Viatge a Puente Genil i Águilas

Aprofitant la bonança climàtica dels darrers dies de l'estiu del 2016 vam decidir fer una curta estada en terres cordoveses, exactament en la ciutat del codonyat, Puente Genil, i de passada visitar una amiga de tota la vida, vídua des d'encara no fa un any, que s'ha traslladat a Águilas,

Primer dia 

Vam sortir de Terrassa abans de l'albada. Sense fer parades importants va ser l'hora de dinar quan arribàvem per l’autovia A4 a l'entrada de la ciutat de Valdepeñas. Just a tocar de l'autovia va aparèixer un restaurant molt ben guarnit, antiga casa de pagès, amb piscina, molta gent de servei i una planta dedicada a hotel. Després de demanar el menú del dia vam haver d'esperar una bona estona per que arribessin els plats i encara més per que arribés el compte tot i demana-ho repetidament. Així que després d'una més que perllongada pausa en la conducció vam retornar novament a l'A4 vers Despeñaperros. Només començar a rodar sobre l'asfalt de l'autovia vam topar amb un comboi de pales d'aerogenerador, eren tres d'uns 60 metres de llargada. La firma danesa Vestas ha instal·lat aerogeneradors de 80 metres de pala. Al llarg de força estona vaig conduir per l'A4 avançant un rere l'altre els vehicles especials precedits i escortats per cotxes de senyalització i de les autoritats de trànsit. Impressionava el llarg trajecte per avançar cada una de les tres pales que viatjaven a 80 km/h mentre vinclaven amenaçadorament per culpa del vent lateral i per les irregularitats de la calçada.

Hotel El Carmen (Puente Genil)

Quatre hores després arribàrem a l'hotel El Carmen de Puente Genil on ens esperaven, tot i no haver fet reserva. L’edifici és una antiga farinera reconvertida en un bonic hotel d'estètica industrial de començaments del s.XX; i tal com manaven les normes logístiques d'aquella època està situada a tocar de l'estació del ferrocarril. L'edifici de tres plantes, amb gruixudes parets d'arrenglerades finestres de fusta amb porticons, es conserva en òptimes condicions.

Després d'instal·lar-nos a les nostres habitacions en el primer pis vam sortir a visitar la tia Dolores. Passada una estona i recuperada ella de la sorpresa de veure’ns vam marxar a prendre una tapa, que feia funcions de sopar, en un bar de la perifèria del poble prop de l’hotel.

Dia segon

Després del desdejuni amb sucs de fruites, pa amb oli, pernil cuit, formatge i cafès amb llet vam experimentar en sortir al pati de l’hotel un inusual clima massa fresc pel lloc i la data on estàvem. Un cop visitada la tia amb més tranquil·litat que la nit anterior van buscar on dinar. Els cosins van dir-nos que sovint ells com molts d'altres ponteños prenien en una de les moltes terrasses del carrer principal, conegut popularment com La Matallana tot i que el nom oficial, i que ningú utilitza, és Susana Benítez,  una beguda que sempre ve acompanyada d'una tapa; per completar l'àpat del migdia vam demanar un parell de racions a repartir entre els cinc. Poc acostumats al règim dietétic del Puente Genil per sopar vam demanar una ració de pernil i altra de formatge acompanyat d'una ampolla Rivera, DO molt popular en aquesta ciutat, àpat que vam rematar amb un gin-tònic, tot sota les palmeres del pati de l'hotel a tocar del carrer de La Estación on no paraven de passar ponteños amb indumentària esportiva i a pas ràpid.

Dia tercer

Riu Genil, des del pont

Al matí vam anar novament a casa de la tia, després d'acomiadar-nos d’ella i dels seus familiars, la fortuna va voler que hagués lloc al prestigiós restaurant Casa Pedro del carrer Poeta García Lorca, on vam gaudir d'un menú del dia més que excel·lent i de molt bon preu. El sopar va ser a cal fill d'una cosina que té un gran terreny de regadiu aigües avall des del poble a la riba esquerra del riu Genil. Allà cria garrins, pollastres, gallines i gossos de caça que ell i els seus fills ensinistren. La casa té un gran porxo elevat amb balustres al que s'arriba per uns amples esglaons, està envoltada per l'ombra de tres nogueres centenàries. Vam prendre un refresc en el porxo abans de sopar en el menjador, on serviren unes exquisides albergínies fetes al forn farcides de carn picada i cobertes de betxamel; l'entrant era un plat de pernil del seus propis ibèrics i ochos (bastonets de pa amb forma de 8) mentre fora de la casa un gall marcava el seu territori amb el cant d'amo del galliner.

