dimecres, 23 de març del 2022

Maltractar els lectors

Flagrant falsedat publicada en un medi digital

En una recent consulta a Facebook va sobtar-me en una mena de visió perifèrica un senyal d'alerta, com un flaix en segon nivell, mentre cercava altra informació del meu interès en aquell moment. El pop-up publicitari era referent a la troballa d'un fòssil de dos bilions d'anys en el pou més profund del món (sic)... Acompanyava la fantàstica trola, vergonyosa ja us ho dic ara, una foto del que sembla el desguàs en forma d'embut enorme d'un embassament convencional per on baixa un operari agafant-se a una corda.

Per un moment vaig haver de frenar la meva tendència a enfadar-me per caure en aquell parany que m'aboca a la lectura de un disbarat semblant. Com era possible, pensava, que un diari digital de prestigi admetés escombraries d'aquest calibre? Difondre falsedats tan grans hauria de ser considerat delicte. Disponible a la Vikipèdia tenim una excel·lent entrada sobre el pou de més profunditat del món que està situat a la península de Kola, en territori rus al Cercle Polar Àrtic. És una perforació de 214 mm de diàmetre i 12.226 metres en el punt de més fondària. Queda, doncs, demostrada la falsedat de la foto. 

Respecte del fòssil de dos bilions d'anys qualsevol estudiant de secundària sap que el sistema solar on residim els humans acompanyats de tota traça de vida coneguda, i desconeguda, actual o passada des de l'inici dels temps té uns 4.500 milions d'anys, menys dels 13.000 milions d'anys estimats pel conjunt de l'Univers. Per assolir l'edat de tan extraordinari fòssil hauríem de repetir la història des del Big Bang unes 150 vegades. Els experts han demostrat que el nostre Sol és una estrella força madura i que en 5.000 milions d'anys serà una anciana gegant vermella, extingint-se tot el sistema 5.000 milions d'anys després. Què hi farem? 

Gaudim entretant del bo que té la vida i allunyem-nos dels pous sense brocal; però, sobretot dels pous d'ignorància i beneiteria.

El nostre estimat sistema solar, la nostra llar.

 

...

diumenge, 27 de febrer del 2022

Guerra a l'Est d'Europa

Soldats russos a Ucraïna en la darrera setmana de febrer 2022

Altre cop tenim un gran conflicte bèl·lic a Europa. Des de la dècada final del segle XX, amb la guerra resultant de la desintegració de l'antiga Iugoslàvia, que al vell continent no teníem exèrcits ocupant territoris aliens amb us de bombarders i enorme desplegament d'armament i foc real. És molt interessant repassar el desenvolupament dels països i regions després de l'esclat i enfonsament de la Unió Soviètica (URSS) a partir del 1991. Va ser la liquidació de l'Estat més gran del món, que havia ocupat una setena part de la superfície emergida del planeta. Davant d'aquest gegant reforçat pel resultat de la II Guerra Mundial les potències occidentals encapçalades, millor dit dirigides, per EEUU van crear un organisme militar, una fera d'esmolats ullals que guardés la tanca oriental del pati europeu, obviant que el límit oriental d'Europa són els Urals. Així al 1949 van fundar l'OTAN (Organització del Tractar de l'Atlàntic Nord). No sempre el gos està lligat i fent funcions de defensa, diversos analistes han observat actituds i comportaments ofensius. Com explicar, si no, la seva pervivència després de la desaparició de la URRS i del Pacte de Varsòvia, l'antagonista a la OTAN liderat per Moscou. L'OTAN no ha tingut escrúpols per amagar el seu afany de pervivència i d'expansionisme quan des de fa trenta anys que no té justificació per continuar existint i que, a més, tant ens rasca la butxaca dels contribuents.

Un dels objectius de l'OTAN en els darrers anys ha estat burxar en les tenses relacions entre Rússia i Ucraïna (1). S'ha deixat en mans dels EEUU la gestió de l'organisme i de les negociaciacions amb Rússia, signant acords sense la participació de l'UE i que, per exemple, permeten el mantenen d'armament nuclear en territori europeu.

