diumenge, 20 de maig de 2018

Castigar i educar



Els anys de la meva infantesa, els de l'etapa entre els cinc i els dotze, van transcórrer a l'entorn del torrent de les Aimerigues, una de les nombroses rieres que drenen el ventall al·luvial sobre el que s'assenta Terrassa. En aquells anys aquell paratge formava part del perifèric barri de la Maurina. Majoritàriament era format de cases d'autoconstrucció que llindaven amb camps d'oliveres, ametllers i vinyes. Just davant la casa dels meus pares, a l'altre banda del solc del torrent per on sempre baixava aigua, hi havien diverses terrasses extenses, separades per canyisars, on el pagès i amo d'aquelles terres plantava blat, blat de moro i altres farratges per les vaques de la seva explotació ramadera.

L'escola del que ara anomenem "primària", era just davant la botiga on el pagès havia establert una lleteria per tal de rentabilitzar el producte de tot plegat. El propi edifici de l'escola era un antic laboratori de perfumeria que el pagès tenia arrendat a un clan familiar de mestres d'origen almeriense que gestionaven el "Colegio Academia Palenzuela" on els alumnes més afortunats sortien amb el diploma de "Comercio" apte per fer de meritori en llocs con ara el "Banco Hispano Americano", s'ha de dir que prèvia signatura de tres avalistes reconeguts.

Als mesos de primavera de camí a l'escola, poc més de mig quilòmetre, havíem de travessar una passarel·la de ciment sobre el cabal de la riera, o saltàvem de pedra en pedra, per tal d'evitar mullar-nos les sabates en les aigües cristal·lines; o, embrutar-nos-les de les fastigoses aigües negres de l'estiu vibratns de cap-grossos bellugant-se en aquella mena de sopa de quitrà pudent.

No oblidaré mai l'agradable sensació pels meus sentits dels matins a tres quarts de nou en el camí de l'escola: camps gebrats a l'hivern, onejants mars de verdor pentinada per la brisa al maig, daurades espigues al juny i blanques extensions de neu al desembre.

Un dia, hauria de ser al maig, amb els nens veïns vam jugar a córrer entre els sembrat de blat espigat, però encara verd. No podeu imaginar com ens ho vam passar d'allò més bé. Pel que sembla a l'amo no va fer-li molta gràcia i va fer arribar la seva queixa personalment als nostres pares. El meu em va renyar molt seriosament, escridassant-me però sense arribar a la violència física, ignorant la meva defensa de que jo no havia estat en aquella trepitjada del blat verd. Pel que vaig deduir el meu pare va preguntar, posteriorment, els nens del carrer els quals van dir-li que en aquell dia de malifetes jo no hi era. No ho sé, potser va ser sol·lidaritat entre camarades. Això, va despertar l'empenediment del pare que molts anys després va confessar-me que estava dolgut per haver-me escridassat injustament per aquell fet.

Potser el dia exacte dels fets que va denunciar el pagès jo no hi vaig ser, però en altres ocasions sí vaig trepitjar el blat. ¿Era mereixedor de l'esbroncada paterna? Segur que si, i va ser efectiva, per que des d'aquell dia vaig analitzar amb més profunditat les conseqüències de les meves accions.


...

dissabte, 28 d’abril de 2018

L'Estat i el Leviatan



El passat dijous, 26 d'abril, va fer-se pública una molt esperada sentència sobre un cas de violació múltiple d'una noia de 18 anys comesa per un grup de cinc individus autodenominat "la manada", que aprofitant la disbauxa d'una nit santferminera de 2016, en Pamplona, van penetrar repetidament per totes les abertures possibles la "teenager" en un portal. El mascles protagonistes de la peli van enregistrar l'heroica aventura en vídeo, per fardar davant dels amics, potser. Un cop satisfeta la pulsió sexual i en la lassitud post-coitum, com lleons de panxaplena després de matar i atiparse dels budells i les vísceres d'una zebra, van decidir prendre-li el mòbil a la noia: "per seguretat", i aquí tot pau i glòria.

