Esquirol de març

Ahir vam tornar, altre cop, al cementiri de Terrassa. És la quarta vegada en el que portem d'any; fet natural quan molts dels amics i familiars han arribat o ultrapassat els vuitanta anys. El sepeli d'ahir va ser en honor d'un cosí amb molts vincles afectius d'un meu amic, que ho era des de la formació professional als anys seixantes del segle passat. També, el difunt, era el germà gran d'una entranyable col·lega de la fàbrica, l'Hermínia, excel·lent persona en tots els aspectes i vídua des de fa poc més de mig any.

L'acte de comiat en el temple multiconfessional era previst pel migdia, nosaltres ens vam dirigir a menys vint des del tanatori a la porta del temple per rebre la comitiva discretament des dels bancs de jardí allà situats. La porta sud del cementiri connecta sobre la línia meridiana amb la porta del temple tot seguint un carrer asfaltat de lleu pujada, en sentit nord, amb voreres enrajolades de metro i mig d'amplada separades per avantjardins plantats de xiprers i lavanda. Quan vam arribar al temple vam seure en un dels bancs de la dreta, el silenci i la sensació de pau només els trencaven els parrupeigs d'unes tórtores i els mínims crits de les garses. Feia un nítid, extemporani, i impròpiament càlid dia de primavera, de paisatge tranquil ple de bonics monuments funeraris d'inspiració cristiana: pietats i descendiments. Sobtadament una petita ombra va baixar d'un pi negre fins el terra cobert de grava justament a l'altra banda del carrer, a uns dotze metres davant nostre. Era un esquirol de llarga cua que saltironava tranquil·lament aquí i allà fins enfilar-se finalment en un dels grans xiprers que han sobreviscut la ventada del passat desembre.

Poc després van arribar dues senyores d'extraordinària obesitat; mare i filla com vam saber després, la més jove s'auxiliava d'una crossa per caminar, cosa que feia amb gran lentitud. Intentaren seure's en el banc de la nostra esquerra; però, la més jove va renunciar dient que era massa baix per a ella, així que van decidir entrar en el temple aleshores només ocupat pel sacerdot i els tres músics: un organista i dos violinistes, un noi i una noia que al passar davant nostre havien mostrat una jovialitat i alegria encomanadissa i gratificant.

Amb breus minuts de retard va arribar la comitiva fúnebre, passant-nos el taüt just davant nostre i embolcallant-nos amb la fragància de les corones de flors; entre elles la composta només de clavells blancs que els bombers havien dedicat al difunt de 78 anys que tants anys havia arriscat la vida amb ells.

A l'interior del temple el capellà va fer el discurs de sempre, inaudible, amb la lectura d'un fragment de l'evangeli segons Sant Joan i una filla del difunt va fer-nos un petit i assenyat discurs de comiat. Afortunadament l'inici de les paraules del capellà va ser precedit pel conegut i meravellosament ben interpretat adagi d'Albinoni. Tot plegat, juntament amb el retrobament dels vells amics de la fàbrica, l'aroma dels clavells i la visió de l'esquirol van afegir un generós toc de bellesa al día.

...-

Swan lake

Una tragèdia romàntica, un conte de fades, així és com defineixen el més popular ballet de tots els temps: "El llac dels cignes". Musicat de Piotr Ilich Txaikovsky fou escrit a petició de l'Òpera de Moscou i estrenat l'any 1877. La trama relata el sacrifici d'Odette i del príncep Sigfrid a fi de trencar l'encanteri que condemna unes noies a tenir aparença de cigne excepte entre la mitjanit i l'alba.

Diumenge 3 d'agost vam gaudir de l'excel·lent versió interpretada pel Ballet de Moscou en una de les actuacions fetes al nostre país amb motiu del seu 25è aniversari. L'auditori del Centre Cultural de la Rambla d'Ègara va omplir-se d'un respectuós públic que premià amb llargs aplaudiments l'art i la bellesa d'uns professionals del ballet del més alt nivell mundial. Els ballarins van saber transmetre, al llarg de quasi dues hores, l'emoció dissenyada pels coreògrafs i la direcció de l'espectacle; un clàssic entre els clàssics.

Foto: Portada del programa per "El llac dels cignes" preparat per a les actuacions del Ballet de Moscou a Tarragona (1 d'agost), Girona (2 d'agost) i Terrassa (3 d'agost)

...-

Vida

Una magnífica i emocionant versió d'una vella, i molt bella cançó: Vida.
Mireu l'enregistrament AQUÍ.

VIDA

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba,
que a la força ha d’arribar-me,
potser tingui temps encara
de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!

Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d’infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M’han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!

Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l’enyorança
d’una veu que ja s’apaga.
Que a mi no m’ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells del meu paisatge.
Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida!

Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d’anar-me’n,
i si amb ella he d’anar-me’n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!

---

VIDA

Tal vez me abandonen las palabras
o tal vez me abandonéis vosotros,
o solo los años me dejen
a merced de alguna ola,
a merced de alguna ola.
Mientras llega todo esto,
que por fuerza ha de llegarme,
tal vez tenga tiempo aún
de robarle a la vida
y así llenar mi bagaje.
Mientras llega todo esto....vida, vida!

