diumenge, 21 de febrer de 2010

Un tragicòmic familiar


Títol original: Fun Home. A Family Tragicomic
Autora: Alison Bechdel
Edició catalana: La Magrana
Barcelona, 2008
Traducció: Librada Piñero
234 pàgines


Ha estat una sorpresa inesperada, un còmic diferent, impactant, d’aquells que desperten un fraternal sentiment vers l’autora per desvetllar el que ha estat sempre evident, però que sovint els arrelats convencionalismes pretenen ocultar.

És una excel·lent obra gràfica, i alhora és un relat autobiogràfic que commou. Alison Bechdel ens mostra la vida quotidiana en tota la seva bellesa i amb tota la seva tragèdia. Per a ella les relacions personals i familiars, són el fils que basteixen la nostra vida, en lluita constant, interior, per ser com cal: lliure, responsable, respectuós amb les llibertats i els drets del altres; però sobre tot per ser fidel a sí mateixa, amb les complexitats i problemes que comporti aquesta exigència. En casos extrems les dificultats poden ser enormes fent que alimentem el tigre negatiu fins arribar a una fugida sense retorn...

Recordo aquí els escrits de Sèneca que ens alertaven dient: Qui vulgui sortir dels camins fressats trobarà l’oposició ferotge de ramat. Però, també és veritat el següent: Qui no fa el seu camí per temor al què diran està malbaratant els seus dies de vida.

dijous, 18 de febrer de 2010

Dos tigres


Potser ja us han explicat la vella i bonica història d’origen hindú de la lluita en que s’enfrontaven amb acarnissament dos tigres. En el meu cas l’he coneguda aquesta setmana quan va explicar-la una dona en un programa nocturn de la televisió catalana. És així:

Un mestre mentre passejava amb un seu alumne li va dir. -En el meu interior lluiten dos tigres entre ells. Un representa la fugida, els temors, la por del fracàs, la manca d’entusiasme, tot el que és negatiu; l’altre tigre és l’esperit de superació, la creativitat, l’alegria de viure, l’empenta, el desig de triomf...
I quin dels dos guanyarà?– va preguntar l’alumne.
Amb gran serenor el mestre va respondre: Evidentment, aquell qui jo alimenti.


Hem vist, doncs, amb un exemple clar i senzill com és d’important la nostra actitud per enfrontar els reptes que ens presenta la vida.

Nota: La imatge està inspirada en "Save the tiger" de la publicació "Sky magazine"

dijous, 4 de febrer de 2010

"La voz de su amo"

Foto 1: Els lectors més vells recordaran aquells antics discos gramofònics de vinil amb el logotip d’un gos escoltant amb atenció l’aparell giradiscos.

Recentment han aparegut veus que s’interroguen sobre la quantitat de diners que el Govern destina a la subvenció dels sindicats. Tothom diu que la quantitat real que reben des de diverses institucions és un misteri. Però el que publicaven els diaris finals del 2009 era el següent:

La formación es la gran ubre que surte de dinero a los sindicatos y también a la patronal. En concepto de formación intersectorial, las dos centrales más grandes recibirán este año (2009?) 21.083.110,63 euros de forma directa de los presupuestos generales del estado y en la formación sectorializada el conjunto de los sindicatos percibirán 172.667.675,5 euros, de los que 83.461.408,7 euros corresponden a CCOO y 85.025.943 a UGT. Para el resto de sindicatos quedan otros 4.184.000 euros. Sumados los dos ámbitos, la formación reporta a UGT 95,55 millones de euros y a CCOO 94,01 millones de euros.
Font: www.eleconomista.es


La realitat és que les quotes dels afiliats no són prou grans per mantenir la immensa maquinària burocràtica dels sindicats a Espanya, ni amb l'afegit dels serveis jurídics facturats als no afiliats; ni amb el sucós pastís del percentatge de les indemnitzacions retinguts als treballadors acomiadats per empreses en crisi, tan si és real com si és simulada. S'ha de tenir present també la partida directa, citada més amunt, a càrrec del Ministeri de Treball que enguany serà superior als 21 milions d'euros.

Així, doncs, als sindicats els cal parar la mà complaents amb el Govern benefactor. I digueu-me: qui mossegaria la mà que l’alimenta. Per tant, cal preguntar-se: Per a qui treballen els sindicats tradicionals, i a qui serveixen? Els pocs exemples de sindicats realment independents, com ara és el SEPLA, o els dels controladors aeris, no son millors. Aquest últim no deixa de ser una organització ultra-corporativa que adquireix força amb el seu paper monopolista i la seva capacitat extorquidora: és un sindicat que defensa els interessos dels controladors aeris contra el món i contra tots els usuaris de línies aèries.

Però no cal patir, el calaix de l’Estat sembla il·limitat. També aporta diners a moltes altres entitats, com ara són les organitzacions religioses: L’església catòlica va rebre més de 5.000 milions d’euros l’any 2009. I aquest sí que mosseguen la mà de l’amo.
Font: Internet


Foto 2: “El quart estat” de Pellizza da Volpedo