dissabte, 29 d’abril del 2017

Elements en el cos humà


Enllaçant amb l'article anterior, que tractava del cadmi, m'he interessat en la presència en el cos humà d'altres elements de la taula periòdica. La qüestió va venir després d'escoltar en un programa de televisió la pregunta de quin era l'element, d'un grup de 6, que percentualment és més present en el cos. En la llista hi havia: ferro, sodi, sofre... Vaig triar el ferro, pensant en l'hemoglobina i en les cèl·lules musculars, el sodi era la segona opció per allò de que els nostres fluids tenen la salinitat del mar, vora del 3%. Sorprenentment va resultar ser el sofre, que el tenim formant part de les proteïnes. Veient la taula adjunta resulta que el sofre en un humà de 70 kg és un paquet de 140 grams; de sodi en tenim 100 grams; i, de ferro només 4,2 grams, és el volum d'un dau cúbic de 8 mm.
És ben sorprenent la presència en el nostre cos d'una seixantena d'elements. La major part hi són en molt petites quantitats i es desconeix la seva funció dins l'organisme. Entre ells hi tobem l'or (0.2 mg), tungstè (0.02 mg), urani (0,1 mg), fins i tot el temut cadmi (50 mg).


2) La taula que acompanya aquest post contenia un error que ha estat observat per Carles. Havia escrit Manganès en comptes de Magnesi, tot i que el símbol corresponia a aquest últim. Amb data 24 d'abril de 2020 l'errada ha estat rectificada.
...-

diumenge, 2 d’abril del 2017

Cadmi


Les cadenes de casualitats en determinades circumstàncies ens poden portar a indrets sorprenents. A mena d'exemple us explicaré el que va succeir-me dies enrera a propòsit d'un pastís de formatge.
Una estimada neboda ens va fer arribar a casa, des d'un país llunyà, una peça de formatge fresc de cabra. Vam decidir fer un clàssic pastís amb les tres quartes parts del formatge seguint la recepta tradicional que aquí no explicaré, però ja sabeu que ha de dur sucre, ou, farina i llet batuda, tot barrejat amb el formatge ben esmicolat. A l'hora de ficar la mescla al forn vaig regirar els racons de la cuina a la recerca d'un motlle escaient. Finalment vaig decidir-me per un recipient de vidre (Pyrex) amb el qual vaig obtenir un pastís de formatge amb forma i dimensions d'una barra de torró nadalenc.
Engrescat per l'èxit vaig repetir la recepta amb formatge fresc d'una prestigiosa marca comercial; però, ara amb llet de vaca Va ser el segon pastís en tres dies després de més de 30 anys sense fer-ne. Però, persistia el problema de la manca de motlle. Havia trobat un rectangular, el que mostra la foto, fet de xapa de ferro galvanitzada amb cadmi, metall aquest que li fa tenir aquest aspecte argentat propi d'estris de cuina habituals del segle passat. Aquest que us mostro no l'havíem fet servir mai, encara duia enganxada la nota del fabricant amb les instruccions d'ús i el lloc de fabricació, en aquest cas La Carolina (Jaén).
Recordava que des d'abans del final del segle passat les petites peces dels motors elèctrics, sobre tot, volanderes, cargols i femelles havien deixat d'estar tractades amb cadmi per raó de l'elevada toxicitat d'aquest metall. Seguint les directrius de seguretat ambiental les peces que havien de tenir una protecció superficial anticorrosiva les demanavem als proveidors cromatitzades o pavonades.
He de dir que m'he comprat un motlle específic per fer pastissos de formatge amb tractament superficial "Lliure de cadmi". Ara hauré de dur a la deixalleria la peça recoberta de cadmi, l'element 48 de la taula periòdica dels elements, de símbol "Cd", agermanat en el grup 12 de la taula amb el zinc i el mercuri.
Per pura curiositat he volgut saber la quantitat de cadmi que té el motlle en qüestió, resultant que la superfície desenvolupada és de 30cm x 50cm =1500cm2, per cada cara; tenim, per tant, (2 x 1500cm2) = 3000cm2 recoberts de cadmi. Segons les normes ISO referents als tractaments galvanotècnics el gruix mínim de la capa de metall dipositat superficialment ha de ser de 25 micres. D'aquí, doncs, 3000cm2 x 0.0025cm = 7.5cm3. Com que la densitat del cadmi és 8,65 g/cm3 resulta que tinc prop de 65 grams d'aquest metall. Em sembla excesiu, però segurament aquest càlcul és correcte, el motlle pesa 210 grams.
EFECTES DEL CADMI SOBRE L'ORGANISME

