Benvolguts lectors ...

 

Fotograma del film "Dancer in the dark", amb Björk i Catherine Deneuve fent de treballadores metal·lúrgiques en una indústria d'estampació als anys seixantes del segle passat.

Pel que sembla aquest serà el darrer, l'últim, post d'aquest blog. Al llarg de quasi 19 anys he estat mantenint-lo, penjant-hi al menys un post mensualment. Ara, la fatiga que em causa la lectura de la lletra petita juntament amb les dificultats d'entendre la meva pròpia escriptura recomanen una temporada de descans. 

Per aquest setembre que ja s'acaba tenia pensat escriure el post fent un elogiós homenatge a la pel·lícula de Lars Von Trier "Bailando en la oscuridad", de l'any 2000. No sé si s'ha fet versió en català ni quin títol l'han ficat. És una extraordinària obra d'art, que relata les dificultats amb que s'ha d'enfrontar una mare soltera per protegir el seu fill de 12 anys de la ceguesa que ella pateix i és hereditària. El film tracta molts altres temes fonamentals del món actual, és un musical, amb sorprenents coreografies; però també tracta de l'amistat, de la solidaritat, de xenofòbia, d'anticomunisme, de relacions laborals, del sistema sanitari als EEUU, de la pena de mort. En resum, és un film que no us podeu perdre. 

No tinc més a dir.

 

Adéu a tots.

......

 

Fitxa:

Títol: Dancer in the Dark

Guió i direcció: Lars Von Trier

Música: Björk

Fotografia: Robby Müller

Any 2000, Dinamarca.

Intèrprets: Björk, Catherine Deneuve, David Morse, Vincent Paterson ...

Durada: 140 minuts

 

 

 

 

...-

Estrès

Començo a escriure aquest post a poques hores de la fi de l'estiu el qual enguany he viscut en estat de semiconfinament, en contacte només que un reduït grup de familiar i sortides a un parell de centres comercials i curtes caminades sempre pels mateixos indrets. Tot plegat un escenari relaxat del que no havia gaudit mai en el passat. Sigui per la pressió laboral d'una banda o per l'organització de les vacances per l'altra sempre he estat immers en una situació que puc qualificar clarament d'estresant.

A la xarxa trobareu nombrosa informació sobre l'estrès: descripció, causes, símptomes, efectes i com evitar els efectes negatius. Per tant aquí us faré un petit resum. Entenem per estrès l'estat de tensió que l'organisme humà, i també en els animals, es genera per una situació d'alarma; s'alliberen hormones que acceleren el cor, alerten el sistema respiratori, retiren recursos dels òrgans no destinats a la lluita o la fugida. En molts aspectes aquesta resposta de l'organisme amb la ràpida aportació d'hormones és correcta i necessària per la supervivència. Però, en situació de constant estrès, amb alts nivells d'hormones con les glucocorticoides condueix a un estat de toxicitat que malmet òrgans, en ocasions irreversiblement, com el cor, el sistema gastrointestinal; o el que és pitjor, produeix la destrucció de neurones, especialment les relacionades amb la memòria. Podem concloure, doncs, que l'estrès en excés ens fa emmalaltir i morir prematurament, recordeu: l'estrès mata.

Els estudis relacionats amb l'estrès, les seves causes i efectes, són relativament recents, de la segona dècada del segle passat. Potser per aquesta invisibilitat ha estat poc considerat en les nostres societats; però, a la llum dels estudis actuals cal responsabilitzar-lo de l'origen de moltes malalties. Cal, per tant, aplicar immediatament els procediments i conductes que evitin l'estrès i els seus efectes tòxics; tals com són fer activitats en la natura: el senderisme, la jardineria i l' horticultura; o fer manualitats, jocs de taula; i, tota mena d'activitats creatives: cuinar, pintar, dibuixar, llegir, cosir, fer punta de coixí, escoltar música, conversar amb amics a l'entorn d'una taça de te, o una copa de cava, i aquí defugint sempre els temes polèmics i controvertits.

 

...

Pluja de maig

Som a la desena setmana des de l'inici del confinament. La corba de contagis i de morts pel Covid-19 mostra una forta baixada, per tant ara començaran a aplicar-se a l'àrea metropolitana de Barcelona aixecaments de les restriccions a la mobilitat segons el programa de fases dissenyat pel Ministeri de Sanitat seguint els criteris dels seus assessors tècnics, tot i que ja fa dies que s'autoritza el passeig en franges horàries determinades en funció de l'edat, juntament amb altres mesures per evitar contagis.

El passat dissabte a la tarda va ser de pluja com és habitual a les primaveres mediterrànies. Avui els plàtans d'ombra mostren la frondositat immaculada de fulles novelles que entrellacen les branques de les capçades contigües formant un continu d'ombra sobre la vorera des de la cantonada Nord, la de la botiga de mascotes, i la cantonada Sud, on és l'escola de dansa clàssica per infants. La natura aquest dies limitant la presència d'humans al carrer s'ha implicat en la conservació del distanciament social.

Una colònia de pardals, que deuen niar entre les teules de a prop de casa, s'han fet visitants diaris del meu balcó. He acabat per oferir-los en un platet escantonat les engrunes resultats de tallar el pa. Fins i tot he ocupat les llargues hores de confinament en la construcció d'un niu aprofitant una capsa vella de CD i els llistons d'una canya que havia estat guia de l'extingit gessamí que ens van regalar la primavera passada els cosins de ca n'Anglada. Ha estat el tercer intent de tenir un gessamí, però no sobreviuen la tardor i moren.

Les plantes de la galeria són només les que han sobreviscut l'hivern, tret d'un gerani que per menys de dos euros vaig comprar en un centre comercial fa dues setmanes. És una mena de triomf de la natura, amb la mínima intervenció humana. El confinament planetari ha esdevingut un bé per a Gaia; malgrat les pèrdues econòmiques i l'incert futur pels Sapiens. Les aigües, l'atmosfera, la capa de vida que envolta el planeta guanyen amb el Covid-19, un l'assot pels humans que farà recordar l'any 2020 de l'era cristiana. Una oportunitat per canviar el curs de la Història. Un fet carregat de potencial com aquells petits detalls que determinen un curs de vida totalment diferent del que hauríem tingut sense aquell l'esdeveniment. Per exemple, aquell dia en que vaig decidir no acceptar la feina ben remunerada en una oficina d'arquitectura a Sant Cugat. Si hagués dit que sí al meu potencial cap de la constructora segur que ara no estaria escrivint això mentre espero que sigui l'hora de preparar les llenties, ni el meu entorn seria el que és, ni per mi ni pel meu entorn.

