dilluns, 27 de desembre del 2021

Immersió dins la natura i la literatura

Emilia Pardo Bazán
 

Va ser un regal pels espectadors de La 2, una de les primeres nits de desembre: la biografia de l'escriptora gallega, tot i que va publicar la seva obra en castellà, Emilia Pardo Bazán. Dies més tard, a la mateixa cadena, van emetre els quatre capítols de l'acuradíssima minisèrie Los pazos de Ulloa dirigida per Gonzalo Suárez l'any 1985, coproduida per RTVE i la RAI. El guió va ser del mateix Gonzalo Suárez amb la col·laboració de Manuel Gutiérrez Aragón i Carmen Rico-Godoy a partir de la novel·la homònima del 1886 i de la segona part que l'autora va publicar per separat un any després Madre naturaleza.

Per celebrar el centenari de la publicació de la més important novel·la d'aquesta autora, destacada seguidora del Naturalisme, del que Emile Zola fou màxim representant, la televisió pública espanyola va cercar els 250 milions de pessetes que va ser el cost de realitzar aquesta obra magnífica; resultant la creació de 240 minuts de patrimoni audiovisual. Per interpretar els personatges van triar-se els actors més escaients i de prestigi de l'època: Fernando Rey, Charo López, Omero Antonutti, José Gómez, Victoria Abril, Pastora Vega... i unes perfectes localitzacions a fi de representar l'obra literària el més fidelment possible en la pantalla.

Cito aquesta emissió televisiva per una sorprenent casualitat. Des d'inicis de tardor que estic llegint l'Emilia Pardo Bazán en el e-reader. Sent com soc un gran admirador de Pérez Galdós m'ha interessat relacionar els estils, els temes i els enfocs que ambdós autors fan servir en els seus escrits; i més ara sabent la gran i especial relació personal que els unia.

 

 

...

dissabte, 27 de novembre del 2021

Resposta a Gerard i la por a l'orfandat

Helen Mirren i Ian McKellen en el film de 2019 The Good Liar


 M'he descuidat i han passat quatre setmanes abans de posar-me a respondre el primer, i de moment únic, e-mail del Gerard. Penso que cal fer-li canviar el seu punt de vista sobre les coses introduint una nova perspectiva, obrint el ventall d'assumptes d'interès. Per exemple, induir-lo a reflexionar sobre la vida després de la setantena i la ineludible solitud en que ens veiem obligats a viure en major o menor mesura. Més enllà de la convivència i la compartició dels afers diaris en el més íntim de nosaltres sempre trobarem un racó on no ens acompanya ningú: un retall de vida impossible de compartir i que ens enfronta a la soledat de la consciència individual, un indret on el sentiment d'aïllament és similar tant en aquell que si troba en el més fosc lloc del cau soterrani com aquell últim supervivent que resta sobre la quatre fustes flotants del naufragi. Atenent aquest criteri serà la meva resposta a l'escrit del Gerard. 

 

Benvolgut col·lega, Gerard,

Primer de tot demano disculpes pel meu retard en contestar-te. Agraeixo la confiança que mostres en adreçar-me el teu correu del mes passat. En segon lloc aviso que no em sento capacitat per a donar consells en assumptes de la vida privada; no és el mateix aconsellar-te la lectura d'un llibre relacionat amb els teus interessos que animar-te a canviar, o no canviar, de parella. Però, sí m'atreveixo a fer-te reflexionar sobre qüestions que també m'han fet reflexionar. Per exemple: el fet de assolir una edat provecta; assumpte que és pressent en el thriller al que pertany el fotograma que il·lustra aquest post.

