Amor a contracorrent

La fortuna ens ha fet gaudir aquest dies d'una pel·lícula escepcional, Carol, que ens mostra de forma bellíssima i fidel les estremidores experiències de la novel·la inicialment publicada per Patricia Highsmith l'any 1952. Tant el director, Todd Haynes, com els seus col·laboradors i actors han fet del film una preciosa obra d'art, perfectament ambientada en els Estats Units de mitjans segle passat.

L'autora de la novel·la va fer una narració amb la precisió del mestre artesà de les dificultats d'anar contra les convencions del món masclista i patriarcal que encara lamentablement domina els sistemes socials actuals. El pensament protobíblic del càstig a la llibertat sexual encara avui es manifesta en la barbàrie taliban i ultra religiosa que llegim tots els dies en els mitjans; i també hi és present, de forma més subtil però contundent, en les preteses societats avançades occidentals. No cal recordar els actes d'homofòbia i els de violència domèstica contra les dones que impregnen els telenotícies. És evident que un substrat ferm i potent de patriarcat masclista alimenta aquestes actituds repressores de la llibertat individual encara avui dia.

La novel·la de Highsmith, i el film de Haynes, mostren de forma exquisida la lluita de dues dones contra el corrent dominat que fica pals a les rodes dels seus sentiments sincers, humans, honestos i sublims.

***

Títol del film:  Carol

Direcció: Todd Haynes

Actors: Cate Blanchett, Rooney Mara...

País: EUA

Any: 2015

Durada: 118 min.

Títol de la novel·la:  The price of salt (Publicada inicialment sota el pseudònim Claire Morgan el 1952)

Títol original: Carol

Autora: Patricia Highsmith

Tarducció: Isabel Nuñez y José Aguirre

Editorial: Anagrama. (Col. Panorama de narrativas, 226)

Barcelona

Any: 2016

Pàgines: 325

...-

La senectut i la mort

En l'interval de cinc dies he vist dues pel·lícules impactants i molt connectades entre elles. Primer va ser "El artista y la modelo" del director Fernando Trueba, un dissabte a la 2 de TVE i l'altra, el dijous següent a la sala 1 del Catalunya, "La juventud" de Paolo Sorrentino.

En ambdos films la preocupació dels directors és remarcar els sentiments de les persones en la darrera etapa de la seva vida, en la senectut, quan s'ultrapassen les quatre vintenes d'anys. No pretenc fer cap "spoiler" d'aquestes pel·lícules; però, sí he de dir que hi ha escenes de sorprenent coincidència: la divinitat de la dona, la inevitabilitat de la vellesa i la mort i com encarar-les, el bany i la bellesa del nu femení, la vida creativa fins l'últim dia dels ancians artistes, (un escultor, un director de cinema i un compositor)... I tantes altres coincidències que permeten assegurar que Sorrentino havia vist la pel·lícula de Trueba abans de fer "La Giovinezza". Una altra curiosa coincidència és la relació dels artistes ficticis de les pel·lícules amb artistes reals: Modigliani era amic personal del personatge de Trueba i el compositor interpretat per Michael Caine en el film de Sorrentino havia estat una setmana amb Stravinsky

Per acabar deixeu-me fer-vos dues recomanacions en cas de que podeu gaudir d'aquestes pel·lícules: atenció als finals colpejants, i brillants com el flaix d'un llampec, de les dues; i, delecteu-vos amb las vistes precioses pròpies d'espot publicitari del balneari suïs on Thomas Mann va situar la genial "Der Zauberberg" escrita al 1924 i aquí traduïda com "La muntanya màgica".

***

Títol:  El artista y la modelo

Direcció: Fernando Trueba

Actors: Jean Rochefort, Aina Folch, Claudia Cardinale...

País: Espanya, França

Any: 2012

Durada: 105 min.

Títol original:  La Giovinezza (Youth) (La juventud)

Direcció: Paolo Sorrentino

Actors: Michael Caine, Harvey Keitel, Rachel Weisz, Paul Dano, Jane Fonda...

País: Itàlia, França, Suïssa, Regne Unit

Any: 2015

Durada: 118 min. (Segons altres fonts: 124 min.)

