dimarts, 28 de juny del 2011

De la Indústria al Kindergarten

El sector industrial català va de baixa, des que tinc coneixement he vist desaparèixer segments industrials un darrera l’altre, com les baules arrossegades pel pes de l’àncora, començant pel tèxtil en totes les fases de producció: des del pelatge de les pells de be fins el sotrac dels telers que eixordaven els caminants a les voreres dels terrassencs carrers de Jacquard, Montcada, Cervantes, Sant Gaietà... Després ha desaparegut l’activitat mecànica auxiliar del tèxtil, i aquesta ha arrossegat altres activitats amb el resultat de l’alt índex d’atur que no para de créixer.

El recent anunci de l’acomiadament de 390 treballadors de la planta d’Alstom a Santa Perpètua (Vallés Occidental) confirma la tendència imparable vers la desindustrialització. La manca d’activitats productives té l’efecte de reduir dràsticament les aportacions al sistema fiscal i per tant dificulta el manteniment de les despeses del cos social i les seves estructures administratives, sanitàries, educatives, logístiques... Un desastre que algú haurà d’aturar.

Aquests treballadors d’Alstom que ara, simulant ser esclaus i gladiadors sota la petjada de Roma, reivindiquen festivament pels carrers el manteniment del seus llocs de treball d’aquí a pocs mesos hauran canviat el seus vestits de la Roma Imperial per una nova vida social i familiar. Els col·legues de tantes hores, de tants dies i de tants anys passaran a ser poc més que un contacte de correu-e; i ells mateixos acabaran, malhauradament sovint, com la font d’un ajut imprescindible pels seus fills fent-se’n càrrec dels néts, de les hipoteques... i del que calgui.

.../...

NOTA: Amb aquest post he arribat als 200 articles.

dijous, 16 de juny del 2011

La cosa pública


Foto: Parlamentaris d'ICV protegits per la policia. Font: La Vanguardia.es

La meva lectura del llibre col·lectiu “Reacciona” ha coincidit amb la vergonyosa acció violenta d’un molt nombrós grup de persones inserides dins el moviment 15-M de BCN contra els representants legítims de catalans: contra els diputats de la Generalitat de Catalunya. L’acció sense precedents, tot i que alguns ara tracten de minimitzar, atribuint-ho a minories descontrolades alienes al moviment dels “indignats” ha evidenciat el que ens temíem en un post del 22 de maig. Amb voluntarisme, indignació i accions pintoresques com plantar hortalisses al jardins públics, no n’hi ha prou per dirigir un moviment que comptava amb una gran acceptació social (ara ja no tan gran). Cal saber on es vol anar, dotant-se dels mitjans per fer-ho, creant estructures de gestió (no cal que siguin autoritàries) però és imprescindible un servei d’ordre, una logística, una estructura organitzativa, un organigrama on quedin establertes las diverses tasques del moviment i les persones que hi formen part de cada una de les “comissions”.

El servei d’orde és fonamental, un moviment que ha alliberat tanta energia,en paraules d’Iñaqui Gabilondo, té una gran responsabilitat i la feina serà àrdua, per tal de dirigir la força en el camí correcte i controlar els intents de desprestigiar-lo. Com realment ja ha succeït, quan han pres el control de les accions els brètols i trinxeraires de sempre. No digueu que ha estat la policia infiltrada. Hi ha imatges del violents: denuncieu-los, netegeu el moviment 15-M de paràsits i oportunistes.

Sincerament, us he de dir que soc pessimista, tal com escriu Baltasar Garzón en el seu escrit “Reaccionar para avanzar” inserit en el llibre citat al començament d’aquest post, manca educació i formació sobre la cosa pública i amb aquesta greu mancança el moviment ja ha fracassat. Diu Garzón, a la pàgina 49:

“Por desgracia la capacidad de indignación, motor para la capacidad para reaccionar està vacía. El nivel de adormecimiento es muy peligroso porque conduce al desinterés más absoluto por lo público y por lo solidario. Nada es mio y por tanto nada tengo que hacer por mejorarlo”

Això val per àmbits ven diferents: quan parlem de corrupció, també quan mirem els que trinxen mobiliari urbà i dels qui, ahir, escopien, apedregaven, insultaven, pintaven d’esprai o agredien els representant legals del catalans.

divendres, 3 de juny del 2011

Viatge a Andalusia



Disculpeu-me la manca d'activitat del mes de maig. Per raons familiars vaig estar un dies per Jaén, Puente Genil i Ronda.