El deteriorament físic, i cognitiu, potser és el primer símptoma de que som a les portes de la darrera etapa en aquesta cursa que és la vida. Més evident si prenem medicació diàriament per frenar els efectes de les malalties cròniques. També hi han elements més difícils d'incloure entre els negatius derivats de l'envelliment; un per exemple, és el sentiment de solitud; a copia que acumulem anys anem perdent pel camí el nostre entorn afectiu, començant pels pares. També perdem altres familiars i amics que per diverses raons s'allunyen de la nostra òrbita. Perdem interlocutors amb qui compartir i comentar els fets de cada dia, els neguits i la recerca de solucions als problemes que ens envolten. Perdem còmplices, com deies, no en el sentit de aliats en el delicte sinó en el de les persones que manifesten solidaritat o camaraderia, aquest darrer mot ho expressa fidelment, camarada és el company en la lluita. És molt trist no tenir un còmplice que s'emocioni amb l'escena d'una pel·lícula com, per exemple, la  retrobada de Benjamin Batton i la seva mare adoptiva... O, amb qualsevol escena de Helen Mirren amb Ian McKellen; o amb una interpretació en viu de La Passió segons Sant Mateu ; o amb un text de Galdós, un paisatge de tardor camí de la Vall d'Aran, o a la Selva d'Irati en els primers dies de novembre. I no diguem de la contemplació d'un tors humà bronzejat de d'onejants corbes com les noves branques de salze acaronades per la brisa de ponent. Solitud és quan no podem compartir les emocions, els sentiments, els neguits, els plaers.

També tenim el cas d'aquells qui cerquen activament moments de solitud, de tranquil·litat, lliures de tensió i estrès, de estar sense haver de compartir res amb ningú; com quan ets rodejat de silenci en l'extrem oriental del cap Norfeu ran del penya-segat i envoltat del blau intens marí quan l'astre solar s'apropa a l'horitzó per Ponent. En ocasions com aquesta és quan es revifa la consciència de la singularitat del nostre jo, de la nimietat del nostre cos; tot això tan difícil, per no dir impossible, de compartir plenament amb els altres. Uns records de sensacions semblants em venen a la memòria, va ser justament després de plegar de la feina, la més intensa d'aquestes sensacions que he experimentat en els darrers anys; va ser una lluminosa tarda de novembre assegut a la sorra, en aquella solitària platja a tocar dels aiguamolls de Torredembarra, només una persona en tot el contorn que passejava el gos en la llunyania en direcció al Roc de Sant Gaietà. El batec de les onades, la remor de l'escuma i el brunzit de la marinada en les iodes em va aguditzar la sensació de singularitat que ara tinc present com un record de gran intensitat.

Resto a l'espera dels teus comentaris.

Salutacions cordials.

El teu col·lega L

 

 A propòsit del film que il·lustra aquest post he de dir que va agradar-me contemplar una actuació tan impecable d'actors que s'apropen o assoleixen plenament el qualificatiu d'octogenaris en un film que no deixar de picar l'ull a qui està en aquesta etapa de la seva vida.

 

Fitxa del film

Títol original: The Goog Liar

Títol castellà: La gran mentira

Any: 2019

Gènere: Comèdia dramàtica

País: EEUU

Diretor: Bill Condon

Guió: Jeffrey Hatcher (Novel·la: Nicholas Searle)

Duració: 109 min.

Actors: Hellen Mirren, Ian McKellen, Russell Tovey...

 

...

dilluns, 25 d’octubre del 2021

Complicitat i sincericidi


   M'ha arribat un e-mail del Gerard. És un company de feina amb el que no ens veiem des del tancament de la fàbrica ara fa quinze anys. Diu que l'han recomanat que escrigui els seus pensaments més neguitosos i que ha pensat en enviar-me el producte d'aquesta teràpia epistolar a fi de que l'hi comenti des de la meva pròpia experiència. El primer correo va entrar en la meva bústia dimecres passat. Seguidament el reprodueixo íntegrament:

 

Benvolgut col·lega,

Les noies del podcast "Estirando el chicle" m'han fet reflexionar amb els seus comentaris a propòsit dels drets personals, tot dintre de l'estil que impregna l'exitós podcast que impulsen. Tracten temes de rabiosa quotidianitat de manera que acaben analitzant el que és la vida pròpia, de forma individual o en parella i amb el canviant entorn vigent. El format en que presenten les xerrades i entrevistes és informal, juvenil i dinàmic; que no contradiu el fet de seguir un guió ben traçat que acaba per omplir el seixanta minuts farcits, uns cops més i altres menys, d'interessants entrevistes i reflexions de contingut molt divers en clau d'humor.