Els humans vam alliberar el cadmi del seu empresonament natural (doncs formava part d'un molt petit percentatge dels minerals de zinc). Això va ser, sobre tot, i en grans quantitats a mitjans del segle XX. El cadmi lliurat a l'ambient després dels processos industrials va passar a la cadena tròfica i a l'aigua de consum d'on els humans, i tots els éssers vivents, el prenem incorporant-lo en el nostre l'organisme. En els mamífers el cadmi encaixa en els sistema enzimàtic i queda fixat en el fetge i els ronyons, acumulant-se per molt de temps causant problemes en els ossos (per desplaçament del calci), necrosant l'epitel·li pulmonar, alterant el sistemes cardiovascular, renal, hepàtic, immunològic, reproductor, intestinal, etc. Una mala peça d'aspecte bonic i innocent.


...-

dimecres, 8 de març del 2017

Carrer 25-C



Era la primavera d'ara fa uns seixanta anys quan els pares van carregar totes les seves pertinences mobiliàries i domèstiques en el carro de l’oncle Manel, el germà petit del meu pare. Dalt de tot l’embalum de mobles i paquets van ficar-m’hi amb instruccions de tenir cura de la bossa de xarxa de fils verds on dúiem el gat d’ulls de diferent color, era un mascle blanc de grans taques grises. Aquell dia, hauria de ser diumenge, des del carrer de la Rutlla vam traslladar-nos al lloc que mostra la foto, a una de les cases dites angleses, oculta en la imatge per l'arbrat de la vorera esquerra. Ens vam instal·lar tot i que la casa era encara per acabar, només havien dues portes, la del carrer i la del pati; la cuina era una taula senzilla, en un racó del menjador, de fusta sense polir i un fogó de petroli comprat a la "Cuina Moderna", una coneguda botiga d'estris per a la llar ubicada entre els carrers de Sant Pau i del Cardaire amb la façana mirant al carrer de Puig Novell, cantonada amb el de la Font Vella.

Dels anys anteriors poc recordo: la cremada de les mans al braser de ca la iaia Maria, la brillant llum de carbur, les germanes i alhora veïnes de la iaia, l'Anna i la Carme; el marit de la Carme, Conrad. A l’època del carrer de la Rutlla compartia les hores de joc amb el fill petit del veí que tenia un pou al soterrani i gallines a la galeria del primer pis del patí. D’aquells dies va ser el primer contacte amb l’escola, una aula d'altíssim sostre regida per una petita professora de més que de mitjana edat, era l'únic element del sexe femení en la més prestigiosa institució educativa local com era la “Escola Pia de Terrassa”. Allà vaig ser alumne de pàrvuls poc menys d'un curs. D'aquell trasllat de la casa de lloguer a la nostra va ser el canvi de centre escolar el que vaig percebre con una pèrdua important. Pensava, amb tota la raó, que no trobaria en la nova escola l’afabilitat de la professora ni la majestuositat de l’edifici, del qual m’havien impressionat les altes portes amb fallebes i aquells estranys senyors tan amables amb sotana.

