dimarts, 31 d’octubre de 2017

On va el Procés



L'Estat espanyol, en resposta als esdeveniments derivats de l'1 d'octobre a Catalunya, el passat cap de setmana va iniciar l'aplicació de les sancions previstes en la Constitució de 1978 contra la Generalitat i el Govern legítim de Catalunya: dissolució del Parlament, cessament dels membres del Govern, gestió de diverses conselleries des de Madrid, cessament d'alts càrrecs de l'administració catalana i convocatòria d'eleccions pel proper 21 de desembre. Ja veurem com es materialitzen aquestes mesures, tot i que sembla evident que no trobaran cap resistència vista la capitulació instantània dels Mossos, el braç armat de la Generalitat; i rubricada l'advocació republicana (si podem nomenar-la així) a no exercir cap mena de violència en aquesta fase del procés.

Casualment aquest dies he vist els 8 capítols de "Shôgun", la minisèrie feta per a la la TV dels anys 80, amb Richard Chamberlain fent de John Blackthorne, un pilot anglès a les ordres de la marina holandesa en lluita contra els espanyols que en aquells anys dominaven Flandes, (l'acció se situa al Japó de l'any 1600) on ha arribat travessant el Pacífic. Aprofito per recomanar-vos la minisèrie, són 9 hores de film molt educatiu en quant a la història de l'expansió europea en el món en el segle XVI i XVII, basat en la novel·la homònima de James Clavell. En un dels episodis el pilot Blackthorne explica a Toranaga, el seu protector i alt comandament militar del Japó feudal, que ell participava en la lluita d'Holanda per l'alliberament del domini espanyol. En aquells moment Isabel Clara Eugènia, filla de rei castellà Felip II, era la Governadora dels Països Baixos. Toranaga va dir que això significava, doncs, que l'autoritat legítima a Holanda la detentava Espanya i que la sedició mai té legitimitat... excepte en un únic cas: Quan triomfa.

Sense ànims de fer paral·lelismes no puc deixar de comparar aquell llarg període de guerres amb la voluntat de l'independentisme català. Holanda va alliberar-se totalment del jou de Castella l'any 1713 amb el tractat d'Utrecht. Pocs mesos després, al 1714, Catalunya va perdre la sobirania amb la caiguda de Barcelona un 11 de setembre, data àmpliament recordada i enyorada pels independentistes del segle XXI.

En una de les classes magistrals impartides pel degà de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, als anys vuitantes,  comentava que tot conflicte social té una explicació econòmica, però que el veritable motor dels moviments socials és la conquesta del poder. L'economia pot ser l'instrument, però, l'objectiu és l'adquisició de poder. Em pregunto si realment té Catalunya, ara, les condicions necessàries per imposar la seva sobirania. Penso que no, per la evident raó de que manquen estructures bàsiques com són les fonts de financiació, la seguretat i la força militar (1), l'aparell administratiu independent de l'Estat espanyol; i, el més important, manca una massa crítica de població disposada a lluitar sacrificant el que calgui per assolir la llibertat que els independentistes diuen haurà de ser republicana i democràtica. Mai s'han imposat fronteres sense el recurs de la força. 

Lamentablement pels impulsors i seguidors del procés independentista, la realitat s'ha fet pressent de sobte, ha esclatat la gran bombolla a partir del l'esclat inicial de divendres 27 d'octubre dintre el nucli de la coalició de "Junts pel Sí". L'independentisme ha admès que ha fracassat. És impensable resistir-se a l'aplicació tèbia del 155 i no concórrer a les eleccions exprés convocades per l'executiu de Madrid. Tant ara com el passat divendres era fora de lloc demanar a la població oposar-se a les directrius del govern central de forma activa i potser violenta o passiva a l'estil Gandi, ficant-se en fila per rebre bastonades i ser tancats a la presó. El temps mostrarà les conseqüències dels fets d'aquests darrers dies per a tots nosaltres en el pròxim futur.

----

(1) S'ha d'entendre que els Mossos d'Esquadra, com l'Estatut de Catalunya i altres institucions estrictament "catalanes" són elements específics per a Catalunya de l'Estat espanyol. Dit d'altre manera: L'Estatut de Catalunya està totalment dintre de la vigent "Constitución Española" del 1978.

Bibliografia:
James Clavell, "Shôgun". Plaza & Janes Ed. Barcelona 1981


...-

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Procés revolucionari


Ahir va ser una diada històrica d'enorme transcendència, sense precedents en la meva memòria, tant a Terrassa com a la resta de Catalunya. 25.000 ciutadans van ocupar el centre de la ciutat en repulsa per la brutalitat de la policia espanyola en la consulta del diumenge passat 1 d'octubre. Les esfereïdores imatges d'ancians abocats per les escales, dones arrossegades dels cabells, bales de goma, bastonades a tort i a dret... Tot per ordre del govern de l'Estat, en mans del PP, cec i incompetent per reaccionar davant la realitat amb un xic de seny.