Pel que sembla la zebra no va quedar prou agraïda de la seva participació forçada en aquell festival porno i la història, con tots sabeu, va acabar en els tribunals de Pamplona. I aquí, estimats lectors, comença l'apoteosi!

Resulta que el nois, presumptament, havien viatjat a les festes pamploniques amb intenció de caçar, con correspon a uns mascles en plenes facultats de desig sexual i alts nivells de testosterona en sang; però, sobretot amb la mentalitat de les prehistòriques societats caçadores recol·lectores. També resulta que alguns d'ells tenen antecedents per altres delictes, i aquí toca la grossa: dos d'ells pertanyen als cossos armats de l'Estat; un és guardia-civil i l'altre és un membre de l'exèrcit espanyol. Qui ho havia de dir: els vigilants de la platja ofegant banyistes... O, les guineus guardant el corral.

Fins aquí una vergonyosa mostra de "cutrez" typical spanish, però dijous passat va esclatar el furóncol, escampant una nauseabunda ona de porqueria. El tribunal encarregat del cas va dir la seva interpretant el Codi Penal de forma partidista, de part dels delinqüents, vull dir; resumint, diuen: no va haver-hi violació. Fins i tot un dels jutges va dir que no havia vist cap mena de delicte un cop analitzades les proves. Com era d'esperar la reacció popular va ser immediata, indignació al límit, un milió de firmes recollides en 24 hores contra el tribunal masclista (tot hi haver-hi una dona en la tríada), manifestacions multitudinàries als carrers en desenes de ciutats, reaccions internacionals en contra de la sentència del tribunal que a ulls de tothom protegeix el botxins en contra de la víctima... Com a conseqüència inevitable: descrèdit sense precedents del sistema judicial espanyol. Entretant dos dels violadors, els que havien estat reclutats anteriorment per les forces armades d'Espanya són a la presó, però segueixen cobrant el 75% del seu sou com a funcionaris dels aparells de seguretat i forces armades de l'Estat.

O l'Estat s'actualitza o molta gent, a més dels indepes de l'estelada, voldran marxar d'aquesta Espanya.


...

dimecres, 18 d’abril de 2018

Camí del Llac Petit



Aprofitant les darreres hores de la tarda d'ahir vaig decidir fer un passeig fotogràfic pel camí que va des de Sant Eloi, al Nord-Oest de Terrassa, fins el Llac Petit. Es tracta d'un embassament artificial a deu minuts de caminata més enllà del Parc Audiovisual de Catalunya, que és l'ocupació actual de l'antic "Sanatori" on oferien tractament pels tuberculosos des dels primers anys cinquantes. Tot plegat una bonica excursió d'uns tres quilòmetres, sis comptant amb la tornada, utilitzada per molts veïns dels barris de can Roca i del Pla del Bonaire; caminaires de totes les edats que omplen el ben conservat camí envoltat de sembrats, passejants vestits els més joves amb indumentària esportiva o d'altres menys dinàmics acompanyant els quissos que mai no falten.

Ens expliquen, els que saben, que el "Sanatori" (oficialment Hospital del Tórax) va ser inaugurat pel general Franco el 8 de juny de 1952 i que el comentari del dictador més recordat d'aquella data va ser: "El día que haya huevos fritos para comer los de arriba se los comerán frios". No sabem si aquest va ser un problema pels pacients derivat de l'arquitectura de l'edifici, però si consta que els 40 metres d'alçada van propiciar l'alta taxa de suïcidis que enterbolia el prestigi del "Sanatori".

La ubicació del Hospital del Tòrax, a uns trenta quilómetres al Nord de Barcelona en un paratge d'aires purs sense boires era ideal pels tractaments als que estava destinat. Inevitablement ens porta a la memòria la coneguda novel·la de Thomas Mann: La muntanya màgica, on també trobem un hospital de muntanya per tractaments pulmonars.