Per fer-vos una idea més fidel a l'ambient familiar que va caracteritzar la meva infantesa passo seguidament  a descriure els elements més rellevant. El meu pare havia nascut primer fill d'un matrimoni resident en un dels poblets que sovintegen al llarg del riu Andarax en la versant oriental de les Alpujarras. El poble, actualment d'uns 600 habitants, està ubicat, aprofitant la millor orientació defugint la radiació solar dels estius i cercant les fonts d’aigua. És situat en una obaga orientada al Nord i Nord-est, des d'on es contemplen els cultius en la plana del riu que en aquell indret és de règim torrencial. Els avis eren propietaris de petites parcel·les de vinya en "emparrat" horitzontal dedicant la producció a l'exportació, generalment al mercat britànic. Hi dedicaven algun tros a productes de l'horta, per al consum familiar i per a vendre les hortalisses en el mercat majorista d'Almeria.
La família de l'àvia Maria es dedicava al transport de mercaderies i de passatgers en tartana; d'aquí el renom de la tartranera. L’avi havia fet oficis diversos relacionat amb l'agricultura i la ramaderia, però en èpoques de necessitat, que eren la major part, havia treballat en les mines d'aquelles terres sistema d'economia del sector primari vigent fins mitjans segle passat.
Després d'un festeig de pel·lícula dramàtica, que relataré més avall, el matrimoni va portat al mon sis fills, el primer el meu pare i el sisè un noi que moriria tràgicament als 20 anys atropellat per un camió al carrer Sant Pere de Terrassa allà on desemboca l'actual carrer Gaudí. Ell baixava en bicicleta, no sé per quin dels dos carrers i per l'altre el camió que el va empaitar tirant-lo a terra passant les rodes per sobre del pit produint-li la mort. L’avi era al poble cuidant-se de les terres mentre els fills i l'àvia vivien a Terrassa, l'home va venir només a cobrar la indemnització que l’asseguradora del camió va abonar i va tornar al poble, on s'estava llargues temporades. Els meus pares tenien programat el seu casament per poc mesos després del fatal accident. Consta, per la única foto del grup d'assistents a la cerimònia, que l'avi va ser present. Conseqüència de la mort del seu benjamí l'àvia va mantenir un rigorós dol i no va assistir a la cerimònia. D'aquí que jo, el primer net, en comptes d'heretar el nom de l’avi patern tal com m'estava reservat per tradició, vaig assolir el del meu difunt oncle. El nom de l’avi va ser el del meu cosí nascut vint dies després de fer-ho jo.
La família del pare havia emigrar a Terrassa on van llogar una casa en el barri on s'iniciava la carretera de Rellinars. La casa d'una sola planta era construïda a mitges: sense canyís ni portes a les dues habitacions de que constava. Per accedir-hi des del carrer s'havia de pujar un esglaó i després baixar-ne dos, el nivell del terra dins la casa era per sota del nivell del carrer; de les dues habitacions, arrenglerades a l'esquerra del passadís, només la primera ventilava per una finestra a la façana del carrer, la segona ventilava prou pel sostre inexistent que permetia contemplar les altes bigues de fusta que suportaven la teulada a dos aigües. Després de les habitacions s'arribava a la sala menjador amb una bancada d'obra a la paret de la dreta on l'àvia cuinava. Recordo les nits il·luminades per la brillant flama d'acetilè generat en el pot del carbur, on s'hi ficaven pedres de carbur càlcic amb aigua. Encara més viu conservo el record del braser que escalfava pobrament els hiverns familiars. Encara conservo les lleus cicatrius a la mà esquerra de quan vaig caure de mans sobre de les brases de carbonet.
Una gran porta de dos batent amb vidres i finestrons permetia accedir al petit pati amb safareig, a la dreta del qual una porta donava accés a la quadra amb pessebre on tancaven el mul propietat de la família que permetia treballar fent transports el meu oncle Manel el qual vivia amb la seva dona i fill en una casa de veïns no gaire lluny de casa de la iaia. La particularitat de la casa de l'oncle es que era sota una torre de transport d'electricitat a alta tensió.
De l'avi només conservo un únic record, quan va agafar-me per sota les aixelles i em va enlairar fins fer-me seure sobre l'ample llom del mul, que jo creia cavall; va ser una tarda que l'oncle Manel havia arribat abans de la posta del sol i mentre desenganxava l'animal del carro per dur-lo al corral l’avi va voler que el nét experimentés la vida d'un món destinat a desaparèixer sota la petjada de ferro dels combustibles fòssils.
Poc mesos després l’avi va marxar a Instinción on va morir abans de fer els seixanta anys; encara no havia nascut la meva germana, per tant jo encara no tenia set anys, ja vivíem al carrer 25C. L’àvia i la resta de familiars van acordar fer anar al poble el meu pare, que era l’hereu, per cuidar-se dels tràmits burocràtics derivats de la defunció de l’avi. Allà restaven unes vinyes per les que, després de malvendre-les a una cosina, van obtenir prop de tres mil pessetes que van repartir-se entre els cinc germans tots residents a Terrassa. 

