Desig infantil

Sovint, des d'abans de l'adolescència, en Lluc no deixava de somiar despert en posseir una enorme biblioteca, on gaudir hores i hores submergit entre les obres del més diversos autors. Alguns ja llegits com Stevenson, Defoe, Verne... i d'altres, els quals havien arribat al seu coneixement a través de lectures de la premsa periòdica que el seu pare comprava setmanalment. En una d'aquelles publicacions, "7 Fechas", havia vist un acudit gràfic, una vinyeta on un explorador amb salacot (el típic barret britànic per a les colònies) assegut sobre una pedra a l'ombra d'una acàcia i que mentre encenia la pipa preguntava a un indígena bantú: "Què opines de les novel·les de Kafka?"

La tauleta de nit del pare era la seva biblioteca domèstica, no eren més de quinze exemplars dels quals recorda Lluc un tractat de "Química orgànica" de Carracido; un "Manual del cabo", record del pas per l'exèrcit de postguerra, altres eren manuals d'avicultura o adob de pells; un altre tractava de la producció artificial de cent productes industrials, on s'explicava la forma de fer pedra artificial, vins i licors, marfil a partir de patates i àcid sulfúric i noranta-set productes més. Entre la narrativa havia una extensa novel·la en dos volums de P. N. Krasnoff publicats a Barcelona el 1930, amb el suggerent sotstítol: "Comprender es perdonar". També hi havia un recull de relats curts de Katherin Mansfield, que encara conserva en Lluc, i un gruixut llibre en rústica a dues columnes de lletra menuda d'un autor francès: "Gil Blas de Santillana".

Així, doncs, no es d'estranyar que la passió d'en Lluc fos tenir una immensa biblioteca amb milers de volums amb tot el coneixement científic i tècnic abastable; amb tota la producció literària universal, amb tota la història del pensament, la filosofia i l'art. Naturalment no hi faltarien pas les obres del clàssics des del Ramayana i el Panchatantra fins els enciclopedistes europeus passant per Platò, Homer, Ovidi, Ciceró. Un exemple del seu anhel eren les piles de llibres que s'amuntegaven a cal Grau del carrer Gavatxons, especialment la col·lecció Austral d'Espasa Calpe, el popular llibre del butxaca amb més de mil títols de diverses àrees del coneixement classificades per colors; els quals per a en Lluc tots eren de gran interès.

Actualment en Lluc no voldria posseir una tal biblioteca, difícil de gestionar i on caldrien moltes vides per llegir només una ínfima part del que superés amb escreix els límits mínims de qualitat, rigor i creativitat. El suport en paper ha cedit el lloc al suport informàtic; la lletra i la paraula escrita han canviat de domicili, ara floten en el núvol a l'abast instantani per a tothom en qualsevol pantalla i en qualsevol impressora.

...-

La pell i la llana

Malgrat la dèria del pare per alliberar-se de la dependència del treball aliè al llarg de la seva vida mai ho va aconseguir. De petit va tenir una formació agrícola i de pagès, tot i que el seu interès professional era el ser fuster dels que feien portes y finestres. De les seves mans havien sorgit estris de casa: un banquet on sempre sèiem per enllustrar sabates, la tanca en forma de finestra a l'ampit del pou, un escriptori de tapa inclinada abatible, la gran gàbia per a conills amb tres departaments un d'ells amb cau de cria; i, altres estris que no cal enumerar. Però, l'autèntica activitat remunerada que va realitzar al llarg de la seva vida va ser la relativa a l'obtenció de la llana a partir de les pells d'ovella crues i assecades. Ell classificava les pells "pickelades" a la Baumann.

A la foto que acompanya aquest post veieu la fàbrica de cal Baumann, un empresari suís que també tenia negocis de tarongers en terres valencianes. En aquesta planta industrial només començava el procés de transformació de la matèria prima que hauria d'acabar en forma de peces de teixit aptes per a confeccionat vestits. Primer s'estovaven les pells amb aigua, després s'impregnaven per la part de la carn amb una pasta de sulfur de sodi i calç. Aquest depilatori dissolia l'arrel de les fibres de llana de forma  que permetia la separació absoluta de la pell per una banda i de la llana per l'altre. La llana es rentava en batans, s'assecava i restava llesta per passar a les indústries llaneres pròpiament dites. El segon producte, podem dir-li subproducte, però molt important econòmicament eren les pells que havien de ser netejades del sulfur de sodi; descarnades, procés consistent en eliminar tot rastre de carn, greix o altres teixits orgànics de la part interior de la pell i ficades en una salmorra d'àcid sulfúric i sal, quedant llestes per vendre-les a les adobaries després de ser classificades en diversos graus de qualitat en funció de la perfecció, llisura i la manca, o presència, d'irregularitats que presentés la flor de la pell.