Així doncs, avui tots els europeus ens veiem afectats per un estat de guerra de conseqüències imprevisibles. De moment el preu de l'energia s'encareix fortament, les sancions econòmiques previstes contra Rússia repercutiran sens dubte en detriment del conjunt dels europeus. Per ara, no està fixada data per enviar-hi tropes tot i que hi ha ordre de tenir-les preparades, cosa que estan fent un milers de soldats de la Brigada Acorazada Guadarrama XII, situada prop del municipi de Tres Cantos a Madrid. Sí que s'estan enviant armes als ucraïnesos. Com era previst diverses organitzacions recullen material per pal·liar la crisi social i humanitària on s'esperen centenars de milers de refugiats

Som al quart dia de conflicte armat que va començar el 24 de febrer del 2022 a las 03:00 el qual respon també a molts interessos interns, tant de Putin con de Joe Biden (2) . Estem clarament implicats en una guerra que ha esclatat a casa nostra, i com en altres ocasions ens toca fer de peons en el taulell d'escacs en que han transformat la Vella Europa.

...

(1) Ucraïna té un territori de 603.000 km2, similar a l'extensió d'Espanya i Portugal junts i poc més de 41 milions d'habitants. És un important productor i exportador de cereals.

(2) "Le Monde diplomatique", pàgines.8 i 9. Número 316, Febrer 2022. "El porqué de la crisis en Ucrania" per David Teurtrie 

...

dijous, 27 de gener del 2022

Els ancoratges del passat

Els Muntanyans de Torredembarra
 

 És un fet demostrat que els pensaments que ens ocupen quotidianament  són, sovint, evocacions de les experiències del passat. Podem dir que al llarg de la nostra vida anem deixant uns punts d'ancoratge on retornen constantment per donar estructura lògica i continuïtat en el nostre desenvolupament vital. Això és el que succeeix a la meva amiga Aurora, cada cop que menja mongetes verdes bullides amb patates ella recorda el dia en que sent una nena de quatre anys el seu pare, que aleshores era el que repartia el dinar de beneficència als pobres de la postguerra allà en el seu poble natal de la Subbètica cordovesa. El pare omplia els plats darrere un taulell sota el qual s'amagava la nena, asseguda vora els seus peus en una cadireta de parvulari, amb el plat que li quedava gran sobre la tauleta escolar on el pare havia dipositat les patates amb mongetes i un bon raig d'oli tot guarnint l'os pla d'espatlla, o de galta vet a saber, d'un qualsevol animal de ramaderia ovina, porcina o bovina.

 El mateix passa quan traient la pols dels mobles, com cada dijous, agafo el marc de fusta lacat cobert amb una planxa de metall gravada amb motius florals i recoberta amb una primíssima capa d'argent que el temps i la neteja setmanal han pràcticament eliminat deixat al descobert la base de coure. La foto emmarcada és del meu fill, quan tenia poc més de sis anys. Va ser feta un matí de primavera just en el límit de llevant dels aiguamolls de Torredembarra, en l'indret magnífic i natural anomenat Els Muntanyans. Un familiar va suggerir-me temps enrere que era hora d'actualitzar la foto. Naturalment que disposàvem de fotos molt més recents d'aquell  nen , les quals mostraven un adolescent, però de cap manera van convencem de fer-me canviar aquell record d'un assolellat matí d'inici de primavera a la platja de Creixell.

 Ahir, mentre feia en el morter la picada per l'estofat de xai, vaig rebre l'avís de Sergi que havia arribat a Creixell on pensava passar-se uns dies en un tranquil i preciós apartament a pocs metres de la platja. L'evocació dels moments que m'envaïa el relax, assegut a la sorra en aquella platja de set quilòmetres que conviden a  un passeig interminable, des del Roc de Sant Gaità fins el port de Torredembarra. Només acaronat per batre de les onades i la brisa que pentina la sorra esborrant les petjades dels pocs passejants que un matí de dia feiner voltaven aquell indret.