(Continuarà)

...-
(1) Nova edició de 16.03.17: Corretgit els noms del carrers de la Cuina Moderna. 

dilluns, 20 de febrer del 2017

El rigor i la veritat


Benvolguts lectors, com més temps passa més descuido la redacció d'entrades per aquest blog. Només una pujada el passat gener. Penso que és una activitat necessària per mantenir viu l'hàbit d'escriure; per comunicar algunes de les reflexions que em venen al cap i que m'agradaria comentar amb qualsevol amic o interlocutor de confiança. Amb aquest tarannà és que redacto aquesta entrada d'avui.

El tema és la manca de rigor i precisió en el tractament dels assumptes en els telenotícies d'algunes cadenes de televisió d'àmbit estatal. Un exemple recent, de la setmana passada, aprofitant que en aquesta època són freqüents les aurores polars un conegut - i premiat !- presentador ens sorprenia a primera hora del vespre relatant-nos la proesa realitzada per un parapentista espanyol, que en una regió noruega del cercle polar àrtic s'exhibia "...volant entre les fosforescències d'una aurora boreal" (sic). La imatge que mostrava la pantalla era realment d'una cortina verdosa en un cel ple d'estels i un parapent amb motor fent giravolts a una vintena de metres sobre el terra. Resulta, com és prou conegut, que les aurores polars es formen en una altíssima capa de l'atmosfera anomenada termosfera (o ionosfera tal com se la denominava en els anys de la meva adolescència) situada entre els 80 km i els 600 km sobre la superfície terrestre. Molt difícil ho tindria el xicot del parapent impulsat per una hèlix, accionada per un motor d'explosió, l'arribada a aquella inhòspita regió mancada d'oxigen.

El mateix presentador dies abans ens havia sorprès amb una notícia relacionada amb l'energia elèctrica i les centrals generadores inventant-se la unitat mega-watts-per-hora; quan possiblement hauria d'haver dit megawatts, simbolitzats per (MW) que és la unitat en que es determinen les potències de les centrals generadores d'energia elèctrica tan siguin nuclears, hidroelèctriques, eòliques, gas, etc. Un altre assumpte són els megawatts-hora (MWh), però ara no vull fer-me pesat amb detalls tècnics... Potser l'home volia dir megawatts-hora per hora, la qual cosa quedaria així (MWh/h). Deixem'ho estar.

S'ha de concloure, doncs, que sovint la manca de rigor en alguns mitjans de comunicació pot abocar-nos a l'assimilació de conceptes erronis que milions de televidents donen per bons per la senzilla raó "d'haver-ho sentit dir a la tele per boca d'aquell presentador tan simpàtic i de tota la vida".


...-

dissabte, 21 de gener del 2017

El vertigen de la vida


Gregori Deulofeu s'havia despertat en el punt crític d'un somni, encara que millor seria dir d'un angoixant malson. Influenciat per les fantàstiques acrobàcies dels personatges de ficció filmada; com ara Temístocles, en la segona entrega de 300, tal com podem veure'l en el tràiler de la Warner Brothers, abordant des de gran altura un vaixell enemic; talment com si saltes des d'un penya-segat enlairant l'espasa que en arribar a la coberta de la galera descarrega en un fulgurant i mortífer atac sobre un guerrer persa, el cos del qual dividit en dos parts roda sobre la coberta seccionat de dalt a baix. Lluny de les ribes mediterrànies vermelles de sang Deulofeu s'havia somiat en una plana, un camp de matolls en lleugera pendent vessant a l'Est que abruptament presentava una aresta arrenglerada de Nord a Sud i cent metres més avall la zigzaguejant cursa d'un rierol de muntanya esmunyint-se entre las roques. Somiava estar en perill vora d'un penya-segat.

