Tindrem feina i sou?

Spanair, una aposta catalana pel negoci del transport aeri ha petat després de perdre 140 milions d’euros públics, amb el resultat de milers d’aturats més. Trobar feina aquí cada cop és més difícil. Treballar lluny de casa sembla el darrer camí dels joves, i no tan joves, que actualment volen incorporar-se a la vida activa en qualsevol país del sud d’Europa. Les estadístiques per l’Estat i per a Catalunya preveuen un creixement del nombre de treballadors a l’atur fins el 2013. Ara, els experts es pregunten quan arribarem als 6 milions de demandants de feina a las oficines del SOC o de l’INEM.

No podia ser d’altre forma si la política empresarial dels darrers trenta anys (tret del miratge especulatiu del totxo) ha estat la destrucció dels sectors productius. On han anat a parar les indústries que generaven bens i riquesa a Catalunya, us ho diré clarament s’han esfumat, dissipant-se com aquella boirina matinal que t’adones que no hi és quan el sol pica. No cal ser catastrofista per contemplar el futur amb gran preocupació. El sector públic ni el de serveis no s’aguantaran si no tenim un sector productiu que els doni suport: els botiguers, com els empresaris de l’oci i la restauració tancaran quan els clients arribin al llindar crític de la seva capacitat adquisitiva.

Així, doncs, resta el camí de l’emigració per aquells joves amb formació, sense lligams familiars massa forts, ni amb la seva llar, i que cerquin ser autosuficients o desenvolupar-se personal i professionalment. Tal com mostra la foto és el camí triat per la dona capverdiana que veiem treballant en la indústria tèxtil dels EUA.



...-

Qui pagarà l’electricitat?

Vaig fer referència, dies enrere en aquest blog, al preu que paguem per l’energia elèctrica. Ahir en un diari d’abast estatal l’expresident de Red Eléctrica (1988-1997), Jorge Fabra Utray, aclaria encara més l’espinós assumpte; en el seu escrit deia:

“En el contexto actual, el mantenimiento del statu quo en materia eléctrica es, simplemente insostenible. El llamado déficit tarifario (que supera los 24.000 millones de euros) es la prueba irrefutable de su insostenibilidad.../... Desde 2004 a 2011 el recibo de la luz ha subido un 80%. De este porcentaje un 60% ha sido pagado al contado y el 20% restante con la firma de una hipoteca.”

L’article segueix explicant com aquesta hipoteca representa en realitat un increment de costos (l'Euribor més un percentatge) que finalment també haurà d’abonar el consumidor directament, o indirectament a càrrec dels “Presupuestos Generales del Estado”. També denuncia Jorge Fabra que les lleis de sector elèctric són un radical exemple de socialització de les pèrdues i privatització dels beneficis.

Entretant, els governants de l'Iran volen tancar l’estret d’Ormuz i mentre discutim de quina raça són els gossos que ens amenacen, no fem res per prevenir la catàstrofe climàtica que se’ns apropa, que en realitat és la filla natural i genuïna de la mare crisi energètica d'origen fòssil o nuclear i del pare sistema productiu.


...-

Quiròfanmania

Tots els mitjans de comunicació treuen fum aquest dies amb l’escàndol sanitari internacional creat arran les centenars de milers de pròtesis mamaries fetes de “silicones no homologades” fabricades per l’empresa francesa PIP. Diuen els experts que les dones portadores d’aquest nyap de la indústria sanitària se les haurien d’extreure. El cost econòmic i social és enorme, lògicament tal com l’alarma de les dones afectades.

