Dissabte passat vaig entrar en una petita botiga de flors
de l'avinguda Barcelona, on tres noies que encara no havien sortit ben bé de
l'adolescència explicaven a la dependenta els detalls de la seva comanda:
"Un pom de tres roses blanques guarnides al criteri de la venedora
destinat a la cerimònia de comiat de les cendres de "Linda", una
beagle de tres anys morta per problemes en les vàlvules cardíaques".
L'escena, inesperada, va fer-me reflexionar sobre la relació entre els humans i
les seves mascotes. Recentment els cens de gossos a tot l'estat mostra que
superen en nombre al de nens menors de 15 anys. En un panorama de desequilibri
en la piràmide demogràfica sembla que s'estan substituint els fills per
mascotes que supleixen les necessitats de relació i d'objectes d'afecte dels
adults, clar que amb moltísima menys responsabilitat i costos de tots tipus. No
pretenc comparar, ni dir, que els fills i les mascotes ocupin una mateixa
entitat entre les necessitats dels humans, però si és evident que davant
la incertesa del futur, la precarietat laboral i tants d'altres problemes, la
decisió de tenir fills s'ajorna fins els darrers anys de fertilitat de les
dones; entretant mantenir i tenir cura d'una parella de gossets chihuahua molt ben
educats i fidels és divertit i satisfactori.
A qualsevol hora, però especialment al capvespre,
multitud de persones passegen els seus gossos per voreres, parcs i jardins.
Generalment lligats a una corretja que l'amo gestiona com les regnes dels cavalls.
Aquestes caminades afavoreixen la socialització entre humans que se senten
agermanats en el gremi dels posseïdors de cans. Més d'una intensa amistat, i
fins in tot algun flirteig, ha quallat d'aquesta activitat.
Altres humans, menys comunicatius, caminen lentament
darrere els seu quisso, intercanviant un breu gest o una curta interjecció amb
coneguts i habituals passejadors que s'hi troba. Aquests realitzen el saludable
exercici de caminar rumiant els seus quotidians pensaments, conversant amb ells mateixos,
elaborant estratègies per enfrontar-se a tal o qual petit problema domèstic; o,
potser pensant en qüestions de molta
més transcendència com és l'elecció d'especialitat acadèmica del fill que ara
acaba quart de secundària.
L'altra cara d'aquesta proliferació de mascotes i manca
de nens és la imatge que aquell mateix dissabte m'oferia l'avinguda Barcelona: un
autèntic bulevard, de quatre carrils per a vehicles, amples voreres arbrades i
una franja compartida d'uns nou metres d'amplada ple de bancs. Aquesta franja, per a vianants i que és autoritzada per a determinats vehicles està al costat de la vorera dels
números parells. Doncs, quan baixava en direcció Sud cap a la plaça dels Països
Catalans, allà a les set de la tarda, tots els bancs i seients al llarg de
l'avinguda estaven ocupats per una munió de persones d'edat provecta,
majoritàriament dones, sovint amb els seus caminadors o fins i tot cadires de
rodes. M'expliquen que els ancians cerquen la brisa de la marinada que en
aquelles hores refresca el magnífic bulevard que separa ca n'Anglada del
Barri Universitari de Terrassa.