La incertesa i el neguit havien tret Deulodeu d'aquell somni anguniós, duent-lo a la realitat del seu dormitori ocupat per l'imperceptible tic-tac del rellotge disposat sobre la tauleta de nit i les lleus vermellors de l'aurora que il·luminaven l'habitació des de la finestra vetllada lleument per la persiana i la cortina brodada amb aplicacions de guipure. El desassossec que l'envaïa era com el d'aquell viatger en un vehicle accelerant-se en una baixada sense frens ni controls en la direcció. Vint minuts més tard encara se sentia estrany, insegur, tot després de llevar-se i haver preparat un desdejuni de dues torrades integrals amb melmelada de ceba i un bol de malta amb un raig de llet descremada. Menjava mecànicament, abstret, ocupant el seu pensament no tant en esbrinar la significació del somni sinó per la revelació d'una realitat omnipresent i quotidiana com és la fragilitat i la finitud de la vida. Havent interioritzat l'inexorable fi al que estem condemnats, pensava que cal prendre seriosament què és el que s'ha de fer amb la resta nostres dels dies.

Gregori va deixar lentament sobre el gruixut plat d'esteatita blanc i sense decoració el bol, ara ja buit, esmaltat amb figures de matrioixques, mentre reflexionava sobre el fet rellevant de que en néixer ens fem propietaris d'un únic i personal talonari de xecs, del qual n'arranquen un full cada dia per pagar una mena de peatge, un lloguer, un dret de fer servir els bens del món i de l'univers per un dia. Actualment aquests talonaris, en els millors dels casos, tenen poc més de trenta mil fulls. El vertigen i l'acceleració arriba quan el talonari comença a fer-se prim. És llavors quan s'assoleix l'edat de mirar que fer per treure'n el millor profit als dies i dedicar el xec a tot allò que millori la vàlua del dia: ja sigui gaudint més i millor de la natura, la bellesa, el coneixement, la cultura; i, sobre tot dels familiars i amics; en definitiva: de totes les fonts per gaudir del que ens envolta. Però, sempre hi ha un però, de vegades l'organisme es deteriora, com ho fa tot amb el pas del temps, i pot arribar a fer-se impossible, o molt difícil, fruir del dia i del que el món ens ofereix.

Després del desdejuni i d'endreçar la cuina i la resta del seu petit apartament, on vivia amb la companyia només de dos gats; com feia tots els dies des de la mort de la mare a començaments d'hivern dos anys enrera, va collir una bossa de ràfia i va revisar el moneder per assegurar-se que duia prou diners per comprar dues peces petites de pa integral i les dues albergínies que pensava escalivar per acompanyar el filet de bou que havia tret del congelador la nit anterior per cuinar-lo al mig dia; potser amb una salsa de formatge rocafort, o pebre verd, ja ho decidiria sobre la marxa. Camí de la botiga de queviures, a poc més d'uns dos-cents metres de casa seva, caminava aprofitant les voreres assolellades, quan va recordar-se a l'edat de set anys. La mare el menava a comprar el pa a la fleca del carrer Núria; duia el mocador de farcell i els cèntims justos per pagar el quilo de pa que sempre comprava: una barra sencera i la torna (la torna era el tros que faltava a la barra per fer el pes exacte). Un matí d'aquells dies, abans d'anar a comprar, Gregori havia estat toquejant unes branques de fruits de bitxo (Pebre de Caiena) que la mare tenia a dessecar penjades a la paret del pou; poc després, quan esperava el seu torn a la fleca va passar-se l'índex per l'ull a fi d'esvair una brossa que li molestava. De sobre va començar a llagrimejar de l'ull dret el qual cada cop li coïa amb més intensitat. Sense poder-se aguantar la plorera va marxar de la fleca corrent, sense comprar el pa. No va parar de còrrer fins arribar a casa on la mare va detectar immediatament que l'origen d'aquella coentor era haver tocat la caiena del pati y després els ulls amb els dits portadors de capsaïcina.


