dilluns, 27 de juliol de 2009

La força del grup


Fotos: Cartell i fotograma de “Ran” la mítica pel·lícula d’Akira Kurosawa on el rei fa trencar una fletxa a uns dels seus fills per demostrar-li la feblesa de l’individu i la força del grup.
----------------------------

La unió fa la força. Una fletxa és fàcil de trencar, un feix de fletxes ningú no pot trencar-les. Un dels símbols de l’Imperi Romà era el feix, (del llatí fascis) i, entre moltes altres institucions, de la Guàrdia Civil, força armada de l’Estat espanyol per exercir l’autoritat amb força legítima quan cal.


Aquest és el principi en que es fonamenta la sensació de poder, i sovint d’impunitat, de què gaudeixen els grups humans de tota mena. Un cas especialment desafortunat i pervers d’aquesta força es veu en els casos en que grups de joves avorrits, i amb falta de maduresa, fan bretolades amb gran ostentació d’incivisme, manca de criteri propi i d’educació. Des de la “kale borroca” fins la tan actual moda de violació de nenes per grups d’adolescents malcriats i educats en “això vull, això prenc”.

Els diaris publicaven, recentment, que un de cada quatre sud-africans reconeixia haver violat dones alguna vegada, en general aquestes actuacions les feien amb la força del grup. Ara la llei comença a donar la raó a alguna dona de manera excepcional; però, la norma era, i és, la impunitat del delicte i dels delinqüents, amb l’agreujant de que si el violador sud-africà té més de vint-i-cinc anys la possibilitat de que la víctima adquireixi el virus de la sida (VIH) és del 80%.

En les nits avorrides (o no tant) de retorn al seu cau un individu sol, per molt drogat que vagi, per molt esmorteïts que tingui (de sèrie) els sentits de la responsabilitat, del respecte pel proïsme i pels bens públics, difícilment cremarà contenidors d’escombraries, o pobres dones indigents que dormin als caixers. Aquestes brutalitats les farà recolzat pel grup que actuant com una autèntica substància anestèsica inhibeix del seu cervell la responsabilitat, el sentit comú, la reflexió: en resum l’esborra la civilització per deixar lliure la immensa estupidesa de la bèstia amb capacitat de cometre les més indignes atrocitats.

Això, no vol dir que faci apologia contra els grups, ben al contrari, quan el que regeix és el sentit comú i l’afany constructiu la força de grup multiplica les possibilitats d’èxit, de manera que l’esforç de cada individu és molt més eficient que no pas si treballés en solitari. I és que la unió fa la força, tant pel bé com per fer mal.

Un altre tema és el de les múltiples formes de tirania del grup vers els individus que el componen i de com se n’aprofiten els líders, assumpte que tractaré en un altre article.

dimecres, 15 de juliol de 2009

Obligacions de mare


Foto capturada per la cunyada d'un membre de Webshots al nord de Califòrnia l'any 2008, en el propi jardí de la dona.
____________________________________________

Per a una dona de la seva edat, cinquanta-quatre anys, la Gilberta, vídua amb dos fills, un de trenta-dos anys i l’altre de trenta, ambdós amb parella i fills, troba que ha resolt prou bé el problema del sexe. La Mariona, clienta de la fruiteria on ella treballava, li va parlar del seu germà, Narcís, que feia quasi un any que vivia sol, des que la seva muller el va deixar, un cop els fills van ser grans i independents, dient-li “que estava farta d’aquella vida, de ser tiranitzada pel patriarca i cansada dels amigots que els rodejaven

Gilberta va començar a sortir amb el Narcís, i de seguida va traslladar el necesser i el calaix de roba interior a l’apartament d'ell, el qual l’havia quedat en propietat després del repartiment dels bens matrimonials.

Des de bon començament de la nova relació el Narcís no semblava content; quan trobava coneguts a la taverna d’en Maiol, no deixava de lamentar-se de la (mala) sort amb que la fortuna l’havia tocat. Criticava la seva “ex”, acusant-la de tenir amics, cosa que no podia demostrar perquè era falsa, i d’haver-ho abandonat sense motiu, tot i que sabien que la maltractava.

