dijous, 29 de febrer del 2024

Tenebres a l'horitzó

 

La imatge és una representació artística d'una detonació atòmica. Recentment Rússia ha sortit del pacte internacional que vedava les proves d'armament nuclear.   


El passat cap de setmana va fer dos anys de la invasió d'Ucraïna per tropes russes. El divendres 24 de febrer de 2022 milers de carros de combat de l'exèrcit rus traspassaven les línies frontereres d'Ucraïna iniciant el que esperaven seria un passeig fins Kiev on en pocs dies s'establiria un nou règim addicte al Kremlin. La inesperada i forta resistència ucraïnesa va frustrar els plans militars russos derivant la situació al actual estat de guerra de llarga durada; que ha estat possible només per la constant aportació de recursos econòmics i d'armament per part dels aliats d'Ucraïna; sobre tot dels EEUU i Europa. És cert que amb l'armament d'última tecnologia s'havien enviat instructors, però mai s'havia parlat de donar suport amb la presència directa de tropes, com per exemple de la OTAN. El Kremlin havia advertit que tal fet implicaria una escalada i un canvi d'àmbit en el conflicte de conseqüències imprevisibles. 

El balanç a dos anys des de l'inici del conflicte bèl·lic és, en un país de 43 milions d'habitants, de 10.000 civils morts i 19.000 ferits segons informa una agencia de l'ONU. Però, s'ha de comptar amb la dificultat per conèixer les xifres en les zones fins ara ocupades per Rússia, provablement són desenes de milers segons imatges de fosses comunes captades per satèl·lits. El nombre de soldats russos morts o ferits, segons fonts militars del RU, és d'uns 350.000. Mentre el New York Times publicava a l'agost de 2023 que els soldats ucraïnesos ferits eren 100.000 i els morts 70.000 (Zelenski ha dit aquesta setmana que els seus soldats morts són 31.000). A aquesta barbàrie s'ha d'afegir la destrucció selectiva d'infraestructures, habitatges (250.000), hospitals (més de 400); a més dels 6 milions de refugiats (prop de 200.000 a Espanya) i 8 milions de desplaçats dintre d'Ucraïna.

A tot això cal afegir l'evident fatiga dels aliats davant la perspectiva de l'allargament indefinit del conflicte, la qual cosa fa dir imprudències, potser interessades, com la recent declaració del president francès Emmanuel Macron dient que "no descarta l'enviament de tropes a Ucraïna", a la que el Kremlin ha tornat a recordar: "Que està preparat per respondre a qualsevol agressió de tercers, i que poden fer servir armament nuclear". S'ha de dir, que en qüestió d'armament atòmic són primera potencia mundial.

 

...-

dimecres, 31 de gener del 2024

Expectatives marrades

 

Las hilanderas (ca. 1657) - Diego Velázquez

Recentment he renovat el permís de conduir, situació en el qual tots els conductors hem de passar per una revisió mèdica certificant que gaudim de les facultats físiques i sensorial dins del nivells de seguretat requerits per la dita activitat, segons els criteris de la DGT. Quan el metge va acabar de fer-me totes les proves i es dirigia al seu seient darrere la taula em preguntà: - T`han operat de cataractes? - Vaig dir-li que no, tot i que tinc un petit percentatge d'enterboliment en el cristal·lí dret. Aquesta pèrdua d'agudesa visual sembla ser irrellevant a efectes de conducció dels vehicles compresos en el permís classe B. 

Aquesta anècdota ve al cas per una cosina que s'ha fet corregir l'astigmatisme i la presbícia empitjorats per l'edat amb tractament làser de la còrnia. Altres dues dones, amigues del club de lectura, s'han operat de cataractes. Totes tres en les darreres tres setmanes. Tot i les evidents millores després de les intervencions oftàlmiques cap de les tres mostra una plena satisfacció pel resultat final de la decisió d'operar-se. La que veia bé de lluny ara enfoca correctament de prop però de lluny pateix una forta miopia; les altres han hagut de canviar la mida de lletra en el mòbil per tal de poder llegir el WhatsApp. 