...-
Nota: Entrada pendent de correccions (Edició 2 de 22.01.2017).

diumenge, 18 de desembre del 2016

Les restes del Melchuca

 

Un delericte ran la costa a mig camí entre Punta Falconera i Cap Norfeu (1)

El dissabte 27 de gener de 1968 el vaixell de càrrega Melchuca, carregat de sacs de ciment, bobines de fil, bidons d'olives i altres productes, havia sortit del port de Sète, a uns 30 km al Sud de Montpeller, amb destinació Casablanca. Una forta tramuntana acompanyada de maregassa va aconsellar canviar la ruta habitual i apropar-se a la costa per tal de tenir una singladura més segura. Lamentablement la nau va xocar amb l'illot de Maça d'Oros situat a poc més de sis-cents metres a l'Est de la punta de Cap Creus. Segons el relat del capità, "...Amb una gran via d'aigua a la proa va provar de dirigir la nau a Roses, però va embarrancar prop de cala Montjoi", (allà on Ferran Adrià té el seu conegut restaurant, El Bulli); diu, també, el capità: "...d'allà va ser alliberat per una gran onada que el deixà a la deriva i finalment va acabar encallant-se a la Punta del Bergantí".

Cinc anys després, exactament el 3 de gener de 1973, (en aquells anys encara era obligatori el servei militar) vaig arribar al meu destí a la bateria de costa de Punta Falconera on romandria més d'un any dedicant-me en les estones lliures de servei a gaudir d'aquell preciós entorn natural. Fora de dues temporades l'any, d'un parell de setmanes d'exercicis pràctics de tir amb els canons Wickers de 152,4 mm d'ànima, el meu tems lliure a la bateria de Punta Falconera m'ocupava quasi totes les tardes. Després de les activitats del matí allà cap a la una del migdia marxaven els oficials, sotsoficials i tots els artillers i caporals voluntaris (2) amb permís de pernoctar fora de la bateria, de manera que al menjador mai erem més de dotzena i mitja comptant amb el cuiner i el caporal de guàrdia que comandava la bateria. Amb tant de temps lliure les activitats eren de dos tipus: una, tancar-se a la cantina i jugar al pòquer fins l'albada o l'altra, explorar els voltants de la zona militar. Un artiller orfe, originari de Sant Andreu de la Barca; en Garangou, de Malgrat de Mar, i jo erem d'aquest segon grup. Més d'una tarda haviem fet una bona caminada arribant a la Torre de Norfeu, i més enllà fins el Mirador, a l'extrem occidental de la península que forma Norfeu, vora els penya-segats impressionants de Punta Prima. Una altra tarda, aprofitant el manlleu no autoritzat d'una moto que algú havia deixat a resguard de la bateria, l'artiller orfe va convidar-me a fer una passejada motoritzada pel camí de ronda fins prop de Cadaqués, abans d'entrar al poble vam deixar la moto i vam fer la resta del camí a peu. Després de saludar un vell pescador que arranjava la xarxa estesa al sol de mitja tarda ran la platja vam acabar berenant un excessivament salat entrepà de dues llesques de pa amb tomàquet i formatge en un solitari bar vora del port.

Però, la sortida que vull comentar-vos va ser la de la tarda que vam decidir anar a fer una ullada en profunditat, de primera mà i al detall, al delericte del Melchuca situat, com s'ha dit a la Punta del Bergantí, abans d'arribar a Cala Monjoi i a mig camí entre Punta Falconera i Cap Norfeu. Amb la força de l'onatge d'aquell dia era totalment desaconsellat accedir-hi per l'aigua, així que vam abordar la nau fent equilibri sobre els tres cables d'acer que podeu observar a les fotos i que la lligaven per estribor amb les roques. La maniobra va ser força arriscada i d'una temeritat que ara m'esgarrifa. Vist des de la saviesa que donen els anys, i l'experiència, és indiscutible que vam posar en altíssim nivell de risc la nostra integritat i vida. Un cop vam arribar a la coberta vaig observar una gran madeixa embullada i mig desfeta de fil cru al costat d'una hèlix de bronze fixada en una paret perpendicular a la segona coberta de proa, evident peça de recanvi com la roda en els cotxes, una magnífica joia de la mecànica naval en perfecte estat, lluent, de tres pales i de més o menys un metre i mig de diàmetre.

