diumenge, 8 de juliol de 2018

Dragonets



La nit passada quan vaig obrir la porta de la terrasseta, en arribar de ca la Neus on havíem sopat, vaig observar el planeta Mart sortint per Llevant a uns quinze graus sobre l'horitzó i molt abocat cap el Sud; brillant, ataronjat, com correspon a la màxima il·luminació i proximitat de la seva posició actual. De sobte vaig descobrir amb alegria una ombra grisenca que s'esmunyia per la paret darrere el test del rododendre que hi ha al costat de la columna de ferro de la cantonada esquerra de la galeria. Allà, des de fa molts anys, s'ha fet una esquerda vertical que separa els dos murs perpendiculars entre sí i que serveix de perfecte refugi per un dragonet, un rèptil insectívor, i, per tant, col·laborador en el manteniment del bon estat de la terrassa. L'any passat ja l'havíem vist algunes nits, espantat per la nostra presència, corrent a refugiar-se dins l'escletxa protectora. Des de llavors que el considero una mascota de casa.

I és que justament anit mentre gaudia de la fresca al carrer ocupant amb una cadira de platja el gual de ca la Neus vaig veure prop del fanal penjat a la seva façana un parell de dragonets (en castellà "salamanquesas") que aprofitaven per caçar insectes la llum finançada pel calaix municipal. També els dragonets de ca la Neus els considero mascotes familiars. Sabem que aquests rèptils emparentats amb les sargantanes són molt territorials, que poden arribar a viure entre tres i vuit anys. Sens dubte, doncs, els dos que ahir voltaven en la paret vertical a l'entorn del fanal són els mateixos de l'any passat i d'anys enrere.

Fins aquí el contingut d'aquest post; el número 401 des que vaig començar a escriure en aquest lloc web facilitat per Google allà pel setembre de 2007. No cal que repeteixi que s'ha d'agrair la paciència dels meus seguidors que malgrat les feixugues redaccions, tot i ser breus, que em caracteritzen han estat fidels lectors tots aquest anys.

 
...-
Foto: Obtinguda de la xarxa.
Nom científic: Tarentola mauritànica
Nom en castellà: Salamanquesa común

dissabte, 23 de juny de 2018

Carrer de la Rutlla



A pocs dies del solstici d'estiu i coincidint amb una primera onada de calor una jove amiga ens ha convidat a berenar i de passada visitar la seva llar on viu des de fa pocs mesos amb el seu company. És un tercer en un edifici de quatre plantes amb terrat pla, es a dir: cinc nivells d'us. El pis és de lloguer actualitzat amb diverses reformes que han millorat i condicionant l'obra inicial de cent anys enrere. La Mireia i l'Albert han moblat i decorat amb bon gust la seva llar fent equilibris entre l'economia i la funcionalitat aprofitant la distribució original feta criteris moderns i racionals malgrat ser una construcció del primer quart del segle XX.

La porta d'accés a l'edifici, després d'un curt replà, aboca a l'escala de graons grisos que d'un sol i llarg tram ens puja al primer pis i a la caixa estructural pròpia de l'escala, que d'aquesta forma s'allunya uns cinc metres de la façana, permetent que l'habitació principal de cada un dels tres pisos ocupi tot l'ample de l'edifici. Arribant al tercer pis la il·luminació de l'escala és imponent, doncs tot el rectangle de la caixa d'escala en el replà del terrat té el sostre totalment cobert amb panells de policarbonat incolor acanalat. Allà dues portes de xapa de ferro donen accés als terrats: el de llevant, ben enrajolat de pocs anys enrere, en realitat és la coberta del dormitori principal del tercer pis, amb boniques vistes al carrer de la Rutlla, la torre de la catedral del Sant Esperit i el seus contraforts gòtics; el terrat de ponent és força més extens amb el terra de la clàssica rajola vermella, molt més assolellat i, s'ha de dir, en les tardes d'estiu tan inhòspit com les muntanyes de Tamanrasset.