Efectes semblants d'insatisfacció amb els resultats esdevenen quan canviem de cotxe, de vivenda, de feina... És evident que ho fem per millorar, però l'experiència demostra que no tot son flors i violes. Les noves situacions comporten, sovint, nous inconvenients i problemes dels quals cal ser conscient per no patir frustracions que poden fer penedir-nos de les decisions preses quan ja no hi ha marxa enrere.

En un altre àmbit, més enllà del personal o familiar, tenim també exemples dels aspectes negatius de les millores, que en realitat són inevitables. Va passar amb la revolució industrial, un exemple puntual el tenim amb la implantació dels telers mecànics i l'obsolescència de la filosa. També en l'ordre social, jurídic i institucional; sistemes com la democràcia, amb la participació i voluntat de la majoria de la població (al menys en la teoria) i amb la divisió de poders. Tot i així, les democràcies existents mostren escletxes per on la malevolència, la cobdícia, el fanatisme i l'oportunisme poden infiltrar-se. Un exemple actual el tenim als EEUU amb l'ex-president, i ara presidenciable D. Trump. I no diguem del Javier Milei a l'Argentina.

El que m'ensenya aquesta reflexió és que les millores mai són definitives. Sempre comporten nous problemes, que obliguen a treballar i afinar l'enginy per continuar millorant sense que ens aboquem a situacions fallides. Penso, per exemple, en el canvi climàtic, en la destrucció i esgotament dels recursos planetaris, les guerres permanents, en els desequilibris comercials i econòmics... Encarem doncs, malgrat tot, la vida i el dia a dia amb optimisme i ganes de treballar. 

 

...-

diumenge, 31 de desembre del 2023

Entrevistes de Yolanda R



 Per pura casualitat, poc dies abans del Nadal, vaig topar-me amb uns videopodcasts de Yolanda Ramos produïts per Netflix, són una sèrie d'entrevistes fetes al maig i juny del 2022. Van ser pocs capítols, no més de sis he trobat. L'actriu, humorista i presentadora catalana (nascuda a Cerdanyola del Vallès, 1968) sorprèn en aquestes diàlegs d'uns quaranta minuts de durada plens de reflexions de gran serietat i transcendència, tot sense perdre el sentit de l'humor tan característic de l'actriu; tarannà que no podia ser esquivat provenint de vivers con "La Cubana" i El Terrat. 

Dies abans, després de llegir un comentari sobre l'obra de l'escriptor Pablo d'Ors, sacerdot defensor de l'agermanament entre cristianisme i budisme Zen, vaig voler saber més d'aquest autor i Google em va dirigir a un You-Tube on d'Ors era entrevistat de forma magistral per Yolanda Ramos. Després vaig veure que aquell videopodcast formava part d'una serie de sis tots ells de grandíssim interès, i que per tant recomano. Són agrupats sota un nom de múltiples significats i tant suggeridor com "Domingo de Ramos". 

Els sis entrevistats i els temes tractats són els següents:

1 - Antonio Resines. La mort.

2 . Silvia Congost. Dependència emocional.

3 - Dr. Campillo. Consciència.

4 - Itziar Ituño. Intimitat.

5 - Pablo d'Ors. Silenci.

6 - Rosa Montero. Cordura i normalitat. 

Res més a dir per aquest any. Esperant un molt bon 2024 per a tothom. Un Nou Any que ens dugui molts coneixements que siguin eines per gaudir dels dies que ens resten de la nostra vida; rodejats si pot ser tant física com afectivament de tots els que ens estimem.

 

...- 

dimarts, 28 de novembre del 2023

Assetjaments

Dresde vist des de l'Ajuntament, 1945 (Foto de Richard Peter)
 

"Cuando Lot llegó a Soar, el sol ya había salido sobre la tierra. Entonces Yahvé hizo llover sobre Sodoma y Gomorra azufre y fuego. Arrasó aquellas ciudades, todo el valle, a todos los habitantes de las ciudades incluso las plantas que crecían en la tierra." 

