Maig florit

A primera hora del matí, en els dies de mitjans de maig, la llum del sol des de llevant inunda el saló menjador, també el dormitori principal i la sala d'estar amb una claredat enlluernadora. Aquesta llum és en part reflexada pel doble vidre de les portes corredores del menjador, que donen accés a la galeria, multiplicant així l'efecte encisador de les torretes i jardineres, sobre tot la florida hortènsia de brillants fulles d'un verd maragda intens que acompanyen i encerclen tres poms de flors de color rosat mate tirant a albercoc.A l'esquerra una heura mostra la seva vitalitat enfilant-se per la reixa de llistons fixats a la paret Nord amb fulles que no tenia la passada setmana; y, a la dreta tenim la tradescàntia de liloses fulles hidròfugues. Altres plantes embelleixen la galeria, però seria massa llarg descriure-les.

Anys enrere havíem tingut una buguenvíl·lea la qual tal com especifiquen els manuals  de jardineria viuen no més de quatre anys en jardineres. Ara al costat de l'heura tenim un gessamí fill de la planta que des de molts anys enrere viu al terrat de la Margalida. L'hem reproduït amb la tècnica del murgonat aeri, amb èxit. De les tres branques que vam aplicar aquest sistema de reproducció només ha viscut el que mostra la foto. Potser coneixeu el dilema de les buguenvíl·lies i els gessamins: a la cornisa cantàbrica i País Basc les volen tenir pero no s'adapten al clima... quan a Andalusia volen hortènsies, però tampoc s'adapten al clima. Sembla que apreciem més el que no podem tenir.

Em ve a la memòria un gos molt apreciat per mi de raça Border-Collie que va ser present a la meva infantesa entre els cinc i els dotze anys. Tot va començà als pocs mesos de vuire a la casa que els meus pares s'havien fet al barri de La Maurina: un dia, després de dinar, quan explorava tot sol una bassa de rec de l'altra banda de la riera, just al davant i paral·lela a les façanes de les cases del meu carrer, on per raons evidents només havien els números senars i l'últim dels qual era el 25 el qual en aquells anys era del veí i paisà del pare, a més de padrí meu de nom Conrad Bruque. No recordo l'època de l'any, però a la bassa encara hi havia un pam d'aigua de les darreres pluges que ocupava la meitat del fons. L'altra meitat estava plena de runa, tota en gran part troços del mur de la pròpia bassa. Un gemec continu i persistent va cridar-me l'atenció, era un cadell de gos (jo encara no sabia de quin animal es tractava) cridava instintivament per la supervivència, desafortunadament massa lluny de la seva mare. Vaig anar a casa ràpidament i vaig explicar als pares el que havia vist i sentit. Vaig retornar a la bassa acompanyat del pare que sense esforç va recollir el cadell d'unes dues setmanes de vida, únic supervivent de la camada; hi havien al menys dos gossets més morts entre la runa, el pam d'aigua i les canyotes de la semiderruïda bassa. Sempre he pensat satisfet que havia salvat la vida al cadell de Boder-Collie. Vam anomenar-lo Boby. El nostre gos encara no tenia vuit anys quan un matí no va tornar de la seva habitual sortida als camps dels voltants. La resta del dia el teníem al pati de casa amb pacífica convivència amb una gat gris i blanc d'ulls de diferent color, del qual he escrit en altre lloc d'aquest mateix bloc. Els gats a casa mai han tingut nom propi; o sí, atenien per "miso" o pel bisbiseix llavidental el qual, encara avui, faig servir per aturar la marxa fugissera o pausada d'algun felí explorador. Vam saber que el gos era fill d'una gossa que el veí de la casa número 15 utilitzava per caçar en els camps de més enllà les vinyes al Nord del barri. Era un home de petita estatura, molt moreno de pell, i de mal caràcter; els nens veïns remorejaven que pegava la dona; sempre era al bar, fumant i jugant sorollosament al dominó. Un dia vaig entrar a casa seva, potser acompanyant un dels seus nebots, i penjant de les bigues de la teulada, on a mi em semblava molta alçada, tenia embolicada en papers de diari l'escopeta de dos canons, que de forma horitzontal romania inabastable a mans impròpies en aquell indret de seguretat aèria.