 Un altre versió d'aquest efecte d'ancoratge s'observa quan les persones ens mostren un tret característic, positiu o negatiu, del seu caràcter. He explicat en altres llocs el cas d'un col·lega de la feina que sense embuts i com si fos un acte heroic va relatar-me amb tot detall com el dia anterior havia robat un catadiòptric d'un cotxe per substituir el del seu que duia trencat. Després del seu relat el col·lega havia deteriorat sense remei, i per sempre, la seva imatge als meus ulls. Potser, em direu, que aquesta persona tindria trets positiu lloables, i virtuts que el fessin digne de la meva confiança i amistat; però, la mesquinesa mostrada en el seu relat el tacava a tots els efectes. L'ancorava un cartell que deia: "Soc un mesquí, i em complau ser-ho"

 

...

dilluns, 27 de desembre del 2021

Immersió dins la natura i la literatura

Emilia Pardo Bazán
 

Va ser un regal pels espectadors de La 2, una de les primeres nits de desembre: la biografia de l'escriptora gallega, tot i que va publicar la seva obra en castellà, Emilia Pardo Bazán. Dies més tard, a la mateixa cadena, van emetre els quatre capítols de l'acuradíssima minisèrie Los pazos de Ulloa dirigida per Gonzalo Suárez l'any 1985, coproduida per RTVE i la RAI. El guió va ser del mateix Gonzalo Suárez amb la col·laboració de Manuel Gutiérrez Aragón i Carmen Rico-Godoy a partir de la novel·la homònima del 1886 i de la segona part que l'autora va publicar per separat un any després Madre naturaleza.

Per celebrar el centenari de la publicació de la més important novel·la d'aquesta autora, destacada seguidora del Naturalisme, del que Emile Zola fou màxim representant, la televisió pública espanyola va cercar els 250 milions de pessetes que va ser el cost de realitzar aquesta obra magnífica; resultant la creació de 240 minuts de patrimoni audiovisual. Per interpretar els personatges van triar-se els actors més escaients i de prestigi de l'època: Fernando Rey, Charo López, Omero Antonutti, José Gómez, Victoria Abril, Pastora Vega... i unes perfectes localitzacions a fi de representar l'obra literària el més fidelment possible en la pantalla.

Cito aquesta emissió televisiva per una sorprenent casualitat. Des d'inicis de tardor que estic llegint l'Emilia Pardo Bazán en el e-reader. Sent com soc un gran admirador de Pérez Galdós m'ha interessat relacionar els estils, els temes i els enfocs que ambdós autors fan servir en els seus escrits; i més ara sabent la gran i especial relació personal que els unia.

 

 

...

dissabte, 27 de novembre del 2021

Resposta a Gerard i la por a l'orfandat

Helen Mirren i Ian McKellen en el film de 2019 The Good Liar


 M'he descuidat i han passat quatre setmanes abans de posar-me a respondre el primer, i de moment únic, e-mail del Gerard. Penso que cal fer-li canviar el seu punt de vista sobre les coses introduint una nova perspectiva, obrint el ventall d'assumptes d'interès. Per exemple, induir-lo a reflexionar sobre la vida després de la setantena i la ineludible solitud en que ens veiem obligats a viure en major o menor mesura. Més enllà de la convivència i la compartició dels afers diaris en el més íntim de nosaltres sempre trobarem un racó on no ens acompanya ningú: un retall de vida impossible de compartir i que ens enfronta a la soledat de la consciència individual, un indret on el sentiment d'aïllament és similar tant en aquell que si troba en el més fosc lloc del cau soterrani com aquell últim supervivent que resta sobre la quatre fustes flotants del naufragi. Atenent aquest criteri serà la meva resposta a l'escrit del Gerard. 

 

Benvolgut col·lega, Gerard,

Primer de tot demano disculpes pel meu retard en contestar-te. Agraeixo la confiança que mostres en adreçar-me el teu correu del mes passat. En segon lloc aviso que no em sento capacitat per a donar consells en assumptes de la vida privada; no és el mateix aconsellar-te la lectura d'un llibre relacionat amb els teus interessos que animar-te a canviar, o no canviar, de parella. Però, sí m'atreveixo a fer-te reflexionar sobre qüestions que també m'han fet reflexionar. Per exemple: el fet de assolir una edat provecta; assumpte que és pressent en el thriller al que pertany el fotograma que il·lustra aquest post.