Dia quart

Una jornada de viatge, primer vam anar a La Rambla, poble de Còrdova dedicat a la ceràmica, situat a uns trenta quilòmetres al nord de Puente Genil. Després de comprar alguns objectes de record vam retornar al poble per entrar a l'autovia A92, la que ens permetria arribar a Águilas (Murcia) passant per Granada, Guadix i Lorca. A Guadix vam fer la parada per dinar en un excel·lent restaurant d'un àrea de servei de l'A92. A mitja tarda circulant per l'autovia Lorca-Águilas va aparèixer davant nostre el mar Mediterrani i poc després la ciutat d'Águilas envoltada de terreny muntanyenc i d'hivernacles en les planes que ho permetien.

Port de pescadors

Águilas és el poble natal de l'actor Francisco Rabal; ciutat costanera vorejada de muntanyes de la regió murciana a tocar d'Almería; menys de 4 km la separen de la comarca de Huercal-Overa, i no lluny de les terres pre-desèrtiques del Parc Natural Cabo de Gata Níjar. Les característiques costaneres d'Águiles amb protectores badies obertes al Sud van fer que els britànics la triessin per  la construcció del descarregador Del Hornillo dedicat al transport marítim de mineral de ferro i espart que arribaven per ferrocarril.

Badia de Llevant, des del Club Nàutic, al capvespre.

Encara no eren les sis de la tarda quan vam seure en una terrassa elevada sobre el nivell de la vorera en un restaurant del passeig marítim a tocar del Club Nàutic. De seguida va arribar la nostra amiga a qui havien enviat un missatge pel mòbil i ens va acompanyar a casa seva situada a pocs minuts d'allà. Era en la tercera i última planta d'un modern edifici d'aplíssimes escales amb dos ascensors tot i ser només tres plantes, més el vestíbul i un nivell inferior pels aparcaments, excés mecànic de mobilitat del doble ascensor es justifica pels sis habitatges per replà. El de la nostra amiga era de tres amples dormitoris, dos banys, gran saló menjador, cuina amb galeria al cel obert, que algunes immobiliàries confusament anomenen office, al final del menjador la terrassa, separada per unes portes correderes de paret a paret. La terrassa de uns sis metres quadrats orientada a llevant era oberta a un carrer apte només per vianants, molt ample i en part esglaonat. Els mobles de fusta natural elegants, discrets i funcionals, quasi desapercebuts. La decoració d'objectes impecables; tot nou i molt ben cuidat, d'estil feng-shui, amb budes, elefants, espelmes i altres objectes, disposats amb cura sense atrafegar l'espai, molts d’ells adquirits en els viatges de la jove parella de professors de secundària que eren propietaris de l’habitatge que s'havien traslladat a una altra ciutat per raons laborals. L'objecte que més em va cridar l'atenció va ser un mòbil penjat en un racó de la terrassa compost de set o nou làmines d'àgata pulimentada les quals només amb la lleu agitació de l'aire generat per una subtil bufada dringaven amb una relaxant melodia mineral.

Després d'instal·lar-nos en les habitacions que en va assignar la nostra amiga van baixar a sopar al restaurant Mar de Brasas, el lloc on ens havíem trobat a la tarda. Vam demanar unes torrades d'escalivada i de beguda una cervesa Estrella Levante Especial. S'havia fet fosc i estant situats al centre de la badia, com s’ha dit oberta al Sud. Els que sèiem de cara a Llevant vam gaudir de la sortida d'una nítida lluna plena emergint darrera l'abrupta costa rocosa, més enllà de la platja De las Delicias, entre els pics anomenats Nido del Cuervo, Pico de l'Aguilica, i el més endinsat al mar Cabeza del Caballo. Els que seien de cara a Ponent gaudien de la preciosa vista del castell de Sant Juan de les Águilas amb el reflex de la seva il·luminació i la del port de pescadors en les calmades aigües del la badia; imatge rematada sobre un turó a la dreta del castell per un autèntic molí rodant les seves aspes, d’il·luminada blanca i rodona façana anomenat Molino Sagrera.

Dia cinquè

Ficus centenari de la "Plaza España" (Águilas)

Era un solejat diumenge i vam aprofitar per passejar per la plaça de l'Ajuntament, edifici de bonica façana d'estil morisc. La plaça està preciosament ajardinada i en cada una de les dues cantonades a tocar de l'Ajuntament trobem dos immensos ficus d'enorme diàmetre tant de tronc com de capçada, plantats l'any 1915 segons consta en un cartell al peu. Com en tantes altres places de les nostres ciutats el coloms són pobladors habituals; la particularitat d'aquí és que tots són blancs con l'òxid de titani. Aprofito per fer constar que el gats de carrer també són abundants el aquesta ciutat. Especialment en els carrers sinuosos, estrets i costeruts, plens d'atzucacs de l'antic traçat àrab.