En el post de Juny de 2010, vaig pronosticar que la bufetada del TC espanyol teledirigit pel PP contra l'Estatut de Catalunya, acabaria tenint conseqüències i resposta adient de milions de catalans. L'entusiasta mobilització d'ahir i del passat diumenge han confirmar el meu pronòstic. El que no imaginava és que l'empenta d'aquesta onada gegantina assoliria tal potència que amb seguretat ens deixarà properament a les portes de la república i de la independència.

Algunes veus responsabilitzen el govern de Puigdemont de les movilitzacions populars i no pensen que milions de persones van anar a dipositar el seu vot en grans condicions adverses: segrest de paperetes, robatori d'urnes, ocupació militar per 12.000 membres de la Policía Nacional i Guardia Civil arribats de tota Espanya. Votar en aquestes condicions implica un enorme grau de conscienciació, de sentiment, d'emoció... i contra les emocions no es pot lluitar amb porres ni bales. Ni amb manipulació informativa, com la que dóna per bona la xifra de 400 policies ferits, un lapsus fruit del nerviosisme de la ministre Soraya.

La ceguesa de la dreta espanyola, ancorada en el segle XIX, amb la seva monarquia imposada pel dictador, amic de Hitler i Mussolini, ha facilitat el camí, sense retorn, de Catalunya vers la llibertat. La població catalana, la joventut mobilitzada, són l'onada que du el Govern i el Parlament a la costa, esperem que sigui acollidora, on començarà la veritable feina il·lusionant i engrescadora de construir la República de Catalunya.

Càrrega a l'escola Ramon Llull, BCN, 1 octubre 2017


...-

divendres, 29 de setembre de 2017

Rehabilitació de presoners



Fitxa tècnica:
Títol: Cadena perpètua
Títol original: The Shawshank Redemption
Direcció:  Frank Darabont
Protagonistes: Tim Robbins, Morgan Freeman, Bob Gunton, James Whitmore.
Guió: Frank Darabont. (A partir del conte de Stephen King: Rita Hayworth and the Shawshank Redemption)
Música: Thomas Newman
Fotografia: Roger Deakins
Any: 1994
Duració: 142 minuts
País: USA


Ahir, vigília de Sant Miquel, van emetre a la SEXTA aquesta excel·lent peça del cine nord-americà del 1994. Inicialment no va assolir l'èxit que li corresponia, segons explica l'actor Morgan Freeman, en part a causa del poc suggerent títol (en la versió anglesa) derivat de la reducció del títol de la novel·la de Stephen King; Shawshank és el nom d'una presó fictícia situada per l'escriptor a l'estat de Maine al Nord-Est dels EEUU.

Des de tots els punt de vista a considerar cinematogràficament és un film digne d'encapçalar les llistes dels millors del segle XX. Nomenada a 7 Oscars, però, no va obtenir-ne cap; potser per la competència aclaparadora en aquell any de Forrest Gump. Perfecta fotografia, ambientació, música i vestuari. Interpretació immillorable de Morgan Freeman (Red) i de Tim Robbins (Andy) que ens fan passar en un instant les dues hores llargues de durada  atenent la ben bastida trama dissenyada per Frank Darabont i Stephen King.

No és la típica pel·lícula de presons, on els personatges passen l'estona planejant fugides i reflectint amb més o menys encert l'ambient penitenciari. És la història relatada per Red del presoner d'Andy, condemnat a presó perpètua per l'assassinat de la seva esposa i que ell no ha comès. Aquí els elements del film són els valors humans, l'amistat, el sentit de la vida, la feblesa dels instruments judicials pel triomf de la justícia, la lluita contra la corrupció i com aquesta xacra impregna els estaments de poder i les institucions, malgrat l'aparença d'estricte rectitud i religiositat. Podem afirmar que els espectadors quedem reconfortats per la resolució i el bonic final de la història dels dos personatges principals de l'obra. Però, en el fons ens queda un polsim d'amargor veient com la lluita per la vida, pel Carpe Diem, és una carrera de curta durada, una estela en el mar. No vull descuidar-me de citar un personatge secundari, el bibliotecari, Brooks, que cria ocells, el qual finalment no pot suportar la llibertat.

No oblideu de parar atenció al discurs final de Red davant el tribunal que l'ha d'atorgar la llibertat condicional; és un brillant al·legat contra el sistema penitenciari i a favor de l'educació dels individus de forma que no s'hagi de parlar de "rehabilitació", un mot mancat de sentit segons el personatge interpretat per Morgan Freeman.




