Educació universitària europea

La construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior (conegut com a Procés de Bolonya) està essent utilitzat, al menys a casa nostra, per finalitats diferents dels interessos de l’educació superior. Resultat: més llenya al foc de la destrucció del futur de centenars de milers d’estudiants.

El problema és aspre; multitud de factors, sovint aliens al món universitari, fan pinya per treure’n profit com els voltors de la víctima ferida des de molts anys enrera per la manca de les reformes imprescindibles i urgents, però, sempre pendents.

Faig aquestes afirmacions des de la meva experiència com a llicenciat universitari en Filosofia i Lletres, a qui sempre han atret els aspectes pedagògics de l’educació i, també, com a virtual professor de secundària de ciències socials, soc a la llista de professors interins i suplents. Però, he d’aclarir que parlo, sobretot, des de la pròpia experiència de quan vaig fer els estudis de nivell secundari, com alumne d’un sistema subvencionat per empreses metal·lúrgiques privades, impartit per centres privats (sal·lesians) i d’accés totalment lliure, només limitat per l’edat i el nombre de places. En el meu cas, ens vam inscriure més de dos-cents candidats. Després de tres dies de proves selectives (bateries de proves psicotècniques) van començar el curs uns quaranta alumnes. No pagàvem taxes, ni matrícula, ni mensualitats. Des de la primera setmana percebíem una petita paga en efectiu (en concepte d’aprenents) a canvi de tres anys amb vuit hores diàries lectives, 30% eren pràctiques de taller, 30% tecnologia (teoria i tècnica de taller, seguretat en el treball...) la resta del temps per matèries comuns: llengua (castellana), literatura, geografia, matemàtiques, física, química... Els llibres eren de l’escola i sovint s’aprofitaven d’un curs per l’altre. Ara veig que allò va ser un experiment, molt interessant, però que, fins ara, ningú no ha estat disposat a continuar.

En canvi Bolonya sí contempla aquesta via. El que he pogut llegir sobre l’homologació dels estudis universitaris europeus proposat per Bolonya (El País 30.11.2008, pàgina 36, Errores sobre Bolonia) em sembla positiu. Menys classes magistrals. Benvinguda la coordinació Empresa-Universitat. Hauria de dir que em sorprèn l’escàs, més aviat inexistent, suport que aquest procés rep de les esferes educatives. Però, no ens ha de sorprendre que les forces vives de l’educació, col·lectius de professorat inclosos, no es manifestin amb més contundència en favor de sortir de la casa en flames que és l’educació a l’Estat espanyol. Massa esperit corporatiu, massa apoltronament i moltes feres a l’entorn de la víctima caiguda. Començant per la Comunitat de Madrid que deixà sense diners les seves universitats perquè morin literalment d’asfíxia i de fred (no tenen diners ni per pagar les despeses corrents: aigua, llum...), seguint amb la pugna estèril dels nostres representants parlamentaris i acabant amb els caçadors oportunistes als qui tota mena d’aldarull és un excel·lentment camp adobat pels seus interessos indefensables. Pobra uni, i pobres universitaris! Ja sabeu la dita: Entre tots la mataren...

El caos educatiu i la catàstrofe que s’aproxima

Molts són els elements negatius que incideixen en contra de l’optimitat educativa i a favor de mal anomenat fracàs escolar. Malgrat l’esforç, sovint desmesurat, dels mestres, professors i de totes les persones que intervenen en el procés educatiu la realitat s’encarrega de tirar per terra tot aquest treball, tal com una ventada tira un castell de cartes. Aquesta realitat és polifacètica i proteica:
- La nova, o no tant nova, cultura imposada pels mitjans de comunicació audiovisuals (vegeu a baix una part de l’article de Pierre Jourde publicat a Le Monde diplomatique) En les darreres dècades el rumb de l’ensenyament no té qui ho controli, és una nau a la deriva.
- La fatiga i la desmotivació dels professionals de l’ensenyament
- La insuficiència dels recursos materials i humans per a dur la població escolaritzada als nivells i continguts programats per les administracions. I més si tenim en compte l’allau de població nouvinguda.