Retornant del Llac Petit vaig fer la foto de més amunt i justament allà, sense adonar-me'n, em va caure el mòbil a terra. Mitja hora després, quan el vaig trobar a faltar, vaig retornar i allà estava, entre les mates de colza (Brassica napus) que engrogeixen el paisatge.







...

divendres, 6 d’abril de 2018

El sentit de la vida



Sofia Coppola, filla del multiguardonat Francis Ford Coppola, va fer honor a la genètica heretada del pare guanyant un Oscar l'any 2004 pel guió original de "Lost in translation", impressionant film dirigit per ella mateixa. En països de Sud-Amèrica el film va ser titulat "Perdidos en Tokio"

Una passada nit d'aquesta setmana "8tv" la televisió privada del Grup Godó, propietari de "La Vanguardia" (el diari de més difusió i prestigi d'Espanya), va emetre per a la meva gran satisfacció aquesta joia de culte cinematogràfic, permetent-me gaudir per segona vegada d'una intel·ligent obra d'art: genial Bill Murray, genial Scarlett Johansson, preciosa fotografia, perfecta ambientació musical (a punt de les llàgrimes vaig estar amb l'Scarborough Fair interpretat per la pel-roja del saló de l'hotel.

El film que alguns crítics qualifiquen contradictòriament sense arribar al consens de drama o comèdia és, al meu parer, una veritable mostra d'altíssima qualitat del gènere romàntic, lluny del pastissos embafadors i roses que tots tenim a la memòria. Ple de dobles sentits, va del sentit de la vida. Connecta amb l'espectador en moltes escenes; com aquells que han acabat la formació acadèmica i es pregunten, com la noia protagonista recent llicenciada en Filosofia, ¿i ara què faig a la vida?: casar-me, tenir fills... La casualitat la fa contactar amb un home d'una generació superior a la seva, en la pel·lícula un actor casat i pare de família, en declivi de la seva carrera cenematogràfica, que accepta fer anuncis publicitaris guanyant dos milions de dòlars per una setmana de treball.

Innominat i no evidenciat l'amor real sorgeix en la parella socialment anòmala, especial i diferent; ella justament ha arribar als vint (en el rodatge la Johansson de la foto tenia 18 anys) ell ultrapassa els cinquantes. Cap paral·lelisme amb Lolita, però; entretant dediquen el temps a turistejar pel Tokio nocturn fins l'esplèndid final: el comiat per sempre d'algú de qui estan profundament enamorats. 


Fitxa tècnica:

Títol original: Lost in translation
Any: 2003
Duració: 105 min.
País : USA, Japó
Direcció i guió: Sofia Coppola
Música: Brian Reitzell, Kevin Shiels
Actors: Bill Murray, Scarlett Johansson, Giovanni Rivisi, Ana Faris...
Gènere: Drama romàntic


R

 Foto: Imatge composta a partir dels primers fotogrames del film
...

divendres, 23 de març de 2018

Parc de Sant Jordi

"Repòs", escultura del terrassenc Ferran Bach-Esteve

Al juny de 1959, coincidint amb la Festa Major, va obrir-se al públic el parc de Sant Jordi i els seus jardins, que havien estat adquirits per l'Ajuntament de Terrassa al 1958 incloent'hi l'emblemàtica masia Freixa d'estil gaudinià encarregada per la família Freixa i Argemí a l'arquitecte modernista Lluís Muncunill.