El nostre gos Boby era de pel negre amb la característica franja blanca que els gossos d'aquesta raça tenen al pit, la panxa i el morro. Excel·lent defensor de la casa, aptitud demostrada una tarda que s'ens va colar una rata al pati i ell amb extrema agilitat la va capturar d'una mossegada al clatell en la trajectoria del rosegador quan saltava del parterre del gessamí al safareig.

...-

Pasqua florida

(Manuscrit del 13 d'abril de 2019)

Avui és dissabte vigília del dia en el que els cristians celebren el Diumenge de Rams, diada aquesta que, a més del contingut religiós de la setmana que comença, indica la imminent arribada de la primera lluna plena després de l'equinocci de primavera. Tots els indicis em fan pensar que es tracta de la celebració d'origen ancestral de l'arribada de la primavera, adaptat pel cristianisme com tantes altres festes del calendari. En països del nostre entorn, on encara té una forta implantació el pensament bíblic, s'obre un període de més de set dies amb múltiples activitats religioses que alteren el curs dels afers laborals i educatius de forma que per a molts ciutadans aquest és un preludi de les vacances destinat a gaudir del bon temps, si la pluja no fa acte de presència (fenomen que mai falta a l'abril), on els amants de la platja, de la neu i de turistejar aprofiten les ciutats costaneres, els nombrosos quilòmetres de pistes en estat òptim per l'esquí o les múltiples ofertes de les agències de viatges per tallar amb la rutina diària fins Dilluns de Pasqua.

De tot això, després, resta com una mena de cendres irreductibles, deixant-nos amb la sensació d'haver experimentat un aprofitament dels dies i de les hores. És una victòria contra l'inexorable pas del temps que ens imposa l'envelliment i la desorganització entròpica de la matèria. Però, al final sempre guanya la banca, en aquest cas la Natura, com demostra la trobada casual de dies enrera amb un vell col·lega de l'oficina tècnica d'una multinacional on vàrem coincidir des de 1974 fins 2005 durant quaranta hores a la setmana (o més), al llarg de quaranta-set setmanes per any.

El company era l'Albert Drawer amb el qual des del tancament de l'oficina no haviem coincidir en el temps ni en l'espai, tret d'un parell de cops en els passadissos d'un centre comercial. La recent trobada va succeir a la porta d'un consorci d'assistència mèdica; mirant de no destorbar els caminants que transitaven la vorera vam petar la xerrada uns minuts, suficients per comunicar-nos les respectives situacions actuals: jubilats, ell atenent el primer net i tots dos constatant els efectes negatius del pas dels anys sobre la eficiència del conjunt del cos i els seus components, parant esment específic en la mecànica del sistema locomotor i el sistema de bombeig de fluids per a l'alimentació i combustió cel·lular; també el del mecanisme responsable de la captació i l'emmagatzematge de dades; i tants d'altres grans i petits conjunts i components elementals que amb l'ús ininterromput i el pas dels anys acaben per mostrar desgast i mancances... És l'entropia. Per concloure recordeu la dita vàlida per a tothom: "Aprofiteu, que us perdeu la Pasqua, noies!".

...-

Paella clàssica

És l'últim dissabte de l'hivern, el proper (23 de març) serem en primavera. Ara que el sol ha deixat d'irradiar directament les plantes de la galeria les he ruixat amb aigua polvoritzada a fi de treure'ls-hi la capa d'enganxós pol·len de pi que impregna la superfície de les fulles. Després he passat al menjador de casa un cop feta l'operació de higiene botànica que han agraït les tradescanties, la menta, l'hortènsia, l'heura, el parell de chlorophytum (popularment conegudes pel senzill nom de "cintes") i una minúscula mata de àloe que ni creix ni mor, vegeta en el sentit restringit del verb, potser degut a estar ubicada a l'ombra d'una columna ferro-dórica de funció més d'arquitectònica ornamental que no pas per requeriments estructurals.