El libro del Génesis liberado, pàg. 103 - Ed. Blackie Books.

 

No era el primer cop que el venjatiu Yahvé descarregava la seva ira destructora sobre el conjunt de la població sense distingir entre innocents i suposats culpables. Grans, petits, homes, dones i nens van ser exterminats de les, al menys, cinc ciutats de la vall de la mar Morta. Anteriorment, en època de Noè, tota la humanitat, excepte ell i els seus familiars, més totes les espècies animals, tret de les parelles elegides van morir ofegades víctimes d'un gran diluvi de quaranta dies de durada que cobrí tota la terra d'aigua cent cinquanta dies més. Aquest extermini total va ser per voluntat del Yahvé irritat per la maldat dels humans que ell mateix havia creat. Una mena de "resetejat", un fer "Borrón y cuenta nueva". 

Aquestes històries bíbliques em venen a la memòria a ran dels fets derivats del monstruós atac terrorista de Hamàs a Israel del passat 7 d'octubre perpetrat des de la franja de Gaza: 1400 morts israelians i centenars de segrestats. La revenja de les autoritats israelianes amb bombardejos diaris fins ara han arribat a comptabilitzar 15.000 morts palestins. 


Gaza, 2023 (Foto: Xarxes socials)

 El màxim responsable de la destrucció de Gaza és sens dubte el cap del govern ampliat "d'emergència" Benjamin Netanyahu el qual ha de respondre davant els ciutadans d'Israel, en estat de shock, desprès de l'imprevist atac simultani en la matinada del 7 d'octubre en més de 15 punts al llarg del 50 km de frontera entre Israel i Gaza, suposadament infranquejable. Molts ciutadans culpen a Netanyahu de relaxació i manca de rigor en l'organització de la seguretat, deficiència que va permetre a Hamàs i els seus grups aliats atacar des de Gaza de forma coordinada i complexa importants enclavaments d'Israel al voltant de la frontera.

 Restem a l'espera d'una urgent solució al sagnant conflicte, que potser passa per la creació i reconeixement internacional d'un estat Palestí amb fronteres definides i respectades. Entretant l'opinió pública mundial haurem d'avergonyir-nos d'assistir en silenci al sacrifici d'innocents sota les bombes, la pluja de sofre i foc, de l'enfurismat Netanyahu que per molt justificada que sigui la seva ira no li permet ficar en el mateix sac la població de Gaza i els terroristes de Hamàs. De la mateixa forma que no era el mateix ser basc que etarra.

 

 

...-

diumenge, 29 d’octubre del 2023

La rossa de gel ha fet 80 anys

Fotograma de "Belle de Jour" amb Francisco Rabal


 El passat 22 d'octubre va ser el vuitantè aniversari de naixement de l'actriu Catherine Deneuve, nascuda el 1943. En una mena d'homenatge no anunciat de les televisions en obert hem pogut visualitzar aquests dies dues de les seves interpretacions que van popularitzar-la en el seus inicis allà pels anys seixantes. La primera, Repulsion, dirigida per R. Polanski, vista al canal ARTE; i la segona, Belle de Jour, dirigida per Luís Buñuel a La2 de RTVE. 

L'actriu, de nom real Catherine Fabienne Dorléac, va néixer a París filla d'una parella d'actors. El seu debut va ser en el film "Les collégiennes" de 1957. Pel seu nom artístic va prendre el cognom de la seva mare, l'actriu Renèe Deneuve. Al 1963 va tenir un fill amb el director Roger Vadim que l'havia dirigit l'any 1963 en el film "Le vice et la vertu", un drama de guerra inspirat en personatges del Marquès de Sade. A partir del 1964 la seva carrera empren un ascens meteòric amb el musical "Les parapluies de Cherbourg", Repulsion (1965) i Belle de jour (1967). Va ser l'actriu predilecta de l'etapa europea de Buñuel. La gelosia professional amb la seva germana Françoise, també actriu i preferida de la crítica i directors, va acabar amb la mort per accident de cotxe de Françoise el 1967. Després de la commoció per la pèrdua de la seva germana va prosseguir una vida d'intens treball cinematogràfic i de vida afectiva convulsa que l'ha fet mare de dos fills de diferents parelles: Christian amb Roger Vadim i Chiara amb M. Mastroianni. Veritable diva europea, Catherine Deneuve,  ha estat descrita com la rossa de gel per la seva actitud distant i freda en mostrar-se en públic; tot i que la seva apassionada vida afectiva, amb múltiples parelles, demostren el contrari, al menys de portes en dins. 