Castell "San Juan de las Águilas"

Dia sisè

Platja de Mojácar (Almería)

Una amiga de la nostra amfitriona va proposar-nos fer un viatge al proper Parque Natural Cabo de Gata - Nijar, així que vam circular cap el Sud arran de costa. Primer vam fer una parada a Mojácar, després vam passar per Garrucha sense fer parada; estona després arribàvem a la platja d’El Algarrobico, i abans d'arribar a Carboneras vam endinsar-nos en els ferestecs paratges de Cabo de Gata en 

Platja de Mojácar

direcció a Níjar fins arribar a una benzinera de l'autovia A7 a tocar del petit poble popularitzat per Juan Goytisolo. Valorant les opcions de continuar el viatge fins el Far de Cabo de Gata o retornar a Águilas, vam decidir retornar, fatigats, després de circular entre aquells paisatges de pedres i depriments fileres resseques de figueres de moro mortes per la plaga de Dactilopius opuntae, un paràsit emparentat amb la Cotxinilla del carmí, aquest últim cultivat per a l'obtenció del colorant E120, àmpliament utilitzat en la indústria alimentària i cosmètica.

El Algarrobico (Parc Natural Cabo de Gata)

Passades les tres de la tarda vam arribar al restaurant Oriente del carrer Iberia en Águilas, on el menú incloïa: amanida per a quatre persones al centre de la taula, més una amanida murciana de primer i una paella per a quatre (nominalment per a tres) però que consistia en sis racions, dues de les quals ens les van ficar en un envàs per emportar, Blanc pescador per beure, postres que no recordo i cafè.

Dia setè

Retorn sense incidents des d'Àguilas a la nostra ciutat per l'AP7 en un dia amb força núvols per tota la costa mediterrània fins prop de l'Ebre on el sol des de Ponent ens il·luminava el trajecte per terres catalanes.

...

La fugida des pinsans

La visió del reflex solar a primera hora del matí d'un Airbus A320 volant a llevant mentre perd alçada i vira a la dreta per girar uns 130º per enfilar l'aeroport del Prat, apropant-se al mar davant la ciutat de Barcelona, m'ha portat a la memòria el vol de les orenetes, dels pinsans, les caderneres i en general de les aus del nostres camps i de les nostres gàbies. Divagant d'un pensament a un altre he recordat en Mateu, un conegut afeccionat ornitòleg, metal·lúrgic de professió, que a les golfes de casa seva havia construït un autèntic aviari on les moltes parelles que posseïa havien arribat a fer una colònia de més de 600 ocells.

El dia que ens va mostrar la instal·lació, d'uns 25 metres quadrats, només hi tenia una cinquantena d'aus entre canaris, pinsans i altres varietats d'aus que no sé reconèixer. Ens va explicar que gran quantitat dels ocells que posseïa van fugir el dia que el seu fill es va descuidar la porta oberta després de deixar-los els dos quilos de llavors d'escaiola que diàriament alimentaven l'estol d'aus. El destí dels fugitius sens dubte va ser tràgic, la major part haurien mort d'inanició mancats dels ensinistraments i hàbits del seus congèneres nascuts en llibertat; o devorats per depredadors.

La frustració del pare va ser molt gran. Ell com tot home assenyat va empassar-se l'ira i va disculpar el descuit del seu fill que aleshores era un nen de 10 anys. Més que la pèrdua del ocells patia pel tràgic destí que aquells animals havien triat en la recerca de la llibertat. Sovint, també entre els humans, la recerca de la llibertat té un destí tràgic; recordeu l'afusellament l'any 1831 de Torrijos i el seus 48 companys a la platja de San Andrés de Màlaga a mans de les tropes borbòniques. Però, no cal escorcollar fets històrics del passat, mireu els diaris d'ara i em donareu la raó només llegint les xifres dels immigrants morts en aigües mediterrànies.