Un cop s'accedeix al tercer pis el petit rebedor ens permet anar directament a l'habitació principal molt ampla i ben il·luminada per la finestra de la façana; o, si ens dirigim a la dreta accedim al passadís que successivament en porta a una altra habitació habilitada de dormitori il·luminada per una finestra del pati de llums, després hi ha el bany recentment reformat molt ben il·luminat per una segona finestra del pati de llums, i finalment hi ha una altra habitació dedicada a estudi i lloc de treball il·luminada per la tercera finestra del pati de llums. Així arribem al saló, amb el racó més proper a la finestra  fent de menjador amb taula rectangular y quatre cadires de lleuger perfil de ferro amb seient de fibra natural; el racó diametralment oposat a la zona de menjador és la zona d'estar amb sofà orientat a la gran pantalla multimèdia que s'ubica en la paret sud. Una porta diametralment oposada a l'entrada des del passadís dóna accés a la cuina prou ample per treballar-hi però petita per ficar una taula per dinars informals o esmorzars. Des de la cuina s'arriba a una petita galeria, coberta de laminat translúcid, que fa de safareig i sala de màquines. En el moment de la tarda que hi vam ser-hi tenia una finestra oberta per tal d'evitar la intensa xafogor de l'efecte hivernacle del lloc.

Els acabats i la decoració són força equilibrats, amb parets blanques de textura rugosa, arcs de mig punt en el passadís, mobes molt discrets de color predominant gris clar i tèxtils del mateix color o el de fibres naturals sense tint. El parquet d'autèntic roure ocupa tot el pis excepte el bany i la cuina i tot i que s'evidencia l'ús i el pas del temps la seva presència amb petits defectes o asimetries és un valor afegit a la llar, per ser una matèria natural, amb història; no pas com els laminats químics de textura perfecta que actualment pavimenten tants i tants pisos.

Per acabar, un fet curiós derivat d'aquesta visita va ser el record del terra d'un quart pis de l'edifici industrial on vaig treballar durant molts anys. Com que les bigues cobrien una llum proporcionalment molt gran, en relació a la seva secció, amb el pas ràpid de les persones els qui romaníem en repòs podíem percebre perfectament la vibració deguda a l'elasticitat de les bigues, efecte que també vaig sentir al pis dels meus amics. Va ser un xic de nostàlgia reforçada per record de quan amb no més de cinc anys m'enviava la mare a comprar el pa al forn de la cantonada que encara hi és, com podeu observar a la foto.



...

diumenge, 20 de maig de 2018

Castigar i educar



Els anys de la meva infantesa, els de l'etapa entre els cinc i els dotze, van transcórrer a l'entorn del torrent de les Aimerigues, una de les nombroses rieres que drenen el ventall al·luvial sobre el que s'assenta Terrassa. En aquells anys aquell paratge formava part del perifèric barri de la Maurina. Majoritàriament era format de cases d'autoconstrucció que llindaven amb camps d'oliveres, ametllers i vinyes. Just davant la casa dels meus pares, a l'altre banda del solc del torrent per on sempre baixava aigua, hi havien diverses terrasses extenses, separades per canyisars, on el pagès i amo d'aquelles terres plantava blat, blat de moro i altres farratges per les vaques de la seva explotació ramadera.

L'escola del que ara anomenem "primària", era just davant la botiga on el pagès havia establert una lleteria per tal de rentabilitzar el producte de tot plegat. El propi edifici de l'escola era un antic laboratori de perfumeria que el pagès tenia arrendat a un clan familiar de mestres d'origen almeriense que gestionaven el "Colegio Academia Palenzuela" on els alumnes més afortunats sortien amb el diploma de "Comercio" apte per fer de meritori en llocs con ara el "Banco Hispano Americano", s'ha de dir que prèvia signatura de tres avalistes reconeguts.

Als mesos de primavera de camí a l'escola, poc més de mig quilòmetre, havíem de travessar una passarel·la de ciment sobre el cabal de la riera, o saltàvem de pedra en pedra, per tal d'evitar mullar-nos les sabates en les aigües cristal·lines; o, embrutar-nos-les de les fastigoses aigües negres de l'estiu vibratns de cap-grossos bellugant-se en aquella mena de sopa de quitrà pudent.

No oblidaré mai l'agradable sensació pels meus sentits dels matins a tres quarts de nou en el camí de l'escola: camps gebrats a l'hivern, onejants mars de verdor pentinada per la brisa al maig, daurades espigues al juny i blanques extensions de neu al desembre.