A començaments dels anys vuitantes una empresa barcelonina va iniciar el desballestament del Melchuca (amb dinamita) tasca que va deixar de banda des de primera hora per que els treballs resultaren de cost molt superior al preu de la ferralla obtinguda, tot degut a una sobtada baixada del preu del ferro. A la web "rosespedia.cat" ens expliquen: "És per això que, enmig d'un escampall de ferralla, que no va arribar a ser recollida, es conserva la quasi totalitat de l'obra viva. Un forat a la coberta, voltat de planxes rebregades, permet als submarinistes l'accés al taller del vaixell i es pot contemplar el carregament de ciment petrificat conservant la forma dels sacs que el contenien, perfectament estibats, quallats en entrar en contacte amb l'aigua" 

 
Notes:
(1) - Les fotos en BN són de 1973, fetes per "Lukas4". Altres fonts: "rosespedia.cat"
(2) - Els "voluntaris" fèien un servei militar de 18 mesos, en comptes dels 14 dels soldats regulars. A canvi podíen triar destí, normalment a prop de casa i gaudir d'autorització per a dormir fora de la caserna.

Descripció tècnica

  • Nom: Melchuca
  • Activitat: Mercant
  • Data d'avarament: 1953
  • Drassana: Sociedad Metalúrgica Duro Felguera (Gijón)
  • Eslora: 68,11 metres
  • Mànega: 9,99 metres
  • Calat: 5,67 metres
  • Tonatge: 696 tones
  • Propulsió: Motor Diesel de fabricació alemanya
  • Armador o propietari: Angel Riva Suardiaz
  • Lloc del naufragi: Punta del Bergantí
  • Data del naufragi: Dissabte, 27.01.1968
  • Estat actual: Dinamitat. Restes disperses
  • Profunditat: Entre 5 i 17 metres
...-

dimecres, 23 de novembre del 2016

L'honorabilitat del Samurai



Regirant les prestatgeries de cinema a la biblioteca municipal he trobat "The Hidden Blade" del nostre comentat director japonès Yôji Yamada. Realitzada l'any 2004, la pel·lícula va rebre diversos premis essent una més de les que el director ha dedicat al tema del declivi del Japó medieval contraposat i doblegat pel món modern, importador de normes i valors occidentals, que s'imposà allà a mitjans del segle XIX.

Ambientada al 1861, quasi contemporània als fets que narra Pérez Galdós en "La de Bringas". Ambdues històries mostren en comú la fi d'una època, on la corrupció política taca l'administració de l'estat i determina la vida dels protagonistes. No acaben aquí les semblances; però, deixant de banda les misèries de la Rosalía Pipaón en el Madrid cortesà el film de Yamada és impecable, perfecte, lluny dels clàssics films de lluites interminables. És una tendra història d'amor platònic. Una història en defensa de l'honorabilitat i de la responsabilitat davant del compromís, fins la mort si cal; on no hi ha lloc per a la rendició sota la injustícia; on la consigna és; honorabilitat o mort. Especialment ben feta és l'escena del duel, que ens recorda els films del més pur estil western.

Si cau a les vostres mans el DVD no deixeu de esmerçar poc més d'un parell d'hores en gaudir d'aquesta obra ben feta, subtil, bella i que ens reconcilia amb un món de valors que cada cop són més rars, com ara l'honradesa política, el joc net i el respecte incondicional al compromís.


*  *  *  *  *

Títol original: Kakushiken, Oui no Tsume (The Hidden Blade)
Títol castellà: La espada oculta
Actors: Masatoshi Nagase, Tokako Matsu, Hidetaka Yoshioka, Yukiyoshi Ozawa
Any: 2004
Duració: 132 min.
País: Japó
Director: Yôji Yamada
Guió: Yôji Yamada, Yoshitaka Asama
Història original de Shûhei Fujisawa 
Música: Isao Tomita
Fotografia: Mutsuo Naganuma
Premis: Acadèmia japonesa de cinematografia i Berlín



...