Un cop dins de casa dirigint-me a la cuina he estat envoltat per l'aroma del safrà i el marisc de la paella que hen fet per dinar amb una safata de preparat que vam comprar ahir al centre comercial Quatrecamins. La recepta és molt simple. Per a tres persones fiquem un quart de quilo llarg d'arròs bomba de l'Illa de Buda, la safata del preparat més amunt citat, quatre grans d'all ben bonics i si poden ser de la varietat d'alls morats, dotze estigmes (i/o estils) de safrà, entre sis-cents i set-cents centímetres cúbics del brou de precuinar els musclos i les cloïsses reforçat amb mitja pastilla de caldo-màgic, cinquanta centímetres cúbics d'oli d'arbequina extra verge i un polsim de colorant per engroguir convenientment l'arròs del color prohibit. Tot aixó s'ha de cuinar en una paella ampla i plana seguint un procés que potser més endavant explicaré als complaents lectors i que porta com a resultat a gaudir d'un excel·lent i nutritiu plat de genuïna cuina mediterrània. No s'ha d'oblidar acompanyar aquest plat d'un vi que sigui del vostre gust; el meu suggeriment és: cava brut a 6ºC o un vi blanc de raïm varietat Gerwürztraminer i en cas de que l'opció sigui per un de negre qualsevol DO Priorat us farà el pes, servit a 18ºC.

...-

Finals d'hivern

És dissabte, són ben passades les deu del matí i al carrer hi ha poca presència de gent. Ni caminants, ni motoritzats, només algun que altre passejador de gossos. Primer he saludat al Yan que arranjava el seu stand de plantes en la vorera al costat de la seva botiga on ven de tot, com correspon a un "bazar xinès". Tot i la lluminositat del dia la temperatura del aire és fresca i convida a caminar ràpid; cosa que he fet dirigint-me a ca l'apotecària (tenim dues farmàcies al barri i ambdues són gestionades i ateses per dones). He anat a la de tota la vida malgrat que està més lluny de casa que l'altra comerç dotat també del símbol de la creu vermella sobre fons verd. De fet en aquest darrer, especialitzat en ortopèdia i homeopatia, no he comprat mai res.

Després de recollir els medicaments que em calien, entre ells una crema a base de capsaïcina (molècula extreta del bitxo picant que actua com inhibidor de determinats neurotransmissors del dolor), he decidit retornar a casa fent una volta per la part assolellada del parc a tocar de l'Institut d 'Educació Secundària. Abans d'arribar al centre educatiu me topat amb l'escola bressol del barri, una de les onze de gestió municipal a la ciutat. En el gran pati de l'escola bressol un pi de dens fullatge m'ha cridat l'atenció per la cridòria de les cotorres que l'habiten, compartint l'espai arbori amb un estol de tudons. La foto que acompanya aquest post mostra l'arbre, al qual també m'ha fet parar atenció un petit núvol groc en moviment, com si un reflex il·luminés per un instant el ramatge des de sota. De seguida he copsat que es tractava del pol·len deixat anar degut a l'activitat frenètica dels esmolats becs de les cotorres. La responsable de la emisió de pol·len la veieu, malament s'ha de dir, encerclada de vermell.

El camí des de l'escola bressol fins l'IES fa una constant i lleugera pujada, suficient per sentir que m'he fet gran. Sense eufemismes: estic envellint. Com ho demostra la fatiga que sento caminant pujada amunt i la lleugeresa amb que uns adolescents la pugen a marxa ràpida. El pas dels anys afegeix quilos a la motxilla que duem lligada de naixement, de tant en tant rebem senyals de que cada cop està més plena alhora que les forces minven.