La foto correspon a la ciutat de Ronda; en aquells moments una parella d'artistes interpretaven sota la glorieta dels jardins del passeig de Blas Infante, prop del Parador de Turisme, la popular "Scarborough Fair" de forma sublim i amb perfecta adaptació a l'entorn.

Diari del viatge

Dimecres, 25.05.2011

Primer dia, des de Terrassa a Jaén, més de 900 km a la velocitat de 110 km/h. Dit d’altre manera: Sortida de Ca n'Anglada a les 07:30 del matí fins les 19:30 hora d'arribada a l’aparcament soterrani, planta menys tres, de l’Hotel I.C. de Jaén. Descomptant les parades per causes fisiològiques i per l'atenció lògica a la salut són 10 hores dintre de l’habitacle de l'automòbil. Allotjament a les habitacions de la primera planta amb vistes a l’Avinguda de Madrid, orientades a llevant. Bona qualitat del servei, bon preu i decoració extremadament clàssica que no s’avé amb la construcció recent del hotel.

Dijous, 26.05.2011
Desdejuni a l’Hotel I.C. a les 8:00. A les 8:45 sortida en direcció al cementiri San Eufrasio, on ens esperen per a procedir a la exhumació de les restes de MTL els empleats municipals i el responsable de la funerària, hora concertada 9:30. Són puntuals, nosaltres quatre i els tres funcionaris ens dirigim al pati segon, secció 6, nínxol X. Els empleats municipals tenen preparat un carretó, una pala, un mall de paleta i un recollidor de ferro amb mànec llarg. El cementiri fa aspecte de gran abandonament. Tombes de marbre que ha perdut la lluentor amb la tapa entregirada, parets senceres de nínxols esfondrats i plens de runes. Tot plegat té aspecte desballestat, construccions rònegues i plenes de molsa renegrida. La Núria, massa sensible a aquestes emocions marxava d'aquell pati quan l’empleat destinat a fer el paper del clown de l’escena primera del cinquè acte de Hamlet agafà la maceta i va preguntar-nos: ¿Rompemos la lápida? –“Si, claro!” vam dir-li. Al segon cop la pedra grisa gravada amb la imatge del natzarè coronat d’espines i arrossegant la creu sobre el nom del difunt va petar esberlant-se de forma radial en diversos trossos, deixant al descobert un envà de petits maons plans, la veritable tapa del nínxol. Amb pocs cop d’escarpa va cedir aquella tapa disposada fa més de cinquanta-quatre anys. Va quedar al descobert un crani, cara amunt, la caixa s’havia desfet tret de un parell de fustes de l’amplada d’una mà i la llargada de dos pams. L’enterramorts, desenterramorts en aquest cas, amb guants blaus de neoprè va anar destriant els ossos reconeixibles i deixant-los dins la bossa blanca que l’home de la funeraria havia obert i deixat al terra prop la tomba acabada d'obrir: El crani, els fèmurs, alguns ossos dels braços, la mandíbula perfectament conservada, i altres petites peces òssies, potser alguna costella i prou; ni vertebres, ni malucs, ni falanges es reconeixien. L’home de la funerària, vestit amb uniforme blau impecable de funcionari, va tancar la bossa blanca i tots el vam seguir cap a l’exterior del cementiri on l’esperava un cotxe fúnebre. Vam pujar al nostre cotxe berlina i vam seguir el cotxe fúnebre per les rondes exteriors de Jaén, fins el modern tanatori amb crematori situat en els afores de la ciutat. Dues hores després ens van lliurar les cendres, encara calentes, dins d’una urna funerària de color metàl·lic entre bronze y granatós tot dins una bossa de teixit blau fosc sense cap anagrama ni inscripció.