...

Primera lluna de primavera

Som al dia 34 de confinament, forma moderna de denominar la quarantena que es perllongarà al menys fins el maig. Una certitud és que el "desconfinament" serà progressiu, de fet dilluns passat va començar el retorn a la feina d'un ampli sector de la indústria, la construcció i altres activitats que restaven en "hivernació" des d'abans de Setmana Santa. Aquesta festa religiosa, coincident amb la primera lluna plena de primavera, i els ritus cristians tradicionalment vinculats amb ella també s'han suspès de manera que el Covid-19 ha estat el més gran factor de laicitat social mai vist.

Potser encara no som conscients del canvi, immens, que aquesta pandèmia ens portarà al conjunt de la població mundial. Ha quedat al descobert la vulnerabilitat dels humans davant uns microscòpics virus que s'han aprofitant de la mobilitat global, facilitada per les companyies d'aerolínies i la modificació degut a l'activitat humana de l'entorn on restaven confinats. La periodista Sonia Shah ha publicat un article (1) en el número de març de "Le Monde diplomatique" on destaca la relació entre pandèmies i activitats humanes que alteren la natura i la vida animal. Segons explica des de 1940 han aparegut o reaparegut centenars de patògens en regions on mai havien estat observats. La desforestació de milions de km2 ha fet l'efecte d'obrir la caixa de Pandora incrementant la pressió biològica que facilita el salt dels patògens entre espècies. Con veieu és una explicació llunyana de les teories conspiranoiques que atribueixen el Covid-19 a un producte de laboratori, tal com abans s'havia dit del VIH.

És previsible que aquesta epidèmia global que ens colpeja, aturant l'activitat de més de dos mil milions de persones, passi i pugui ser neutralitzada per la ciència; però, qui pot garantir que el comportament de la propera infecció planetària no sigui encara més agressiu.

Sens dubte el model productiu, comercial i turístic que hem dut fins ara no podrà tenir continuïtat. Som en un món nou, on aquell estil de vida s'ha acabat per sempre. Els economistes prediuen per d'aquí a pocs mesos la crisi més greu des de la Segona Guerra Mundial com efecte del confinament i l'aturada planetària. En les darreres setmanes als EEUU s'ha incrementat el nombre de persones a l'atur en desenes de milions. Entretant, en alguns països, s'aproven pressupostos per assegurar una renda mínima vital a les cada cop més nombroses famílies sense recursos. Per altra banda cal tenir pressent la tesi de Naomi Klein exposada al seu llibre "La doctrina del Shock" per deduir qui traurà benefici de la pandèmia i qui perdrà drets i benestar social. 

...

(1) Contra las pandemias, la ecología. Sonia Shah. "Le Monde diplomatique, nº 293 Març 2020. Sonia Shah és
periodista, autora de "Pandemic: Tracking Contagions, from Cholera to Evola and Beyond". Sarah Crichton Books, Nova York, 2016.


...

Confinament i guerra

Les pitjors notícies i un impensable escenari és el que estem patint en aquest dies. Des del passat diumenge a les zero hores tota la població de l'Estat, 47 milions de persones, hem de restar confinades a casa, excepte per a determinades i justificades excepcions. Similar situació s'ha adoptat en altres territoris arreu del planeta. La pandèmia del Covid-19 s'escampa per tot el món quan a la Xina ja han arribat per primer cop a no tenir cap cas nou.

Avui, divendres 20 de març, l'arribada de la primavera ens ha dut aquestes xifres quan som al sisè dia de confinament:

Les autoritats sanitàries temen no tenir prou recursos per atendre l'allau de casos greus que les xifres fan previsibles. La situació ha estat qualificada de "economia de guerra", la població resta confinada a casa sota amenaça de fortes sancions econòmiques. Tota activitat fora de casa prescindible resta aturada, el carrers són deserts, i, fins i tot l'exèrcit ha estat mobilitzat, de moment en tasques de neteja i desinfecció. S'està pensant en transformar determinades indústries tradicionals en productores de materials i equips sanitaris.

La catàstrofe sanitària ve acompanyada, lògicament, per la crisi econòmica front la qual els governs han abocat centenars de milers de milions d'euros per tal d'evitar el col·lapse de les empreses. El BCE  ha abocat 750.000 milions a disposició dels estats comunitaris. El govern de coalició de Pedro Sánchez i els seus socis ha ficat 200.000 milions per minorar les conseqüències negatives de la pandèmia en l'estat espanyol. Talment com en un informe de guerra les xifres canvien constantment, avui s'han superat els 1000 morts des del començament de l'epidèmia i tot apunta a que som en la fase d'increment exponencial.

És una guerra contra el "Coronavirus" a escala planetària que alguns models matemàtics, atribuint-li una taxa de mortalitat de només el 2%, podria causar 156 milions de morts en tot el món.

...

Una repetició històrica

Les notícies del informatius de les diverses cadenes de televisió i ràdio, els diaris digitals i la premsa escrita destaquen aquest dies la progressiva expansió de l’epidèmia d’un nou virus, anomenat definitivament com COVID-19, que afecta a desenes de països i ha causat milers de morts. El nou virus va ser detectar inicialment a la Xina, en la ciutat de Wuhan (província de Hubei). Entre les seves característiques, a més de ser de la família de refredat comú, està la seva extrema facilitat de contagi i capacitat per produir la mort d’un determinat percentatge d’infectats. Aquest nombre és segons les fonts de entre un 3% i un 5% i es concentra especialment entre els grups de població amb menys capacitat de resistència per malalties prèvies i senilitat. Els laboratoris corren a desenvolupar una vacuna, però, en els millor dels casos trigarà molts mesos a estar disponible en el mercat.

L'aparició d’un nou agent patogen contra el que no tenim defenses és un fet que es repeteix sovint, recordem el cas de la grip aviar, l’Evola, el SARS... Fins ara no havíem tingut un d'efecte tan fulminant i de difusió planetària com el que ens ha dut el COVID-19 en el període de dos mesos. L’intent de blocar les àrees afectades limitant de forma extrema els desplaçaments de la població no ha impedit l’arribada del virus a desenes de països, entre ells els més desenvolupats. Aquesta setmana tenim més de 50.000 persones confinades en regions del Nord d’Itàlia on ja s'han produït algunes morts.