Deien en un dels podcast, ara no recordo de quina data, que entre les parelles sovint manca el parlar, el dir-se el que senten. Son aquells casos en que els membres de la parella viuen separats cada un en la pròpia rutina i no pensen mai en analitzar si és aquesta la relació óptima entre ells. Dir-se el que voldrien canviar en la seva vida, i què allò que no els agrada a un de l'altre. Senzillament deixen passar els dies, els mesos i els anys on només comparteixen un espai, un temps i uns bens materials; però no tenen la complicitat més enllà de la rutina. Per tant, apreciat company, ara és el moment de començar a escriure sobre les meves demandes en la relació amb les persones properes.

1- Sempre m'ha resultat una molèstia angoixant conduir en situacions d'estrès tals com: hores punta, climatologia adversa, conductors vandàlics i temeraris; més ara, quan les xacres de l'edat ens fan minvar el rendiment i la seguretat en el control del cotxe. Cal afegir la desconfiança en el vehicle de més de quinze anys que comença a mostrar també signes d'envelliment. M'havia plantejat canviar el vell Toyota per un nou vehicle equipat amb les actuals tecnologies (millores a la conducció); però, per raons diverses el projecte ha estat oblidat.

2- Altre opció per minorar el nivell d'estrès és, evidentment, conduir només en cas de que sigui estrictament necessari. No cal, doncs, fer un mínim de deu quilòmetres tots els dies de tots el mesos de tots els anys, plogui o nevi.

3- Atenent els dos punts anteriors he pres la resolució unilateral de que a partir d'ara només faré us del vehicle en cas de necessitat i miraré de fer al menys un dia de descans setmanal.

Així ho he comunicat a la meva parella, en una mena de Cahiers de doléances afegint-hi que em sentia excessivament pressionat de manera que estava fent el que no volia fer. L'ambient s'ha enrarit, com era de preveure, i m'ha fet recordar un capítol del podcast de Cristina Iglesias i Victoria Martín on parlaven del sincericidi. Hi ha qui creu que és perillós el camí de la sinceritat plena i aconsellen no ficar-s'hi en aquest esbarzer, pots acabar caminant sol pel món. Altres opinen que si algú vol caminar al teu costat ha de ser amb la seguretat que deriva de la més completa comunicació, sinceritat, camaraderia i complicitat. Essent aquest darrer un factor d'altíssima vàlua i del que no s'hi parla prou.

Tal com vaig avançar-te telefònicament agrairé que dediquis part del teu temps a llegir i comentar-me aquest e-mail, i els propers que penso adreçar-te, que tenen una finalitat terapèutica segons em recomana la meva doctora.

Salutacions cordials.

Gerard

L'escrit va fer-me reflexionar una estona, de manera que m'he proposat contestar el més aviat possible. Sens dubte entre les queixes del Gerard s'endevina una consciència del Carpe diem. En aquest sentit enllestiré una resposta en els propers dies. 

 

...