Era massa d’hora per dinar i vam decidir fer camí direcció Puente Genil via Torredonjimeno, Martos, Alcaudete, Luque, Doña Mencía, Cabra, Lucena i PuenteGenil, 117 km. Haviem fet més de mitg camí quan vam parar a dinar en un restaurant de carretera. Casualment erem a Doña Mencía on viu un antic veí nostre amb la seva família. Havent dinat vam trucar-los, potser els vam espatllar la migdiada però la emoció i l’alegria que causà la nostra visita els va emocionar l’allò més. Llàgrimes, abraçades fruits del retrobament inesperat després de 14 anys sense veure’ns.

Al voltant de les 18:00 hores vam arribar a l'Avinguda de la Estación de Puente Genil on s’ubica l’hotel El Carmen, una antiga fàbrica de farina construïda el 1904 i remodelada al 2007 en esplèndid hotel. La Núria rep nombroses trucades al mòbil amb motiu del seu aniversari oficial de naixement. Després d’intal·lar-nos vam tenir temps per anar a casa de la tia Lola. Allà vam conèixer un seu net, metge, MIR de tercer anys, segon fill de la cosina Pili. Passades les 21:00 sopàvem al pati de l'hotel El Carmen separats del carrer per una ampla i llarguíssima tanca de bardisses de rosers agrests atapeïts de flors vermelles. Quedem amb els companys de ruta en mandrejar una mica l’endemà i baixar pel desdejuni a les 9:00 hores.

Foto: Jacaranda dels jardins de Doña Filomena

Divendres, 27.05.2011
Avui tenim programada la visita a casa del Toni, fill de la cosina Lluïsa. A les 8 del matí el dia és gris i plujós. La tènue pluja casi no mulla les llambordes però el reflex de l’estanc del pati, que corre paral·lel a les bardisses de rosers agrests, mostra múltiples cercles concèntrics que s’expandeixen aquí i allà sobre la llisa superfície d’aigua. He obert una de les tres altes finestres que té l’habitació i entra la peculiar olor de les ciutats d’oliverars i de trulls, dels residus fermentats resultants de l’extracció de l’oli barrejats amb la remor d’alguns vehicles que circulen per l’Avda. de la Estación, el piular dels pardals que demanen menjar i reafirmen en seu territori arbori tot fent saltirons entre les antigues teulades àrabs de ceràmica sovint vidrada.

Després del desdejuni hem anat carrer avall en direcció al centre de la ciutat, i hem parat davant l’antiga fàbrica de codonyat “Doña Filomena” que també era la residència senyorial a les afores del poble de la família Reina, des de molt abans de la Guerra del 36. Les portes de l’ample jardí eren obertes i vam decidir-nos a entrar i guaitar els indrets on la senyora Rosario havia treballat tantes i tantes hores en la seva joventut, fent codonyat quan era temporada, a la tardor; i rentant roba, fregant, traient males herbes i cosint quan la feina dels codonys s’havia acabat. Ens va sortit a rebre el nou amo de la casa, un amable home de 78 anys, antic pagès treballador incansable que amb el propi esforç i amb treball constant ha aixecat un petit negoci d’hostaleria que l’ha permès comprar la meitat de les possessions de la arruïnada família Reina. L’home ens ha mostrat l’interior de la casa el pati interior, ara cobert, és un gran saló de convencions. Ens ha emocionat l’extraordinària amabilitat d’un home d’esquerres que s’ha fet a si mateix, malgrat quedar de ben petit orfe de pare, mort per les represàlies dels liquidadors de la Segona República Espanyola. Sortint de "Doña Filomena" visitem uns populars magatzems, de propietat valenciana, situats prop d’una antiga sitja en el camí d’Aguilar de la Frontera.

