dimecres, 30 de novembre del 2011

Cantàbria 2011

Fotos: La primera, un Arc de Sant Martí a Santander; la segona foto són edificis del barri El Sardinero ; i la tercera és una vista del palau de la Magdalena, regal dels ciutadans de Santander al borbò Alfons XIII.





dimecres, 23 de novembre del 2011

Mans


Foto: Mans de la gran poeta polaca Wislawa Szymborska del fotògraf Kim Manresa.

Quant més anys vivim més podem gaudir de la companyia dels nostres estimats i familiars, aquells (pocs) que ens acompanyen en les vivències les quals sense ells serien una àrdua tasca; com és, per exemple, el fet de viure conscientment en aquest món ple de dolor, d’injustícies, d'egoismes i altres maldats; malgrat tot també tenim dies de felicitat que ells, els nostres estimats, ens proporcionen amb el seu entusiasme.

Avui he vist un exemple d’entusiasme i d’alegria de viure, una velleta molt menuda, alegra i dinàmica m’ha sorprès a la caixa del mercat de la cantonada. La dona m’antecedia en la cua per a pagar la compra, ha buidat enèrgicament el contingut del seu carret sobre la cinta transportadora agafant tots els productes amb ambdues mans. La meva sorpresa ha estat quant, en el moment de pagar, ha tret un portamonedes de la butxaca dient-li a la caixera que l’obrís ella i prengués els diners que calguessin perquè les seves mans artrítiques no eres aptes per obrir les cremalleres del portamonedes. He recordat que també la nostra estimada Rosario aquest dies no pot pinçar re entre el polze i l’índex de la mà esquerra. Afortunadament la Rosario pren una medicació que l’estalvia de patir els dolors generats per l’artritis reumatoide, que tant va fer patir els darrers anys de l’àvia Consol.


...-

dissabte, 19 de novembre del 2011

Records intranscendents

Foto: Sarah-Bernhardt representant el personatge de Hamlet.

Anacronismes
Aquest dies sembla que la gent tingui pressa, o per dir-ho més apropiadament: Hi ha qui té ganes de que el temps passi més ràpid. Així ho sembla amb els anacronismes que ens envolten, com ara són instal·lar els guarniments nadalencs a mitjans setembre; també fa dies que “Els Reis” han enganxat fulls DIN-A4 amb els números dels telèfons per a que el nens tinguin, la nit del 5 al 6 de gener, els seus desitjats regals directament de mans dels màgics monarques orientals. En els centres comercials, un cop passada la festa del “jalouí” com l’anomena l’Empar Moliné, les carabasses han estat substituïdes per ponsèties, neules, torrons, avets de plàstic, boles daurades... Algú té molta pressa per a fer calaix; vull dir caliu, ambient.

Pluja
La nit de dimarts 15 de novembre va ploure força per aquest indrets, en menys de 24 hores uns 150 l/m2, això en una comarca on la mitjana és de 600 l/m2 a l’any. Així s’explica que hores després de parar la precipitació encara baixés amb força aigua vermellosa pel canal de la Riera del Palau ocupant tot el fons de dreta a esquerra. S’ha de dir que aquest canal va ser construït per la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental després dels mortífers aiguats del setembre de l'any 1962, amb la finalitat de desviar el seu cabal lluny de la Rambla on va fer tants morts.

Records de joventut
He hagut de renovar la sol·licitud de feina a les oficines de l’INEM, tasca trimestral que hem de fer més de quatre milions de sense-feina a tot l’Estat. Pel camí de retorn hem petat la xerrada amb un xicot que havia estat veí dels meus pares.
-Fins a on arribarà això?- M’ha preguntat referint-se a la crisi econòmica.
L’he explicat que els més grans hem conegut temps molt pitjors: racionament, hiverns de llençols glaçats i brasers de carbonet; temps en els quals menjar pollastre era un luxe reservat per a les festes importants. Després de acomiadar-me del meu acompanyant m’han vingut a la memòria fets d’anys posteriors a la riuada, com quan un company d’estudis em va manllevar un petit llibre de la col·lecció “Crisol” editat per Aguilar, una edició preciosa, amb coberta dura de color salmó i paper bíblia. Vaig quedar fascinat per aquell objecte, tant pel continent com pel contingut imprès amb font de lletra petita i clara; era “La Trágica Historia de Hamlet, Príncipe de Dinamarca”. Vaig quedar impressionat des de les primeres pàgines, com quan Marcel diu a Horaci:

“Por favor, sentaos, y que me diga quien lo sepa por qué esta estricta y atenta guardia fatiga así todas las noches a los súbditos de este país, y por qué, de día, se funden tantos cañones de bronce y se compran instrumentos de guerra en mercados extranjeros; por qué tal leva de calafates...”