El deteriorament físic, i cognitiu, potser és el primer símptoma de que som a les portes de la darrera etapa en aquesta cursa que és la vida. Més evident si prenem medicació diàriament per frenar els efectes de les malalties cròniques. També hi han elements més difícils d'incloure entre els negatius derivats de l'envelliment; un per exemple, és el sentiment de solitud; a copia que acumulem anys anem perdent pel camí el nostre entorn afectiu, començant pels pares. També perdem altres familiars i amics que per diverses raons s'allunyen de la nostra òrbita. Perdem interlocutors amb qui compartir i comentar els fets de cada dia, els neguits i la recerca de solucions als problemes que ens envolten. Perdem còmplices, com deies, no en el sentit de aliats en el delicte sinó en el de les persones que manifesten solidaritat o camaraderia, aquest darrer mot ho expressa fidelment, camarada és el company en la lluita. És molt trist no tenir un còmplice que s'emocioni amb l'escena d'una pel·lícula com, per exemple, la  retrobada de Benjamin Batton i la seva mare adoptiva... O, amb qualsevol escena de Helen Mirren amb Ian McKellen; o amb una interpretació en viu de La Passió segons Sant Mateu ; o amb un text de Galdós, un paisatge de tardor camí de la Vall d'Aran, o a la Selva d'Irati en els primers dies de novembre. I no diguem de la contemplació d'un tors humà bronzejat de d'onejants corbes com les noves branques de salze acaronades per la brisa de ponent. Solitud és quan no podem compartir les emocions, els sentiments, els neguits, els plaers.

També tenim el cas d'aquells qui cerquen activament moments de solitud, de tranquil·litat, lliures de tensió i estrès, de estar sense haver de compartir res amb ningú; com quan ets rodejat de silenci en l'extrem oriental del cap Norfeu ran del penya-segat i envoltat del blau intens marí quan l'astre solar s'apropa a l'horitzó per Ponent. En ocasions com aquesta és quan es revifa la consciència de la singularitat del nostre jo, de la nimietat del nostre cos; tot això tan difícil, per no dir impossible, de compartir plenament amb els altres. Uns records de sensacions semblants em venen a la memòria, va ser justament després de plegar de la feina, la més intensa d'aquestes sensacions que he experimentat en els darrers anys; va ser una lluminosa tarda de novembre assegut a la sorra, en aquella solitària platja a tocar dels aiguamolls de Torredembarra, només una persona en tot el contorn que passejava el gos en la llunyania en direcció al Roc de Sant Gaietà. El batec de les onades, la remor de l'escuma i el brunzit de la marinada en les iodes em va aguditzar la sensació de singularitat que ara tinc present com un record de gran intensitat.

Resto a l'espera dels teus comentaris.

Salutacions cordials.

El teu col·lega L

 

 A propòsit del film que il·lustra aquest post he de dir que va agradar-me contemplar una actuació tan impecable d'actors que s'apropen o assoleixen plenament el qualificatiu d'octogenaris en un film que no deixar de picar l'ull a qui està en aquesta etapa de la seva vida.

 

Fitxa del film

Títol original: The Goog Liar

Títol castellà: La gran mentira

Any: 2019

Gènere: Comèdia dramàtica

País: EEUU

Diretor: Bill Condon

Guió: Jeffrey Hatcher (Novel·la: Nicholas Searle)

Duració: 109 min.

Actors: Hellen Mirren, Ian McKellen, Russell Tovey...