Visitem la família de la neboda Soledat de Terrassa, el nebot d’ella el Toni no hi era, tots els matin ha d’anar a Cabra, però la seva muller el seu fill mostren una extraordinària alegria. Després arriba la Lluïsa, mare del Toni, que ha enviduat recentment acompanyada de la seva filla Sara. Un gran lloro verd en el qual no havíem parat atenció comença a cridar esverat, cada cop més fort, de manera que el fill del Toni pren la gàbia i l’amaga al pis superior. Acompanyada de la seva filla la senyora Lluïsa marxa pràcticament sense badar boca. Té un caràcter especial que entristeix alguns del seus familiars més propers.

Aperitiu a la Matallana i dinar en Casa Pedro. El cambrè que ens atén ha viscut molts anys en el Pla del Bonaire, un barri de Terrassa. La cuina i el servei de Casa Pedro són de “deu”.

Descans o migdiada fins les 17:00. Després visita a casa de la tia Lola, passem primer pel carrer on havia viscut l’Àngela. Converses plenes a vessar de nostàlgica amb les velles veïnes retrobades després de tants anys. Una constatació: no totes han sobreviscut al pas del temps.

Al vespre tapeo i cervesa en una terrassa davant d’un IES i a prop de “Doña Filomena”. Conversació amb gran part de la família de Lola fins les dues de la matinada.


Foto: Reixes a la part vella de Ronda.

Dissabte, 28 de maig de 2011
Dia previst per la visita a la bonica ciutat de Ronda i per a la localització del lloc on dipositar les cendres. Anada a Ronda via: Estepa, Antequera i carreteres comarcals per paratges muntanyencs molt naturals. Arribada a les 11:15 h. Vistes i ambient impressionant. Molts turistes forànis: asiàtics, francesos, centre i nord-europeus, americans. En ser dissabte multitud de persones guarnides elles amb pameles, ells amb frac, evidentment per celebracions nupcials. Cotxes de cavalls. Temperatura bona. Carrers porticats, nets, impregnats d’olors del fins articles de marroquineria, reixes de filigrana, testos de geranis. Hem deixat el cotxe en l’aparcament municipal al costat de l’ajuntament, en la part vella al sud del poble, després de passar amb el cotxe sobre el Puente Nuevo, tan fotografiat pels viatgers. Passem, ara caminant,novament de sud a nord pel Pont Nou (però que data del segle XIX)sobre el Guadalevin. El riu ens mostra les seves aigües netes i refulgents moltíssims metres més avall. Seguim la façana sud del Parador de Turisme fins arribar a l'aeri mirador de l’ajardinat Passeig de Blas Infante. Allá en una romàntica glorieta una parella de músics, amb formació acadèmica clar, interpreten a la perfecció peces amb flauta de bec, arpa, guitarra i veu. La nostra arribada a la glorieta va coincidir amb la dolça veu femenina i la música dels instruments que interpretaven “Scarboroug Fair”; peça popular del segle XII i popularitzada per Simon & Garfunkel en els anys seixantes del segle passat. De Ronda, podem dir que hem fet un petit tast que en deixa amb el regust de gaudir-ne molt més.

Dinar en el el camí de tornada a Puente Genil, parem en un restaurant de carretera als afores de Campillos, on també celebren una convenció familiar a la vista d’un autocar d’on baixen els convidat a la Primera Comunió d’una nena d’uns deu anys, que baixa del vehicle avillada per l’ocasió amb vestit de color marfil de màniga curta i llarga falda, plena de puntilles, guipurs, blondes i beines.

Arribada a Puente Genil a les 17:10, dipositem les centres al peu d’un arbre centenari a pocs metres del cabal del riu, a la riba esquerra, amb bona vista.

Tornada a l’hotel a les 17:30h, dutxa i descans fins les 18:30. Prop de l’hotel viu un fill de la tia Lola. Truquem al número 3 del carrer Copèrnic, però no hi són, una veu jovenívola ens diu per l’intèrfon que el seus pares han marxat a Còrdova amb motiu del naixement del primer net de sa germana Pili. Quan arriben a cada de la tia, troben la Pili que ens mostra, plena de satisfacció, la foto en la pantalla del mòbil del primer net als quinze minuts d’haver vist la llum per la cesària de la mare.