...-

No és el meu Sherlock

Ahir, després de "El Intermedio", la Sexta va emetre la pel·lícula del 2011 "Sherlock Holmes: Juego de sombras". La meva intenció era llegir una divertida i àcida novel·la de Tom Sharp, que haig de retornar a la BD2 d'aquí a tres setmanes, però un cop d'ull a la llista d'actors em va fet canviar d'opinió i vaig quedar-me davant la pantalla fins tres quarts d'una de la matinada.

L'actor que interpreta a Sherlock (Robert Downey Jr.) és el que menys he seguit i per tant el que menys interès m'ocupava; en canvi m'entusiasmava la idea de tornar a gaudir de l'actuació de Stephen Fry fent aquí de germà de Sherlock, sens dubte un mític actor després de la commovedora "Els amics de Peter" o la reivindicativa "V de Vendetta". Què puc dir del Dr. Watson (Jude Law) actor que rau a la llista personal dels brillants actors britànics a partir del dia que vaig fascinar-me amb "Closer", veient-lo fent de contrapunt a Natalie Portman. Però, l'interès principal estava en la gitana Simza, interpretada per l'actriu sueca de pare extremeny Noomi Rapace, molt popular arran de la trilogia cinematogràfica "Millennium" (versió sueca) on interpretava la protagonista principal: Lisbeth Salander.

Les meves expectatives van ser frustrades, m'esperava una filigrana de guió on la recerca i la lògica matemàtica de qui percep la realitat molt més enllà de les aparences segueix i desfà els paranys del crim i on finalment triomfa el bé sobre el mal, la justícia sobre la injusta i crua realitat. No va ser així, vaig topar-me amb un film per espectadors poc exigents, d'acció trepidant, amb fugides a dojo, saltirons inversemblants, corredisses, cops de puny, verins, pistoles, fusells i canons. Tot bastit sobre la molt tènue mussolina, això sí de seda, que és la correcta recreació del Londres del segle XIX, amb el mercat inicial i la gran quantitat de figurants vestits d'època.

Es clar que els productors, en aquest cas Warner Bros., pensen en primer lloc en l'aspecte comercial del film que aboquen a les pantalles deixant per altres creadors les consideracions artístiques, literàries, de caire més humanista, filosòfic, de pensament crític; o per aquells creadors honestos que pensen vendre un producte on els actors despleguin el seu potencial interpretatiu més enllà de les emocions adrenalíniques dels primers caçadors recol·lectors.

Títol original: Sherlock Holmes: A Game of Shadows

Direcció: Guy Ritchie

Actors: Robert Downey Jr, Jude Law, Jared Harris, Stephen Fry, Noomi Rapace...

País: EUA

Durada: 129 min.

...-

Pangea i l'esquirol

Som en plenes vacances escolars per festes de Nadal i Any Nou, fet que té com a conseqüència l'emissió per les cadenes de televisió de pel·lícules dirigides a la captura de l'atenció del públic infantil, i no tan infantil. Ahir vespre en hora de màxima audiència una d'aquestes empreses que pretenen ocupar les nostres llars i el nostre temps, sovint amb notable èxit, va emetre el quart lliurament de la saga "Ice Age", titulada en català: Ice Age 4: La formació dels continents, estrenada als cinemes el 2012.

L'acció se situa 208 milions d'anys en el passat quan Pangea, el supercontinent, comença a esquerdar-se separant-se en grans blocs continentals, suposadament a partir de l'esquerda iniciada per l'intent de l'esquirol Scrat d'amagar un aglà. Els personatges coneguts dels films anteriors patiran les conseqüències de la deriva continental fruit de la tectònica de plaques i no pas del pobre Scrat i la seva esmunyedissa fruita de l'alzina. En la fugida del trasbals catastròfic que afecta la superficie del planeta els personatges: Manny, Diego y Sid trobaran uns pirates, motiu més que sobrat per omplir d'acció molt ben dibuixada els 94 minuts que dura el film.