La ubicació de la fàbrica "Ernesto Baumann S. A." era perfecta segons la millor logística de l'època: a tocar de l'estació de ferrocarrils, tot i que les oficines eren al número 1 de l'Avinguda Jacquard. Recordo perfectament que aquesta era l'adreça que constava a les nòmines del pare. Ara un bonic edifici modernista a càrrec de l'Ajuntament.

Als anys seixantes l'empresa va passar a mans de l'industrial català Colomer Munmany que va traslladar la planta a Vic fent un nou pas en la desindustrialització del textil de Terrassa. El grup Colomer Munmany havia estat lider mundial en la indústria de l'adob de pells. Els terrenys de la Baumann ara són cases unifamiliars.

Potser ja ho he explicat en altre lloc però a la vista de la foto recordo un accident lamentable que va ocórrer en els anys cinquantes del segle passat El pare va explicar-me que el transport de l'àcid sulfúric es feia en carro i que un dia, per col·lisió amb un tren, o pujant del pas a nivell que s'observa a la part inferior dreta de la foto per enfilar la porta d'accés a la planta del carrer Bartomeu Amat una de les grans garrafes de vidre, dites "damajuanas", va trencar-se vessant el líquid corrosiu sobre el cavall, el qual va ser sacrificar allà mateix per agents de la guàrdia civil d'un tret al cap.

...-

Maig florit

A primera hora del matí, en els dies de mitjans de maig, la llum del sol des de llevant inunda el saló menjador, també el dormitori principal i la sala d'estar amb una claredat enlluernadora. Aquesta llum és en part reflexada pel doble vidre de les portes corredores del menjador, que donen accés a la galeria, multiplicant així l'efecte encisador de les torretes i jardineres, sobre tot la florida hortènsia de brillants fulles d'un verd maragda intens que acompanyen i encerclen tres poms de flors de color rosat mate tirant a albercoc.A l'esquerra una heura mostra la seva vitalitat enfilant-se per la reixa de llistons fixats a la paret Nord amb fulles que no tenia la passada setmana; y, a la dreta tenim la tradescàntia de liloses fulles hidròfugues. Altres plantes embelleixen la galeria, però seria massa llarg descriure-les.

Anys enrere havíem tingut una buguenvíl·lea la qual tal com especifiquen els manuals  de jardineria viuen no més de quatre anys en jardineres. Ara al costat de l'heura tenim un gessamí fill de la planta que des de molts anys enrere viu al terrat de la Margalida. L'hem reproduït amb la tècnica del murgonat aeri, amb èxit. De les tres branques que vam aplicar aquest sistema de reproducció només ha viscut el que mostra la foto. Potser coneixeu el dilema de les buguenvíl·lies i els gessamins: a la cornisa cantàbrica i País Basc les volen tenir pero no s'adapten al clima... quan a Andalusia volen hortènsies, però tampoc s'adapten al clima. Sembla que apreciem més el que no podem tenir.

