dilluns, 27 d’agost de 2012

Maduresa


 
En un recent post del seu blog Rosa María Artal elogiava emocionada una parella d'ancians que passejaven agafats de la mà, la periodista il·lustrava l'escrit amb aquesta foto, feta des de dintre del cotxe, on vèiem la parella caminat per la vorera. Això em fa reflexionar novament sobre la vellesa i l'ancianitat. 

Recordo l'entrevista a Juan Goytisolo de gener del 2011, amb motiu d'haver complert els 80 anys, on explicava que "La vejez es una época envidiable". Efectivament així és, sobre tot si s'arriba a aquesta edat amb consciència i amb una bona companyia. Què pot haver millor que gaudir de l'afecte de la nostre parella, que ens estima, que ens escolta, que pateix amb els nostre dolor, que s'alegra amb les nostres alegries, que ens acompanya en tots els moments de la vida, en totes les nostres lectures, en tots els sentiments; i la que sempre agafem de la mà. Quin exemple preciós de vida plena és arribar a la vellesa havent dut de la mà la persona estimada al llarg de vint-i-cinc, cinquanta o setanta anys. No hi trobareu cap bé material que superi la felicitat de tenir una persona estimada agafada de la mà en aquells anys de maduresa, en l'últim quart o terç de la nostra vida. 

Malgrat les xacres dels anys, que resten mobilitat, o els dolors que no deixen dormir, els avis envoltats dels seus afectuosos parents viuen una plenitud superior a las publicitades meravelles de la joventut. Com l'escena de pocs dies enrere, quan cercaven la frescor de la marinada de la tarda asseguts en cadires de platja en la vorera del carrer de la Rosario, carrer fundat els anys seixantes i per tant ple de veïns ancians; doncs, allà se'ns va apropar el vell pintor que viu a la cantonada, que no pot caminar i va a fer la compra amb cadira motoritzada. L'home va felicitar sincerament l'anciana Rosario per ser tan afortunada d'estar recolzada per tants dels seus familiars que allà l'envoltaven, entre ells un gendre quasi septuagenari que viu lligat a la màquina d'O2 però que conserva la felicitat de sentir-se respectat de tots i de l'enorme estima de la seva dona i de tots els descendents.
 
Viure i conviure, és una matèria que no s'ensenya a les escoles, però és primordial per a tenir una vida feliç i per a arribar a la maduresa plena. Qui no tingui la fortuna de tenir una parella amb qui compartir aquest accident que és haver nascut, ha de cercar la felicitat en la tolerància, en la comprensió en l'empatia, en la cerca del coneixement, en l'esforç, en la creativitat; fugint de l'abúlia, de la peresa, de la vida inútil i de la banalitat. Són consells d'un home feliç que té mes de seixanta anys.


...-

dissabte, 18 d’agost de 2012

Aldebaran



La nit entre el 15 i el 16 d'agost, quan la calor d'aquest estiu xafogós ens feia tenir les finestres obertes, vaig observar a uns 30º sobre l'horitzó de l'Est la intensa lluminositat de Júpiter. Naturalment, degut a la miopia veia un disc fora de focus, de llum blanca i al seu costat, uns pocs graus d'arc a la dreta, em va sorprendre observar un altre disc més vermellós i de lluminositat més feble que centellejava; vaig posar-me les ulleres i allà va aparèixer, esplèndida, la vella coneguda primera estrella de la constel·lació del Taure, Aldebaran.

Júpiter estava situat just al costat sobre l'eclíptica, línia per on, poca estona després, apareixeria Venus anunciant la proximitat de l'albada.

Així doncs, quan la calor no us deixi dormir podeu gaudir de la bellesa del cel estelat; és un espectacle immens ofert per la natura. Apa, doncs, passeu-vos-ho bé, també en aquestes nits d'insomni.


...-

diumenge, 12 d’agost de 2012

Elogi de la vellesa


Des de temps enrere que vull escriure sobre el fet de ser grans, fer-se grans i assolir el repte d'acceptar-nos amb totes les conseqüències. Quan s'arriba a aquesta edat, com fan els grimpadors de muntanyes, podem aturar-nos a contemplar amb serenor el paisatge i el camí recorregut als nostres peus; potser fatigats, però gaudint del resultat de tota una vida generalment plena d'esforç i sacrifici, per oferir als nostres descendents un futur millor. 

Tal ha estat el cas d'un amics nostres que el passat cap de setmana van celebrar els cinquanta anys de casats. Agraïm el detall d'haver estat convidats en qualitat d'amics distingits. Ella, filla de republicans expropiats pels franquistes que va haver d'emigrar d'Andalusia a Catalunya fugint de la misèria de la postguerra; ell, va ser un nen de la guerra crescut en la duresa de la lluita diària per la supervivència abocat a una vida de treball dur i mal pagat. 

Podem imaginar-nos els canvis de l'estil de vida en mig segle de matrimoni. Des del 1962, quan la parella va començar fins ara, han vist molts canvis; tenen néts, un de 25 anys és enginyer i treballa en una firma de la seva especialitat. 

Aquesta parella que ha dedicat tots els dies de la seva vida a treballar i treballar per portat els fills a un "estatus" millor són els que amb molta feina i suors han construït una segona residència als afores de la ciutat, una caseta amb un petit hortet que aporta un complement de fruites, llegums i hortalisses al rebost familiar. Són els estalvis de un segle de treball individual, convertit ara en l'ocupació per un temps de jubilació que la societat sovint rebutja, desafortunadament, con també rebutja l'experiència i els coneixements dels avis.

Malgrat les xacres inevitables que l'edat comporta als que arriben a la desena compresa entre els setanta i vuitanta, com són els nostres amics, ells ara són feliços. Han gaudit d'un merescut homenatge on familiars i amics els han demostrat l'afecte sincer en un emotiu acte de reconeixement dels esforços que al llarg de cinc dècades han abocat al bé del grup familiar. Uns avis, com tants de la seva època, que han viscut sense moments d'oci. No han acumulat grans bens materials, però han construït una vida plena, responsable, molt digna, desbordant d'honestedat i dedicada als seus. Quina cosa millor podem dir d'ells?


...-