divendres, 10 de setembre del 2021

Vistes des del balcó

   M'acabo de despertar després d'una curta però intensa migdiada. De sobte no sabia on era ni a quin moment del dia corresponia la claredat que filtrava la cortina de la sala d'estar on dormia. Espai que també és cuina, menjador i lloc de treball; en realitat és l'única habitació de l'estudi de trenta-dos metres quadrats on visc. El rellotge de paret, negre de grans dígits blanc, enganxat a la columna estructural indicava un quart de quatre. Per acabar-me d'espavilar m'he calçat les plantofes i he sortit a la galeria. El cel es mostra uniformement gris de forma que no és possible esbrinar on es el sol. Deixo de mirar el cel lletós i observo les plantes de les jardineres i torretes estratègicament repartides per deixar el màxim d'espai lliure en la petita galeria. Són vuit tipus de plantes que al meu parer fan un agradable ambient de natura vegetal. M'he arrepenjat en la barana mentre un plugim invisible humiteja les voreres i produeix una remor d'intensitat uniforme al xocar amb les fulles dels plàtans d'ombra. El "petrichor", l'olor de la terra mullada, impregna l'aire amb inesperats matisos de carn a la brasa provenents de la no molt llunyana xemeneia d'un petit bar-restaurant ponferratí situat a peu de la carretera d'Olesa. El termòmetre que tenim en un racó de la galeria sobre la reixa de fusta per a les plantes enfiladisses marca 23ºC, frescot, malgrat que som a dues setmanes de final de l'estiu. Una remor de trons des de Ponent confirma l'allunyament de la tempesta. Entretant aprofito per repassar les plantes, treure'ls-hi les fulles seques al gerani que encara conserva alguna flor de pètals rosats amb una pinzellada de morat intens al centre. Penjada en la part alta de l'enreixat de fusta, al costat del termòmetre, tenim la planta del diner (Plectranthus verticillatus); sobre la barana, a l'esquerra i ha una petita jardinera amb cabellera de la reina (Aptenia cordifolia), que mostra quatre petites flors, Segueix el citat gerani, i, a la seva dreta tenim altra jardinera amb la tradescàntia de ràpid creixement. Sota d'ella al terra en un test clàssic creix exuberant una cràssula ovalata; també al terra sota el gerani han germinat unes llavors de caputxina; al seu costat un ciclamen i finalment a tocar de la columna de ferro creixen les cintes (chlorofitum) de dues tonalitats de verd.

 Una trucada telefònica m'ha fet deixar la quietud relaxant de la terrassa i  entrar en el saló on repiquetejava un vell telèfon negre d'auricular amb cable helicoidal. Era l'Àgata Garrigou que demanava parlar amb el seu germà Hèctor. Vaig fer-li saber que per raons de feina ell havia viatjat a no sé quin país del Golf Pèrsic i no tenia cap notícia d'ell en les darreres tres setmanes.

 A l'Àgata li calia parlar urgentment amb els seu germà amb el qual havia deixat de contactar-se des de la defunció, molts anys enrere, de la seva mare. Vaig passar-li l'adreça de l'e-mail del seu germà i vam acomiadar-nos formalment. La germana de l'Hèctor és la pubilla dels dos únics fills del doctor Garrigou, un metge de família com diríem ara, i de la Mariona Guitart mestressa de casa i professora de piano en hores convingudes per a infants de primària. L'Àgata resta soltera, assoleix els seus més de cinquanta anys amb optimisme i vitalitat, viatjant sovint pel món amb un grup fix d'amigues conques com ella. En la seva joventut havia tingut experiències de parella, poques; la més destacada una convivència de tres mesos amb un jove ajudant de taxidermista, molt simpàtic i rialler però que el fet de tenir una altra "amiga" embarassada al poble dels seus pares a la comarca de la Matarranya no va agradar gens a l'Àgata que va optar per desfer el compromís i tallar l'amistat amb el simpàtic aspirant a polígam. Potser per aquesta experiència d'infidelitat va ser que s'autoapliqués unes exigències molt altes pels seus possibles més que amics.

 Dies després vaig saber que l'Àgata volia vendre una oblidada petita finca d'oliveres arbequines situada als afores de Falset, en el Priorat, i li calia la conformitat signada davant notari de l'altre hereu. En un pròxim post comentaré alguns detalls de la vida de l'Hèctor. 

 

 

 

...

dimarts, 24 d’agost del 2021

Les roques planes


Cala de "Les roques planes" a Calonge (Costa Brava)

  A les primeries dels anys setantes del segle passat un grup de nois propers a la JC (les joventuts del PSUC) dels barris de can Boada i La Maurina van organitzar una mena de club per joves aprofitant el local destinat a garatge d'un edifici de nova construcció a tocar de la Ronda de Ponent. El local era un punt de trobada per passar les tardes dels caps de setmana amb activitats més o menys culturals, s'escoltava música, es feien xerrades i de tant en tant es projectava una pel·lícula, que algú havia llogat en el fèrtil mercat del cinema clandestí. Així vam poder visualitzar "Octubre", "El acorazado Potemkin" de Sergei Eisenstein; i el film, que ara comentaré, "Un verano con Mónica" dirigit per Ingmar Bergman en el 1952. Hi ha versió catalana: "L'estiu amb Monika".