Hi ha qui minusvalora aquesta entrega qualificant-la de repetitiva i dirigida a un públic derivat de Barri Sèsam. No em sembla malament que aprofitant boniques imatges s'insisteixi en inculcar als infants espectadors principis morals i ètics, com el respecte i l'amor entre els diferents, la protecció de l'ancianitat, la solidaritat, el perdó d'aquells que reconeixen els seus errors, fins i tot la lluita contra la pirateria en totes les seves accepcions; sense oblidar el brillant toc final sobre els perills del canvi climàtic per un acte irresponsable del catastròfic Scrat. Tot això sucat amb la Novena de Bethoven i un pessic de L'Odissea d'Homer.

Títol original: Ice Age: Continental Drift (Ice Age 4)

Any: 2012

Duració: 94 min.

Direcció: Steve Martino, Mike Thurmeier

Producció: Blue Sky Studios

...-

Les tres edats

No és el primer cop que prenc una imatge de Gustav Klimt per il·lustrar una entrada d'aquest bloc. Com veieu es tracta d'un retall de l'obra sobre llenç de 180 x 180 cm "Die drei Lebensalter der Frau" (Les tres edats de la dona) de l'any 1905. És sorprenent la gran popularitat d'aquesta pintura de l'artista vienès, reproduïda en tota mena de retalls i objectes; potser degut a la seva impressionant força decorativa. El que m'apassiona d'aquesta obra és la notòria metàfora de la vida genialment representada per l'element femení de l'espècie humana. El centre d'atenció l'ocupa una maternitat a l'estil de les "Madonnes" de renaixentistes com les de Raffaello Sanzio; però, aquí la jove mare se'ns mostra en plenitud vital amb flors a la cabellera en al·lusió a l'esclat de la primavera i l'inici de la vida. Al seu costat amb el rostre ocult, potser plorant, es representa la vellesa, amb una dona de perfil que mostra l'efecte dels pas del temps, la cabellera grisa i la degradació física del cos al final de la vida. Qui contempli aquesta pintura amb ànim interpretador arribarà a sentir la dinàmica universal que en impregna a tots, en un cicle ineludible d'etapes ben diferenciades les quals, tot plegat, no passaran de un grapat de desenes d'anys.

La primera obra de Klimt que em va sorprendre quedant-se fixada per sempre a la meva memòria va ser "Der Kuss" (El petó) de 1908-1909; era la imatge que lluïa la portada del llibre de Herbert Marcuse "Eros and Civilisation" de 1955 (la versió catalana és de Jordi Solé Tura), un tractat de filosofia i sociologia popularitzat en els agitats anys del 68. Després vaig saber que Klimt era un pilar fonamental del corrent modernista de començaments del segle XX. Sembla, però, que la veneració de Klimt pel Renaixement és evident, només cal comparar la versió de la "Danae" de Tiziano amb la de Klimt, interessant exercici que us deixo al vostre lliure criteri, només cal observar les dues versions de Zeus convertit en fertilitzadores monedes d'or.

Per acabar, Klimt en la pintura com molts d'altres artistes d'altres àmbits, per exemple Jorge Manrique en la poesia, ha mostrat genialment en la seva obra la essència de la vida humana i la seva tràgica autenticitat. Quan naixem, fet de singularitat meravellosa, venim amb el lot complet, inclòs el final ineludible.

...-

Tchindas

Quan començava a bastir a quest bloc, allà pel 2007, i motivat pels vincles personals amb capverdians de l'illa de Sao Vicente vaig descriure cinc cèntims de l'arxipèlag de Cap Verd, ex-colònia de Portugal. En Sao Vicente, una de les illes més allunyades de la costa del Senegal, trobem Mindelo que és la capital cultural i bohèmia de Cap Verd, mentre que Praia, en l'illa més gran, és la capital oficial i administrativa. Mindelo s'ubica en una esplèndida badia mirant a ponent i veient cada dia com en sol s'amaga darrera l'skyline del Monte Cara. Aquesta ciutat que fou popularitzada arreu musicalment, per ser el lloc de naixement de Cesária Évora, ara torna a ser d'actualitat a ran del film documental Tchindas codirigit pel periodista Marc Serena (Manresa 1983) i el director Pablo García Pérez de Lara (Barcelona 1970).

Ahir, dilluns 23 de novembre, vam assistir poc més de quaranta espectadors a la projecció al cinema Catalunya de Terrassa d'aquest film en sessió organitzada pel col·lectiu LGTB de Terrassa amb el suport de la regiduria municipal de Ciutadania i Qualitat Democràtica. Lluïsa Melgares titular d'aquesta regiduria va moderar el col·loqui posterior a la projecció del film, amb la participació del codirector Marc Serena.