Em ve a la memòria un gos molt apreciat per mi de raça Border-Collie que va ser present a la meva infantesa entre els cinc i els dotze anys. Tot va començà als pocs mesos de vuire a la casa que els meus pares s'havien fet al barri de La Maurina: un dia, després de dinar, quan explorava tot sol una bassa de rec de l'altra banda de la riera, just al davant i paral·lela a les façanes de les cases del meu carrer, on per raons evidents només havien els números senars i l'últim dels qual era el 25 el qual en aquells anys era del veí i paisà del pare, a més de padrí meu de nom Conrad Bruque. No recordo l'època de l'any, però a la bassa encara hi havia un pam d'aigua de les darreres pluges que ocupava la meitat del fons. L'altra meitat estava plena de runa, tota en gran part troços del mur de la pròpia bassa. Un gemec continu i persistent va cridar-me l'atenció, era un cadell de gos (jo encara no sabia de quin animal es tractava) cridava instintivament per la supervivència, desafortunadament massa lluny de la seva mare. Vaig anar a casa ràpidament i vaig explicar als pares el que havia vist i sentit. Vaig retornar a la bassa acompanyat del pare que sense esforç va recollir el cadell d'unes dues setmanes de vida, únic supervivent de la camada; hi havien al menys dos gossets més morts entre la runa, el pam d'aigua i les canyotes de la semiderruïda bassa. Sempre he pensat satisfet que havia salvat la vida al cadell de Boder-Collie. Vam anomenar-lo Boby. El nostre gos encara no tenia vuit anys quan un matí no va tornar de la seva habitual sortida als camps dels voltants. La resta del dia el teníem al pati de casa amb pacífica convivència amb una gat gris i blanc d'ulls de diferent color, del qual he escrit en altre lloc d'aquest mateix bloc. Els gats a casa mai han tingut nom propi; o sí, atenien per "miso" o pel bisbiseix llavidental el qual, encara avui, faig servir per aturar la marxa fugissera o pausada d'algun felí explorador. Vam saber que el gos era fill d'una gossa que el veí de la casa número 15 utilitzava per caçar en els camps de més enllà les vinyes al Nord del barri. Era un home de petita estatura, molt moreno de pell, i de mal caràcter; els nens veïns remorejaven que pegava la dona; sempre era al bar, fumant i jugant sorollosament al dominó. Un dia vaig entrar a casa seva, potser acompanyant un dels seus nebots, i penjant de les bigues de la teulada, on a mi em semblava molta alçada, tenia embolicada en papers de diari l'escopeta de dos canons, que de forma horitzontal romania inabastable a mans impròpies en aquell indret de seguretat aèria.

El nostre gos Boby era de pel negre amb la característica franja blanca que els gossos d'aquesta raça tenen al pit, la panxa i el morro. Excel·lent defensor de la casa, aptitud demostrada una tarda que s'ens va colar una rata al pati i ell amb extrema agilitat la va capturar d'una mossegada al clatell en la trajectoria del rosegador quan saltava del parterre del gessamí al safareig.

...-

Pasqua florida

(Manuscrit del 13 d'abril de 2019)

Avui és dissabte vigília del dia en el que els cristians celebren el Diumenge de Rams, diada aquesta que, a més del contingut religiós de la setmana que comença, indica la imminent arribada de la primera lluna plena després de l'equinocci de primavera. Tots els indicis em fan pensar que es tracta de la celebració d'origen ancestral de l'arribada de la primavera, adaptat pel cristianisme com tantes altres festes del calendari. En països del nostre entorn, on encara té una forta implantació el pensament bíblic, s'obre un període de més de set dies amb múltiples activitats religioses que alteren el curs dels afers laborals i educatius de forma que per a molts ciutadans aquest és un preludi de les vacances destinat a gaudir del bon temps, si la pluja no fa acte de presència (fenomen que mai falta a l'abril), on els amants de la platja, de la neu i de turistejar aprofiten les ciutats costaneres, els nombrosos quilòmetres de pistes en estat òptim per l'esquí o les múltiples ofertes de les agències de viatges per tallar amb la rutina diària fins Dilluns de Pasqua.

De tot això, després, resta com una mena de cendres irreductibles, deixant-nos amb la sensació d'haver experimentat un aprofitament dels dies i de les hores. És una victòria contra l'inexorable pas del temps que ens imposa l'envelliment i la desorganització entròpica de la matèria. Però, al final sempre guanya la banca, en aquest cas la Natura, com demostra la trobada casual de dies enrera amb un vell col·lega de l'oficina tècnica d'una multinacional on vàrem coincidir des de 1974 fins 2005 durant quaranta hores a la setmana (o més), al llarg de quaranta-set setmanes per any.