Si miréssim amb la mateixa atenció les morts que produeix cada any la grip comú, tot i les campanyes de vacunació (6000 morts/any a l'Estat) el panorama seria apocalíptic. El primer problema del COVID-19 és l’efecte catastròfic sobre l’activitat econòmica mundial, que Barcelona va patir en carn pròpia amb la suspensió del Congrés Mundial de Telefonia Mòbil un cop venudes les entrades i les instal·lacions a mig muntar. És prou conegut que la Xina és la fàbrica mundial de tota mena de productes que demanen les empreses dels països industrialitzats: components i matèries processades de tota mena. La prolongació del confinament i la paralització de l’activitat industrial pot tenir efectes negatius imprevisibles a escala mundial. Per una banda baixarà la contaminació i la generació de residus, però, per l'altra la manca de productes imprescindibles en les indústries com per exemple la farmacèutica local, que en general treballaven amb components bàsics subministrats dels laboratoris xinesos, podrien abocar a les farmàcies a quedar-se sense existències.

Altre efecte negatiu és la por a la infecció que pot dur a conductes irracionals, com el boicot al comerços xinesos, marginació de la població asiàtica, donar credibilitat a rumors i falses informacions, o caure a mans de gent capaç de vendre en el mercat negre mascaretes quirúrgiques per 150 € com està passant aquests dies a Milà.

Segur que malgrat la virulència del COVID-19 no arribarà a assemblar-se als episodis de la pesta negra del segle XIV que a partir de les puces que picaven les rates infestades i després als humans van transmetre a partir dels vaixells arribats a Venècia des de l'Orient la malaltia que en pocs anys va escampar-se per Europa reduint dràsticament la població. Les puces d'ara tenen accés a internet i smartphones.

...

Espelmes esgotades

Ahir vaig rebre una inesperada trucada d'un antic col·lega amb qui no havia tingut contacte des del tancament de la oficina d'arquitectura on havia format part del meu equip en nombrosos projectes. Després de les presentacions rutinàries i d'interessar-se per "Com va tot?" em va dir que el passat cap de setmana va anar a un esmorzar d'antics alumnes de l'escola de Formació Professional on l'havien comentat que estava molt greu el senyor Montaro, el cap del departament on tants anys hi vam treballar a les seves ordres en la firma Baumeister & Hansel. Arribant el moment del comiat telefònic, com qui recorda un fet intranscendent, el meu interlocutor va dir:

  - Saps que s'ha mort el senyor Montaro?

  - No. No en sabia res - Vaig contestar-li. Però, de seguida em va venir la imatge del senyor Montaro traspassant un pas cebra, a tocar d'on ell vivia en el barri de la Ciutat Vella. Va ser anys enrere mentre jo era al cotxe esperant el llum verd del semàfor; ell caminava lentament perpendicular a les franges blanques del terra asfaltat ajudant-se de dues crosses, fet que recordava la parsimònia d'un elefant migrant per la sabana africana. Aquesta imatge era deguda en part a l'ostentosa obesitat del senyor Montaro i també a la utilització de quatre extremitats sincronitzades en lent moviment per creuar el carrer.

La veu a l'altre extrem del la línia telefònica prosseguia. - ...He vist la noticia en el diari d'avui, en el llistat de difunts del dia. No informen, però, de l'hora del sepeli, i, m'ha estranyat no haver vist cap referència en la pàgina d'esqueles.

  - Sí, recordo que estava molt tocat de salut. Feia anys que patia de sucre, asma i no sé què més. - Mentre deia això, mirant el micròfon del terminal sense fils que aguantava a la mà esquerra, em preguntava a mi mateix per què el meu interlocutor m'havia anunciat la mort de Montaro fent un preàmbul tan enrevessat.

Vaig acomiadar-me donant-li repetidament les gràcies per haver-me informat. Vaig mirar la web de la funeraria més important de la ciutat. Allà hi era.

Difunt: Kurashoga Montaro, 79 anys. Hora de la cerimònia 12:00. Lloc: temple del tanatori luterà de la ciutat.

Montaro havia estat un professional responsable i força eficient en el seu camp. Amb els anys havia arribar a ser una institució en la firma d'arquitectura que acumulava en la seva persona el major nivell de coneixements en el disseny d'estructures de formigó i de la normativa internacional relacionada amb fonaments i estructures en acer. S'ha d'admetre que en tant de temps de signar projectes alguna cosa havia de sortir malament, però res que no s'hagués solucionat amb l'adequada aportació econòmica per part de la companyia B&H. Per altra banda tothom el considerava un doll de simpatia.

Avui, a primera hora del matí, he rebut una nova trucada, era el fill gran del meu amic Ryuichi anunciant-me també la mort del seu pare després de molts anys de deteriorament pels efectes d'un càncer amb metàstasis.

   - Ben mirat ha estat un descans per a ell, per a nosaltres i sobre tot per la meva mare. - Va dir-me l'hereu d'en Ryuichi.

Els darrers quinze anys havien estat d'un progressiu deteriorament de l'estat físic d'en Ryuichi. Vivia, si podem dir vida, amb diversos òrgans notablement deteriorats; lligat a diferents tubs i amb constants ingressos hospitalaris quan la situació es tornava crítica fent-lo passar per cirurgies en moltes ocasions.

Abans de tallar la comunicació el fill gran de Ryuichi m'ha dit que la cerimònia de comiat la fan demà a la tarda en unes noves instal·lacions que pertanyen a una discreta i petita companya d'assegurances establerta enguany a la ciutat.

Els raigs del sol ponent il·luminen les teulades dels edificis del davant. He baixat les persianes mentre contemplava el color rovellat de les poques fulles que resten en els plàtans d'ombra del carrer després de les ventades d'ahir i d'avui. Mentre em prenc el te em ve el record de la metàfora de les espelmes que van explicar-me quan era un nen de parvulari: Quan naixem som com una espelma nova que algú encén i des d'aquell moment estem destinats a extingir-nos. El sorprenent és que en menys de dos dies de diferència s'han apagat dues flames del meu entorn.

...-

Pasqua florida

(Manuscrit del 13 d'abril de 2019)

Avui és dissabte vigília del dia en el que els cristians celebren el Diumenge de Rams, diada aquesta que, a més del contingut religiós de la setmana que comença, indica la imminent arribada de la primera lluna plena després de l'equinocci de primavera. Tots els indicis em fan pensar que es tracta de la celebració d'origen ancestral de l'arribada de la primavera, adaptat pel cristianisme com tantes altres festes del calendari. En països del nostre entorn, on encara té una forta implantació el pensament bíblic, s'obre un període de més de set dies amb múltiples activitats religioses que alteren el curs dels afers laborals i educatius de forma que per a molts ciutadans aquest és un preludi de les vacances destinat a gaudir del bon temps, si la pluja no fa acte de presència (fenomen que mai falta a l'abril), on els amants de la platja, de la neu i de turistejar aprofiten les ciutats costaneres, els nombrosos quilòmetres de pistes en estat òptim per l'esquí o les múltiples ofertes de les agències de viatges per tallar amb la rutina diària fins Dilluns de Pasqua.