Un dia, hauria de ser al maig, amb els nens veïns vam jugar a córrer entre els sembrat de blat espigat, però encara verd. No podeu imaginar com ens ho vam passar d'allò més bé. Pel que sembla a l'amo no va fer-li molta gràcia i va fer arribar la seva queixa personalment als nostres pares. El meu em va renyar molt seriosament, escridassant-me però sense arribar a la violència física, ignorant la meva defensa de que jo no havia estat en aquella trepitjada del blat verd. Pel que vaig deduir el meu pare va preguntar, posteriorment, els nens del carrer els quals van dir-li que en aquell dia de malifetes jo no hi era. No ho sé, potser va ser sol·lidaritat entre camarades. Això, va despertar l'empenediment del pare que molts anys després va confessar-me que estava dolgut per haver-me escridassat injustament per aquell fet.

Potser el dia exacte dels fets que va denunciar el pagès jo no hi vaig ser, però en altres ocasions sí vaig trepitjar el blat. ¿Era mereixedor de l'esbroncada paterna? Segur que si, i va ser efectiva, per que des d'aquell dia vaig analitzar amb més profunditat les conseqüències de les meves accions.


...

dissabte, 28 d’abril de 2018

L'Estat i el Leviatan



El passat dijous, 26 d'abril, va fer-se pública una molt esperada sentència sobre un cas de violació múltiple d'una noia de 18 anys comesa per un grup de cinc individus autodenominat "la manada", que aprofitant la disbauxa d'una nit santferminera de 2016, en Pamplona, van penetrar repetidament per totes les abertures possibles la "teenager" en un portal. El mascles protagonistes de la peli van enregistrar l'heroica aventura en vídeo, per fardar davant dels amics, potser. Un cop satisfeta la pulsió sexual i en la lassitud post-coitum, com lleons de panxaplena després de matar i atiparse dels budells i les vísceres d'una zebra, van decidir prendre-li el mòbil a la noia: "per seguretat", i aquí tot pau i glòria.

Pel que sembla la zebra no va quedar prou agraïda de la seva participació forçada en aquell festival porno i la història, con tots sabeu, va acabar en els tribunals de Pamplona. I aquí, estimats lectors, comença l'apoteosi!

Resulta que el nois, presumptament, havien viatjat a les festes pamploniques amb intenció de caçar, con correspon a uns mascles en plenes facultats de desig sexual i alts nivells de testosterona en sang; però, sobretot amb la mentalitat de les prehistòriques societats caçadores recol·lectores. També resulta que alguns d'ells tenen antecedents per altres delictes, i aquí toca la grossa: dos d'ells pertanyen als cossos armats de l'Estat; un és guardia-civil i l'altre és un membre de l'exèrcit espanyol. Qui ho havia de dir: els vigilants de la platja ofegant banyistes... O, les guineus guardant el corral.

Fins aquí una vergonyosa mostra de "cutrez" typical spanish, però dijous passat va esclatar el furóncol, escampant una nauseabunda ona de porqueria. El tribunal encarregat del cas va dir la seva interpretant el Codi Penal de forma partidista, de part dels delinqüents, vull dir; resumint, diuen: no va haver-hi violació. Fins i tot un dels jutges va dir que no havia vist cap mena de delicte un cop analitzades les proves. Com era d'esperar la reacció popular va ser immediata, indignació al límit, un milió de firmes recollides en 24 hores contra el tribunal masclista (tot hi haver-hi una dona en la tríada), manifestacions multitudinàries als carrers en desenes de ciutats, reaccions internacionals en contra de la sentència del tribunal que a ulls de tothom protegeix el botxins en contra de la víctima... Com a conseqüència inevitable: descrèdit sense precedents del sistema judicial espanyol. Entretant dos dels violadors, els que havien estat reclutats anteriorment per les forces armades d'Espanya són a la presó, però segueixen cobrant el 75% del seu sou com a funcionaris dels aparells de seguretat i forces armades de l'Estat.

O l'Estat s'actualitza o molta gent, a més dels indepes de l'estelada, voldran marxar d'aquesta Espanya.