...-

Els malentesos

Recordo de la meva adolescència que vaig llegir un article de Sartre sobre "El malentès" (1) peça de teatre del seu correligionari del pensament existencialista Albert Camus. Per abreujar i saber de que va l'argument cito la Viquipèdia:

"Jan, un jove la vida del qual transcorre amb èxit, ric i enamorat, decideix renovar els vincles amb la seva família, a la qual havia abandonat feia alguns molts anys. Així que, al costat de la seva esposa Maria, torna a la seva ciutat natal i, més concretament a la pensió regentada per la seva mare i la seva germana. Com que no va saber com desvetllar la seva veritable identitat, Jan s'allotja en l'alberg, esperant el moment oportú per a la seva declaració. No obstant això una destinació cruel li espera. La seva mare i la seva germana Martha tenen el costum d'assassinar als viatgers que pernocten en l'alberg per robar-los i per obtenir així els recursos necessaris per escapar d'aquests tristos erms i trobar terres més assolellades. Jan, com que no revela la seva identitat, sofrirà la mateixa destinació que ofereix a la resta de viatgers."

Els efectes devastadors que poden ocasionar els malentesos queda patent en aquella obra. També, sovint, en la vida quotidiana tenim ocasió d'experimentar al efectes negatius d'aquestes errades del llenguatge, de l'actitud i de la comunicació interpersonal. Un exemple va ser el lamentable incident entre dues germanes del meu pare. Aquestes van anar a un viatge amb el seus marits i cada una de les seves filles, en total sis viatgers, per terres cantàbriques. Un matí en baixar de l'habitació de l'hotel on s'allotjaven, en no recordo quin poble de Galícia, el marit d'una de les meves ties, l'Alfred, va dir alguna sorprenent impertinència que va ferir els sentiments de l'altra germana i dels seus familiars. A ran d'això va iniciar-se una sèrie de retrets, queixes i reprotxes que finalment van esdevenir en el tall de relacions entre ambdues germanes. Setmanes després en una visita al metge van saber que l'oncle Alfred patia una avançada etapa de la malaltia d'Alzheimer.

El detonant de la confrontació fraterna va ser un accident aliè, unes paraules fora de lloc dites per una persona malalta, unes paraules que no calia prendre en consideració sota cap circumstància. Els retrets dels altres familiars van ser autèntics, injuriants i profundament ofensius. Ara tothom enten que les paraules inicials del oncle eren irrellevants; dites per una persona desautoritzada. Els retrets posteriors van ser rebuts amb certificació de verídics. Des d'aquell incident mai més s'han tornat a parlar les germanes del meu pare.

(1) La imatge correspon al cartell de la representació de l'obra els dies 5, 6 i 7 de desembre de 2014 al Teatre Can Ventosa, de Eivissa (Pitiüses) pel grup "Teatre de Ponent" sota la direcció de Neus Torres.

...-

Els sons de l'estiu

L'Angi acaba de sortir a estendre la bugada de color al sol de la terrasseta. Un mascle de cicala plebeja, (cigala en català i cigarra, en castellà) l'ha saludat amb en seu estrident cant just quan començava a penjar roba. L'insecte ja fa tres o quatre dies que canta de tant en tant, especialment quan el sol està en el seu punt àlgid. De segur està en la capçada del plàtan d'ombra més proper dels que s'arrengleren al llarg del nostre carrer.

És una de les avantatges de viure en una zona perifèrica de la cuitat, a llindar amb el camp obert. La fauna mediterrània fa acte de presència: pardals, caderneres, coloms, tudons, tórtores, estornells, garses, cotorres (aquestes de recent importació); també avions i orenetes que amb els seus xiscles de bon matí ens fan gaudir de la natura més patent. Més estrany és veure les cigonyes, els agrons i fins i tot les gavines; però, que cap any hi falten en els cels de casa meva. Fa alguns anys els rat-penats han deixat de voltar els capvespres per les capçades dels arbres del meu carrer.

Gaudiu, doncs, com nosaltres, d'aquest estiu que ja ha arribat a la màxima plenitud.

...-

Efectes secundaris d'envellir

En un article d'ahir de Jessica Mouzo en un diari d'abast estatal podíem llegir que els ancians en llista d'espera per entrar a residències a Catalunya supera els 24.400; xifra que creix a copia de passar els mesos. Un gerontòleg responsable de un grup d'aquestes residències diu:

“Els pacients ens arriben en un estat molt pitjor que fa quatre anys. Alguns moren, d’altres pateixen moltíssim perquè requereixen cures especialitzades que no tenen. Arriben en un estat preterminal”... "El gerontòleg (escriu la periodista) ha comprovat que la supervivència en alguns dels seus centres ha passat de ser de dos anys i quatre mesos el 2011 a ser d’un any i quatre mesos de mitjana el 2015"

Setze mesos, 16, és la mitjana de temps que els resta de vida als nostres avis un cop han ingressat en un centre del tipus "Prados Soleados". Per a més informació recordeu o reviseu la sèrie produïda per la NBC dels anys vuitantes The Golden Girls. "Las chicas de oro" era el títol de la sitcom a la TVE de l'època. Compte! No és la fracassada còpia que posteriorment va cuinar RTVE del mateix nom. A la sèrie nordamericana l'anciana Sophia Petrillo, personatge interpretat per Stelle Getty, fa nombroses referències amb solemne menyspreu de la vida a les residències d'avis, de les que no vol sentir ni parlar.