...-

diumenge, 27 d’agost de 2017

Khadija


Relat d'estiu.

Anit, seguint les tradicionals pràctiques veïnals de la meva infantesa, sobre tot en les nits i tardes caloroses d'agost, quan sortíem al carrer a refrescar-nos aprofitant les brises de la marinada, i de passada petar la xerrada amb familiars i veïns que també eren al carrer fugint de la xafogor de l'interior de les llars; donc, vam sortir amb les nostres cadires plegables i allà van estar-nos una bona estona a la vorera de ca la tieta Carme. Havíem sopat rosbif de vedella gallega als aromes de fonoll i porto i de postres un gelat de fruites del bosc amb base de bescuit de pinya i avajons que havia preparat la tieta.
Tocaven les deu en el campanar de la propera església des Sant Cristòfor, quan érem tots instal·lats a la fresca, sota el llum del fanal que des de la paret de la casa veïna ens il·lumina les vetllades al carrer de ca la Carme. Vam servir-nos una copa de cava del Penedès per celebrar la bona harmonia familiar mentre la brisa procedent del mar ens regalava uns moments de benestar un xic sota dels 27ºC.
Trenta metres carrer amunt un nombrós grup de gent jove, també familiar, amb persones de mitjana edat, adolescents i criatures de poc mesos participaven en la inauguració d'un bar (antiga carboneria) per enèsim cop traspassat. Evidentment el nou llogater havia organitzat una festa convidant els amics i familiars, gent simpàtica, que passaven davant nostre amunt i avall acompanyant els nens al parc infantil de la cantonada.
Allà, oscilant en el gronxador, una nena de vuit anys, que viu a tocar de la placeta, va veure la seva mare que arribava a casa després d'una absència de moltes hores per raons de feina. Khadija, aquest és el nom de la nena, va saltar de la plataforma pendulant del gronxador i va córrer vers la seva mare que en aquell moment ficava la clau al pany de la porta. Una ona de tranquilitat va arrivar al nostre grup des que la mare de Khadija va aparèixer a la nostra vista. Ens angoixava la solitud de la nena que havia estat errant pel carrer des de primeres hores de la tarda, a despit del sol canicular que torra i dilata els panots de les voreres. El neguit que mostraven alguns del nostre grup per la desprotecció de la nena al llarg de tantes hores sense supervisió d'un adult era discutit per en Ruben, un vidu de vuitanta anys que viu sol des de la mort de la seva esposa vint anys enrere. El Ruben dèia que era bo que els nens s'espavilessin sols el més aviat possible, que la sobreprotecció que actualment cada cop més aboquem sobre els infants no fa altra cosa que deixar-los desarmats per enfrontar-se a la vida adulta. Mireia, altra veïna que viu només acompanyada d'una gossa carregada d'anys Fox terrier de pèl dur, opinava que era una temeritat, fins i tot punible legalment, deixar un infant desatès tantes hores tots els dies; i, que si la mare no pot dedicar-s'hi doncs que llogui una persona per ocupar-se de sa filla.
El fet és que la Khadija ens fa molta pena, sempre sola, sempre inventant-se una realitat diferent, de forma que hi ha qui diu que és una mentidera compulsiva. Un dia ens explicava que està preparant-se per viatjar al Marroc on visitarà l'àvia materna i que la durà allà en Khalil, un altre veí, transportista rifeny que viatja sovint a Tànger i a Fes... Tots sabem que aquest viatge és una fantasia; però, potser no tots, la Khadija no ho sap. 