El company era l'Albert Drawer amb el qual des del tancament de l'oficina no haviem coincidir en el temps ni en l'espai, tret d'un parell de cops en els passadissos d'un centre comercial. La recent trobada va succeir a la porta d'un consorci d'assistència mèdica; mirant de no destorbar els caminants que transitaven la vorera vam petar la xerrada uns minuts, suficients per comunicar-nos les respectives situacions actuals: jubilats, ell atenent el primer net i tots dos constatant els efectes negatius del pas dels anys sobre la eficiència del conjunt del cos i els seus components, parant esment específic en la mecànica del sistema locomotor i el sistema de bombeig de fluids per a l'alimentació i combustió cel·lular; també el del mecanisme responsable de la captació i l'emmagatzematge de dades; i tants d'altres grans i petits conjunts i components elementals que amb l'ús ininterromput i el pas dels anys acaben per mostrar desgast i mancances... És l'entropia. Per concloure recordeu la dita vàlida per a tothom: "Aprofiteu, que us perdeu la Pasqua, noies!".

...-

Paella clàssica

És l'últim dissabte de l'hivern, el proper (23 de març) serem en primavera. Ara que el sol ha deixat d'irradiar directament les plantes de la galeria les he ruixat amb aigua polvoritzada a fi de treure'ls-hi la capa d'enganxós pol·len de pi que impregna la superfície de les fulles. Després he passat al menjador de casa un cop feta l'operació de higiene botànica que han agraït les tradescanties, la menta, l'hortènsia, l'heura, el parell de chlorophytum (popularment conegudes pel senzill nom de "cintes") i una minúscula mata de àloe que ni creix ni mor, vegeta en el sentit restringit del verb, potser degut a estar ubicada a l'ombra d'una columna ferro-dórica de funció més d'arquitectònica ornamental que no pas per requeriments estructurals.

Un cop dins de casa dirigint-me a la cuina he estat envoltat per l'aroma del safrà i el marisc de la paella que hen fet per dinar amb una safata de preparat que vam comprar ahir al centre comercial Quatrecamins. La recepta és molt simple. Per a tres persones fiquem un quart de quilo llarg d'arròs bomba de l'Illa de Buda, la safata del preparat més amunt citat, quatre grans d'all ben bonics i si poden ser de la varietat d'alls morats, dotze estigmes (i/o estils) de safrà, entre sis-cents i set-cents centímetres cúbics del brou de precuinar els musclos i les cloïsses reforçat amb mitja pastilla de caldo-màgic, cinquanta centímetres cúbics d'oli d'arbequina extra verge i un polsim de colorant per engroguir convenientment l'arròs del color prohibit. Tot aixó s'ha de cuinar en una paella ampla i plana seguint un procés que potser més endavant explicaré als complaents lectors i que porta com a resultat a gaudir d'un excel·lent i nutritiu plat de genuïna cuina mediterrània. No s'ha d'oblidar acompanyar aquest plat d'un vi que sigui del vostre gust; el meu suggeriment és: cava brut a 6ºC o un vi blanc de raïm varietat Gerwürztraminer i en cas de que l'opció sigui per un de negre qualsevol DO Priorat us farà el pes, servit a 18ºC.

...-

Finals d'hivern

És dissabte, són ben passades les deu del matí i al carrer hi ha poca presència de gent. Ni caminants, ni motoritzats, només algun que altre passejador de gossos. Primer he saludat al Yan que arranjava el seu stand de plantes en la vorera al costat de la seva botiga on ven de tot, com correspon a un "bazar xinès". Tot i la lluminositat del dia la temperatura del aire és fresca i convida a caminar ràpid; cosa que he fet dirigint-me a ca l'apotecària (tenim dues farmàcies al barri i ambdues són gestionades i ateses per dones). He anat a la de tota la vida malgrat que està més lluny de casa que l'altra comerç dotat també del símbol de la creu vermella sobre fons verd. De fet en aquest darrer, especialitzat en ortopèdia i homeopatia, no he comprat mai res.

Després de recollir els medicaments que em calien, entre ells una crema a base de capsaïcina (molècula extreta del bitxo picant que actua com inhibidor de determinats neurotransmissors del dolor), he decidit retornar a casa fent una volta per la part assolellada del parc a tocar de l'Institut d 'Educació Secundària. Abans d'arribar al centre educatiu me topat amb l'escola bressol del barri, una de les onze de gestió municipal a la ciutat. En el gran pati de l'escola bressol un pi de dens fullatge m'ha cridat l'atenció per la cridòria de les cotorres que l'habiten, compartint l'espai arbori amb un estol de tudons. La foto que acompanya aquest post mostra l'arbre, al qual també m'ha fet parar atenció un petit núvol groc en moviment, com si un reflex il·luminés per un instant el ramatge des de sota. De seguida he copsat que es tractava del pol·len deixat anar degut a l'activitat frenètica dels esmolats becs de les cotorres. La responsable de la emisió de pol·len la veieu, malament s'ha de dir, encerclada de vermell.