De tot això, després, resta com una mena de cendres irreductibles, deixant-nos amb la sensació d'haver experimentat un aprofitament dels dies i de les hores. És una victòria contra l'inexorable pas del temps que ens imposa l'envelliment i la desorganització entròpica de la matèria. Però, al final sempre guanya la banca, en aquest cas la Natura, com demostra la trobada casual de dies enrera amb un vell col·lega de l'oficina tècnica d'una multinacional on vàrem coincidir des de 1974 fins 2005 durant quaranta hores a la setmana (o més), al llarg de quaranta-set setmanes per any.

El company era l'Albert Drawer amb el qual des del tancament de l'oficina no haviem coincidir en el temps ni en l'espai, tret d'un parell de cops en els passadissos d'un centre comercial. La recent trobada va succeir a la porta d'un consorci d'assistència mèdica; mirant de no destorbar els caminants que transitaven la vorera vam petar la xerrada uns minuts, suficients per comunicar-nos les respectives situacions actuals: jubilats, ell atenent el primer net i tots dos constatant els efectes negatius del pas dels anys sobre la eficiència del conjunt del cos i els seus components, parant esment específic en la mecànica del sistema locomotor i el sistema de bombeig de fluids per a l'alimentació i combustió cel·lular; també el del mecanisme responsable de la captació i l'emmagatzematge de dades; i tants d'altres grans i petits conjunts i components elementals que amb l'ús ininterromput i el pas dels anys acaben per mostrar desgast i mancances... És l'entropia. Per concloure recordeu la dita vàlida per a tothom: "Aprofiteu, que us perdeu la Pasqua, noies!".

...-

Finals d'hivern

És dissabte, són ben passades les deu del matí i al carrer hi ha poca presència de gent. Ni caminants, ni motoritzats, només algun que altre passejador de gossos. Primer he saludat al Yan que arranjava el seu stand de plantes en la vorera al costat de la seva botiga on ven de tot, com correspon a un "bazar xinès". Tot i la lluminositat del dia la temperatura del aire és fresca i convida a caminar ràpid; cosa que he fet dirigint-me a ca l'apotecària (tenim dues farmàcies al barri i ambdues són gestionades i ateses per dones). He anat a la de tota la vida malgrat que està més lluny de casa que l'altra comerç dotat també del símbol de la creu vermella sobre fons verd. De fet en aquest darrer, especialitzat en ortopèdia i homeopatia, no he comprat mai res.

Després de recollir els medicaments que em calien, entre ells una crema a base de capsaïcina (molècula extreta del bitxo picant que actua com inhibidor de determinats neurotransmissors del dolor), he decidit retornar a casa fent una volta per la part assolellada del parc a tocar de l'Institut d 'Educació Secundària. Abans d'arribar al centre educatiu me topat amb l'escola bressol del barri, una de les onze de gestió municipal a la ciutat. En el gran pati de l'escola bressol un pi de dens fullatge m'ha cridat l'atenció per la cridòria de les cotorres que l'habiten, compartint l'espai arbori amb un estol de tudons. La foto que acompanya aquest post mostra l'arbre, al qual també m'ha fet parar atenció un petit núvol groc en moviment, com si un reflex il·luminés per un instant el ramatge des de sota. De seguida he copsat que es tractava del pol·len deixat anar degut a l'activitat frenètica dels esmolats becs de les cotorres. La responsable de la emisió de pol·len la veieu, malament s'ha de dir, encerclada de vermell.

El camí des de l'escola bressol fins l'IES fa una constant i lleugera pujada, suficient per sentir que m'he fet gran. Sense eufemismes: estic envellint. Com ho demostra la fatiga que sento caminant pujada amunt i la lleugeresa amb que uns adolescents la pugen a marxa ràpida. El pas dels anys afegeix quilos a la motxilla que duem lligada de naixement, de tant en tant rebem senyals de que cada cop està més plena alhora que les forces minven.

Una d'aquestes senyals vaig tenir-la fa poc dies al veure la pel·lícula Si fuera fàcil, dirigida l'any 2012 per Judd Apatow, on el protagonista de 40 anys saludava la sogra (o potser era la tieta), una rosa de rostre solcat com el d'una camperola que ha passat seixanta anys al sol conreant els seus sembrats. Després vaig saber que aquella dona estava interpretada per l'actriu Tatum O'Neal, filla de famós Ryan O'Neal, la imatge del qual va quedar-me gravada a la memòria amb el genial i preciós film Barry Lyndon de Kubrick. Si aquell jove Barry, vist a les pantalles l'any 1976, és el pare d'una sexagenària vol dir que m'he fet gran. Un altre signe d'envelliment és quan el teu cercle d'amistats, col·legues, camarades i, també evidentment el grup familiar extens es difumina i va perdent elements, com passa amb els focs d'artifici, de manera que aquelles persones cada cop tenen menys presència en les nostres vides, són centrifugats del nostre entorn, deixant només un rastre cada cop més feble en la memòria.

...-

Carmina

En els darrers anys seixantes del segle passat feien sessions de cine-club les nits dels divendres al Catalunya; cinema d'Art i Assaig en deien. Allà, lluitant contra la fatiga d'haver matinat tota la setmana vaig veure en V.O. "Le Samouraï" del mític director Jean Pierre Melville amb Alain Delon de protagonista. Recordo nítidament l'escena del samurai, un lluitador solitari en versió francesa y moderna on l'actor era en una ampla, austera i diàfana habitació fumant mentre jèia en un senzill llit, entretant la càmera ens mostra les volutes de fum que es dispersen sobre un fons poc il·luminat de tonalitat verd boscós; sorprem també l'ambient sonor: un notable silenci només trencat per les piulades d'un ocell engabiat que semblen pregar per la llibertat saltant d'un barrot a l'altre dins la presó de filferro.

Aquesta immersió en els records em va venir ahir evocada per la segona pel·lícula escrita, produïda i dirigida pel popular actor Paco León: "Carmina y amén", estrenada l'abril del 2014, premiada en el Festival de Màlaga i nomenada als Goya. La foto de promoció que acompanya aquest post la vaig trobar posteriorment, com veieu és prou eloqüent, el fum de cigarreta, l'ocell, tot i que en aquest cas és un lloro.

Paco León aconsegueix, dirigint cinematogràficament  la pròpia família, tocar temes clau de la quotidiànitat aparentment de forma frívola; però, només en aparença perquè en el fons del que tracta el film són els temes que tenen una forta càrrega emocional, per exemple com encarar la malaltia, la mort i la lluita per la vida.