...-

diumenge, 6 d’agost de 2017

La vida segueix


S'ens ha mort amb 81 anys en Ramon un bon amic, enginyer tècnic, innat bon aconsellador, pedagog, altruista d'allò més, treballador, crític amb qui calia, defensor de la llengua; mai no va perdre l'afany per aprendre ni la voluntat de servir el proïsme. Fins els darrers mesos de la seva vida no va deixar d'ocupar-se de les seves tasques de voluntariat: atenent discapacitats o dedicant les hores que calguessin a fer de lector, o de parella lingüística d'alumnes de català. Lloables activitats que feia amb discreció com defugint de l'aplaudiment i sense cercar el reconeixement social.
El vaig conèixer a la mítica AEG de Terrassa als anys seixantes i primers setantes, on treballava vuit hores al dia en el departament de Métodos de la branca dedicada a la construcció de Trafos; després de la feina a la fàbrica, sense temps per dinar, exercia de professor a l'Escola Industrial i a les Escoles Pies. En aquella empresa havia trobat la seva parella i mare dels seus tres excel·lents fills; i escric excel·lents per que ho són, i no pas per atzar ni per generació espontània, sinó per la recta i ferma educació rebuda en l'àmbit familiar.
En un acte més de col·laboració amb el proïsme va comprar una finca, camí de Rellinars, a un empresari apurat pels deutes. Indret en el qual hem passat hores inoblidables envoltats de la seves atencions, de natura, bosc i vistes a Montserrat. Entre pins i alzines té una singular cabana de fusta, dissenyada i construïda per un fabricant de iots. La caseta està situada en una plana a la part alta de la solana que constitueix la pròpia finca; al Nord hi té una placeta enrajolada formant la Rosa dels Vents i allà on indica la punta Nord, a llindar amb la finca veïna, hi ha una font que alimenta una bassa amb papirs i carpes de colors. Oposada a la bassa, vora la cabana, hi ha una plataforma de planta rectangular elevada per dos esglaons i d'uns quaranta metes quadrats de superfície baranada al Sud i a Ponent que ens facilita la vista diàfana de la solana que davalla fins les urbanitzacions de la part baixa i el centre del poble, i més enllà on es formen els meandres del Llobregat al voltant de Monistrol fins Castellbell i el Vilar; més lluny s'eleven els penya-segats del massís de Montserrat.
La malaltia, un càncer hepàtic de sobtada evolució ens ha deixat sense la companyia d'en Ramon però no ens ha pres el seu grat record, ni els seus ensenyaments ni la seva exemplar actitud davant la vida. Una mostra del seu tarannà la tenim en el comentari que em va fer una ocasió que parlàvem de les persones, com ara alguns jubilats, que s'avorreixen tots els dies per que no tenen res a fer a la vida. Ell deia, entre rialles: Doncs, si no saben que fer amb la vida que es morin!


...-

dilluns, 10 de juliol de 2017

Ostentació de la ignorància


Un bon amic viatger i coneixedor del món em comentava ahir un cas de vergonya aliena que va experimentar quan una noia, amb qui compartia hora del gimnàs, el va aturar una tarda sortint del centre d'esport per explicar-li entusiasmada un detall del seu recent viatge a Lisboa.
- "¡Portugal es alucinante, tio! Te puedes creer que en la plaza del Rossio vimos tres negros con traje y corbata..."
Manquen paraules per descriure el nivell de vertigen que assoleix la incultura de persones com el d'aquesta noia. És el paradigma d'aquells que no han vist res més que el seu racó domèstic, i no han heretat més coneixements que els prejudicis, supersticions i la por a tot el que és diferent, o desconegut (no altre cosa és la bastida on s'aixeca la xenofòbia). L'antropologia ens mostra que aquestes conductes són explicables en cultures primitives de remots indrets de les pluvisilves amazòniques o de l'Àfrica tropical; però, en ple segle XXI en la moderna Europa sobta i entristeix.
Recordem que el progrés de les ciències i de les civilitzacions en els segles posteriors al Renaixement va resultar dolorós, i fins i tot letal, pels científics que proclamaven la veritat de que els humans no som ni el centre ni la raó de ser del món: Galileu, Miquel Servet, Darwin... Res de nou, doncs; el progrés sempre toparà contra resistències atàviques que negaran l'evidencia i sostindran l'error de que "jo i lo meu" som el model de la perfecció, i del com, i del qué cal ser.

...-

dijous, 29 de juny de 2017

Vigília de Sant Pere

Efectes de la turbonada de la vigília de Sant Pere al Roc Blanc


Ahir a la tarda un front fred va escombrar el territori de ponent a llevant amb una força poc habitual. Ventades de fins a 106 km/h van trencar nombrosos arbres de la nostra ciutat. Eren vents huracanats acompanyats de forta pluja i pedregada, afortunadament de breu duració, però que van netejar carrers, voreres i clavegueres; que bona falta feia. De passada va baixar molt sensiblement la temperatura de l'aire, cosa que ens ha permès dormir amb molt més de confort que les nits de les tres darreres setmanes.
Un altre efecte d'aquesta davallada tèrmica ha estat la curiosa sensació que aquest matí he percebut en l'operació de preparar l'esmorzar. Quan he obert l'armari per agafar els gots pel cafè amb llet i els sucs m'he trobat que eren sensiblement més calents que l'ambient. M'ha recordat allò que deien del plutoni (Pu) o d'alguns dels seus isòtops, que sempre està 4º K per sobre de l'ambient; de forma que si prenguéssim entre les mans una bola de 5 cm de diàmetre (ca. 1,5 kg), amb les degudes proteccions contra la radioactivitat, en pocs temps arribaríem a sentir entre els nostres dits la temperatura de prop de 40ºC.
No us vull entretenir més, així que feliciteu als vostres Peres, si els teniu, i passeu un bon dia en aquesta mena de bis agualit, en tots els sentits del mot, de la festa de solstici d'estiu.


...-