A la vista d'aquestes xifres, és evident que la població al final de les nostres vides vivim més anys, però de pitjor qualitat. Cal viure, doncs, conscients de que a la darrera etapa de vida cal valorar els dies que ens resten, amb el major seny i amb el màxim aprofitament i alegria, per ser feliços i així alegrar la vida dels qui ens envolten.

Nota: La foto mostra les actrius de la sitcom The Golden Girls amb els seus premis Emmy
...-

Diferència entre legítim i ètic

Han passat una dotzena d'anys del traspàs de la planta local d'una coneguda gran firma industrial alemanya a mans d'una italiana amb tots els seus bens mobiliaris, més el capital variable, i els bens intangibles com era el "know-how", tal com l'anomenen en l'àmbit anglosaxó, tots ells fruits de desenes d'anys d'experiència, investigació, inversions i treball.

La nova direcció italiana va ficar un jove i dinàmic enginyer al cap del departament tècnic de manera que jo restava sota la seva autoritat. Una vegada que vaig haver de demanar-li permís per prendre'm un dia de festa, per gestions personals, va dir-me:

 "-Que el fet de tenir-ne dret a fer festa remunerada un determinat nombre de dies l'any no implica que s'hagin de fer per força. Fer festa, o no fer-la, ha de ser un acte de responsabilitat. Tenir un dret no vol dir obligació d'exercir-lo".

Convindrem que és una interpretació un xic forçada de les relacions entre empresa i empleat més enllà de la literalitat dels textos legals i dels Convenis Laborals vigents. No sé quina remuneració percebia aquell cap de departament, potser triplicava el meu sou, però era evident que vivia en cos i ànima per a l'empresa dedicant-hi totes les hores possibles, sense vida familiar ni social, raó per la que ell no comprenia aquells que s'escassejaven de la feina, o seguien la norma de fer la mínima possible i passant-se hores xerrant amb els companys davant la màquina del cafè.

Aquesta reflexió la podem aplicar, més clarament, en altres àmbits de la vida social. Un dels exemples més recents són els desnonaments. No cal explicar que la llei permet enviar la policia a una casa on els residents no poden fer front als seus terminis d'hipoteca o lloguer i deixar-los a la intempèrie; però, no sempre exercir aquest dret per part dels creditors és un acte net i honest, pot ser legítim però no sempre és ètic.

...-

Gats i gossos

Allà pels anys cinquantes i primers seixantes del segle passat sovint es produïen talls en el subministrament elèctric. Tothom havia de tenir sempre a mà una espelma, per exemple per acabar de sopar a taula. També en aquells anys de penúria per completar la dieta la major part dels veïns criaven conills, pollastres, gallines ponedores; n'havien que tenien una o dues cabres al cobert del fons del pati; fins i tot en una casa que tots coneixíem com la de "cal carboner" criaven un parell de garrins al llarg de l'any fins engreixar-los pel consum, o per vendre'ls. Com xisclaven quan els treien per la força al carrer traspassant el menjador i el passadís de la casa per carregar-los en el camió que els duia a l'escorxador.

A les cases del veïnatge podíem trobar altres animalons menys productius proteïnicament, com ara coloms, canaris, una única mula que era la força de tracció de l'home que repartia en un carro gel a domicili; i, naturalment no faltaven ni gats ni gossos a totes les cases. El veí del costat s'havia fet amb una femella de pastor alemany la qual terroritzava amb piules quan l'animal s'amagava a la caseta de l'esquerra del pou les nits de Sant Joan.

Retornant al fet d'encendre espelmes, una nit que s'havia tallat el corrent elèctric el nostre gat va pujar a la taula on lluia l'espelma encesa, els gats solien estar dins de casa contràriament als gossos que sempre s'estaven al pati o al carrer; la curiositat instintiva del felí va fer que s'acostés a la flama que pujava del ble amb intenció d'olorar-la, quan el nas va ser prou pròxim a la font de llum i calor va girar-se bruscament esgarrifat. També s'ha de dir que era un gat molt poruc, un dia que desmuntàvem mobles va fer un bot de mig metre en veient la seva pròpia imatge en un mirall de l'armari.

...-