres. Sabem que quan l'aire rescalfat ple de pols sahariana passa sobre la Mediterrània acumula humitat i precipita sobre Catalunya; és el martiri dels qui tenen terrats o cotxes foscos, perque un important percentatge de la pluja caiguda és terra africana aixecada del desert, evidentment també de la regió de les proves nuclears franceses. No deixa de ser interessant el mapa que els autors de la web "esmateria.com" van elaborar al 2012, on sens dubte els efectes dels centenars de proves internacionals minimitzen el nivells de radioactivitat induïda per les proves algerianes. El cesi-137, altament radioactiu, és un subproducte de la fissió nuclear de l'urani i altres elements emprats en les armes atòmiques i centrals nuclears, té una semivida de més de 30 anys; per tant les mesures indicades en el mapa es reduiran a la meitat cada 30 anys, si és que no tenim noves aportacions de Cs-137.

El risc de l'energia atòmica és un fet real, una mena de ruleta russa en la que premen el gallet primer els productors d'energia elèctrica, després els legisladors... i molt al final els tècnics i els usuaris de l'energia. Hi ha qui argumenta que és el preu del desenvolupament i el progrés. El cert és que tret d'una extrema minoria la població en general no tenim veu en el debat sobre el futur i la idoneïtat de les centrals atòmiques. Per tant benvinguts siguin els programes de divulgació o les mini-sèries con la recent Chernobyl produïda per la cadena de televisió de pagament HBO els quals, encara que de forma parcial, mostren els efectes d'un accident nuclear al que estem exposats tots els dies i com s'esvaeixen les responsabilitats, i, el que es pitjor: com s'amaguen dades.

Referències:

web: esmateria.com/2012/08/13/...

D'aquest mateix bloc sobre Txernòbil

...-

Feina aliena

Una dita molt antiga defineix un tret característic d'alguns individus de la nostra societat; en castellà ve a dir quelcom així: "Farol en casa ajena y candil en la propia", o també aquesta altra versió: "Candil de la calle y tizón en su la casa". Que fa referència a aquelles persones que s'ocupen de resoldre els problemes comunitaris d'àmbit extrafamiliar, municipal, de voluntariat o fins i tot d'abast polític amb una gran dedicació i esforç personal, mentre que descuiden les tasques i compromisos que li pertoquen en l'àmbit familiar i més proper.

Tal va ser el cas d'un xicot que durant uns anys va ser veí de ma mare. L'home, la seva parella i un husky de llengua blava ocupaven (legalment) el pis de sobre on vivia la mare. Un dia la mare va observar una taca d'humitat al sostre de sobre la dutxa. Sospitant una avaria en el sifó de la dutxa dels veïns ho va comunicar immediatament als interessats. Va ser atesa per la veïna que va dir que ho comentaria amb el seu marit en aquell moment molt ocupat en presentar la seva candidatura a les eleccions municipals previstes per aquell any. Van passar els dies, les setmanes, el mesos, les eleccions, y la taca del sostre cada cop era més gran i renegrida amb tonalitats verdejants. La mare va tornar a visitar els veïns, aquest cop va ser atesa per l'aspirant (frustrat) a conseller municipal, que va treure's les puces de sobre dient que tot allò era una qüestió de les asseguradores i que anés a plantejar el problema a la gestora de la comunitat de propietaris o a la seva pròpia asseguradora de la llar.

No recordo com va acabar el problema, però puc presentar-vos molts més exemples de gent que dedica diners i temps a activitats "externes" alhora que descuiden l'atenció a la pròpia llar i a als familiars més directes. Segurament hi trobarem explicacions psicològiques en aquestes actuacions contradictòries; però, és innegable que perd molta credibilitat aquell que ens diu vol arranjar el món i el veiem com descuida casa seva.

...-