Seria un interessant exercici la comparació entre ambdós films: Repulsió (R. Polanski) i Belle de Jour (L. Buñuel). En les dues es mostra una dona turmentada per traumes dels passat, tot vist amb tintes fortament influenciades de la psicoanàlisi freudiana i també del surrealisme amb tanta presència en la cultura europea de mitjans del segle XX. Però, aquesta feina la deixo per a més endavant.

  

Fitxes 

Títol original: Repulsion

Director: Roman Polanski

País: Regne Unit

Any estrena: 1965

Durada: 105 min.

Actors: Catherine Deneuve, Yvonne Fumeaux, Ian Hendry...

 

Títol original: Belle de Jour

Director: Luís Buñuel

País: França, Italia

Any estrena: 1967

Durada: 100 min.

Actors: Catherine Deneuve, Jean Sorel, Michel Piccoli...

 

 

... -

dissabte, 30 de setembre del 2023

La paella de Cristòfol


 

Dissabte passat vaig anar a comprar alguns queviures que mancaven pel cap de setmana. Encara no passava de l'hora que eren obertes les portes del supermercat del barri, situat a pocs minuts caminant des del portal de casa. 

Hola col·lega! —Vaig dir en veure que s'apropava per meu camí un vell company d'estudis i després treballador de la mateixa multinacional on jo hi treballava. Érem a la plaça de les glicines.

Hola Lluc! —Va respondre'm, oferint-me per encaixar la mà dreta alhora que deixava al terra les dues bosses amb la compra que duia: una penjada a la seva espatlla dreta i l'altra a la mà esquerra. 

Tu tornes, jo hi vaig! —Vaig dir, mostrant-li la bossa de ràfia buida doblegada en quatre parts. 

Era en Cristòfol Asens, un extraordinari mecànic de formació exquisida sortit de l'Escola de FP dels Salesians allà pels darrers anys seixantes. Un experiment pedagògic de becats, només trenta triats entre més de 200 candidats després de tres dies de proves i tests. Erem a l'ombra acollidora, en aquell indret de la plaça solitària en aquelles hores i gaudint de l'aire fresc i net d'un típic matí de tardor; vam petar la xerrada durant una curta estona. Va explicar-me que era avi de dos nets els quals l'havien demanat si podia fer una paella per a sis persones. Naturalment ell va accedir entusiasta i per aquesta raó tornava de comprar els ingredients per fer una paella clàssica de marisc: arròs bomba, sèpia, calamars, pollastre, pèsols, carxofes, musclos (o cupinyes) i llagostins. El procediment que recomana Ignasi Domènech a la seva popular obra, La teca, publicada per primer cop al 1924 és els següent:

Posi's una paella amb oli quelcom abundant, recremat abans amb all i sofregeixi's bé el pollastre, tallat en sis o vuit trossos; quan estigui ben rosset se li afegeix una regular quantitat de carn de porc trinxada o bé salsitxes, una mica d'all picat; quan el sofregit estigui llest se li afegeix uns tomàquets pelats i trinxats, i afegint-hi al moment les mongetes, els pèsols, carxofes a trossets, musclos, sal pebre, mitja fulla de llorer (que després es treu), després es sofregeix l'arròs, i passat un minut de sofregiment es mulla amb aigua i es safrana una mica pronunciadament. Es fa coure regularment de pressa, procurant que en acabar-se la cocció resulti sec i els grans separats. 

Cristòfol va recollir les bosses del terra, on les havia deixat i encaixant-nos altre cop les mans ens vam acomiadar reprenent cada un el nostre camí.