Sopar de montaditos amb una gerra de cervesa per a repartir entre tots quatre en una terrassa de la Matallana. És dissabte, comença a fosquejar, temperatura agradable, ambient esportiu, tothom segueix a les pantalles de TV el partit del Barça a Wembley. Camí de retorn a l’hotel, per l’Avinguda de la Estación, no paren de passar cotxes onejant banderes blau-granes amb estridència de botzines. És evident que el FCB ha guanyat la seva Quarta Copa d’Europa. Quan arribem a l’hotel encara és massa d’hora per anar a dormir. Seiem al voltant d’una de les poques taules lliures en el pati, hi ha molts client que han arribat d’arreu convidats al casament d’una noia de L’Hospitalet de Llobregat. Demanem a l’amable cambré dos infusions i dos brandis; poc després marxem a dormir quan la Rosario mostra signes de fatiga i una mica d’afonia. Ella en aquest dia ha complert un desig llargament esperat: lliurar els seus descendents del càrrec de fer-se’n responsables del progenitor mort al 1957.

Diumenge, 29 de maig de 2011
Dia previst per la visita a la finca del Toni, fill de la neboda Mati, situada a la riba esquerra del riu Genil.

Després del desdejuni com si volguéssim seguir el costum cristià de santificar les festes, però sense tenir nosaltres cap tint de beatitud, hem anat a Jesús, encara que seria millor dir: hem pujat a Jesús. Aquesta petita església, antic cementiri, està ubicada sobre un pujol amb un gran coster orientat a sud que és una gran plaça empedrada a l’estil moresc, actualment destinat a l’aparcament d’automòbils. Però, que a les matinades dels divendres sants s’oficia una emotiva “Diana”, amb la plaça plena de gom a gom sota la llum de la lluna plena, deixant un estret pas pels romans armats de pilums i torxes que amb música de tambors i cornetes, marcialment, prenen el natzarè per executar-lo.

Ens fem fotos al pòrtic del “Jesús”, de seguida una senyora d'etnia rumana d’uns cinquanta anys, com sorgida del passat ens demanat caritat. L’Àngela s’ha ofert per acompanyar-la a una institució de beneficència però la gitana l’ha rebutjada dient-nos: ”Yo no entiendo”. Dins l’església només hi ha un home d’actitud indiferent. El capellà, un home de uns seixanta-cinc a setanta anys, vestit de civil, panxut i agre, ens ha seguit amb notable menyspreu sense dir res, com si vigilés que nos ens emportéssim les espelmes.

Hem passat per la casa del Toni a efectes de confirmar l’hora d’anada a la seva casa de camp. Ens diu que també vindrà el seu germà però no la germana ni la seva mare. Dinar excel·lent al menjador de l’hotel.

La neboda Lluïsa ha demostrat un notable menyspreu per la seva tia y els familiars de Terrassa. No és gens estranya aquesta conducta de part de qui ha ofès tant en altre temps als propis fills i a sa mare. Persones així són dignes de llàstima.

A les 18:30 hem arribat al camp del Toni, desenes de gossos: dàlmates, galgs, llebrers; tres porcs de pell negre, ocells exòtics... Nosaltres hem pres un café o un refresc al voltant d’una porta estesa sobre dos caballets a l’ombra d’una noguera immensa. El germà del Toni m’ha demanat d'acompanyar-lo al parc d’energia fotovoltaica on treballa, de 128.000 m2 i de més de 3 MW de potència. Una meravella de tecnologia punta, neta i necessària.

Dilluns, 30 de maig de 2011
El retorn. Desdejuni a les 7:30 i sortida cap a Catalunya a les 8:25. Carreteres, autovies y autopistes excel·lents. Impressionants les grans extensions d’oliveres andaluses, i les grans planures de Castella-La Manxa. Finalment, després d’un periple de més de 2300 km arribem a Ca n’Anglada passades les 20:00, just per prendre un entrepà al Viena.

Edició revisada amb data 07.06.2011-15:00h