Seguint aquell antic consell pedagògic d'instruir delectant, Paco León i família aconsegueixen fer-nos pensar mentre somriem.

Títol: Carmina y amén

Producció, direcció i guió: Paco León

Actors: Carmina Barrios, María León, Paco Casaus, Yolanda Ramos...

Duració: 100 min.

Any: 2014

Premis: Dos al Festival de Màlaga i una nominació als Goya

...-

Un dia de maig

Relat

Gerard va despertar-se amb el parrupeig nupcial d'un colom que havia fet seu el pla del coronament del tub de ventilació dels banys de l'edifici d'apartaments on vivia. Després de les ablucions de rutina va anar a la cuina a preparar-se el desdejuni. En aquell moment l'escletxa de la persiana deixava entrar una làmina de llum solar que des de llevant travessava la cuina en un angle de quinze graus des de l'horitzontal. Abans d'obrir la finestra a la llum del matí va percebre la subtil fragància dels set préssecs plans (també coneguts com paraguaians) que romanien en el fruiter de la taula i que havien estat comprats el dia anterior en una botiga de proximitat. Va preparar-se el descafeïnat i la torrada amb confitura de kiwis que havia preparat la passada setmana amb uns fruits collits abans d'hora i que no haurien madurat mai, eren com els ous de fusta que les nostres àvies tenien a la caixa de costura per sargí mitjons.

Mentre endreçava la cuina, després del primer àpat del dia, Gerard va recordar els darrers mesos de la seva vida; on el dos fets més rellevants eren la malaltia cardíaca de la mare i la fi del seu matrimoni després de setze anys amb la Genoveva per decisió pròpia. Era ell qui havia dit: "Prou. Aquesta convivència no la vull perllongar més". Havia vist amb nítida cruesa que la situació permanent d'insatisfacció amb la seva esposa no podia continuar en el futur. Ara comprenia, aplicades a ell mateix, les estrofes del grup de rock andalús "Triana". En la peça "Necesito" de l'àlbum "Hijos del agobio" de 1977 diu:

Necesito un silencio

alguien que comprenda

que sepa escuchar

.../...

Porque la vida se me vá

y del pasado no voy a vivir

y con mi tiempo

yo quiero sentir.

Havia assolit aquella edat en que el pas del temps sembla accelerar-se; i, no pas els dies, també els mesos, les estacions i els anys passen en un vist i no vist. Incrementant-li, per l'efecte derivat de la greu malaltia de sa mare, la percepció de estar immers en una realitat més diàfana, com quan s'ha estat colpejat per la defunció d'un dels nostres més propers.

Va acabar de preparar-se per sortir de casa i fer una caminada "terapèutica", con ell l'anomenava i que cada matí prenia com si fos un medicament prescrit per a una malaltia crònica. Així començava i seguia sempre el seu dia. Després del passeig treballava un parell d'hores en el seu estudi, des de casa, per a un arquitecte que sempre li tenia encomanades feines de delineació per projectes, ofertes i fins i tot la redacció de memòries tècniques. Dinava el menú en un molt econòmic restaurant de camí de l'hospital i allà passava les tardes, com tots els dies dels darrers mesos, des de que la seva mare va ser ingressada per una anomalia funcional de la vàlvula aòrtica. Quan la dona havia pres el sopar, i posteriorment la medicació anticoagulant en Gerard tornava a casa on l'acollia la solitud i el silenci trencat de tard en tard per les piulades del parell de canaris de la gàbia de filferro esmaltat blanc que havia acollit de casa sa mare. Sopava frugalment, després seia en la butaca de vellut grana fosc; llavors, desviant la mirada del llibre que llegia, s'endinsava en el vertigen de la individualitat ineludible, de la responsabilitat total sobre les pròpies decisions, fet que implica la maduresa.

"És evident - pensava Gerard - malgrat tot, el pas per la vida és un assumpte individual i intransferible, per a tothom. Qui no madura, com el kiwi recol·lectat abans d'hora, no arribarà mai a percebre aquest profunda i absoluta individualitat. Els pedagogs saben, i està demostrat, que els nadons triguen mesos a diferenciar el món exterior del jo. Certament, ningú pot substituir-nos en viure la nostra vida, ningú pot prendre les nostres decisions".

...-

NOTA: Dedicat a Y.

Elements en el cos humà

Enllaçant amb l'article anterior, que tractava del cadmi, m'he interessat en la presència en el cos humà d'altres elements de la taula periòdica. La qüestió va venir després d'escoltar en un programa de televisió la pregunta de quin era l'element, d'un grup de 6, que percentualment és més present en el cos. En la llista hi havia: ferro, sodi, sofre... Vaig triar el ferro, pensant en l'hemoglobina i en les cèl·lules musculars, el sodi era la segona opció per allò de que els nostres fluids tenen la salinitat del mar, vora del 3%. Sorprenentment va resultar ser el sofre, que el tenim formant part de les proteïnes. Veient la taula adjunta resulta que el sofre en un humà de 70 kg és un paquet de 140 grams; de sodi en tenim 100 grams; i, de ferro només 4,2 grams, és el volum d'un dau cúbic de 8 mm.

És ben sorprenent la presència en el nostre cos d'una seixantena d'elements. La major part hi són en molt petites quantitats i es desconeix la seva funció dins l'organisme. Entre ells hi tobem l'or (0.2 mg), tungstè (0.02 mg), urani (0,1 mg), fins i tot el temut cadmi (50 mg).


2) La taula que acompanya aquest post contenia un error que ha estat observat per Carles. Havia escrit Manganès en comptes de Magnesi, tot i que el símbol corresponia a aquest últim. Amb data 24 d'abril de 2020 l'errada ha estat rectificada.
...-

Els malentesos

Recordo de la meva adolescència que vaig llegir un article de Sartre sobre "El malentès" (1) peça de teatre del seu correligionari del pensament existencialista Albert Camus. Per abreujar i saber de que va l'argument cito la Viquipèdia:

"Jan, un jove la vida del qual transcorre amb èxit, ric i enamorat, decideix renovar els vincles amb la seva família, a la qual havia abandonat feia alguns molts anys. Així que, al costat de la seva esposa Maria, torna a la seva ciutat natal i, més concretament a la pensió regentada per la seva mare i la seva germana. Com que no va saber com desvetllar la seva veritable identitat, Jan s'allotja en l'alberg, esperant el moment oportú per a la seva declaració. No obstant això una destinació cruel li espera. La seva mare i la seva germana Martha tenen el costum d'assassinar als viatgers que pernocten en l'alberg per robar-los i per obtenir així els recursos necessaris per escapar d'aquests tristos erms i trobar terres més assolellades. Jan, com que no revela la seva identitat, sofrirà la mateixa destinació que ofereix a la resta de viatgers."