Ara, han passat set anys, el Narcís està angoixat i mostra un aspecte d'allò més desendresat; els seus fills van optar per la versió de la mare i han deixat de tenir contacte amb ell. La Gilberta treballa dotze hores al dia fent neteges, més les hores que facin falta per a fer amanides i fregir patates en el restaurant del seu fill petit. El pis on vivia de casada i de vídua la Gilberta el va cedí al fill petit, que immediatament el va hipotecar per finançar el negoci del restaurant.

El Narcís no té vida pròpia, tot i rondinant treballa cada dia al restaurant del fillastre sense cobrar cap sou, clar. Així és què quan arriba el cap de setmana fuig esverat a la caseta que té llogada a la muntanya duent-se la Gilberta. Allà ella s’estira feixuga, abocant sobre l’hamaca l’abundant humanitat que posseeix, i ell fa vida social amb els veïns del càmping, oferint-los pebrots fregits i truita de patates, de les recollides a l'hort que cultiva amb suor i adoba amb diners.

Narcís se sent com el peix solitari en una peixera esfèrica, tancat, presoner; resignadament assumeix el caprici de la deessa Fortuna , diu, i quan troba algú que se l’escolti es queixa, lloant el seu hortet: única font de satisfacció a la seva trista vida. Diu que tots els diners i la feina de la Gilberta són per apaivagar la fam dels fills d’ella; què demanen i demanen, com els caganius, la ració de la mare, i en aquest cas també del company de la mare. És l’imperi de la natura; cap mare pot resistir-se i deixar d’abocar el contingut del pap en el bec obert de bat a bat i cridaner del seus pollets. El Narcís també ho fa, ell sense convenciment, amb recança, però es que no sap dir: Prou!

dimarts, 7 de juliol de 2009

Sara Flores i el seu grup


Enguany, la Festa Major de Terrassa va acollir al capvespre del dilluns 6 de juliol un excel·lent concert de flamenc a càrrec de Sara Flores, en l’espai de l’ampla plaça Nova. Vam arribar amb antelació de manera que des de la tercera fila gaudírem de la interioritat de l’assaig tant de l’equip acústic, com de la guitarra i la veu potent, clara i plena de la cantant.

A l’hora prevista va començar el concert, inicialment només amb la veu de barcelonina Sara Flores, de la mítica saga dels Amaya, i la guitarra de Juan Cortés que oferiren un flamenc de melismes i arpegis, clàssic, per guarnir sentiments d’amor i desamor, enriquit per l’afirmació de la cultura gitana, la maldat dels diners i la presència de F. García Lorca. Després del lluïment de la parella van afegir-se a l’escenari els altres cinc components del grup que, com a primera peça, van interpretar amb contundència el conegut tema de Camarón “La leyenda del tiempo” extret de l’obra de teatre de F. García Lorca “Así que pasen cinco años”. Degut a alguns problemes tècnics aquesta peça va ser repetida en el bis final, aquest darrer cop, amb gran qualitat.

Martín Melendez


En alguns passatges de l’actuació aquest grup va recordar-nos les innovacions de Triana amb fusions del jazz i d’altres músiques. Així ha estat el resultat d’afegir a la guitarra flamenca, més les veus d’home i dona, el picar de mans i a les caixes flamenques els nous instruments en altres temps aliens al flamenc: la bateria a càrrec de Manolo, el violoncel i la guitarra elèctrica (baix) a mans del cubà Martín Melendez (a qui la meva acompanyant va descobrir els seus antecedents asiàtics, tan comuns a l’illa caribenya), la flauta travessera de Pepe... Tots plegats van oferir-nos una actuació molt agradable del flamenc més viu i actual.

L’espai de seients previst per la comissió de festes va omplir-se d’un públic divers en una actuació a l’aire lliure i gratuïta: Entre ells uns (pocs) despistats que esperaven una actuació de lolailos, però en general els públic va mostrar-se respectuós i admirat de bon fer de grup de Sara Flores, altre ells molts joves que apreciant la qualitat del concert va iniciar la sol·licitud del bis.