 

...

dilluns, 25 d’octubre del 2021

Complicitat i sincericidi


   M'ha arribat un e-mail del Gerard. És un company de feina amb el que no ens veiem des del tancament de la fàbrica ara fa quinze anys. Diu que l'han recomanat que escrigui els seus pensaments més neguitosos i que ha pensat en enviar-me el producte d'aquesta teràpia epistolar a fi de que l'hi comenti des de la meva pròpia experiència. El primer correo va entrar en la meva bústia dimecres passat. Seguidament el reprodueixo íntegrament:

 

Benvolgut col·lega,

Les noies del podcast "Estirando el chicle" m'han fet reflexionar amb els seus comentaris a propòsit dels drets personals, tot dintre de l'estil que impregna l'exitós podcast que impulsen. Tracten temes de rabiosa quotidianitat de manera que acaben analitzant el que és la vida pròpia, de forma individual o en parella i amb el canviant entorn vigent. El format en que presenten les xerrades i entrevistes és informal, juvenil i dinàmic; que no contradiu el fet de seguir un guió ben traçat que acaba per omplir el seixanta minuts farcits, uns cops més i altres menys, d'interessants entrevistes i reflexions de contingut molt divers en clau d'humor.

Deien en un dels podcast, ara no recordo de quina data, que entre les parelles sovint manca el parlar, el dir-se el que senten. Son aquells casos en que els membres de la parella viuen separats cada un en la pròpia rutina i no pensen mai en analitzar si és aquesta la relació óptima entre ells. Dir-se el que voldrien canviar en la seva vida, i què allò que no els agrada a un de l'altre. Senzillament deixen passar els dies, els mesos i els anys on només comparteixen un espai, un temps i uns bens materials; però no tenen la complicitat més enllà de la rutina. Per tant, apreciat company, ara és el moment de començar a escriure sobre les meves demandes en la relació amb les persones properes.

1- Sempre m'ha resultat una molèstia angoixant conduir en situacions d'estrès tals com: hores punta, climatologia adversa, conductors vandàlics i temeraris; més ara, quan les xacres de l'edat ens fan minvar el rendiment i la seguretat en el control del cotxe. Cal afegir la desconfiança en el vehicle de més de quinze anys que comença a mostrar també signes d'envelliment. M'havia plantejat canviar el vell Toyota per un nou vehicle equipat amb les actuals tecnologies (millores a la conducció); però, per raons diverses el projecte ha estat oblidat.

2- Altre opció per minorar el nivell d'estrès és, evidentment, conduir només en cas de que sigui estrictament necessari. No cal, doncs, fer un mínim de deu quilòmetres tots els dies de tots el mesos de tots els anys, plogui o nevi.

3- Atenent els dos punts anteriors he pres la resolució unilateral de que a partir d'ara només faré us del vehicle en cas de necessitat i miraré de fer al menys un dia de descans setmanal.

Així ho he comunicat a la meva parella, en una mena de Cahiers de doléances afegint-hi que em sentia excessivament pressionat de manera que estava fent el que no volia fer. L'ambient s'ha enrarit, com era de preveure, i m'ha fet recordar un capítol del podcast de Cristina Iglesias i Victoria Martín on parlaven del sincericidi. Hi ha qui creu que és perillós el camí de la sinceritat plena i aconsellen no ficar-s'hi en aquest esbarzer, pots acabar caminant sol pel món. Altres opinen que si algú vol caminar al teu costat ha de ser amb la seguretat que deriva de la més completa comunicació, sinceritat, camaraderia i complicitat. Essent aquest darrer un factor d'altíssima vàlua i del que no s'hi parla prou.

Tal com vaig avançar-te telefònicament agrairé que dediquis part del teu temps a llegir i comentar-me aquest e-mail, i els propers que penso adreçar-te, que tenen una finalitat terapèutica segons em recomana la meva doctora.

Salutacions cordials.

Gerard

L'escrit va fer-me reflexionar una estona, de manera que m'he proposat contestar el més aviat possible. Sens dubte entre les queixes del Gerard s'endevina una consciència del Carpe diem. En aquest sentit enllestiré una resposta en els propers dies. 

