dissabte, 24 d’abril de 2010

Alícia i Tim Burton



Decepció. Aquesta és la sensació que deixa la darrera pel·lícula del director britànic, Tim Burton, basada en el famós text del matemàtic Lewis Carroll.

Potser, com molts altres espectadors, esperàvem un plat exquisit compost amb la suma dels bons ingredients: Tim Burton, L. Carroll, J. Depp, Bonham Carter, meravellosos efectes especials, un pressupost fantàstic... El resultat, no tant dolent com una gasòfia, però sí més aviat una escudella sense substància; de 108 minuts de durada que resulten excessius, malgrat el ritme frenètic d’algunes escenes pròpies de videojoc o videoclip.

Resumint, amb un parell de dotzenes de imatges n’hi hauria més que prou per gaudir de l’àlbum de fotos d’aquesta Alícia. Així no caldria patir d’una sala de cinema amb ferum de crispetes, bosses buides de patates pel terra i llaunes de refresc per les butaques. Tot això, després d’haver pagat 6 euros amb 70 cèntims per empassar-se vint minuts de publicitat a una potència acústica de 100 dB. I després els propietaris de les sales ploren per la fugida dels espectadors. Algú està matant el cinema convencional i no són pas els manteros.

Fitxa tècnica:
Títol: Alicia en el país de las maravillas
Direcció: Tim Burton
País: EUA
Duració: 108 minuts
Gènere: Fantasia
Producció: (Disney) Tim Burton, R. D. Zanuck, Joe Roth, Jennifer Todd, Suzanne Todd
Música: Danny Elfman
Actors: Mia Wasikowska, Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Anne Hataway

dimarts, 13 d’abril de 2010

Junts, i prou!



Títol original: Ensemble, c'est tout
Direcció: Claude Berri.
País: França.
Any: 2007.
Duració: 97 min.
Gènere: Drama romántic.
Interpretació: Audrey Tautou (Camille), Guillaume Canet (Franck), Laurent Stocker (Philibert), Françoise Bertin (Paulette),
Guió: Claude Berri; de la novel·la d’Anna Gavalda.
Música: Frédéric Botton.
Fotografia: Agnes Godard.
Vestuari: Sylvie Gautrelet.

Una molt agradable pel·lícula va ser emesa ahir per la TV2, “Juntos, nada más”; interpretada per la coneguda i sempre perfecta Aubrey Tautou (Amelie). El guió està fet segons una obra literària d’Anna Gavalda, nascuda al 1970. Alguns crítics diuen que tracta de quatre perdedors. No penso el mateix, els personatges no són perdedors, són pròxims, gent normal: un cuiner, una dona de fer neteges, una àvia a prop de la mort, un venedor de postals d’origen aristocràtic.

Els personatges i els fets narrats al film descriuen situacions molt quotidianes: el problema de compartir l’habitatge, els embolics de la feina; però, sobre tot les tensions de les relacions interpersonals. La qüestió més important, el compromís amb els altres. Són personatges amb problemes, és clar; qui no té uns divorciats a la família; qui no té uns familiars que s’enfronten a la propera mort i a les residències per a l’ancianitat; qui no té un familiar que tem el compromís; qui no ha sacrificat relacions, fins i tot sexuals, a canvi de evitar la vinculació amb l’altre; qui no ha matat mai l’enamorament. Qui no té a prop tensions entre pares i fills.

No! La pel·lícula no tracta de perdedors, tracta de éssers humans, molt humans. Afortunadament, com nosaltres.


Anna Gavalda:
Autora de la novel·la

dissabte, 3 d’abril de 2010

Una ceba cultural


Diuen que la televisió ocupa al món actual un important paper educador, de transmissió de valors i de cultura. No sembla així, al menys veient la 1, la principal cadena pública de l’Estat. Només cal fixar-se en el programa diari que emet aquesta cadena entre les 7 y las 8 de la tarda. Allà, he vist, i escoltat, aquesta setmana les següents perles:

Primera. Una reportera, suposadament amb titulació adequada al seu treball, deia referint-se al paviment de llambordes que apareixia embrutat pels incívics espectadors de les processons: “...que acaban ensuciando el asfaltado...”

Segona
. Un reporter, molt popular, remenant pots i olles deia que al afegir líquid a la farina de blat s’obtenia una “...emulsión...” Quan el que aquest terme defineix és la suspensió d’un líquid en altre, tal com és la llet: que és una emulsió de greix, en forma de microscòpiques gotes, en un medi aquós.

Així doncs, entre empedrats que són asfaltats i farinetes que són emulsions em venen ganes de plorar, tal com si trinxés ceba. Ara, quan s’ha eliminat la publicitat d’aquesta televisió estatal, és llàstima que amb diners públics es paguin uns professionals incompetents que malmeten la cultura. ¿Qui selecciona el personal d’aquest programes? El ministeri de la Sra. Sinde hauria de vigilar la cosa pública cultural, al menys amb la quarta part de la passió que posa per defensar els interessos dels músics i altres autors de la corporació SGAE. O no?