dissabte, 31 de maig del 2008

Els perills del trànsit


L’estil de vida actual ens porta, de forma quasi obligatòria, a una activitat i mobilitat cada cop més intenses. Els llocs de treball, i els d’oci, són molt allunyats dels de residència, de forma que a més de la despesa en combustibles, cada cop més cars, i en temps, tot això acaba incrementant de forma exponencial el trànsit de vehicles en els nostres carrers i carreteres, amb el consegüent perill i risc d’accidents. Si hi afegim la mala educació en la conducció i la falta de respecte per les normes tenim un greu problema que les estadístiques cada any evidencien, amb milers de morts, ferits greus i enormes costos econòmics, per al conjunt de la societat.

És obligació de les autoritats corregir aquest problema, ara, amb urgència. Malgrat que la solució eficaç està en l’educació i en el foment de la responsabilitat dels futurs conductors és una mesura correcta la limitació, per llei, de la velocitat. De la mateixa manera el control estricte dels límits d’alcoholèmia, i d’altres drogues, en els conductors afectarà positivament en la reducció dels accidents de trànsit. L’enduriment de les sancions i l’increment dels controls han demostrat que són eficaços en aquest objectiu, per tant és una bona via d’actuació.

Però, amb la penalització i persecució dels infractors de les normes de trànsit, no n’hi ha prou. Cal una consciència cívica, cal que els conductors siguin conscients que tenen entre les mans una màquina amb un enorme poder de destrucció. Heu pensat quina energia acumula un cotxe de 1000 kg a 120 km/h ? Els conductors haurien de sortir a les vies públiques amb el respecte i la cura de qui té a les seves mans la vida i la integritat física del proïsme, no només la seva pròpia vida. Sincerament, penso que el permís de conducció hauria d’incloure un certificat de civisme.

diumenge, 18 de maig del 2008

Sobre les supersticions



La condició humana és sorprenent. Diferents autors mostren que sovint actuem com si un fet extremadament improbable ens hagués de succeir del cert, i així organitzem la nostra vida, cosa que explica l’èxit de les religions i de les loteries. Invoquem Sant Mus tant perquè el nen aprovi el batxillerat com perquè surti bé del quiròfan. El meu col·lega Albert cada setmana sens falta pelegrina a l’ermita que la deessa Fortuna té al Raval de Montserrat i allà fa una substanciosa donació pecuniària a les Loterías del Estado, esperant que aquesta vegada sí que serà recompensat per tan immens fervor.

Una actuació encara més absurda és la derivada de la superstició. Per definició és l’excessiva reverència, o la por irracional, per les coses desconegudes o misterioses. Redactors d’horòscops, tarotistes, bruixes i altres sofistes són consultats i creguts pels fidels seguidors que se senten predestinats per la posició dels astres en el dia del seu naixement. Però, qui no tem el número tretze? Quan, anys enrere, viatjava per Europa i Nord d’Àfrica em sorprenien els hotels on després de l’habitació 12 hi havia la 12b i a continuació la 14. Tots hem sentit dir que vessar la sal o l’oli porta mala sort; i és clar, a l’antiguitat perdre uns productes essencials com aquells era una desgràcia. Ara bé, protegir la casa o el cotxe amb una ferradura de cavall és una inútil pretensió que prové d’ancestrals ritus totèmics germànics. També inútil, i una mica molest, és posar a la nena la roba interior del revés perquè no li facin mal d’ull.

Potser trobaríem alguna raó sociològica justificant d’aquesta conducta. Tot i així, podem dir que el món racional i científic és una petita franja molt allunyada del gruix dels humans regits, encara, per creences pròpies dels més antics pobles prehistòrics. Mireu, si no la premsa de setmanes enrere: per combatre la sequera de les nostres terres s’ha arribat a treure una imatge en processó... Per acabar, si us trobeu una escala amb un operari treballant a dalt el sentit comú, no pas la superstició, diu que el més segur és no passar per sota.

diumenge, 11 de maig del 2008

Sopar dels acomiadats de l'AEG


Divendres passat, al vespre, en un conegut restaurant dels afores de Terrassa, va celebrar-se l’acte final del llarg procés d’extinció d’una altra més de les indústries metal·lúrgiques catalanes. Al voltant d’una centena dels ex- col·laboradors acomiadats de l’AEG, tots adscrits als serveis jurídics del Col·lectiu Ronda, van sopar plegats en un ambient d’entranyable fraternitat i companyonia. Entre ells hi havia els qui, afortunadament, han trobat altres feines, els qui han extingit ja la prestació per atur del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC–INEM), els qui gaudeixen del minso subsidi per a majors de 52 anys, els adequadament jubilats i també els encara joves, però massa grans, per trobar una nova feina en aquesta època de deslocalització industrial i creixement de l’atur derivat de la crisi immobiliària i financera. Hi havia representació de tot l’organigrama productiu, un potencial humà que acumula grans coneixements, cadascú de la seva especialitat, i valuoses habilitats específiques, tant siguin manuals, com tècniques, comercials o administratives. Tot un munt de saber fer, ara desaprofitat.

