dimarts, 28 d’octubre de 2008

La paternitat



Com a pare em sento autoritzat a fer la següent reflexió:

Moltes parelles consideren l’arribada del primer fill, i també dels següents, un dels més importants esdeveniments de la seva vida. La més gran font de satisfacció que poden trobar en aquest món. Fins i tot, ho consideren un fet més important que la pròpia fortuna personal i l’èxit professional. Fer-se càrrec d’un fill des de zero, del seu creixement, cura i educació és una tasca que, per sí mateixa, omple de sentit la vida dels progenitors. Des del naixement del seu primer fill, les parelles, sovint, tenen com objectiu prioritari proveir-lo de les millors condicions per a la vida. El primer que cal en una llar és un bon entorn pels fill, que garanteixi un bon creixement, cura, atenció, educació...

Un cop han nascut, els fills prenen el relleu biològic dels pares. La mare i el pare són els suport, el tronc i les arrels que nodreixen el fill, físicament i tots els altres sentits, fins la seva vida adulta. Aquí és quan el sentit de responsabilitat queda en evidència i exposa els pares a la perpètua angoixa i tensió per la responsabilitat adquirida. Els fill amplien el camp i les fonts de satisfacció dels pares, però, també els fan més susceptibles al patiment i les agressions del entorn. El malestar i el patiment d’un fill es multiplica en la mare i el pare.

En general, les satisfaccions derivades del creixement i del progrés del fills són tan grans que ben val la pena els riscos, sacrificis i molèsties que puguin aparèixer en el transcurs la maternitat/paternitat.

Per acabar em sembla que la responsabilitat dels pares i mares està en la tasca de proveir de les eines necessàries als fills per què arribin a ser persones madures, dignes i preparades per arrelar per si mateixos en un món aspre, sovint inhòspit, però també ple de possibilitats que, sens dubte, els ompliran de satisfaccions.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Adobat i conservació de les olives



El següent procediment està basat en les explicacions de la Sra. Rosario, i en la seva pròpia experiència perquè és com ella ho va veure preparar a la seva mare, nascuda al poble sevillà d’Aguadulce l’any 1880.

Procediment pas a pas:

1-Les olives han de ser sanes i netes, verdes o negres però sense barrejar, perquè tenen diferents temps de curació.

2-D’una a una es xafen les olives amb una pedra contra una llosa, o un totxo, procurant que no es trenqui el pinyol.

3-Un cop xafades es deixen en remull, amb aigua corrent que canviareu cada dos dies. Han de estar-se en remull fins que siguin dolces, en realitat fins que deixin de ser aspres. Tan poden passar deu com vint, o més dies. En aquesta fase no s’han de tocar les olives amb les mans ni amb estris metàl·lics. També cal que el recipient estigui protegit de la llum.

4-Quan les olives siguin dolces prepararem la salmorra dissolent un màxim de 100 grams de sal per cada litre d’aigua i com a mínim 60 grams de sal per litre. En el cas d'adobat i conservació de les olives es fa servir una concentració de sal entre el 6 i el 10%. Aquí, la senyora Rosario aplica el sistema de mesurar la salinitat ficant un ou cru dins la salmorra: quan l’ou flota sobresortint una mica de l’aigua significa que ja està bé de sal, si l’ou no sura heu d’afegir més sal a l’aigua.

5-Aquest serà el líquid de conservació definitiu, el qual cal aromatitzar i condimentar al gust que més us agradi i us sembli adequat: amb alls pelats, (xafats, no trinxats), farigola, romaní, orenga, fonoll, llorer, llimones, pebrot vermell tallat a bocins... Fins i tot hi ha qui posa cebetes crues.

6-Després d’una setmana ja es poden menjar. Teniu en compte de no fer servir instruments metàl·lics per treure les olives del seu recipient i mireu que aquest estigui protegit de la llum solar.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Construir cases a les lleres II

Aquest escrit és per complementar l’article de data 13/10/2008 relatiu a les riuades i les seves terribles conseqüències quan s’hi barreja la desídia urbanística amb la pluja. Les imatges mostren amb prou eloqüència el que va passar la nit del 25 de setembre de 1962.


La primera imatge és el gràfic del cabal que va assolir la Riera de les Arenes al seu pas per sota les vies del ferrocarril de RENFE. En blau apareix la massa d’aigua que es desplaçaria 7 m/s. Actualment, la canalització de 50 metres d’amplada no permetria que l’aigua sortís de mare en similars condicions: un cabal de 700 m3/s, el doble del que el Segre aporta a l’Ebre i superior al cabal mitjà de l’Ebre a Tortosa (614,64 m3/s).

Així, el mateix aiguat del setembre de 1962, avui, ompliria la Riera de les Arenes amb dos metres d’aigua de banda a banda, i fluiria a una velocitat superior a 25 km/h. A la sortida de Terrassa, i a les Fonts de Quirze, amb les aportacions de la Riera del Palau i la Riera de les Martines l’aiguat del 62 va aportar uns 1000 m3/s.


La segona imatge ens mostra com van quedar les vies de la RENFE en l’encreuament sobre la Riera de les Arenes. La força de l’aigua va emportar-se el pont, deixant les vies penjant a l’aire. A la dreta d’aquesta foto s’observa parcialment la façana de l’edifici principal de la fàbrica AEG, lloc d’acollida immediata i provisional dels damnificats.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Contruir cases a les lleres dels torrents


Foto: Riera de les Arenes de Terrassa, 2007

Ha tornat a passar. Una població propera de Madrid ha patit dues inundacions en menys de tres setmanes. No és que la tempesta hagi estat tan extraordinària com per fer que la catàstrofe sigui inevitable. Són pluges de 45 litres per m2. A Terrassa vam tenir l’any 1962 una pluja torrencial de més de 200 l per m2. Com que feia més de trenta anys que no plovia amb aquella intensitat, i a més s’havien ocupat descuidadament i sense planificació urbanística les lleres de les rieres per construir-hi habitatges, tot plegat va tenir la fatal conseqüència de més de 400 víctimes mortals aquella nit de setembre.