...

dimecres, 18 d’abril de 2018

Camí del Llac Petit



Aprofitant les darreres hores de la tarda d'ahir vaig decidir fer un passeig fotogràfic pel camí que va des de Sant Eloi, al Nord-Oest de Terrassa, fins el Llac Petit. Es tracta d'un embassament artificial a deu minuts de caminata més enllà del Parc Audiovisual de Catalunya, que és l'ocupació actual de l'antic "Sanatori" on oferien tractament pels tuberculosos des dels primers anys cinquantes. Tot plegat una bonica excursió d'uns tres quilòmetres, sis comptant amb la tornada, utilitzada per molts veïns dels barris de can Roca i del Pla del Bonaire; caminaires de totes les edats que omplen el ben conservat camí envoltat de sembrats, passejants vestits els més joves amb indumentària esportiva o d'altres menys dinàmics acompanyant els quissos que mai no falten.

Ens expliquen, els que saben, que el "Sanatori" (oficialment Hospital del Tórax) va ser inaugurat pel general Franco el 8 de juny de 1952 i que el comentari del dictador més recordat d'aquella data va ser: "El día que haya huevos fritos para comer los de arriba se los comerán frios". No sabem si aquest va ser un problema pels pacients derivat de l'arquitectura de l'edifici, però si consta que els 40 metres d'alçada van propiciar l'alta taxa de suïcidis que enterbolia el prestigi del "Sanatori".

La ubicació del Hospital del Tòrax, a uns trenta quilómetres al Nord de Barcelona en un paratge d'aires purs sense boires era ideal pels tractaments als que estava destinat. Inevitablement ens porta a la memòria la coneguda novel·la de Thomas Mann: La muntanya màgica, on també trobem un hospital de muntanya per tractaments pulmonars.

Retornant del Llac Petit vaig fer la foto de més amunt i justament allà, sense adonar-me'n, em va caure el mòbil a terra. Mitja hora després, quan el vaig trobar a faltar, vaig retornar i allà estava, entre les mates de colza (Brassica napus) que engrogeixen el paisatge.







...

divendres, 6 d’abril de 2018

El sentit de la vida



Sofia Coppola, filla del multiguardonat Francis Ford Coppola, va fer honor a la genètica heretada del pare guanyant un Oscar l'any 2004 pel guió original de "Lost in translation", impressionant film dirigit per ella mateixa. En països de Sud-Amèrica el film va ser titulat "Perdidos en Tokio"

Una passada nit d'aquesta setmana "8tv" la televisió privada del Grup Godó, propietari de "La Vanguardia" (el diari de més difusió i prestigi d'Espanya), va emetre per a la meva gran satisfacció aquesta joia de culte cinematogràfic, permetent-me gaudir per segona vegada d'una intel·ligent obra d'art: genial Bill Murray, genial Scarlett Johansson, preciosa fotografia, perfecta ambientació musical (a punt de les llàgrimes vaig estar amb l'Scarborough Fair interpretat per la pel-roja del saló de l'hotel.

El film que alguns crítics qualifiquen contradictòriament sense arribar al consens de drama o comèdia és, al meu parer, una veritable mostra d'altíssima qualitat del gènere romàntic, lluny del pastissos embafadors i roses que tots tenim a la memòria. Ple de dobles sentits, va del sentit de la vida. Connecta amb l'espectador en moltes escenes; com aquells que han acabat la formació acadèmica i es pregunten, com la noia protagonista recent llicenciada en Filosofia, ¿i ara què faig a la vida?: casar-me, tenir fills... La casualitat la fa contactar amb un home d'una generació superior a la seva, en la pel·lícula un actor casat i pare de família, en declivi de la seva carrera cenematogràfica, que accepta fer anuncis publicitaris guanyant dos milions de dòlars per una setmana de treball.

Innominat i no evidenciat l'amor real sorgeix en la parella socialment anòmala, especial i diferent; ella justament ha arribar als vint (en el rodatge la Johansson de la foto tenia 18 anys) ell ultrapassa els cinquantes. Cap paral·lelisme amb Lolita, però; entretant dediquen el temps a turistejar pel Tokio nocturn fins l'esplèndid final: el comiat per sempre d'algú de qui estan profundament enamorats. 