Todavía veo, a veces,
a veces veo, todavía,
mis ojos de niño que buscan
más allá del vidrio helado
un color en la tramontana.
Voces sensatas me dijeron
que era inútil cansarme,
pero un sueño nunca me cansa
y a pesar de mi barba
soy un  niño en la mirada.
A veces veo, todavía...vida, vida!

Si envejezco en las palabras,
si envejezco en las palabras,
por favor cerrad la puerta
y huid de la añoranza
de una voz que se apaga.
Que no me ha de dar pena,
que no me dará pena alguna
y andaré de rama en rama
para escuchar lo que canten
nuevos pájaros en mi paisaje.
Que no me dará pena alguna....es vida, vida!

Si la muerte viene a buscarme,
si la muerte viene a buscarme
tiene permiso para entrar en casa,
pero sepa, desde ahora,
que nunca podré amarla.
Y si he de partir con ella,
y si he de partir con ella
todo lo que quede de mí,
sean gusanos, ceniza
o un acorde de mi viaje
quiero que canten este signo...vida, vida!

Tal vez me abandonen las palabras
o tal vez me abandonéis vosotros
o solo los años me dejen
a merced de alguna ola,
a merced de alguna ola.
Mientras todo esto llega...vida, vida!
Mientras todo esto llega...vida, vida!

© Edicions l'Empordà

...-

Concert a la Plaça Vella

Dintre del programa previst enguany en el 32 Festival de Jazz de Terrassa, vàrem gaudir al migdia del dissabte 9 de març d'una excel·lent demostració al llarg de més de dues hores de bon so a càrrec del grup egarenc "Tons i Sons Terrassa Gospel". Segons el presentador es tractava d'una selecció del nou àlbum (serà el seu segon CD) que estan preparant sota el títol "Rockspell", neologisme del tot escaient per denominar una fusió de dos gèneres que sempre han estat molt lligats.

 

La Plaça Vella va lluir esplèndida en tots els sentits: cel diàfan i lluminós, amb l'excepció de poques boires de l'estil de les que surten en l'entrada de la sèrie d'animació "The Simpsons" marc meteorològic perfecte per acollir les molt entrenades veus corals, i solistes, amb l'acompanyament d'un combo d'excel·lents músics, s'ha de dir, sovint acompanyats pel picar de mans d'un públic abocat de ple a la festa musical tots sota la direcció de Carles Massó.

El grup va oferir-nos prou peces conegudes, des del "Happy Birthday to You", interpretat de forma meravellosa per la primera solista mostrada a la foto, en honor d'una companya del grup coral, continuant amb versions populars de Leonard Cohen (genial la interpretació de l"Hallelujah"), Stevie Wonder, Whitney Houston, The Beatles, i, naturalment amb gospel pur cedit d'altres grups amb els qui mantenen contacte.

(Miquel) 10.03.2013

 

 

...-

Història d'un violí

Des de setembre de 2011 tinc un deute amb els estimats familiars que van regalar-me la guardonada obra de Jaume Cabré, "Jo confesso", i és l'obligació de comentar-la aquí. Tot i les més de mil pàgines que componen el llibre la lectura dels set capítols es fa planera, enganxa; és recreativa i molt instructiva. És difícil descriure en poques línies la densitat, extraordinàriament documentada, d'aquesta història d'un violí (i molt més) que comprén des de l'origen de la fusta, en el segle XVII, fins l'actualitat passant pels avatars dels diversos propietaris de l'instrument, legítims o no. 

L'elaborat treball de Cabré utilitza un valuós violí storini com el fil d'embastar la Història d'Occident. Redactat en forma de carta d'un barceloní enamorat on l'autor descabdella, i també trena, diverses novel·les totes interessants; en elles trobarem traïcions, passions, amors, guerres, odis, cristians, jueus, inquisidors... I música. 

Recomano a tots aquells que projectin llegir-la, que s'ho prenguin com qui s'enfronta a una joia de la literatura universal. És, sens dubte, una polida filigrana, una peça d'orfebreria a la qual l'autor va dedicar-se des del 2003 fins el 2011.

Títol: Jo confesso

Autor: Jaume Cabré

Editat per: Proa
Barcelona, 2011
Col·lecció: A Tot Vent, no. 559
Pàgines: 1005


...-

"La Vella..." a la Plaça Vella

Disculpeu-me la redundància del títol, però és que, ahir al migdia, l'organització del 31è Festival de Jazz de Terrassa ens va obsequiar amb una excel·lent interpretació musical a la Plaça Vella a càrrec de "La Vella Dixieland" amb la veu convidada de Marian Barahona.

Sota un sol de plena primavera, en un ambient festiu, envoltats d'un públic entusiasta, la molt professional banda especialitzada en jazz i música a l'estil de New Orleans ens va fer gaudir al llarg de quasi dues hores del seu bon saber fer. Un so excels, meravellós, potser un xic entrenyinat en algun moment pel guspireig del micròfon (o dels altaveus) afectant la veu de Marian Barahona.