La raó que va abocar a milers (potser milions arreu del món) de dones a passar pel quiròfan, com qui va a la perruqueria, amb la finalitat de canviar l’aspecte del seu cos, s’explica per dues causes principals: l’abundància de diners a les societats desenvolupades i la insatisfacció personal, una mena de dèficit en l’autoestima. Estadístiques recents mostren que als EUA un 80% de les dones no estan conformes amb el seu cos. És una dada massa general, caldria saber el grau d’insatisfacció; potser anirà des de l’efecte “magdalena”, que és aquell arrodoniment que sobreïx tant graciós sobre la cintureta de la faldilla, o l'alçada, fins casos realment justificats de malalties i altres causes que recomanen tractaments clínics. Entre ambdós extrems trobarem disconformitats sobre el volum i forma de les sines, la textura de la pell, el color de l’iris... Els homes no estan lliures d’aquestes insatisfaccions i també alguns passen per sessions d’implantologia diversa.

Darrere aquesta tendència estan les clíniques d’estètica, la publicitat, els models socials; però sobre tot està l’abundància de diners que canalitza aquest negoci, que podem qualificar de excrescència marginal i sucosa del sistema mèdic i de salut.

Els resultats de les intervencions quirúrgiques d’estètica no sempre són satisfactoris, recordo aquella companya de la feina que va quedar amb uns llavis com salsitxes, o aquella amiga mallorquina que anys enrere va fer-se xuclar, mitjançant un tub metàl·lic connectat a un aparell aspirador, el greix de les cuixes; ara ha de dur-les embotides en mitges especials faci fred o calor a més de patir en els membres inferiors dolors i aspecte d’olla abonyegada.

Amables lectors, penso que la vida és prou curta com per evitar-nos malgastar-la en quiròfans i posteriors sessions de convalescència i rehabilitació tot sense motiu de salut que ho justifiqui. Tenim prou exemples demostratius que la vanitat pot dur-nos a equivocar els objectius en la nostra vida. Esperem que les regulacions estatals, algun dia gloriós, mirin sobre aquestes pràctiques que permeten medicastres amb títol dubtós (segurament legal, però que suspendria en ètica) fer negocis que freguen la immoralitat i veritablement actuen contra la salut de les persones.



...-

Què és insostenible?

Mirant en aquest nou any 2012 els diversos articles que trobareu a la xarxa sobre la situació econòmica d'Europa, i específicament la de l’Estat espanyol, trobareu moltes opinions referents al nivell insostenible que està assolint la situació.

La pregunta és: Què és el que no podem mantenir? Potser és l’Estat del benestar, la democràcia, els sous de treballadors i funcionaris... O el que és insostenible és l’espoli del patrimoni i la riquesa de les nacions; i el robatori del fruit del treball de la major part dels ciutadans per part dels pocs qui dominen les finances. O, potser, és insostenible la contínua destrucció del mitjans de producció i llocs de treball. Penseu! Com podem definir el que està passant a Europa quan el BCE deixa diners (públics) als bancs privats al 1% i aquests els tornen a deixar als països, o als ciutadans, al 5%. Kafka no ho podia haver imaginat tan clar!

Imatge: Manipulació d’un original de Alexiuss from DeviantArt


...-

Amics amb dret a...

Hi ha una pel·lícula romàntica, que encara no he vist, i d’èxit aquests dies: “Amigos con derecho a roce”, interpretada per Justin Timberlake i Mila Kunis. Cosa que m’ha impulsat a escriure sobre aquest tema del qual vull opinar des de fa temps.

La relaxació de la censura, la tolerància social respecte de les conductes sexuals, la caiguda de molts tabús i la major llibertat personal fruit l’extinta bonança econòmica ha permès a molts homes i dones la formació de nous tipus de relacions de parella. Ara ningú fa servir l’antiquada expressió “nuvi” o “núvia”, tret del cas per designar els protagonistes d’aquella onerosa, i aviat obsoleta, cerimònia on la dona lluïa vestit llarg de bambula color marfil de la firma Rosa Clarà.

A ningú escandalitza, avui, que un divorciat, amb néts, que ha hagut de sortir del domicili conjugal per ordre d’un jutge, dormi al llit dels convidats de casa sa mare amb l’amiga que ha conegut al “Mojito’s” la setmana anterior. Les relacions i els nivells de compromís s’estan difuminat. Afecte, amistat i sexe es combinen en proporcions diverses de forma que alguns nens i nenes saben que la seva mare canvia de “novio” com la menstruació, un cop al mes. Altres mares conviden l’amic especial a dormir en l'ex-llit de matrimoni tots els caps de setmana, mesos i mesos.