Abans de tenir accés al parc els nens del meu veïnatge sovint fèiem incursions a la plaça del Progrés, a uns quinze minuts caminant des del nostre carrer. Era el lloc més proper on hi havia un parc infantil amb un parell de gronxadors que publicitaven les xocolates Torras i un tobogan de llistons de fusta polida. Els pares, i també els mestres a l'escola, ens havien advertit del perill d'aquells enginys, doncs per aquelles dates havia mort un nen en caure del gronxador i rebre un cop fatal. El parc de Sant Jordi, tan oportunament obert al públic en aquells anys, ens permetia una nova opció d'esbarjo: passejar per carrers de pedretes que cruixien amb cada petjada vorejats d'alts xiprers; fonts, basses amb carpes de colors; pesants i rústecs bancs fets amb mig tronc d'arbre; boniques i baixes tanques de boix acuradament retallades per experts jardiners conformant geomètrics espais destinats a una ample gamma de rosers; i, sobre tot ens despertava molta admiració una gruta de rocalla artificial que pretenia ser la cova d'on sorgia una petita font natural. Al Nord de l'edifici principal tenim la glorieta de sis columnes amb cúpula de ferro forjat pintat de blanc. A Ponent encara s'ubica l'emblemàtic Sant Jordi renaixentista, copia de l'original que es mostra a Florència realitzat per Donatello al segle XV. Al Sud-Est, a tocar del carrer Nicolau Talló, dues escultures de Frederic Marès "La filadora" i "La lectora" marcaven l'accés a la zona de jocs infantils, actualment no hi són. Però, també a Ponent, més enllà de l'estàtua de Sant Jordi, en el camí principal que travessava el parc de Llevant a Ponent una discreta figura femenina obra de Ferran Bach-Esteve coronava la font d'aigua situada entre els dos accessos a la bassa circular d'uns dotze metres de diàmetre amb una illa descentrada que conté una petrificada foca. L'escultura de Bach-Esteve, la noia nua que il·lustra aquest post, va ser retirada després de patir diversos actes de vandalisme; ara, restaurada, es conserva en el cementiri municipal.

Una tarda nítida i lluminosa d'aquells primers anys vam passar amb altres nens de la colla pel parc; allà una noia de llargs cabells amb tirabuixons pintava a l'ombra dels plataners sobre un llenç potser un contrallum dels xiprers que envoltaven la rèplica del Sant Jordi renaixentista. Amb una mica de por per l'agosarat de la nostra intrusió tafanera vam apropar-nos a mirar el que havia plasmat la pintora en la tela del cavallet. No recordo gens l'estat de progrés de l'obra pictòrica per que en aquell moment un home jove d'aspecte engominat i fanfarró vestit de clar que s'havia apropat des del darrere a la noia dirigint-se al grup de nens va preguntar-nos: "¿Qué es más bonita la pintura o la pintora?".  La noia va envermellir mirant-nos amb ulls d'implorar quelcom incomprensible, semblava que demanava auxili. Nosaltres vam marxar sense respondre. Jo un xic desconcertat, com qui descobreix un nou aspecte desagradable d'un món ple d'incerteses, molt diferent de l'Arcàdia esperada. 

  

...






dimarts, 6 de febrer de 2018

Esquerdes



Després de viure un parell d'anys a la casa de dues plantes del carrer de la Rutlla, on tenia el consultori un metge de Barcelona, els meus pares van traslladar-se a la vivenda de propietat, tan nova que encara no s'havia acabat de construir. Els tres i el gat d'ulls de dos colors vam aterrar en un carrer sense sortida que en aquella època era la perifèria llindant amb camps d'ametllers i oliveres. La nova llar era d'estil "anglès" com deien llavors. Els primers anys només tenia la porta del pati, de dos batents amb finestrons equipats amb fallebes i la del carrer també de doble batent tota de fusta pintada de gris perla, reforçada amb claus forjats i dos picaportes de ferro fos amb forma de cap de lleó. Ni la porta de cancell, ni les dels dormitoris eren instal·lades; encara que sí s'havien muntat els bastiments per posar-les quan l'economia ho permetés. El pati de cinc metres d'amplada per divuit de llargada era obert al camp, estava tancat només per una paret de totxo que el delimitava del veí del costat Sud, al cantó Nord no hi havia cap separació entre el nostre solar i els del veí amb qui compartíem el pou excavat al vell mig dels dos solars. el terra del pati era d'un color grogenc, propi de l'argila que constituïa els terres d'aquella part de la ciutat.