Per la pujada que em dirigia al supermercat pensava: "Quines casualitats! Fa tres dies va contactar-me un amic de l'adolescència, al que no veig des de fa molts anys, i també va comentar que li agradava preparar paelles alguns diumenges i diades de festa; jo mateix vaig fer ara fa tres setmanes una paella per a dotze comensals i el proper diumenge, 1 d'Octubre (data d'alt contingut simbòlic i emocional), tinc l'encàrrec de fer una per sis". 

 

Fitxa

Autor: Ignasi Domènech

Títol: La teca

Editorial: Manuel Company, editors

Quinzena edició (Barcelona 1990)

Pàgines: 288

 

 

 

 

... -

dimecres, 30 d’agost del 2023

Ancoratges al passat


 

La meva lectura de capçalera d'aquest estiu ha estat la darrera novel·la que va escriure el premi Nobel de Literatura de 1968 Yasunari Kawabata (1899 - 1872) "Lo bello y lo triste" publicada per primer cop al Japó el 1965. Després, l'autor, només va publicar el recull de contes "Historias de la palma de la mano" en el 1972, el mateix any de la seva mort per suïcidi. 

La trama de la novel·la, dividida en nou capítols, descriu les vivències d'un reconegut novel·lista, Oki Toshio, que en la cinquantena decideix visitar, per cap d'any, la ciutat on s'hi troba la dona Ueno Otoko, que va ser la seva amant de setze anys tot i que ell era un home casat que passava dels trenta i pare d'un fill. La relació adúltera va tenir poca durada i Oki va abandonar la noia embarassada que va tenir el fill prematur, una nena, la qual va morir poc després de néixer sense que la mare arribés a veure-la fet que va provocar l'intent de suïcidi d'Otoko i el seu posterior ingrés en un centre psiquiàtric. Vint anys després la dona s'ha convertit en una prestigiosa pintora i professora d'art que conviu amb una deixeble que tindrà un molt rellevant paper en la vida d'Oki i en la del seu fill que ara és un jove universitari. 

Són també remarcables altres aspectes descrits en la novel·la derivats de la intensa passió amorosa de l'Otoko adolescent i del desenteniment del seu amant. La dona d'Oki s'assabenta en detall de la relació del seu marit amb la noia al transcriure a màquina el manuscrit de la novel·la on l'autor descriu sense amagar detalls d'aquells fets clarament autobiogràfics. També ho coneixeran, després, els lectors que hi donaran una bona acollida a la novel·la sobre la noia de setze anys. De la mateixa manera la història incidirà en l'alumna d'Otoko en la que farà germinar un potent desig de venjar la seva mestra. 

L'estil literari de Kawabata és d'un lirisme intens, manifest en aquesta obra plena  de descripcions preciosistes, on la recerca de la bellesa és tan evident que sovint el text sembla descriure pintures clàssiques japoneses, amb el seus paisatges emboirinats, les formes i textures dels cossos dels amants, les carícies, els temples budistes, les muntanyes i els boscos... Però, el que més intensament percep el lector és la profunditat de les emocions i els sentiments dels personatges. 

"Lo bello y lo triste" és l'obra més impactant que he llegit de Kawabata, autor que coneixia des de la meva joventut en ser premiat amb el Nobel de Literatura l'any 1968 i la immediata publicació en castellà de la novel·la "Una grulla en la taza de té" de 1952, per la popular editorial basada en subscripcions "Circulo de Lectores". Si sou dels que pensen que una de les poques i millors cosses que podem fer amb la nostra vida és gaudir de la bellesa, aquesta novel·la us complaurà. 

Per acabar s'ha de dir que va arribar a fer-se una versió cinematogràfica dirigida per Masahiro Shinoda l'any 1965, per tant tres anys abans de ser-li atorgat el Nobel de Literatura a Kawabata.

 

Fitxa

Autor: Yasunari Kawabata

Títol castellà: Lo bello y lo triste

Traducció: Nélida M. de Machain

Editorial: EMECE (Barcelona 2011)

Pàgines: 224

 

 

 

 

 

... -