  Els protagonistes, ell un noi de 19 anys insatisfet amb la seva feina de mosso en una botiga de gots i plats i ella una empleada de verduleria de 17 anys es coneixen en un cafè proper a la feina, s'enamoren i emprenen el seductor, fràgil i curt camí a l'aventura i la llibertat; fet que inevitablement els durà al desagradable mur de la realitat. "Donde no hay harina todo es mohina" que citava Larra.

  En determinades escenes del film la parella protagonista gaudeix del dolç idil·li de joventut en un indret coster d'una illa a Suècia que em va ser evocat, molt anys més tard, en arribar a la "Cala de les roques planes" de Calonge, a la Costa Brava. La vaig descobrir fent el camí de ronda des de Torre Valentina a Platja d'Aro. I és que el film, que va molt més enllà d'un drama romàntic, és dels que queden gravats a la memòria; potser per que connecta amb una part molt íntima de les nostres vides. Qui no s'ha trobat mai amb una Mònica com la descrita a la pel·lícula de Bergman.

  El cinema del director suec era considerat objecte de culte en aquells anys i posteriors. Les seves pel·lícules les seguíem fidelment en les sessions d'Art i Assaig del Catalunya en la projecció única de les nits de divendres. En general la temàtica és de gran profunditat filosòfica: el sentit de la vida, la mort, la relacions humanes... Si disposeu de temps a la xarxa podeu visualitzar la immensitat de la bellesa i sentir la profunditat del drama que és la vida pel gènere "Homo sàpiens" segons la particular visió de Bergman. Per la qual cosa us recomano començar un passeig pel món d'aquest director amb aquesta pel·lícula imprescindible en la història del cine. 

  


Fotograma del film: L'estiu amb Monika

Fitxa tècnica:

Títol original: Sommaren met Monika

Any: 1952 (estrena al febrer de 1953)

País: Suècia

Durada: 95 min.

Direcció: Ingmar Bergman

Guió: Per Anders Fogelström, Ingmar Bergman

Música: Erik Nordgren i Eskil Eckert-Lundin

Fotografia: Gunnar Fisher

Actors: Harriet Andersson, Lars Ekborg...

Productora: Svensk Filmindustri.

 

...

diumenge, 18 de juliol del 2021

"Las largas vacaciones del 36"


 

Avui és un dia especialment apte per recordar un xic de la nostra història. Per conèixer d'on venim, i per comprendre el que som i el que ens envolta. Tal dia com avui, d'ara fa 85 anys, una part de l'exèrcit, comandat per Franco, Mola i altres militars que havien estat allunyats en casernes africanes va alçar-se contra la legitimitat de la Segona República iniciant la Guerra Civil que acabaria tres anys després amb el triomf del feixisme, deixant centenars de milers de morts, exiliats i represaliats. L'objectiu dels franquistes era l'extermini total i literal del que consideraven l'enemic, en altres paraules tothom afecte a la República. El règim va quedar aïllat, com una anomalia en un món sense feixismes després de la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial; però, va perdurar per més de 40 anys fins la mort natural del dictador.

 Sobre l'inici del aixecament feixista i les seves conseqüències el director de cine Jaime Camino va fer al 1975 l'excel·lent i molt correctísima pel·lícula "Las largas vacaciones del 36", emesa a la TV2 el passat divendres, on relata les situacions que han d'enfrontar i patir unes famílies a la rereguarda de Barcelona des de l'estiu del 1936 fins l'ocupació de Catalunya al gener del 1939 per l'exèrcit franquista un cop vençuda la resistència dels republicans en el front de l'Ebre. El repartiment és tot un luxe de brillants actors del moment. El film va ser estrenat el 1976, està perfectament ambientat, de tal manera que no ha envellit gens i sembla (és) un veritable i fidel document històric.

 Queda, doncs, constància de la meva més entusiasta recomanació per a que la veieu, sobre tot per saber d'on ve allò de Machado: "... Una de las dos Españas ha de helarte el corazón".

