dissabte, 31 d’octubre de 2009

Tenir entre 30 i 40 anys


En les campanyes publicitàries, en els despatxos de les entitats bancàries i en els departaments comercials de tota mena d’empreses tenen en compte la dada que més s’evidencia a la vista de la piràmide de població a l’Estat espanyol. La figura que il·lustra aquest article correspon a gener de 2007, però la de gener de 2009 és semblant: ratifica que el grup de població més nombrós és el dels qui tenen entre 30 i 40 anys.

Són els joves con espolones, tal com els qualifica una amiga meva. Altres els anomenen la generació peter pan, els demògrafs anglosaxons els denominen: kidults, mot que podem traduir per adultescents. A l’Estat espanyol són uns 8 milions d’homes i dones consumistes, que estan desencantats, desorientats i altament hipotecats segons l’article de Josep Garriga, que publicava “El País” del passat 25 d’octubre.

Però, el pitjor que veiem en les piràmides del 2007 i de 2009 és l’alarmant manca de població de recanvi. L’aprimament de la figura en la base permet predir que exactament d’aquí a trenta anys, quan aquests que ara tenen entre 30 i 40 anys arribin a la fi de la vida laboral, s’aguditzaran els problemes demogràfics. La població espanyola, i catalana, s’envelleix de forma molt ràpida; fet de conseqüències imprevisibles. La quantitat de no nascuts és molt evident en la base de la piràmide. I sort que vam patir, com diuen alguns xenòfobs, una onada d’immigració que, afortunadament, ha compensat una mica la manca de naixements, els quals demogràfica i matemàticament són tan necessaris per mantenir una distribució equilibrada de la població.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

El què cerquem en les fotos


En la seva obra cabdal, concretament en el segon volum de A la recerca del temps perdut, Marcel Proust presenta al personatge “senyor de Charlus”, el qual referint-se a una casa que havia estat propietat de la seva família i que ara havia passat a la d’uns banquers, diu: “Conservo fotografies de quan la casa restava intacta... La fotografia guanya una mica de la dignitat que li falta quan deixa de ser reproducció d’una realitat y ens mostra coses que ja no existeixen”.

Deixant de banda l’interès literari de la cita anterior vull considerar la idea que Proust, a través del senyor de Charlus, insinua en el text del que ha de ser la fotografia. En el cas de la funció que esperem i atribuïm a les fotografies familiars, no parlem pas dels reportatges de vacances plens de paisatges, ciutats y monuments; parlo d’aquelles fotografies que han estat fetes per capturar un instant del temps de la nostra vida, on l’objecte fotografiat és part de la pròpia història. Una part que des d’aquell “clic” quedarà congelat, fixat, immòbil en el passat; per a mostrar-nos en el present, amb dignitat com escriu Marcel Proust, el que ja no existeix.

Aquest és el sentit que l’Eulàlia, una bona amiga, no prenia en consideració quan ella intentava convèncer el seu avi de que canviés la vella foto d’un seu nebot que l’home té en un marquet platejat sobre la tauleta del racó. La dinàmica noia frisava per treure la foto del marquet; va arribar a fer còpies excel·lents de fotografies actuals del nebot. Tot i així, l’avi de l’Eulàlia no va canviar la vella foto, perquè la imatge que ens mostra del nen de la flor de dent de lleó entre els dits representa un instant en la vida històrica, una realitat que va esvair-se com el fum en l’aire nítid i fresc d’un dia de festa, a la platja, un començament de primavera, en un entorn natural, entranyable y feliç.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Fileres de dents


Aquests dies surt als diaris la notícia que els papions de ciutat del Cap suporten una creuada que amenaça la seva subsistència. Expulsats del seus territoris per l’urbanisme irracional són perseguits, abatuts a trets, enverinats... tot amb la finalitat d’exterminar-los de les àrees on han viscut tradicionalment, ara ocupades pels humans. El contacte amb els humans també els ha fet canviar la dieta tradicional per una de molt més rica en sucres que malmeten les seves dents, sense les quals deixen d’alimentar-se adequadament i moren.