 

...

divendres, 10 de setembre del 2021

Vistes des del balcó

   M'acabo de despertar després d'una curta però intensa migdiada. De sobte no sabia on era ni a quin moment del dia corresponia la claredat que filtrava la cortina de la sala d'estar on dormia. Espai que també és cuina, menjador i lloc de treball; en realitat és l'única habitació de l'estudi de trenta-dos metres quadrats on visc. El rellotge de paret, negre de grans dígits blanc, enganxat a la columna estructural indicava un quart de quatre. Per acabar-me d'espavilar m'he calçat les plantofes i he sortit a la galeria. El cel es mostra uniformement gris de forma que no és possible esbrinar on es el sol. Deixo de mirar el cel lletós i observo les plantes de les jardineres i torretes estratègicament repartides per deixar el màxim d'espai lliure en la petita galeria. Són vuit tipus de plantes que al meu parer fan un agradable ambient de natura vegetal. M'he arrepenjat en la barana mentre un plugim invisible humiteja les voreres i produeix una remor d'intensitat uniforme al xocar amb les fulles dels plàtans d'ombra. El "petrichor", l'olor de la terra mullada, impregna l'aire amb inesperats matisos de carn a la brasa provenents de la no molt llunyana xemeneia d'un petit bar-restaurant ponferratí situat a peu de la carretera d'Olesa. El termòmetre que tenim en un racó de la galeria sobre la reixa de fusta per a les plantes enfiladisses marca 23ºC, frescot, malgrat que som a dues setmanes de final de l'estiu. Una remor de trons des de Ponent confirma l'allunyament de la tempesta. Entretant aprofito per repassar les plantes, treure'ls-hi les fulles seques al gerani que encara conserva alguna flor de pètals rosats amb una pinzellada de morat intens al centre. Penjada en la part alta de l'enreixat de fusta, al costat del termòmetre, tenim la planta del diner (Plectranthus verticillatus); sobre la barana, a l'esquerra i ha una petita jardinera amb cabellera de la reina (Aptenia cordifolia), que mostra quatre petites flors, Segueix el citat gerani, i, a la seva dreta tenim altra jardinera amb la tradescàntia de ràpid creixement. Sota d'ella al terra en un test clàssic creix exuberant una cràssula ovalata; també al terra sota el gerani han germinat unes llavors de caputxina; al seu costat un ciclamen i finalment a tocar de la columna de ferro creixen les cintes (chlorofitum) de dues tonalitats de verd.

 Una trucada telefònica m'ha fet deixar la quietud relaxant de la terrassa i  entrar en el saló on repiquetejava un vell telèfon negre d'auricular amb cable helicoidal. Era l'Àgata Garrigou que demanava parlar amb el seu germà Hèctor. Vaig fer-li saber que per raons de feina ell havia viatjat a no sé quin país del Golf Pèrsic i no tenia cap notícia d'ell en les darreres tres setmanes.

 A l'Àgata li calia parlar urgentment amb els seu germà amb el qual havia deixat de contactar-se des de la defunció, molts anys enrere, de la seva mare. Vaig passar-li l'adreça de l'e-mail del seu germà i vam acomiadar-nos formalment. La germana de l'Hèctor és la pubilla dels dos únics fills del doctor Garrigou, un metge de família com diríem ara, i de la Mariona Guitart mestressa de casa i professora de piano en hores convingudes per a infants de primària. L'Àgata resta soltera, assoleix els seus més de cinquanta anys amb optimisme i vitalitat, viatjant sovint pel món amb un grup fix d'amigues conques com ella. En la seva joventut havia tingut experiències de parella, poques; la més destacada una convivència de tres mesos amb un jove ajudant de taxidermista, molt simpàtic i rialler però que el fet de tenir una altra "amiga" embarassada al poble dels seus pares a la comarca de la Matarranya no va agradar gens a l'Àgata que va optar per desfer el compromís i tallar l'amistat amb el simpàtic aspirant a polígam. Potser per aquesta experiència d'infidelitat va ser que s'autoapliqués unes exigències molt altes pels seus possibles més que amics.

 Dies després vaig saber que l'Àgata volia vendre una oblidada petita finca d'oliveres arbequines situada als afores de Falset, en el Priorat, i li calia la conformitat signada davant notari de l'altre hereu. En un pròxim post comentaré alguns detalls de la vida de l'Hèctor. 

 

 

 

...