Una d'aquestes senyals vaig tenir-la fa poc dies al veure la pel·lícula Si fuera fàcil, dirigida l'any 2012 per Judd Apatow, on el protagonista de 40 anys saludava la sogra (o potser era la tieta), una rosa de rostre solcat com el d'una camperola que ha passat seixanta anys al sol conreant els seus sembrats. Després vaig saber que aquella dona estava interpretada per l'actriu Tatum O'Neal, filla de famós Ryan O'Neal, la imatge del qual va quedar-me gravada a la memòria amb el genial i preciós film Barry Lyndon de Kubrick. Si aquell jove Barry, vist a les pantalles l'any 1976, és el pare d'una sexagenària vol dir que m'he fet gran. Un altre signe d'envelliment és quan el teu cercle d'amistats, col·legues, camarades i, també evidentment el grup familiar extens es difumina i va perdent elements, com passa amb els focs d'artifici, de manera que aquelles persones cada cop tenen menys presència en les nostres vides, són centrifugats del nostre entorn, deixant només un rastre cada cop més feble en la memòria.

...-

Textos des de la presó

He sortit al terrat i arrepenjat en la barana, entre la tradescantia i la menta, he contemplat la neta i assolellada vorera de la banda de ponent del meu carrer, tranquil en aquestes hores del migdia de poc trànsit. El sol de febrer ens permet gaudir d'un dia lluminós, esplèndid, de manera que sentim com una mena de felicitat. Però, el sentiment de seguida s'enterboleix amb les notícies dels mitjans: Aquesta setmana ha començar el judici als anomenats dirigents del "Procés", dotze catalans que seran jutjats a Madrid encausats per presumptes delictes que poden comportar-los desenes d'anys de presó.

La major part d'ells resten des de fa més d'un any en presó preventiva, a l'espera d'aquest macrojudici iniciat el passat 12 de febrer i que segurament es perllongarà durant mesos. No entro a avaluar l'efecte d'aquesta acció de la justícia contra unes persones que són el nucli central i visible d'un sentiment enormement estès a Catalunya i que al menys un de cada dos catalans consideren un atac al seus drets i a la seva identitat. Sentiment refermat per ressorgiment d'una dreta enyorada del passat franquisme, que ara sembla més viu que mai en els darrers quaranta anys. Tot això fa evident que el solc entre Catalunya i Espanya s'eixampla i profunditza. Caldrà seny i intel·ligència per restablir la convivència. Elements que com l'experiència demostra escassegen en el nostre entorn.

Aprofito aquesta situació per comentar les publicacions dels escrits que dos dels presoners han fet arribar als lectors des de la presó madrilenya d'Estremera. El primer, Escrits de presó, me'l va fer arribar una neboda pel Nadal. És el llibre de Joaquim Forn, Conseller d'Interior del Govern de la Generalitat des de juliol de 2017, i empresonat el 2 de novembre del mateix anys. El llibre és un dietari on Forn relata el dia a dia i la convivència amb els altres presos d'Estremera.

L'altre text és un petit recull de 34 pàgines on l'Oriol Junqueras comunica als seus petits fills, de forma molt pedagògica, els fenòmens de la natura i l'evolució històrica dels humans. L'ha publicat i distribuït de forma gratuïta "som-sàpiens publicacions" sota el títol Estimats Lluc i Joana.

Títol: Escrits de presó

Autor: Joaquim Forn

Edició: Enciclopèdia

Barcelona 2018

Pàgines 331

Títol: Estimats Lluc i Joana (Contes des de la presó)

Autor: Oriol Junqueras

Edició: som-sàpiens publicacions

Barcelona: 2018

Pàgines: 34

...

Una breu història dels Sàpiens

Avui comento un èxit editorial d'abast sorprenent: "Sàpiens", el llibre de Yuval Noah Harari, vuit milions d'exemplars venuts al mòn des de 2014. És la primera part d'una trilogia que aquest professor de la Universitat Hebrea de Jerusalem, doctor en Història a Oxford i nascut al 1976, ha publicat amb l'afany de fer una immensa i global historia del gènere humà; o, potser de forma  més específica caldria dir que és una Història del Món on els humans Sàpiens han arribat a ser els elements més influents en l'evolució de la totalitat de les formes de vida actuals i futures del planeta Terra.