 Una observació final. Tal com els historiadors saben la descripció dels esdeveniments del 1936 al 1939 feta en 1975 està mediatitzada pel món de 1975. Així, l'ull expert detectarà anacronismes i altres errors en el film de J. Camino, per exemple la foto imposible en aquella casa i en aquells mesos de Pau Casals a Londres. És natural, l'obra cinematogràfica, o literària, descriu més la realitat del moment en el que s'han fet que la dels temps en que se situa l'acció.

 

Fitxa tècnica:

 

Títol original: Las largas vacaciones del 36

Any: 1976

Durada: 102 min.

Direcció: Jaime Camino

Guió: Jaime Camino, Manuel Gutiérrez Aragón

Música: Xavier Montsalvatge

Fotografia: Fernando Arribas

Actors: José Sacristán, Concha Velasco, Francisco Rabal, Analía Gadé, Ismael Merlo, Vicente Parra, Charo Soriano, José Vivó, Ángela Molina, ...

Productora: José Frade P.C.

 

...

dilluns, 14 de juny del 2021

Poodle nan


  En els primers anys de la televisió al nostre país vivíem una única cadena d'emissores que transmetien programes en blanc i negre. Era quan les emissions finalitzaven a les dotze de la nit amb imatges de la bandera franquista onejant al vent acompanyada per l'himne oficial: la "Marcha Real". La totalitat de la programació s'oferia des d'un xalet de Madrid o des de l'edifici barceloní que havia estat l'Hotel Miramar a Montjuïc. D'aquells anys recordo, de la programació feta des de Barcelona, un grup de còmics conegut com "El clan dels vienesos"; ens oferien un programa setmanal en el qual Herta Frankel, amb un fort accent alemany, delectava a grans i petits amb una gosseta contestaire de peluix amb la que conversava fent aplicació de gran aptitud per la ventrilòquia. Marilin, tal era el nom del peluix que representava un "Púdel" femella de color blanc i que malgrat els ulls de vidre inexpressius va fer-se molt popular entre els televidents, que és com dir entre tota la població on arribaven les ones dels repetidors del senyal de TVE, emissora estatal de televisió.

 Així va ser com vaig conèixer l'existència d'aquella raça de quissos, rars en el nostre entorn d'aquells anys, de luxe i caprici de l'aristocràcia des de temps de Lluís XVI de França. Dürer i Goya els van retratar en les seves pintures. Ara m'ha tornat a la memòria perquè una dona amb qui comparteixo aparcament comunitari té una caniche nana, o potser és de les anomenades en anglès Poodle Toy, per la seva alçada inferior a 28 cm. La dona és grassona, de cabell curt de color que ara no recordo, potser negre atzabeja, vestits sempre curts que mostren els genolls i les cames més amples de la norma, ben lluny de les musculades vigorèxiques, de peus petits sempre amb sabata plana que remarca els cilíndrics panxells de pell blanca, plana de pit de forma que la figura s'adapta a la perfecció a l'esquema de cilindricitat Ahir a la tarda la dona caminava carregada de paquets en direcció al seu cotxe, un Porche Cayenne blanc, la seguia a cinc metres de distància el seu inseparable Poodle Toy, el qual estranyat per la meva presència en el seu camí va aturar-se darrere meu.

- Fanny, vine- va cridar la dona quan era a tocar del cotxe. La gosseta va dubtar, però atenent a les ordres de la mestressa va animar-se a passar per la meva esquerre a ran la paret. La dona no va dignarse a fer-me cap comentari ni salutació i va ficar la Fanny en el cabàs que ocupava el seient de l'acompanyant del conductor. S'ha de dir que els seients del darrere eren impracticables degut al munt d'andròmines que els ocupaven.

 Aquell desordre, tan poc adient amb el cotxe de tant alta gamma i aquell estret vincle amb la caniche Fanny em va fer sospitar que la dona d'alt poder adquisitiu no té parella; és més, podem estar segurs que viu sola. No, sola no: viu amb la Fanny.

 

 

...