Causes.
En general podem dir que és la societat la que situa l’educació en el nivell de prioritats que creu convenient. La realitat és que la qualitat de l’ensenyament no baixa del cel. Cal una voluntat de tots els estaments, pares, mestres, institucions, empreses... i per descomptat alumnes motivats i entusiastes. Tot això, cada cop és més difícil de trobar. Això sí, tothom vol i exigeix un excel·lent ensenyament i bon nivell per al nostres alumnes. Però l’esforç col·lectiu, i individual, de tots els implicats no es fa.

Conseqüències.
No cal demostrar que el deteriorament creixent de l’ensenyament tindrà, amb tota seguretat, conseqüències gravíssimes. El primer recurs d’una nació és la formació i les capacitats del seus habitants. Malmetre la formació de tota la població de menys de vint anys és una veritable bomba de temps que acabarà esclatant en la societat futura, i també a curt termini. Ara mateix, ja comencem a patir la manca de tècnics. No hi ha prou estudiants d’enginyeries, de matemàtiques... Qui heretarà les claus del coneixement científic?, qui investigarà?, qui innovarà?, qui ensenyarà les generacions futures?.
A més dels coneixements també s’ha perdut (utilitzo el present plenament segur) l’hàbit de l’esforç i del rigor, l’interès en la persecució i l’obtenció de resultats en la millora i capacitació personal.

Conclusió.
No puc deixar de ser pessimista davant d’un món controlat pels mitjans que han substituït l’ensenyament científic, reglat i socialment aglutinador per una muntanya de continguts televisius publicitaris (esports, concursos i realitys inclosos) que fomenten l’individualisme i esterilitzen la creativitat. Aquest és l’autèntic mur contra el que xoquen els esforços del professors. La difusió immediata i universal de les estúpides modes, suposadament independents, de la joventut demostren la poderosa influència dels mitjans de comunicació en foment de la inutilitat consumista i eixorca. Ja ens ho trobarem!

* * * * *
Segueix la transcripción parcial de l’artícle publicat a Le Monde diplomatique.
El triunfo de los mercaderes de la vulgaridad
La guerra mediática contra el espíritu

Le Monde diplomatique, Nº 156, pàgines 24 y 25. Octubre 2008
Autor: Pierre Jourde (Profesor de la Universidad Stendhal –Grenoble- III)

... Los medios de comunicación (audiovisuales) supieron dar dimensiones monstruosas al universal deseo de estupidez que dormita incluso en el fondo del intelectual más elitista. Este fenómeno es capaz de destruir una sociedad, de hacer irrisorio cualquier esfuerzo político. ¿Para qué deslomarse reformando la escuela y la universidad? El trabajo educativo es destruido por la estupidez mediática, por las bufonadas erigidas en medio de expresión, por la invasión de los valores del dinero, la apariencia y el individualismo egoísta propagados por la publicidad, verdadera razón de ser de los grandes grupos mediáticos. Los nuevos dueños de los medios de comunicación remiten a los ilustres reformadores de la educación pública a un oscuro rincón de la historia.
Cuando se les critica por la vacuidad y la ineptitud de sus programas, los mercaderes de vulgaridad suelen dar dos respuestas: primero, que simplemente le dan al público lo que éste desea; segundo, que quienes los critican son “elitistas” incapaces de admitir la simple necesidad de diversión. No es necesariamente elitista reclamar un poco menos de estupidez. Hay verdaderos espectáculos populares de alta calidad. El público pide lo que está condicionado a pedir. Prácticamente se ha abandonado la idea de un acceso progresivo a la cultura a través de espectáculos populares. Molière, Calderón, Lope de vega, Víctor Hugo, Charlie Chaplin, Valle Inclán, Lorca, Brecht o Darío Fo eran y son grandes artistas y también populares. Han logrado distraer y hacer pensar a la vez. La industria mediática no hace el más mínimo esfuerzo: va directamente a lo más vil.
Todo el mundo tiene derecho a relajarse ante un espectáculo fácil. Pero cuando se alcanza el infra-nivel al que han llegado los programas llamados de “entretenimiento” ¿se puede hablar de una simple distracción? Esas imágenes, esas palabras, esos gestos adaptan la mente a ciertas formas de representación, las legitiman, acostumbran a creer que es normal hablar, pensar, actuar de esa miserable manera. Fealdad, agresividad, voyeurismo, narcisismo, vulgaridad, incultura, estupidez llevan al espectador a aceptar una propia imagen infantilizada y degradada, sin ambición de salir de sí mismo, de su persona, de su medio, de su grupo, de sus “opciones”.
Los productores de tele-realidad, los dueños de la mayoría de los canales privados, no son siempre –o no son sólo- imbéciles. Son también malhechores. Se admite que un alimento o que un aire contaminados pueden ser nefastos para el cuerpo. Existen representaciones que contaminan la mente. La envenenan...