Set anys després d'aquell trasllat, el 25 de setembre de 1962, a primeres hores de la nit va ploure amb extrema intensitat. L'embornal del pati no engolia prou aigua de pluja i la mare va haver d'obrir les portes del pati i del carrer per que sortís aquella temible mostra del diluvi bíblic. De tant en tant els llamps il·luminaven el paisatge mostrant-nos els camps de l'altra riba de la riera que amb gran baluern baixava a petar d'aigua fangosa. L'endemà vam conèixer la magnitud del  desastre, centenars de mors i desapareguts arrossegats per l'aiguat, cases desfetes per que s'havien aixecat en les lleres de les rieres. En el recompte d'afectats pel tràgic aiguat el veïns i els meus pares van ser inclosos per les esquerdes que afectaven les cases, les quals estaven construïdes en un terreny, que en realitat era un talús i que havia cedit a la força de gravetat degut a l'alta impregnació d'aigua del material argilós on s'incrustaven els fonaments de les cases. El pare va haver d'excavar una enorme fosa a la façana que va reomplir de grava, pedres i ciment. Aquesta intervenció sembla que va aturar l'ampliació de l'esquerda que sota les teules era de 15 mil·límetres, va ser finançada amb els diners de la recaptació popular realitzada en tot l'estat i iniciada per l'home de Ràdio Barcelona: Federico Gallo.

Quinze anys després l'empresa on treballava va ampliar les seves instal·lacions fent un gran menjador pels treballadors amb diverses sales d'utilitat indefinida, tot situat en una primera i única planta sobre un espai dedicat a aparcament de motos i magatzems. Per arribar al dit menjador els treballadors havien de pujar escales i després recórrer un ample passadís de no menys de 30 metres de llargada que anava paral·lel a la carretera de Castellar. Just al mig del llarg tub una neta i ben definida esquerda d'un centímetre d'ample recorria transversalment el sostre ambdues parets i el terra del passadís.

Ara, molts, molts anys després habito un edifici amb esquerdes al paviment del parquing, a les parets del pati i en altres punts de l'immoble. I és que els terrenys argilosos no son aptes per a la construcció d'edificis al seu damunt. Són prou conegudes les argiles que modifiquen de volum en funció de la humitat; dilaten quan absorbeixen aigua i es contrauen al deshidratar-se amb un percentatge prou important com per a produir esquerdes i fractures en els edificis construïts al damunt. Passejant, un dia fa pocs anys, pel cim del turó que van bombardejar els italians el matí del 24 de gener de 1939 a tocar de la Carretera d'Olesa entre can Poal i l'església romànica de Santa Maria de Toudell vaig quedar sorprès per les múltiples i enormes esquerdes que solcaven el terra d'argila en direcció Est-Oest d'un pam d'amplada, desenes de metres de llargada i desconeguda fondària. És evident que són terrenys molt inestables. Tal com són els que acullen la multitud d'edificis de la Universitat Autònoma de Barcelona en terres del terme municipal de Cerdanyola del Vallès i que inversors espavilats van vendre a un client públic per que als particulars no els interessava.


Nota: L'esquerda de la foto no és per l'efecte de les argiles higroscòpiques, el més probable és que sigui deguda a les tensions ocasionades pels canvis tèrmics.



...

dijous, 25 de gener de 2018

Cicles i canvis



Tot i que estem a començaments d'any vull fer una descripció resumida dels temps que m'han tocat viure i de com al llarg d'aquests anys han anat canviant de forma observable, per a mi i pels meus coetanis, l'ordre de valors, la tecnologia, l'economia i les relacions de poder. Potser per l'efecte de sentir-me definitivament en aquesta etapa de la vida que permet girar la vista i avaluar tot el camí recorregut sabent que el que ens resta de vida és una part minoritària, quasi irrellevant, constatant que vivim sense marge de maniobra per a canviar significativament la petjada del nostre pas pel món.