Els efectes devastadors que poden ocasionar els malentesos queda patent en aquella obra. També, sovint, en la vida quotidiana tenim ocasió d'experimentar al efectes negatius d'aquestes errades del llenguatge, de l'actitud i de la comunicació interpersonal. Un exemple va ser el lamentable incident entre dues germanes del meu pare. Aquestes van anar a un viatge amb el seus marits i cada una de les seves filles, en total sis viatgers, per terres cantàbriques. Un matí en baixar de l'habitació de l'hotel on s'allotjaven, en no recordo quin poble de Galícia, el marit d'una de les meves ties, l'Alfred, va dir alguna sorprenent impertinència que va ferir els sentiments de l'altra germana i dels seus familiars. A ran d'això va iniciar-se una sèrie de retrets, queixes i reprotxes que finalment van esdevenir en el tall de relacions entre ambdues germanes. Setmanes després en una visita al metge van saber que l'oncle Alfred patia una avançada etapa de la malaltia d'Alzheimer.

El detonant de la confrontació fraterna va ser un accident aliè, unes paraules fora de lloc dites per una persona malalta, unes paraules que no calia prendre en consideració sota cap circumstància. Els retrets dels altres familiars van ser autèntics, injuriants i profundament ofensius. Ara tothom enten que les paraules inicials del oncle eren irrellevants; dites per una persona desautoritzada. Els retrets posteriors van ser rebuts amb certificació de verídics. Des d'aquell incident mai més s'han tornat a parlar les germanes del meu pare.

(1) La imatge correspon al cartell de la representació de l'obra els dies 5, 6 i 7 de desembre de 2014 al Teatre Can Ventosa, de Eivissa (Pitiüses) pel grup "Teatre de Ponent" sota la direcció de Neus Torres.

...-

Efectes secundaris d'envellir

En un article d'ahir de Jessica Mouzo en un diari d'abast estatal podíem llegir que els ancians en llista d'espera per entrar a residències a Catalunya supera els 24.400; xifra que creix a copia de passar els mesos. Un gerontòleg responsable de un grup d'aquestes residències diu:

“Els pacients ens arriben en un estat molt pitjor que fa quatre anys. Alguns moren, d’altres pateixen moltíssim perquè requereixen cures especialitzades que no tenen. Arriben en un estat preterminal”... "El gerontòleg (escriu la periodista) ha comprovat que la supervivència en alguns dels seus centres ha passat de ser de dos anys i quatre mesos el 2011 a ser d’un any i quatre mesos de mitjana el 2015"

Setze mesos, 16, és la mitjana de temps que els resta de vida als nostres avis un cop han ingressat en un centre del tipus "Prados Soleados". Per a més informació recordeu o reviseu la sèrie produïda per la NBC dels anys vuitantes The Golden Girls. "Las chicas de oro" era el títol de la sitcom a la TVE de l'època. Compte! No és la fracassada còpia que posteriorment va cuinar RTVE del mateix nom. A la sèrie nordamericana l'anciana Sophia Petrillo, personatge interpretat per Stelle Getty, fa nombroses referències amb solemne menyspreu de la vida a les residències d'avis, de les que no vol sentir ni parlar.

A la vista d'aquestes xifres, és evident que la població al final de les nostres vides vivim més anys, però de pitjor qualitat. Cal viure, doncs, conscients de que a la darrera etapa de vida cal valorar els dies que ens resten, amb el major seny i amb el màxim aprofitament i alegria, per ser feliços i així alegrar la vida dels qui ens envolten.

Nota: La foto mostra les actrius de la sitcom The Golden Girls amb els seus premis Emmy
...-

Tractaments oncològics

En un post anterior vaig comentar la conferència del catedràtic d'Oncologia Mèdica, Jordi Estapé, i de la seva filla, la Dra. Tània, sobre el càncer i el futur del seu tractament al segle XXI. Allà l'eminent catedràtic va manifestar la disconformitat en l'enfoc que les autoritats sanitàries fan sobre aquest problema. Aquestes privilegien la despesa en investigació per a la recerca de tractaments; i, per contra, disminueixen la despesa en prevenció, que segons Jordi Estapé seria molt més eficaç i econòmic.

Reprenc el tema per una notícia que avui hem pogut sentit a la cadena Ser, en el programa de Pepa Bueno i Gemma Nierga (Hoy por hoy) en el seu tram de les 8 a les 9 del matí; en ell, allà pel minut 37, un expert ha explicat la tendència al increment fins nivells insostenibles del cost dels tractaments oncològics. L'increment ha estat del 73% en els cinc darrers anys: Per a l'oncòloga Aitana Calvo, representat del colectiu d'aquest professionals, aquest encariment és força preocupant. Avui el cost d'alguns tractaments arriba als 12.000 € mensuals. El mercat mundial de tractaments contra el càncer no para de créixer; l'any 2015 va ser de 94.000 milions d'euros i en pocs anys està previst que arribi als 120.000 milions.

Marta Ricard en un article publicat a La Vanguardia, del dia 27.03.2009, ja ens comentava aquesta tendència, dèia: "... que aviat farà insostenible l'aplicació dels tractaments oncològics". En aquell any Marta Ricard informava que el cost del tractament inicial per malalt era del 20.000 € a 50.000 € i les teràpies amb "químio" eren de fins l'alarmant xifra de 5.000 € mensuals; menys de la meitat del que ara costen.

...-

Agraiments:

A la web "thespiritscience.net" per la imatge que han permès il·lustrar aquesta entrada i que mosta la mitosi d'una cèl·lula cancerígena.


...-

Ritmes i nòduls

Una nit de novembre Tatsuo, marit de Tsuruko, romania desvetllat al llit envoltat per la foscor de l'habitació. Una part de la seva vigília era pel seguiment de la rítmica respiració de Tsuruko, que dormia plàcidament, i en altra part per l'arribada propera de la penúltima fita important en la seva vida, la jubilació. En un moment determinat va parar atenció al seu batec cardíac que sentia nítidament en el silenci de la nit. Va cercar-se el pols presionant amb tres dits de la mà esquerra l'artèria sobre l'os radi del canell dret i el que va percebre no li va agradar, tot i que no el sorprenia; era un batec massa ràpid per l'estat de repòs en que estava des de les dues hores anteriors, i no rutllava al ritme regular i continu que sempre havia tingut. No podia ser bo, en realitat era alarmant tenir en aquelles hores de la nit el pols per sobre de les cent pulsacions per minut i a un ritme tan irregular que semblava un missatge en codi Morse.