Des d’aquells dies el diccionari va ser inseparable de les meves lectures. Sempre agrairé l'amabilitat i confiança del meu col·lega que va manllevar-me un exemplar tan valuós de la biblioteca del seu pare.


...-

diumenge, 13 de novembre del 2011

Cabalistes, bruixes i lladres


Abans d’ahir, dia 11 del mes de novembre de l’any 2011 de l’Era Cristiana (actualització Gregoriana del 1582), va ser una data aprofitada per tota mena d’oportunistes que exploten la innocència desinformada de multitud de persones que cerquen en els jocs d’atzar una forma de millorar la seva vida i una via per a sortir de la crisi econòmica que vivim. Les loteries i rifes de tota mena van esgotar les participacions en aquesta oportunitat de pessigar un grapat d’euros a fi de lliurar-se de les hipoteques, pròpies o dels fills, i també per sortir de les mancances econòmiques i existencials, reals o fictícies que ens envolten. En definitiva, seguint el que diuen tarotistes i bruixes i comprant una butlleta de l'ONCE o de Loteries del Estado s’estava comprant una possibilitat d'assolir al menys una pessigada de felicitat.

Sempre explico als qui pretenen vendrem participacions d’aquesta felicitat, que si els hi compro és per la pressió social de jugar a la rifa de Nadal, i justifico els diners perduts, en el 90 % de probabilitats, perquè són destinats als calaixos buits de l’Estat, en l’altre 9,9999 % els jugadors reben el retorn dels diners o una petita quantitat extra per a continuar jugant. Només un de cada cent mil jugadors rep un bon premi, que no sempre està carregat de felicitat.

Si pensem que en una ciutat de cent mil habitants cada dia roben el bitlleter a una persona, hauríem de pensar que les probabilitats de que ens toqui aquesta altra rifa de “mala sort” és molt gran si a més som una persona anciana, que deixa el bitlleter a la vista en el carro del supermercat, tot i que estigui cobert amb una bossa de taronges, i encara més si es descuida l'atenció del carret mentre es trien les millors llenties pardines, l’arròs bomba i les mongetes del ganxet. És com si s'haguéssin comprat tots els números del sorteig.

Conclusió òbvia: Cal ser equilibrats i objectius, no pensar que les coses que ens agradarien malgrat ser extremadament improbables ens passaran; i al contrari, és perillós pensar que les coses molt probables però que no ens agraden no ens passaran.


...-

dimecres, 9 de novembre del 2011

Sabates de fantasia


Avui al migdia quan retornàvem a casa hem sortit de l'autobús i sobtadament hem hagut de deixar el camí franc a una noia que caminava per la mateixa vorera que nosaltres pujada en unes sabates de fantasia inversemblants en peus humans. Eren unes andròmines, com la de la foto que acompanya aquest escrit, delicadament realitzades en xarol negre, constaven d’una gruixuda i petita plataforma rígida on carregar el pes del cos concentrat només en els dits del peu i d’una llarga agulla que feia la funció de taló, o potser de bastida per enlairar el calcàneus el més amunt possible alliberant-lo de la seva funció natural i de qualsevol càrrega. Les dificultats per caminar de la noia eren evidents.

Aquesta conducta paradoxal, m’ha fet recordar aquella moda d’anys enrera que va fer estralls entre les noies al Japó; allà van ser les plataformes de més de quinze centímetres les que van omplir les “urgències” de turmells esquinçats. Em pregunto per les causes que porten a una noia a arriscar la integritat física i la salut, rebutjant el raonament lògic, l'eficàcia, la seguretat, la comoditat... Tot a canvi d’assolir una falsa alçada amb una simulació grollera que pretén mostrar-nos amb un efecte òptic ingenu el contrari del que evidencia: la realitat que capta l’inconscient dels que veiem les sabates i el caminar insegur de la noia és que les calça una persona amb mancances i complexos, insatisfeta del seu físic i amb tendència a falsejar la veritat.

Deia Eduard Punset, en ser entrevistat ahir en un nou programa de TV3, que l’inconscient de l’espècie humana, i el que sovint denominem intuïció, té molta més rellevància i força en les nostres activitats quotidianes del que pensem. El “jo” instintiu i inconscient mana sobre el “jo” racional de forma que podem arribar a situacions contradictòries, fins i tot a conductes absurdes. Per corregir aquest problema està la poc desenvolupada educació emocional.

La noia de les sabates hiperbòliques, d’aquest matí, actuant en contra del sentit comú i de la seva salut no reprimia el seu instint d’aparèixer davant els altres, esvelta, atractiva i sexy; segur que amb la finalitat (del tot frustrada) de tenir cabuda en els models culturals imposats per les modes. I és que els humans som éssers racionals, però no tant com ens fan creure; ni tant com caldria.


...-