A primera hora del matí, en els dies de mitjans de maig,
la llum del sol des de llevant inunda el saló menjador, també el dormitori principal
i la sala d'estar amb una claredat enlluernadora. Aquesta llum és en part reflexada
pel doble vidre de les portes corredores del menjador, que donen accés a la
galeria, multiplicant així l'efecte encisador de les torretes i jardineres,
sobre tot la florida hortènsia de brillants fulles d'un verd maragda intens que
acompanyen i encerclen tres poms de flors de color rosat mate tirant a
albercoc.A l'esquerra una heura mostra la seva vitalitat enfilant-se per
la reixa de llistons fixats a la paret Nord amb fulles que no tenia la passada
setmana; y, a la dreta tenim la tradescàntia de liloses fulles hidròfugues. Altres
plantes embelleixen la galeria, però
seria massa llarg descriure-les.
Anys enrere havíem tingut una buguenvíl·lea la qual tal
com especifiquen els manuals de
jardineria viuen no més de quatre anys en jardineres. Ara al costat de l'heura
tenim un gessamí fill de la planta que des de molts anys enrere viu al terrat
de la Margalida. L'hem reproduït amb la tècnica del murgonat aeri, amb èxit. De
les tres branques que vam aplicar aquest sistema de reproducció només ha viscut
el que mostra la foto. Potser coneixeu el dilema de les buguenvíl·lies i els
gessamins: a la cornisa cantàbrica i País Basc les volen tenir pero no
s'adapten al clima... quan a Andalusia volen hortènsies, però tampoc s'adapten
al clima. Sembla que apreciem més el que no podem tenir.
Em ve a la memòria un gos molt apreciat per mi de raça
Border-Collie que va ser present a la meva infantesa entre els cinc i els dotze
anys. Tot va començà als pocs mesos de vuire a la casa que els meus pares s'havien fet al
barri de La Maurina: un dia, després de dinar, quan explorava tot sol una bassa de rec
de l'altra banda de la riera, just al davant i paral·lela a les façanes
de les cases del meu carrer, on per raons evidents només havien els números
senars i l'últim dels qual era el 25 el qual en aquells anys era del veí i paisà del
pare, a més de padrí meu de nom Conrad Bruque. No recordo l'època de l'any,
però a la bassa encara hi havia un pam d'aigua de les darreres pluges que ocupava la
meitat del fons. L'altra meitat estava plena de runa, tota en gran part troços del mur de la pròpia bassa. Un gemec continu i persistent va cridar-me
l'atenció, era un cadell de gos (jo encara no sabia de quin animal es tractava)
cridava instintivament per la supervivència, desafortunadament massa lluny de la seva mare. Vaig
anar a casa ràpidament i vaig explicar als pares el que havia vist i sentit.
Vaig retornar a la bassa acompanyat del pare que sense esforç va recollir el
cadell d'unes dues setmanes de vida, únic supervivent de la camada; hi
havien al menys dos gossets més morts entre la runa, el pam d'aigua i les
canyotes de la semiderruïda bassa. Sempre he pensat satisfet que havia salvat la vida al
cadell de Boder-Collie. Vam anomenar-lo Boby. El nostre gos encara no tenia vuit anys
quan un matí no va tornar de la seva habitual sortida als camps dels voltants.
La resta del dia el teníem al pati de casa amb pacífica convivència amb una gat gris i
blanc d'ulls de diferent color, del qual he escrit en altre lloc d'aquest
mateix bloc. Els gats a casa mai han tingut nom propi; o sí, atenien per
"miso" o pel bisbiseix llavidental el qual, encara avui, faig servir
per aturar la marxa fugissera o pausada d'algun felí explorador. Vam saber que
el gos era fill d'una gossa que el veí de la casa número 15 utilitzava per caçar
en els camps de més enllà les vinyes al Nord del barri. Era un home de petita estatura,
molt moreno de pell, i de mal caràcter; els nens veïns remorejaven que pegava
la dona; sempre era al bar, fumant i jugant sorollosament al dominó. Un dia
vaig entrar a casa seva, potser acompanyant un dels seus nebots, i penjant de
les bigues de la teulada, on a mi em semblava molta alçada, tenia embolicada en
papers de diari l'escopeta de dos canons, que de forma horitzontal romania
inabastable a mans impròpies en aquell indret de seguretat aèria.
El nostre gos Boby era de pel negre amb la característica franja blanca que els gossos d'aquesta raça tenen al pit, la panxa i el morro. Excel·lent defensor de la casa, aptitud demostrada una tarda que s'ens va colar una rata al pati i ell amb extrema agilitat la va capturar d'una mossegada al clatell en la trajectoria del rosegador quan saltava del parterre del gessamí al safareig.
El nostre gos Boby era de pel negre amb la característica franja blanca que els gossos d'aquesta raça tenen al pit, la panxa i el morro. Excel·lent defensor de la casa, aptitud demostrada una tarda que s'ens va colar una rata al pati i ell amb extrema agilitat la va capturar d'una mossegada al clatell en la trajectoria del rosegador quan saltava del parterre del gessamí al safareig.