Fitxa tècnica:

Títol original: Lost in translation
Any: 2003
Duració: 105 min.
País : USA, Japó
Direcció i guió: Sofia Coppola
Música: Brian Reitzell, Kevin Shiels
Actors: Bill Murray, Scarlett Johansson, Giovanni Rivisi, Ana Faris...
Gènere: Drama romàntic


R

 Foto: Imatge composta a partir dels primers fotogrames del film
...

divendres, 23 de març de 2018

Parc de Sant Jordi

"Repòs", escultura del terrassenc Ferran Bach-Esteve

Al juny de 1959, coincidint amb la Festa Major, va obrir-se al públic el parc de Sant Jordi i els seus jardins, que havien estat adquirits per l'Ajuntament de Terrassa al 1958 incloent'hi l'emblemàtica masia Freixa d'estil gaudinià encarregada per la família Freixa i Argemí a l'arquitecte modernista Lluís Muncunill.

Abans de tenir accés al parc els nens del meu veïnatge sovint fèiem incursions a la plaça del Progrés, a uns quinze minuts caminant des del nostre carrer. Era el lloc més proper on hi havia un parc infantil amb un parell de gronxadors que publicitaven les xocolates Torras i un tobogan de llistons de fusta polida. Els pares, i també els mestres a l'escola, ens havien advertit del perill d'aquells enginys, doncs per aquelles dates havia mort un nen en caure del gronxador i rebre un cop fatal. El parc de Sant Jordi, tan oportunament obert al públic en aquells anys, ens permetia una nova opció d'esbarjo: passejar per carrers de pedretes que cruixien amb cada petjada vorejats d'alts xiprers; fonts, basses amb carpes de colors; pesants i rústecs bancs fets amb mig tronc d'arbre; boniques i baixes tanques de boix acuradament retallades per experts jardiners conformant geomètrics espais destinats a una ample gamma de rosers; i, sobre tot ens despertava molta admiració una gruta de rocalla artificial que pretenia ser la cova d'on sorgia una petita font natural. Al Nord de l'edifici principal tenim la glorieta de sis columnes amb cúpula de ferro forjat pintat de blanc. A Ponent encara s'ubica l'emblemàtic Sant Jordi renaixentista, copia de l'original que es mostra a Florència realitzat per Donatello al segle XV. Al Sud-Est, a tocar del carrer Nicolau Talló, dues escultures de Frederic Marès "La filadora" i "La lectora" marcaven l'accés a la zona de jocs infantils, actualment no hi són. Però, també a Ponent, més enllà de l'estàtua de Sant Jordi, en el camí principal que travessava el parc de Llevant a Ponent una discreta figura femenina obra de Ferran Bach-Esteve coronava la font d'aigua situada entre els dos accessos a la bassa circular d'uns dotze metres de diàmetre amb una illa descentrada que conté una petrificada foca. L'escultura de Bach-Esteve, la noia nua que il·lustra aquest post, va ser retirada després de patir diversos actes de vandalisme; ara, restaurada, es conserva en el cementiri municipal.

Una tarda nítida i lluminosa d'aquells primers anys vam passar amb altres nens de la colla pel parc; allà una noia de llargs cabells amb tirabuixons pintava a l'ombra dels plataners sobre un llenç potser un contrallum dels xiprers que envoltaven la rèplica del Sant Jordi renaixentista. Amb una mica de por per l'agosarat de la nostra intrusió tafanera vam apropar-nos a mirar el que havia plasmat la pintora en la tela del cavallet. No recordo gens l'estat de progrés de l'obra pictòrica per que en aquell moment un home jove d'aspecte engominat i fanfarró vestit de clar que s'havia apropat des del darrere a la noia dirigint-se al grup de nens va preguntar-nos: "¿Qué es más bonita la pintura o la pintora?".  La noia va envermellir mirant-nos amb ulls d'implorar quelcom incomprensible, semblava que demanava auxili. Nosaltres vam marxar sense respondre. Jo un xic desconcertat, com qui descobreix un nou aspecte desagradable d'un món ple d'incerteses, molt diferent de l'Arcàdia esperada. 

  

...