Els estils d’ensenyament d’abans i d’ara

Si comparem l’ensenyament d’abans amb el d’ara hem d’admetre que avui, malgrat l’alt índex de fracàs escolar, els alumnes tenen un ensenyament de major qualitat, amb més i millors recursos i mestres més qualificats. Veiem l’exemple de la meva pròpia experiència:

La meva educació primària va ser orientada a l’anomenat “Comercio”, en una acadèmia privada, on l’equip docent es confonia amb els grup familiar: la professora de pàrvuls i de les nenes era l’esposa del mestre director i propietari, els altres professors eren el germà, el cunyat i el sogre del director. Quan el nombre d’alumnes va créixer van contractar professors de fora del nucli familiar.

L'equivalent a l’educació secundària, anomenada Oficialia Industrial, la vaig cursar als Salesians de Terrassa. La meva promoció va inaugurar, a efectes pràctics, la branca de Formació Professional d’aquell centre, proveït de les màquines i recursos de la dissolta escola d’aprenents de l’AEG. Aquelles primeres promocions de Formació Professional salesiana van ser d’alumnes seleccionats (1), que gaudíem d’una beca (amb sou setmanal). Els salesians eren bons professors, molt preparats, per fer dels alumnes uns òptims tècnics industrials.

Fa pocs mesos vaig tenir l’oportunitat de conèixer, de primera mà, el món de l’ensenyament secundari actual fent les pràctiques per obtenir el CAP (2) en un IES de Rubí, en l’assignatura de ciències socials. Allà vaig comprovar que els professors de secundària compleixen la definició que feia la pedagoga Pilar Benejam quan, a propòsit de ser professor de socials, deia magistralment: “...Tots sabem que el volum del coneixement creix acceleradament i que les poblacions conceptuals es transformen progressivament i cal reconsiderar-les, ampliar-les i refinar-les permanentment. Tanmateix els mestres no ensenyen allò que saben, sinó allò que necessiten els alumnes“ (3) . La feina dels mestres està definida per Benejam de forma precisa més endavant, quan diu: “... Davant de sistemes tan complexos com els que presenta el món en què vivim, no tenim altre camí que aplegar en un projecte comú les parts més sanes de la nostra comunitat i disposar-nos a treballar i a seguir endavant. Segurament no construirem el millor dels móns possibles, però potser podem ajudar a aconseguir que sigui un món una mica millor” (4).

---

NOTES
1) Després d’una extensa bateria de proves psicotècniques (al llarg de tres dies) vàrem ser admesos, al primer curs d’Oficialia Industrial, només 40 d’entre més de 200 candidats.
2) CAP és el Certificat d’Aptitud Pedagògica, atorgat per la UAB o altres centres autoritzats.
3) III simpòsium sobre l’ensenyament de les ciències socials. Lliçó Magistral. De la teoria... a l’aula. Reflexions sobre fer de mestre. Pilar Benejam i Arguimbau. Bellaterra, 2 d’octubre 2004
4) Obra citada.