Tanta importància tenen les dents per a moltes espècies que, per exemple, els elefants asiàtics treuen amb molta cura la terra de les arrels de l’herba que mengen, espolsant contra les ungles cada grapat d’herba que arrenquen amb la trompa. La natura els ha dotat de cinc jocs de dents molars per triturar els vegetals de la seva dieta. Si perden el cinquè joc per causa del desgast, deixen d’alimentar-se adequadament i moren. Sembla que els taurons tenen diverses fileres dentals en continua reproducció: tenen dents noves per tota la vida.

En èpoques anteriors els humans també morien quan perdien el seu segon joc de dents i queixals. Tenim referències en el cinema, Nicholas Ray en el film “Les dents del diable” mostra un pare neòfit (interpretat per Anthony Quinn) que està disposat a sacrificar el fill que acaba de parir la seva dona “perquè ha nascut sense dents”. La mare convenç al pare que deixi viure el nen, “perquè ella mastegarà els aliments per al seu fill”. També recordo una pel·lícula japonesa, potser del director Akira Kurosawa, on una dona molt anciana s’avergonyeix de conservar totes les dents, quan el poble està passant per uns moments de pobresa i de manca d’aliments. En una escena impressionant, plena d’humanitat, l’anciana es colpeja les dents contra una vorera de pedra a fi de perdre-les i deixar de ser una boca, una despesa d’aliments, i poder així demanar al seu fill que se l’endugui a la muntanya sagrada on els moribunds jeuen sobre una flassada esperant la mort.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Entusiasmes


Hi ha qui s’entusiasma fàcilment, amb qualsevol cosa. És un fenomen lligat al de les emocions. És la química d’uns indrets del còrtex cerebral que ens fa embogir de satisfacció, ràbia, pena, alegria o altres emocions en funció de la tecla que, amb més o menys facilitat, prem l’entorn i dispara en els llocs adients del nostre cervell els neurotransmissors.

Aquest fenomen fisiològic té efectes econòmics de primer ordre en les nostres societats. Permeten, per exemple, que uns personatges de dubtosa moralitat siguin amos de les competicions esportives d’autos de carreres. Aquelles curses que entusiasmen les masses televisives, fent guanyar quantitats immenses de diners als organitzadors. Altres esports, com ara el tenis o el futbol, també generen enormes fluxos de diners que corren paral·lels a les emocions populars: penseu el recent fitxatge d’en Florentino. Del ciclisme, sense ser esport d’aigua, tothom sap que neda en rius de substàncies dopants; però, els seguidors i patrocinadors any rere any aboquen els diners que calguin per satisfer l’entusiasme popular en aquest i altres esports.

No són gaire diferents els estímuls del camp emocional derivats dels jocs d’atzar: loteries, bingos, primitives i rifes de tota mena. Molta gent gaudeix pensant, en la forma en que destinaran els hipotètics diners guanyats en una rifa estatal o privada. De fet, el veritable producte que els jugadors compren amb el preu del bitllet, és una mica d’emoció que els fa més agradable la vida; o dit d’una altra forma: compren una dosi de neurotransmissors.

No m’han interessat mai les competicions esportives, sovint el guanyador no juga net; però, l’origen del meu escepticisme davant d’aquells ludopàtics entusiasmes de nyigui-nyogui potser l’hauríem de cercar en les rifes que organitzava el capellà que els dijous a la tarda visitava la meva classe de primària. L’home ens feia aportar unes pessetes (més que la paga de tota la setmana) per comprar entre tots els nois de la classe un lot de còmics i revistes que ell aportava. Tot plegat el cost d’aquelles enganyifes no era ni la desena part del que recaptava el llest sacerdot. Aquell premi el rebia per sorteig un únic company de classe. Quan l’agraciat va resultar ser el mateix alumne dues setmanes seguides van canviar les normes: els afortunats serien els que facin anys aquella setmana, així els qui tenien data de naixement durant les vacances mai tindrien premi. Com veieu, veritables misèries del segle passat.

Un aclariment final. Practicar esports és molt sa i recomanable, però premiar el que competeix i ha arribat primer, quant l'esforç del altres pot haver estat superior perquè la seva natura muscular és diferent, és una injustícia irracional.