L'endemà, tan bon punt van obrir la farmàcia de la cantonada va demanar que li mesuressin la pressió arterial i el pols. Després de cinc minuts d'espera, en repòs, la noia que s'ocupava del tensiómetre va confirmar les sospites: 112 pulsacions per minut. Això va iniciar el procés de consultes al metge de família que va derivar Tatsuo al cardiòleg que després de fer-li els corresponents electrocardiogrames, radiografies i ecocardiogrames va diagnosticar-li una FV (Fibril·lació Auricular).

Sis mesos després havent seguit les pautes amb anticoagulants i la medicació pertinent per regular la freqüència dels batecs el cardiòleg va proposar fer-li una cardioversió elèctrica programada, tal com aconsellaven els protocols d'actuació en casos en que no hi ha lesió estructural del cor. La cardioversió és una recuperació de la feina del nòduls auriculars mitjançant una descàrrega de corrent contínua de entre 100 J i 200 J. Un joule, símbol "J", és una unitat d'energia equivalent a un Watt per segon. Ara Tatsuo segueix prenent anticoagulants, però el seu ritme cardíac és net, regular, uniforme i de freqüència al voltant dels 60 batecs per minuts; tal com els cops dels remers en les curses Cambrigh-Oxford; lluny de les anteriors puntades de l'antiga telegrafia.

...-

Agraïments:

Gràcies a Junichiro Tanizaki per la seva novel·la "Les germanes Makioka", d'on han sortit els noms del matrimoni Tatsuo-Tsuruko, i a Vikipèdia per les imatges que han permès il·lustrar aquesta entrada.


...-

El sons del silenci absolut

El d'avui us semblarà un títol contradictori, un oxímoron, però el tema m'ha semblat de prou interès com presentar-vos-ho, més enllà de les connexions musicals amb "The sound of silence" de Simon & Grarfunkel i també la cançó de Lluís Llach "Com un arbre nu"; unes peces dignes de reescoltar si teniu "Spotify".

Resulta que per causa del natural deteriorament dels sentits i dels components de l'organisme inherent al fet de acumular anys de vida m'he vist obligat a deixar de prendre estimulants quotidians com ara la cafeïna i els seus germans presents en el te i la xocolata. Pensant en allò de que "un dia és un dia" el passat cap de setmana vaig dir "sí" quan van convidar-me a un cafè després del dinar de celebració del comiat de l'hivern. Deu hores després l'alcaloide actuava en el meu cervell. En ficar-me al llit i tancar el llum vaig trobar-me totalment desvetllat, malgrat la fatiga d'un dia d'activitat superior a la mitjana. Ni la lectura ni la infusió de melissa van fer cap efecte en el meu estat d'hipervigília. Acústicament percebia a la perfecció els acúfens que m'acompanyen des dels trenta anys, el batec cardíac, les lleus gotes de la pluja de llevant picant contra les persianes de la finestra, el cric-crac de les vèrtebres cervicals en girar el coll, els segons degotats per la mecànica del depertador; i, per descomptat, les rítmiques inspiracions de la persona que dormia plàcidament al meu costat. També sentia l'arribada d'alguns veïns per la lleu ressonància dels rodaments del motor de l'ascensor, l'obrir i tancar portes dels replans, el cruixir del radiador en contreure's després d'haver tancat la calefacció, la conversa d'algun veí, o potser era un aparell de televisió...

Així vaig comprovar que l'antiga pretensió de la meva infantesa de percebre el silenci màxim humanament audible cada cop està més lluny de les meves possibilitats. Segurament el cervell pot ignorar el sons que l'arriben de l'exterior com també els generats pel propi organisme, inclosos els desplaçaments de fluids pel tracte intestinal, però això no vol dir que no ens arribin estímuls acústics. De la mateixa manera no podem percebre la foscor total, ni és tècnicament possible encapsular-nos dins d'una closca que ens aïlli de l'univers. Ja sabeu que existeixen partícules que traspassen sense problemes els 13.000 km del planeta, diametralment des de les antípodes, i segueixen pel nostre cos de peus a cap sense immutar-se.

Deixem'ho aquí, doncs, abans de ficar-nos en terrenys propis de la filosofia i de la mecànica quàntica.

Nota: Foto d'una cambra anecoica 
Font: Google imatges.


...-

Agost

Eren passats dos quarts de dues d'un xafogós migdia d'agost. Havíem acompanyat l'anciana mare de la Mirèia a una visita rutinaria a cal reumatòleg i mentre esperaven que sortís de la consulta vam deixar el sedan de vuit anys en una cantonada propera a l'ombra del plataners; allà un parell de bancs ens insinuaven una plàcida espera. Els bancs estaven situats d'esquena a la l'extensa zona de gespa, que justament en aquell moment retallaven els empleats dels serveis municipals de manteniment de parcs i jardins, en realitat és un espai pertanyent a la Biblioteca local de la UPC. El soroll de les màquines de jardineria era eixordador, tot i així van gaudir de la intensa olor d'herba tallada i vam seure en el banc més allunyat dels nostre cotxe; perquè l'altre, el més proper, estava ocupat per un indigent d'aspecte sinistre i envoltat de mosques, tot brut i descuidat. L'home d'uns seixanta anys vestìa estrafolariament amb un gruixut tabard impropi per la temperatura de 34ºC en aquell moment i amb un gran mocador de teixit aragonès al coll, d'estarrufada cabellera grisa, llardosos pantalons texans llargs i sabatilles esportives de gruixuda sola multicolor. Al terra a la dreta d'on seia hi tenia una gran bossa esportiva negra amb el logotip d'una coneguda marca multinacional. La bossa suportava una mena de crossa, un bastó extensible d'alumini.

Després d'uns minuts de seure en aquell poc confortable lloc, va sobtar-me el lleuger cop al pit d'un petit objecte com caigut del plataner que ens oferia l'ombra, la cosa va rodolà fins al terra on vaig comprovar que es tractava d'un petit bocí de pa, molt tendre, com de brioix, del tamany d'una ametlla amb closca; de seguida vaig sentir la veu de l'home que seia a un tres metres a la meva dreta, deia: "Hijo de la gran p... de calanda. Eres un m..." i així un munt de barbaritats sense fonament, evidentment falses, referents a la meva orientació sexual i a l'ofici dels meus progenitors. Llavors vam constatar que aquell indigent, "homeless", sonat, o con vulguem qualificar-lo, en realitat era un deficient mental, potser víctima de l'esquizofrènia o de la malaltia d'Alzheimer. Vaig restar mut, com si res hagués sentit; l'home es va aixecar, va recollir els seus estris i va marxar rondinat en direcció al carrer Prat de la Riba envoltat de les seves mosques.