El problema d’aquestes relacions, diguem-ne de segona qualitat, és quan apareix el compromís de compartir tota la vida amb tots els altres familiars de la parella o fer comú tot el patrimoni, sovint negatiu com són les hipoteques; o tenir comptes bancaris amb dret indistint. Aquí ve el veritable problema; allò que el dret romà havia resolt amb la institució reguladora del matrimoni. La satisfacció de l’impuls sexual és una altra cosa, com ho són l’amistat, la lleialtat, l’afecte, l’enamorament, l’interès econòmic, el compromís i la formació d’una família responsable dels fills per anys i anys.

Com veieu, els temps i les parelles canvien... I a quina velocitat!



...-

El preu de l'electricitat

Foto facilitada per LDW (Lloyd Dynamowerke GmbH) corresponent a un generador síncron instal·lat a una central hidroelèctrica xilena.
Potència nominal: 8.955 kVA
Tensió: 6.600 kV
RPM: 429
Pes: ca. 49.100 kg

Segons la Comisión Nacional de la Energia CNE, l’Estat espanyol (i aquí s'ha de llegir: els clients particulars, que som uns 29 milions de punts de subministre elèctric) té un dèficit amb les companyies elèctriques superior als 22.000 milions d’euros. Dit d’altra forma: a casa meva, on som clients domèstics de Elektrizitäts-Gesellchaft Spanien (non fictici de companyia elèctrica) ens pertoca un consum fet, però no pagat, de 756 euros autèntics i gens ficticis.

Vosaltres, amics lectors, podeu comptar quantes mensualitats us caldria doblar per liquidar el vostre deute amb les elèctriques; a mi em resultaria pagar el doble de la meva factura mensual gairebé al llarg de dos anys.



...-

Contradiccions útils

Les festes nadalenques són el paradigma de les més antigues tradicions amb objectius socialitzadors i que alhora mostren les contradiccions puerils que sovint guien les nostres conductes.

En aquestes dates és possible trobar aquells crítics que riuen amb gest de superioritat dels costums primitius de cultures diferents, com ara dels indígenes africans o asiàtics que es foraden els llavis, narius, o que s’allarguen el coll amb anelles d’aram. Són els mateixos moderns de regions desenvolupades del planeta que, com s’ha dit en algun mitjà, aturen un país de 47 milions d’habitants perquè celebren el màgic fet que va ocórrer poc més de vints segles enrere a una dona, de la Mediterrània oriental, anomenada Maria: va concebre un fill sense perdre la virginitat (i sense intervenció d'altres humans) per voluntat d’un déu en forma de colom. Ara, tres setmanes després, el món occidental celebra el naixement d’aquell nadó amb festes familiars, regals, alegria... Casualment, o potser no tant casualment, la celebració coincideix amb el solstici d’hivern, es a dir: la nit més llarga de l’any a l'hemisferi nord, i està barrejada amb tradicions celtes, con l’ús del vesc per les seves virtuts màgiques, y nòrdiques com la de l’ancià grassonet de blanques barbes que reparteix felicitat amb el seu trineu carregat de regals per a dipositar vora de l’arbre sagrat que acullen moltes llars. Arbre màgic també és el què a Catalunya en forma de tió escalfarà les llars en cremant-se al foc d'aquestes festes.

Tot plegat són tradicions ancestrals que l’antropologia ha estudiat i reconeix la seva funció de cohesionador social, com originariament ho feien les religions. En un món racional, científic, adult i responsable no caldria rememorar el naixement belenita, ni fer-se petons sota el vesc dels druides, però fer-ho no fa cap mal; tret d'algunes exageracions grotesques que ofenen la vista, com són aquells ninots vermells penjats de finestres i balconades.


...-