Quasi mig segle després, disposant de sofisticades tècniques informatitzades de disseny, amb una enorme acumulació de dades geogràfiques, estadístiques, climatològiques i amb l’accés a les últimes novetats en enginyeries no s’explica la persistència d’una nefasta planificació urbanística. La notícia hauria de fer caure la cara de vergonya als responsables municipals, ja que la benevolència popular no els demana responsabilitats civils i penals en Andalusia, Llevant i Madrid.

Em consta que hi ha un detallat cens, si es pot dir així, de zones inundables. No sé si encara existeixen i quina autoritat, per tant responsabilitat, tenen les Confederacions Hidrogràfiques, però, seria un acte criminal actuar urbanísticament, alterant les característiques dels terrenys i dels territoris a la babalà de manera que s’afecti el cabal, i de vegades el curs, de rius i rieres en els casos previsibles extrems de tempesta.

L’arquitectura que més que una ciència és un art, però actualment sembla tocada pel virus de la vulgaritat i la cobdícia. Arquitectes sense escrúpols signen projectes residencials que tindran aparcaments transformats en cisternes d’aigua de pluja. Dit això quina importància té que les façanes s’omplin de taques en pocs mesos perquè no s’han fet correctament els i trencaaigües. Professionalitat, si us plau!

divendres, 10 d’octubre de 2008

Un espectacle per a fer plorar

La foto: Un nen al voltant d'una casa amb impactes de metralla. M'ha estat enviada per Ze, un ex-empleat d'AEG.

... Les coses, els substantius, són coneguts de tothom. L’adjectivació és més difícil. La literatura millor és la que s’escriu com si s’escrivís a la família, sense llocs comuns, amb la naturalitat més objectiva. Jo ho he fet durant quaranta anys en aquesta revista (Destino). N’ha sortit en que n’havia de sortir: de vegades poca cosa, de vegades hem donat el toc. No oblidin que l’home és un animal limitadíssim. No crec que es pugui dir res més. ( Josep Pla. Darrers escrits, pàgina 274, dintre de l’article: La revista “Destino”. Obra completa – Volum 44)

Citat això, ara he d’explicar la sorprenent reacció de la senyora Rosario, besàvia de molts besnéts, davant la versió espanyola d’un vell producte televisiu originari dels Estats Units d’Amèrica. La dona em parlava meravelles d’aquest programa. Referint-me l’emissió que va visionar ahir en una cadena privada d’àmbit estatal. Es tracta de l’anomenat Esta casa era una ruina, on una família pobra, amb problemes econòmics i limitacions de tota mena, sobretot d’habitatge, són extrets de casa, o de la caravana on malviuen, amb l’argument de que han rebut un premi per passar-se una setmana en un hotel, temps que aprofita un exèrcit de paletes, llauners, decoradors i destralers diversos per transformar la inhòspita llar en una acollidora i confortable vivenda de molta aparença, que en ser descoberta per l’afortunada família assegurarà l'efusió de riuades de llàgrimes; emoció a flor de pell (vull dir superficial), caritat, agraïments a dojo, i finalment, llàgrimes en ambdues bandes de la pantalla... Sentimental. L’èxit, i la continuïtat, d’aquest programa ja ho dirà el temps de fidelitat de l’audiència; per ara, l'edició espanyola, està en la segona o tercera temporada, no ho sé pas.

Com l’home genèric, l’espectador és una persona senzilla que s’entusiasma amb el pretès toc de la fortuna a una família necessitada; la qual contagia els propis borbollons d’alegria (de guió?) als espectadors; els quals aquella nit dormiran feliços per haver assistit a un acte diví de justícia i d’anivellament social. No cal dir que hi ha qui qüestiona la moralitat d’aquesta mena de programes basats en l’explotació de la misèria i les carències de persones maltractades per la vida. Vegeu una punyent i encertada crítica aquí.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

L'oxigen i el diòxid de carboni


No era cap novetat que l’oxigen lliure present en l’atmosfera l’havien creat els organismes vegetals amb la fotosíntesi al llarg de centenars de milions d’anys. Ara també resulta que moltes de les roques calcàries són producte de la fixació del CO2 atmosfèric en els components ossis de molts animals, especialment els marins. Aquelles paradisíaques platges de sorra blanca que veiem en els anuncis turístics són en realitat restes esmicolades de petxines i d’altres mol·luscs que acabaran formant grans jaciments de pedra calcària, segrestant (lletja paraula que fa servir la literatura tècnica) el biòxid de carboni atmosfèric.

Per molt que la nostra accelerada i esbojarrada generació, i la dels nostres fills, cremi ingents quantitats de combustibles fòssils i aboqui (hauríem de dir: alliberi) a l’atmosfera milions de tones del CO2 segrestat la tendència és la fixació i la disminució del CO2 atmosfèric. De manera que quan s’arribi al llindar de la quantitat que cal per la subsistència de la vida vegetal aquesta s’extingirà i, com ja sabem, si no hi han vegetals la vida animal no pot existir. Però no patiu, encara falta molt per aquest esdeveniment, primer arribarà la manca de recursos energètics, i de tota mena. Fins i tot, és quasi una evidència que l’acció dels humans acabarà abans amb les selves generadores del vital l’oxigen.