També vam tenir ocasió de saludar alguns coneguts que potser en altres dies haguèssim titllat d'incòmodes, com aquell ocasional antic cap del departament de la fàbrica on treballàvem. Però no cal recordar virtuals rancúnies passades, cadascú té el que s'ha buscat i finalment tots serem igualats pel pas del temps que tot ho anivella. No ho penseu així?

Els músics, que presentaven el seu darrer CD, Cooking al Luz de Gas, eren:
Trompeta: Pep Gol
Trombó: Xavier Manau
Saxo tenor, clarinet i campana: Pau Casares
Saxo alt: Benoit Poinsot
Piano: Gerard Nieto
Contrabaix: Josemi Moraleda
Bateria: Pinyu Martí
Veu convidada: Marian Barahona


...-

Ginesa Ortega

Aquest vespre el tradicional Castell de Focs, al barri del Poble Nou, marcarà la cloenda de la "Festa Major de Terrassa 2011". Enguany, personalment, he aprofitat molt poca cosa de l’ampla oferta cultural, artística i d’oci que l'Ajuntament ha organitzat. Només el passat dilluns dia 4 de juliol a la Plaça Nova vam poder apreciar la professionalitat de l’artista flamenca catalana Ginesa Ortega, malgrat que nascuda a França s’ha format i ha desenvolupat el seu saber fer entre nosaltres. Aquesta col·laboradora de J. M. Serrat, en alguns dels seu darrers treballs, ens va delectar amb la seva veu, el seu art i el del seu equip, entre las vuit de la tarda fins ben passades las nou en la fresca i molt neta (per l’aiguat del migdia) platea de totxo massís disposat en espiga de la plaça. L’audiència, que va omplir l’espai previst per l’organització: uns quatre o cinc centenars de cadires plegables, va seguir amb entusiasme i educadament el concert sovint acompanyant encertadament amb palmes.

Compartim l’opinió de la Reme, una filla de Carmela l’entranyable veïna de Rosario que allà pels anys cinquantes del segle passat compartien habitatges bessons d’un mateix pati de veïns. La senyora Reme acompanyada del seu marit, van apropar-se’n per saludar-nos cap al final del concert. Tal com ella ens comentava, a cau d’orella, creiem que Ginesa Ortega és una cantant d’estil personal i de genuí flamenc, de veu preciosa, potent i incansable; com va quedar demostrat dilluns passat acompanyada simplement per una virtuosa guitarra, el calaix, las palmes y el “taconeo” de dos ballarins. El micròfon va fer espetarrecs en algun moment: ja se sap, coses del directe.

Sara Flores i el seu grup

Enguany, la Festa Major de Terrassa va acollir al capvespre del dilluns 6 de juliol un excel·lent concert de flamenc a càrrec de Sara Flores, en l’espai de l’ampla plaça Nova. Vam arribar amb antelació de manera que des de la tercera fila gaudírem de la interioritat de l’assaig tant de l’equip acústic, com de la guitarra i la veu potent, clara i plena de la cantant.

A l’hora prevista va començar el concert, inicialment només amb la veu de barcelonina Sara Flores, de la mítica saga dels Amaya, i la guitarra de Juan Cortés que oferiren un flamenc de melismes i arpegis, clàssic, per guarnir sentiments d’amor i desamor, enriquit per l’afirmació de la cultura gitana, la maldat dels diners i la presència de F. García Lorca. Després del lluïment de la parella van afegir-se a l’escenari els altres cinc components del grup que, com a primera peça, van interpretar amb contundència el conegut tema de Camarón “La leyenda del tiempo” extret de l’obra de teatre de F. García Lorca “Así que pasen cinco años”. Degut a alguns problemes tècnics aquesta peça va ser repetida en el bis final, aquest darrer cop, amb gran qualitat.

Martín Melendez


En alguns passatges de l’actuació aquest grup va recordar-nos les innovacions de Triana amb fusions del jazz i d’altres músiques. Així ha estat el resultat d’afegir a la guitarra flamenca, més les veus d’home i dona, el picar de mans i a les caixes flamenques els nous instruments en altres temps aliens al flamenc: la bateria a càrrec de Manolo, el violoncel i la guitarra elèctrica (baix) a mans del cubà Martín Melendez (a qui la meva acompanyant va descobrir els seus antecedents asiàtics, tan comuns a l’illa caribenya), la flauta travessera de Pepe... Tots plegats van oferir-nos una actuació molt agradable del flamenc més viu i actual.

L’espai de seients previst per la comissió de festes va omplir-se d’un públic divers en una actuació a l’aire lliure i gratuïta: Entre ells uns (pocs) despistats que esperaven una actuació de lolailos, però en general els públic va mostrar-se respectuós i admirat de bon fer de grup de Sara Flores, altre ells molts joves que apreciant la qualitat del concert va iniciar la sol·licitud del bis.