El camí des de l'escola bressol fins l'IES fa una constant i lleugera pujada, suficient per sentir que m'he fet gran. Sense eufemismes: estic envellint. Com ho demostra la fatiga que sento caminant pujada amunt i la lleugeresa amb que uns adolescents la pugen a marxa ràpida. El pas dels anys afegeix quilos a la motxilla que duem lligada de naixement, de tant en tant rebem senyals de que cada cop està més plena alhora que les forces minven.

Una d'aquestes senyals vaig tenir-la fa poc dies al veure la pel·lícula Si fuera fàcil, dirigida l'any 2012 per Judd Apatow, on el protagonista de 40 anys saludava la sogra (o potser era la tieta), una rosa de rostre solcat com el d'una camperola que ha passat seixanta anys al sol conreant els seus sembrats. Després vaig saber que aquella dona estava interpretada per l'actriu Tatum O'Neal, filla de famós Ryan O'Neal, la imatge del qual va quedar-me gravada a la memòria amb el genial i preciós film Barry Lyndon de Kubrick. Si aquell jove Barry, vist a les pantalles l'any 1976, és el pare d'una sexagenària vol dir que m'he fet gran. Un altre signe d'envelliment és quan el teu cercle d'amistats, col·legues, camarades i, també evidentment el grup familiar extens es difumina i va perdent elements, com passa amb els focs d'artifici, de manera que aquelles persones cada cop tenen menys presència en les nostres vides, són centrifugats del nostre entorn, deixant només un rastre cada cop més feble en la memòria.

...-

Textos des de la presó

He sortit al terrat i arrepenjat en la barana, entre la tradescantia i la menta, he contemplat la neta i assolellada vorera de la banda de ponent del meu carrer, tranquil en aquestes hores del migdia de poc trànsit. El sol de febrer ens permet gaudir d'un dia lluminós, esplèndid, de manera que sentim com una mena de felicitat. Però, el sentiment de seguida s'enterboleix amb les notícies dels mitjans: Aquesta setmana ha començar el judici als anomenats dirigents del "Procés", dotze catalans que seran jutjats a Madrid encausats per presumptes delictes que poden comportar-los desenes d'anys de presó.

La major part d'ells resten des de fa més d'un any en presó preventiva, a l'espera d'aquest macrojudici iniciat el passat 12 de febrer i que segurament es perllongarà durant mesos. No entro a avaluar l'efecte d'aquesta acció de la justícia contra unes persones que són el nucli central i visible d'un sentiment enormement estès a Catalunya i que al menys un de cada dos catalans consideren un atac al seus drets i a la seva identitat. Sentiment refermat per ressorgiment d'una dreta enyorada del passat franquisme, que ara sembla més viu que mai en els darrers quaranta anys. Tot això fa evident que el solc entre Catalunya i Espanya s'eixampla i profunditza. Caldrà seny i intel·ligència per restablir la convivència. Elements que com l'experiència demostra escassegen en el nostre entorn.

Aprofito aquesta situació per comentar les publicacions dels escrits que dos dels presoners han fet arribar als lectors des de la presó madrilenya d'Estremera. El primer, Escrits de presó, me'l va fer arribar una neboda pel Nadal. És el llibre de Joaquim Forn, Conseller d'Interior del Govern de la Generalitat des de juliol de 2017, i empresonat el 2 de novembre del mateix anys. El llibre és un dietari on Forn relata el dia a dia i la convivència amb els altres presos d'Estremera.

L'altre text és un petit recull de 34 pàgines on l'Oriol Junqueras comunica als seus petits fills, de forma molt pedagògica, els fenòmens de la natura i l'evolució històrica dels humans. L'ha publicat i distribuït de forma gratuïta "som-sàpiens publicacions" sota el títol Estimats Lluc i Joana.

Títol: Escrits de presó

Autor: Joaquim Forn

Edició: Enciclopèdia

Barcelona 2018

Pàgines 331

Títol: Estimats Lluc i Joana (Contes des de la presó)

Autor: Oriol Junqueras

Edició: som-sàpiens publicacions

Barcelona: 2018

Pàgines: 34

...