1 - Avantatges d'haver nascut en períodes de postguerres (Espanya 1936-39 i II Guerra Mundial 1939-1945)

Els fet històrics demostren que Europa, i en món, des del 1914 fins l'any 1945 va patir un sagnant canvi de paradigma d'on va sorgir una nova societat on tot estava per fer i reconstruir. Les noves societats amb tendència a ser més igualitàries i econòmicament més equitatives, al menys en els països més desenvolupats, van permetre concentrar les forces productives en el progrés i la reconstrucció des de les ruïnes derivades de les guerres.

2 - Progrés postbèl·lic

Des del col·lapse econòmic mundial del 29 fins la derrota del III Reich alemany i dels seus aliats milions de vides humanes i immenses quantitats de bens van ser sacrificats en la lluita pel domini del món. Després, lògicament, va obrir-se un període de creixement i reconstrucció econòmica i social. Just en els primers anys d'aquest clima vam néixer una generació de ciutadans que sense recança podem qualificar-nos de privilegiats: el monstre de la guerra s'havia traslladat a un nivell soterrat, sota la catifa del cinisme que tot ho amaga; la violència, la mort i el desplaçament forçat de milions de ciutadans només afecta països del fons del cabàs, clar que són els més pobres i molts d'ells encara no han resolt els estigmes de la colonització occidental.

3 - Sobrexplotació del planeta i desigualtat

Però, dècades de continuada expansió econòmica i tecnològica ens han portat a un món amb un elevadísim consum de recursos energètics i de matèries primeres, molt per sobre del que el planeta pot suportar, que representa un enorme volum de contaminació mediambiental amb efectes sobre la salut de tots els éssers vivents i amb irreversibles efectes sobre el delicat equilibri biològic i climàtic.

Per altra banda el repartiment de la riquesa produïda està injustament organitzada pels que detenten en poder. Les avantatges en l'ordre social: sanitat, educació, protecció desfavorits i minories, retribució salarial, pensions, etc. no paren de retrocedir en els darrers anys. El mètode és: socialització de les pèrdues i privatització dels guanys. El rics cada cop són més rics i els pobres cada cop més pobres. El treball cada cop es paga menys. Externalitzacions i subcontractacions, precarietat en definitiva, fan que fins i tot tenir una feina i un salari no siguin garantia per sortir del llindar de la pobresa.

Afortunadament, tot i haver viscut entre greus mancances els infants i joves de la nostra generació vam viure una època de quasi plena ocupació, mal pagats, però no era estrany plegar d'una fàbrica avui per començar demà en una altra amb millor sou. En els anys setantes i vuitantes el sous s'incrementaven per conveni per sobre de l'increment de l'IPC. Sovint s'oferien hores extres i les famílies decidien adquirir una segona residència, un apartament a la platja o una parcel·la al camp. Ara, en un evident declivi econòmic, moltes famílies estan endeutades per molts anys. Així que alguns dels meus coetanis que podrien viure dignament amb la seva pensió de jubilació es troben que han d'atendre les hipoteques dels fills i dels nets. Descendents que tenen malmès els futur, sense feines dignament remunerades que consolidin una pensió suficient d'aquí a poques dècades.

Hem de concloure, per tant, que els de la meva generació vam ser afortunats d'enganxar l'onada de progrés en el moment just quan assolia embranzida enlairant-se i dinamitzant l'economia local i mundial. Ara la festa s'està acabant. Tots plegats hem dut el planeta a un estat de molt difícil recuperació. Podríem parlar de les possibles solucions que necessàriament passen pel canvi en la gestió dels recursos naturals i en l'organització democràtica de les societats; escoltant més als que saben i menys a aquells que són propietaris de la riquesa; però, aquest és tema per un altre post.



...