Carrer 25-C

Era la primavera d'ara fa uns seixanta anys quan els pares van carregar totes les seves pertinences mobiliàries i domèstiques en el carro de l’oncle Manel, el germà petit del meu pare. Dalt de tot l’embalum de mobles i paquets van ficar-m’hi amb instruccions de tenir cura de la bossa de xarxa de fils verds on dúiem el gat d’ulls de diferent color, era un mascle blanc de grans taques grises. Aquell dia, hauria de ser diumenge, des del carrer de la Rutlla vam traslladar-nos al lloc que mostra la foto, a una de les cases dites angleses, oculta en la imatge per l'arbrat de la vorera esquerra. Ens vam instal·lar tot i que la casa era encara per acabar, només havien dues portes, la del carrer i la del pati; la cuina era una taula senzilla, en un racó del menjador, de fusta sense polir i un fogó de petroli comprat a la "Cuina Moderna", una coneguda botiga d'estris per a la llar ubicada entre els carrers de Sant Pau i del Cardaire amb la façana mirant al carrer de Puig Novell, cantonada amb el de la Font Vella.

Dels anys anteriors poc recordo: la cremada de les mans al braser de ca la iaia Maria, la brillant llum de carbur, les germanes i alhora veïnes de la iaia, l'Anna i la Carme; el marit de la Carme, Conrad. A l’època del carrer de la Rutlla compartia les hores de joc amb el fill petit del veí que tenia un pou al soterrani i gallines a la galeria del primer pis del patí. D’aquells dies va ser el primer contacte amb l’escola, una aula d'altíssim sostre regida per una petita professora de més que de mitjana edat, era l'únic element del sexe femení en la més prestigiosa institució educativa local com era la “Escola Pia de Terrassa”. Allà vaig ser alumne de pàrvuls poc menys d'un curs. D'aquell trasllat de la casa de lloguer a la nostra va ser el canvi de centre escolar el que vaig percebre con una pèrdua important. Pensava, amb tota la raó, que no trobaria en la nova escola l’afabilitat de la professora ni la majestuositat de l’edifici, del qual m’havien impressionat les altes portes amb fallebes i aquells estranys senyors tan amables amb sotana.

Per fer-vos una idea més fidel a l'ambient familiar que va caracteritzar la meva infantesa passo seguidament  a descriure els elements més rellevant. El meu pare havia nascut primer fill d'un matrimoni resident en un dels poblets que sovintegen al llarg del riu Andarax en la versant oriental de les Alpujarras. El poble, actualment d'uns 600 habitants, està ubicat, aprofitant la millor orientació defugint la radiació solar dels estius i cercant les fonts d’aigua. És situat en una obaga orientada al Nord i Nord-est, des d'on es contemplen els cultius en la plana del riu que en aquell indret és de règim torrencial. Els avis eren propietaris de petites parcel·les de vinya en "emparrat" horitzontal dedicant la producció a l'exportació, generalment al mercat britànic. Hi dedicaven algun tros a productes de l'horta, per al consum familiar i per a vendre les hortalisses en el mercat majorista d'Almeria.

La família de l'àvia Maria es dedicava al transport de mercaderies i de passatgers en tartana; d'aquí el renom de la tartranera. L’avi havia fet oficis diversos relacionat amb l'agricultura i la ramaderia, però en èpoques de necessitat, que eren la major part, havia treballat en les mines d'aquelles terres sistema d'economia del sector primari vigent fins mitjans segle passat.

Després d'un festeig de pel·lícula dramàtica, que relataré més avall, el matrimoni va portat al mon sis fills, el primer el meu pare i el sisè un noi que moriria tràgicament als 20 anys atropellat per un camió al carrer Sant Pere de Terrassa allà on desemboca l'actual carrer Gaudí. Ell baixava en bicicleta, no sé per quin dels dos carrers i per l'altre el camió que el va empaitar tirant-lo a terra passant les rodes per sobre del pit produint-li la mort. L’avi era al poble cuidant-se de les terres mentre els fills i l'àvia vivien a Terrassa, l'home va venir només a cobrar la indemnització que l’asseguradora del camió va abonar i va tornar al poble, on s'estava llargues temporades. Els meus pares tenien programat el seu casament per poc mesos després del fatal accident. Consta, per la única foto del grup d'assistents a la cerimònia, que l'avi va ser present. Conseqüència de la mort del seu benjamí l'àvia va mantenir un rigorós dol i no va assistir a la cerimònia. D'aquí que jo, el primer net, en comptes d'heretar el nom de l’avi patern tal com m'estava reservat per tradició, vaig assolir el del meu difunt oncle. El nom de l’avi va ser el del meu cosí nascut vint dies després de fer-ho jo.

La família del pare havia emigrar a Terrassa on van llogar una casa en el barri on s'iniciava la carretera de Rellinars. La casa d'una sola planta era construïda a mitges: sense canyís ni portes a les dues habitacions de que constava. Per accedir-hi des del carrer s'havia de pujar un esglaó i després baixar-ne dos, el nivell del terra dins la casa era per sota del nivell del carrer; de les dues habitacions, arrenglerades a l'esquerra del passadís, només la primera ventilava per una finestra a la façana del carrer, la segona ventilava prou pel sostre inexistent que permetia contemplar les altes bigues de fusta que suportaven la teulada a dos aigües. Després de les habitacions s'arribava a la sala menjador amb una bancada d'obra a la paret de la dreta on l'àvia cuinava. Recordo les nits il·luminades per la brillant flama d'acetilè generat en el pot del carbur, on s'hi ficaven pedres de carbur càlcic amb aigua. Encara més viu conservo el record del braser que escalfava pobrament els hiverns familiars. Encara conservo les lleus cicatrius a la mà esquerra de quan vaig caure de mans sobre de les brases de carbonet.

Una gran porta de dos batent amb vidres i finestrons permetia accedir al petit pati amb safareig, a la dreta del qual una porta donava accés a la quadra amb pessebre on tancaven el mul propietat de la família que permetia treballar fent transports el meu oncle Manel el qual vivia amb la seva dona i fill en una casa de veïns no gaire lluny de casa de la iaia. La particularitat de la casa de l'oncle es que era sota una torre de transport d'electricitat a alta tensió.

De l'avi només conservo un únic record, quan va agafar-me per sota les aixelles i em va enlairar fins fer-me seure sobre l'ample llom del mul, que jo creia cavall; va ser una tarda que l'oncle Manel havia arribat abans de la posta del sol i mentre desenganxava l'animal del carro per dur-lo al corral l’avi va voler que el nét experimentés la vida d'un món destinat a desaparèixer sota la petjada de ferro dels combustibles fòssils.

Poc mesos després l’avi va marxar a Instinción on va morir abans de fer els seixanta anys; encara no havia nascut la meva germana, per tant jo encara no tenia set anys, ja vivíem al carrer 25C. L’àvia i la resta de familiars van acordar fer anar al poble el meu pare, que era l’hereu, per cuidar-se dels tràmits burocràtics derivats de la defunció de l’avi. Allà restaven unes vinyes per les que, després de malvendre-les a una cosina, van obtenir prop de tres mil pessetes que van repartir-se entre els cinc germans tots residents a Terrassa. 

(Continuarà)

...-
(1) Nova edició de 16.03.17: Corretgit els noms del carrers de la Cuina Moderna.