L’antiga empresa, nascuda a Terrassa el 1912, va ser acollida en una nova planta de 44.000 m2 per la gran AEG alemanya l’any 1940, just després de l’aniquilació de la República espanyola i de l’inici de l'aventura bèl·lica hitleriana. Com a conseqüència del col·lapse industrial del consorci AEG, des de finals del segle XX, la filial terrassenca va passar per diversos propietaris fins acabar a mans d’una família italiana del Véneto, que amb ajuts públics va mantenir-la viva, en una mena d’UVI, fins la seva mort confirmada pel forense (vull dir: jutge mercantil) un dia de desembre de 2005. Públics, han estat també els diners per pagar la major part de la mínima indemnització pactada entre les parts negociadores, ratificada pel 60% de l’assemblea de treballadors i signada pel jutge en l’acte de 2 de desembre de 2005.

Per finalitzar, s’ha de ressaltar el civisme i bon comportament, en tot aquest procés, de la majoria dels treballadors de l’AEG, també dels qui optaren per ser representats jurídicament pels sindicats presents a l’empresa, perquè malgrat la sagnant pèrdua dels seus llocs de treball, tots plegats, han restat espectadors impassibles de la funció dels prestidigitadors que han volatilitzat tan immens patrimoni.


Fotos:
a)-Una secció de mecanitzat en la vella AEG de Terrassa. Any 1980

b)-Sopar dia 9 de maig 2008

divendres, 2 de maig del 2008

Comentari a L'últim patriarca


Editorial: Planeta
Colecció: Ramon Llull, narrativa, número 113
Barcelona, 2008


L’autora, Najat el Hachmi, nascuda a Nador (Marroc) l’any 1979, va emigrar a Vic quan tenia vuit anys. A la capital d’Osona va créixer i va aprendre a ser una dona amb personalitat pròpia; i molt més, fins al punt de que ara és filòloga i l’escriptora, què ens ha fet gaudir, els qui hem tingut la fortuna de llegir-la, amb la seva darrera novel·la, L’últim patriarca (Premi Ramon Llull 2008). Aquesta és d’una tendresa i d’un realisme cru tal que voreja la genialitat. Una narrativa senzilla, però alhora contundent, dels fets de cada dia de manera que esdevenen impressionants.

Potser a mi no em pertoca ser un crític imparcial, jo mateix he viscut les olors de les adobaries, i els sons estridents dels corrons de les màquines de descarnar manejades per un magribí en una local viguetà, fosc, de totxo pelat, sense finestres, regalimant aigües amb sal sòdica i sulfúric, o clorhídric, de les pells de be pickelades. També els companys d’escola, de primària, em parlaven de tonyinades a les dones, dels ganivets voladors dels seus veïns; com aquell què, després de volar sobre la taula de menjador, s’havia clavat sota la clavícula de la filla embarassada. Però avui mateix, escolto les històries d’una col·lega que m’explica com la seva neboda ha de suportar els insults barroers del pare borratxo, entre l’estupefacció de les seves companyes d’institut, només pel fet de vestir-se com ho fan les adolescents d’ara, mentre la mare, sola a casa, sofreix i no sap com alliberar-se de la servitud medieval.

Veient els telenotícies no podem negar que el pitjor patriarcat està del tot vigent al voltant nostre. Sorprèn l’existència d’homes joves, nascuts després del franquisme, que encara avui consideren que la dona vinculada sentimentalment amb ells és un ser de la seva propietat i jurisdicció, per sempre més. No hi ha altre raó que ens expliqui l’anomenada violència de gènere. Quina justificació ha de tenir l’home que atribuint-se el poder del jutge condemna a mort, i executa amb les seves mans la sentència irracional, passi el que passi, contra tota lògica, assumint freda i conscientment les conseqüències per a ell derivades de la justícia civil.

La extirpació d’aquesta xacra, només serà possible en un nou ordre de valors, en una nova societat: no masclista, no patriarcal, on sobre qualsevol altre principi imperi el respecte vers el proïsme. I aquest ideal, és possible? Malauradament no viurem prou per saber-ho, però no ens queda altre camí que treballar per què ho sigui. Hi ha molta feina a fer, sobre tot entre els homes i dones del futur, educant-los en els respecte pels demés i tants d’altres valors allunyats de la violència.