Per diversos mitjans, tals com l'aplicació d'innovacions i tècniques revolucionaries (com la revolució cognitiva, per exemple) els Sàpiens, ens explica Harari, han assolit el domini del planeta, que no vol dir el control. El llibre és una monumental Història de la Humanitat des de més de cent mil anys enrere. Tot amb una perspectiva rigorosa, acadèmica i tècnica; però, alhora molt entenedora. L'autor va prenent recursos i discursos de les més variades disciplines de les ciències socials, incloent-hi per descomptat les  més humanistes com la psicologia i l'antropologia per elaborar una "Breu Història de la Humanitat" com diu al sotstítol. Singularment important, diu, és la creació del llenguatge i dels mites per cohesionar les societats on els individus confien en els altres i comparteixen creences en entitats fictícies, així van néixer les religions, les ideologies i el diner.

Tal com diu la periodista Èvelyne Pieiller en el seu article de gener de 2019 en "Le Monde Diplomatique" citant a Thomas Mahler  (Le Point, París, 20 setembre, 2018) per diversos autors Harari actualment "és el pensador més important del mòn". Això no significa que el bonic i fantàstic muntage així com les conclusions de Harari siguin la descripció de la realitat, per molt innovador, brillant i ben estructurat que ens la presenti en el seu estudi.

Sens dubte, malgrat els aspectes discutibles, és un llibre molt important que haurà de ser inclòs en el ranquing dels més influents dintre de la Historia del Pensament i les Ciències, fent costat a El Capital de Marx i L'origen de les espècies de Darwin. Però, que amb tota seguretat, com aquells, serà superat per futures aportacions de la ciència i la tecnologia.

Títol: Sàpiens

Autor: Yuval Noah Harari

Edicions 62

Barcelona 2014

Pàgines 608

...

Carmina

En els darrers anys seixantes del segle passat feien sessions de cine-club les nits dels divendres al Catalunya; cinema d'Art i Assaig en deien. Allà, lluitant contra la fatiga d'haver matinat tota la setmana vaig veure en V.O. "Le Samouraï" del mític director Jean Pierre Melville amb Alain Delon de protagonista. Recordo nítidament l'escena del samurai, un lluitador solitari en versió francesa y moderna on l'actor era en una ampla, austera i diàfana habitació fumant mentre jèia en un senzill llit, entretant la càmera ens mostra les volutes de fum que es dispersen sobre un fons poc il·luminat de tonalitat verd boscós; sorprem també l'ambient sonor: un notable silenci només trencat per les piulades d'un ocell engabiat que semblen pregar per la llibertat saltant d'un barrot a l'altre dins la presó de filferro.

Aquesta immersió en els records em va venir ahir evocada per la segona pel·lícula escrita, produïda i dirigida pel popular actor Paco León: "Carmina y amén", estrenada l'abril del 2014, premiada en el Festival de Màlaga i nomenada als Goya. La foto de promoció que acompanya aquest post la vaig trobar posteriorment, com veieu és prou eloqüent, el fum de cigarreta, l'ocell, tot i que en aquest cas és un lloro.

Paco León aconsegueix, dirigint cinematogràficament  la pròpia família, tocar temes clau de la quotidiànitat aparentment de forma frívola; però, només en aparença perquè en el fons del que tracta el film són els temes que tenen una forta càrrega emocional, per exemple com encarar la malaltia, la mort i la lluita per la vida.

Seguint aquell antic consell pedagògic d'instruir delectant, Paco León i família aconsegueixen fer-nos pensar mentre somriem.

Títol: Carmina y amén

Producció, direcció i guió: Paco León

Actors: Carmina Barrios, María León, Paco Casaus, Yolanda Ramos...

Duració: 100 min.

Any: 2014

Premis: Dos al Festival de Màlaga i una nominació als Goya

...-