Els materials del documental van ser filmats al llarg d'un mes i mig, sense actors. Tots els que hi apareixen els veiem en escenes de la seva vida quotidiana real, sense fer interpretació. Per descomptat hi ha un fil argumental, que és la preparació del Carnestoltes, amb la direcció activa d'un grup de trans encapçalats per Tchinda Andrade, transsexual de 35 anys que viu de la venda del petits bunyols (coxinhas) que ella mateixa prepara. La pel·lícula ens submergeix en la quotidianitat de la vida a Mindelo, en la realitat d'una vida dura i austera; però, feliç amb llibertat, amb solidaritat, col·laborativa; amb respecte per l'orientació sexual del proïsme, fet que és una valuosa conquesta social absent d'altres llocs, tant a l'Àfrica com altres parts del món, on l'homofòbia i la persecució de la diversitat en l'orientació sexual arriba al manteniment de lleis que castiguen amb la mort als "diferents".

Felicitem el col·lectiu LGTB de Terrassa per haver organitzat aquesta projecció i coloqui amb motiu del Dia Internacional de la Memòria Transsexual (20 de novembre) en record de les persones que han mort o han patit agressions de tota mena a causa de la transfòbia.


...-

Foto: Tchinda Andrade en un fotograma del film "Tchindas", cedit per: www.Tchindas.com

Nostre amic el Nitrogen

En el llibre de ciències de la meva infància van presentar-me el nitrogen com un gas "inerte", present en més de tres quartes parts de l'aire que respirem. Quan el nitrogen atmosfèric combina amb l'oxigen per forces químiques o per efecte de l'alta pressió i temperatura, com és el cas dintre dels cilindres d'un motor Diésel, s'obtenen alguns dels òxids de nitrogen que mostra la taula següent segons diu la Viquipèdia:

Fórmula	Nomenclatura sistemàtica	Nomenclatura de Stock	Nomenclatura tradicional
N2O	Monòxid de dinitrogen	Òxid de nitrogen (I)	Òxid nitrós (Anhídrid hiponitrós) Gas del riure,
NO	Monòxid de nitrogen	Òxid de nitrogen (II)	Òxid nítric
N2O3	Triòxid de dinitrogen	Òxid de nitrogen (III)	Anhídrid nitrós
N2O4	Tetraòxid de dinitrogen	Òxid de nitrogen (IV)	Tetròxid de nitrogen
NO2	Diòxid de nitrogen	Òxid de nitrogen (IV)	Diòxid de nitrogen
N2O5	Pentòxid de dinitrogen	Òxid de nitrogen (V)	Anhídrid nítric

Aquests compostos ara estan de moda per la desgràcia del primer fabricant mundial de cotxes, el popular "Konzern" VW, que ha estat descobert en flagrant mentida de les quantitats que els seus motors TDI generen d'aquestes boniques molècules. Dic desgràcia perquè el gegant automobilístic alemany haurà de pagar multes milmilionaries i modificar centenars de milers de motors arreu del món per causa d'aquest petit "fake" en els catàlegs de característiques dels seus motors que cremen gas-oil.

El cas em recorda la doble moral d'aquells que fan "trampa", com són el que incompleixen les normes sistemàticament, però hi dediquen grans esforços i enginy fent filigranes per a que no ho sembli. Els primers que fan frau són les institucions que permeten la continua extracció i utilització de combustibles fòssils, la combustió dels quals altera irreversiblement l'equilibri tèrmic del planeta. S'escandalitzen les institucions per les emissions d'òxids de nitrogen dels cotxes, però no multen ningú per les immenses quantitats d'altres contaminats d'origen fòssil abocats diariament a l'atmosfera: sutges, CO2, òxids de sofre... Sospito que el cas del fabricant de cotxes VW respon a la política de trobar un cap de turc i fer l'efecte de que algú vigila per la salut del planeta. De moment a l'estat espanyol les lleis peperes van contracorrent i castiguen amb impostos extres als productors i consumidors d'energies netes. Si fóssim creients hauriem de dir: "La Mare de Déu ens ampari!".

...-