La conclusió és que en el nostre món anti-manicomis els malalts mentals, malauradament, sovint són desatesos, fins i tot rebutjats pels familiars, i acaben rodolant per carrers, on malviuen expostos a que qualsevol els agredeixi i acabin sent notícia a les pàgines de successos als diaris. És un problema de salut pública sense resoldre i de difícil solució, ho sabem, perquè enfronta la llibertat dels ciutadans a la força de la societat i de l'Estat de Dret per imposar a cada persona el que necessita.

...-

Qüestió de decibels

Som en un dels darrers dies de maig, allà a un quart de nou del matí; quan he arribat a la cuina per preparar el desdejuni m'han saludat simultàniament els crits de les orenetes que anaven en grup carrer amunt i carrer avall sobre les capçades dels plataners d'ombra, les piulades dels pardals i, més a més, un dels més bell sons de la natura: el cant d'una cadernera que com cada any pels matins i capvespres de primavera tardana i d'estiu omple de lluminositat acústica l'ambient amb el seu refilet des de la barra horitzontal més alta d'una petita antena de televisió situada just a uns deu metres davant la meva finestra; tot això emmarcat en un fons verdejant dels prats de Can Poal.

Contràriament a aquesta meravella sonora quan arriba la calor estiuenca i la recerca de la comoditat tèrmica ens obliga a tenir les finestres obertes també ens acompanya una insalubre contaminació acústica. Sí, estimats lectors, és la derivada dels vehicles automòbils, sobre tot dels petits artefactes de dues rodes; no parlo únicament el petardeix de les "Custom" o similars, que també són insuportables; són els mosquits de menys de 50 cc que pugen pel carrer d'Ora amb lentitud de tortuga a les tres de la matinada ultrapassant els 47 dB(A) que prescriu la legislació com a màxim nivell de soroll permès entre les 23 i les 7 hores, per a un entorn urbà residencial. Ho diu la catalana "Llei de protecció contra la contaminació acústica" de 10 de novembre de 2009. Entre les 7 del matí fins les 23 hores són admissibles 57 dB(A).

...-

Font foto: Un artista de la natura que ens la deixa a la xarxa.

Assolellada tarda de primavera

Gerard Villamil i Camí, fill d'un drapaire que havia heretat el negoci fundat pel seu pare, l'avi d'en Gerard; indústria que en el seu màxim esplendor constava de quatre telers fent soroll eixoridor en un "cuarto" de reixa, maquinaria tèxtil que finalment el pare d'en Gerard va malvendre a un xatarrer a pes de ferro vell. A la vista del poc futur del negoci familiar el Gerard havia estudiat enginyeria química, més per pressions de la seva mare que per veritable interès del jove per la ciència. En realitat va dedicar la seva vida gandulejar la major part del temps, tret dels breus períodes en que donava classes de pintura artística a un petit grup d'alumnes adults, als quals amb el pretext de pintar paisatges de natura feréstega els duia per allunyats pobles de muntanya a lluitar contra les ventades que inesperadament arrossegaven serralada avall bastidors, llenços i pots de pinzells. Hi havia malpensats que sospitaven d'aquells accidents, que no eren tan casuals, que més aviat responien a un toc de l'esperit trapella del professor, vell coneixedor d'aquells paratges.

El 22 de març, primer diumenge de primavera, Gerard havia acomplert els seixanta cinc anys. Pocs d'entre el reduït nombre dels seus familiars i coneguts s'havien molestat a felicitar-lo; ni tan sols una trucada només un e-mail de la cosina Marina. Va dinar sol com solia fer tots els caps de setmana en els darrers deu anys des que va morir la seva mare amb qui compartia la llar familiar, el pare havia mort cinc anys abans que la mare i el seu únic germà residia a l'estranger dedicat als seus assumptes. No tenia amics, només alguns contactes de caire professional o relacionats amb la seva tirada per les arts plàstiques. També aquests els havia anat perdent poc a poc, els vells col·legues no els veia mai, només que en ocasions contades i cada cop més allunyades en el temps.

El dijous següent al seu aniversari després de dinar i recollir la taula va preparar-se un te, com cada dia, se'l va prendre a la saleta d'estar mentre mirava a la televisió la notícia d'un terrible accident aeri als Alps sense supervivents entre les 150 persones que viatjaven en l'aparell i que feia la ruta Barcelona Dusseldorf. Cansat per l'interminable excés informatiu carregat d'especulacions extrapolades des de les minses novetats obtingudes de les caixes negres de l'aparell, un veterà Airbus bimotor de la família A320, va deixar la tassa buida sobre la safata de fusta artísticament tallada i llustrosa, un regal recordatori d'un viatge a la mediterrània oriental d'una parella amiga de sa mare. Va tancar el receptor de TV i va endreçar els estris de preparar el te. Se sentia fatigat i va renunciar a continuar llegint, com tenia previst, la novel·la de Virginia Woolf  "La senyora Dalloway", així que va dirigir-se amb la intenció de fer un xic de migdiada, com sempre, a l'habitació petita on va estendre sobre l'estret llit una desgastada tovallola de bany originalment de color préssec, per protegir la vànova enguatada de colors ocres, verds i ataronjats que conferia a l'habitació una tonalitat de tardor. Va baixar una mica la persiana de la llarga finestra orientada al migdia on la llum solar només era filtrada per la cortina de teixit de dril cru ribetejada amb dues files d'aplicacions de quadrats en diverses tonalitats de blaus denim. La llum nítida i brillant d'aquella tarda traspassava el teixit omplint de llum l'habitació.

Gerard va estirar-se lentament sobre la tovallola, d'esquena a la paret on s'adossava el llit, de cara a la paret il·luminada per la llum d'aquella assolellada tarda de primavera. Tot i que va tancar els ulls la intensa claror traspassava les parpelles oferint-li la visió d'un cúmul d'irregularitats flotants en perpetu moviment sobre un fons de color entre l'ambre i el curry. El moviments oculars feien que els elements flotants descriguessin volutes i agitacions semblants a les de l'atmosfera de Júpiter, on un únic petit punt perfectament rodó d'un negre verdós contrastava amb els colors de l'entorn i semblava realment un eclipsi solar, o potser millor seria dir: el pas de l'ombra d'Io sobre la superfície joviana.

Foto: Nasa 

...-