Una història d'extermini

L'autora del llibre, que comento aquí, és una historiadora britànica especialitzada en Història de la Indumentària, concretament en el vestit del darrers dos segles. Ens explica que en l'àmbit de les seves investigacions va topar amb uns fets rellevants que involucraven treballadores de la confecció tèxtil presoneres en els camps d'extermini nazis durant els anys 1940-1945. Un d'ells, potser el més conegut, va ser el complex Auschwitz-Birkenau en territori polonès. Sobre l'alliberament de Polònia veieu el post de novembre passat. 

Adlington relata de forma perfectament ordenada i documentada la barbàrie que van patir els jueus i altres col·lectius: comunistes, gitanos, testimonis de Jehova. Tot conseqüència directa de l'arribada al poder en Alemanya del partit xenòfob i racista dirigit per Adolf Hitler, NSDAP, Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei, (Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors). 

En el relat, o millor dit, en l'informe d'investigació periodística, l'autora en presenta més de vint dones, entre elles les germanes Bracha i Katka, en el límit de la resistència humana front l'adversitat i la voluntat d'exterminar-les. Eren, totes elles, presoneres del camp d'extermini que van sobreviure, alguna d'elles mil dies, gràcies a la seva habilitat per cosir vestits per a les dones del dirigents militars i administradors del complex Auschwitz-Birkenau. És un llibre molt recomanable per mantenir viva la memòria d'uns fets tràgics, monstruosos, que ens són relativament pròxims en el temps i l'espai; tot i que no manquen en l'actualitat negacionistes de l'Holocaust ni partits de similar ideologia a la del dictador Adolf Hitler. 

No és una novel·la. El llibre ens descriu les vivències reals que van patir aquelles dones seleccionades per treballar de costureres en un dels múltiples "kommandos" que el gestors d'Auschwitz-Birkenau organitzaven per l'òptima explotació esclavista dels presoners en funció de les seves habilitats i coneixements. Les nombroses notes de l'autora són al final del llibre i ocupen quaranta-quatre pàgines acompanyades d'onze pàgines més de bibliografia. 

 

Fitxa: 

Títol: Les modistes d'Auschwitz

Autora: Lucy Adlington

Traducció: Alba Dedeu

Editorial: Columna

Barcelona. 2022

Pàgines: 470

 

 

 

...

Una història bàltica

Convent fortificat a la riba del Vístula a Cracòvia

 Escorcollant en el traster a la recerca d'un llibre de poc interès, per transformar en una Bíblia d'atrezzo que m'havien encarregat pel passat Halloween, vaig descobrir un exemplar de l'escriptor polonès Czeslaw Milosz. Es tracta d'una edició del "Círculo de Lectores" de l'obra "El poder cambia de manos" amb motiu d'haver estat el seu autor premi Nobel de literatura l'any 1980.

El llibre relata el patiment i martiri de la població polonesa  des de l'ocupació hitleriana del 1939 fins el reflux del nazisme per la pressió i subsegüent ocupació del territori per l'exèrcit roig estalinista. Polònia ha patit un continu i repetitiu desdibuixament de fronteres, amb una mena d'estira-i-arronça, exercit per les potències veïnes des de l'Est o des de l'Oest. El llibre de Czeslaw Milosz descriu fidelment la impotència de la població polonesa sotmesa a les molt superiors forcés d'ocupació. 

Es destacable la descripció de la forma subtil amb la que la població lluita per la supervivència, renegant quan cal de principis i lleialtats. Tal com es mostra en el final del film de José Lluís Cuerda, "La lengua de las mariposas": el triomf del feixisme és evident quan doblega les consciències. És una veritable extorsió vital: "o ets del règim, i ho demostres, o ets un enemic a exterminar". El pessimisme ens aclapara quan veiem que ara mateix, en ple segle XXI, la situació a Ucraïna recorda molt la Polònia del 1944 i més quan Milosz ens fa recordar en les pàgines del seu llibre aquella cita de Tucídides a propòsit de la Guerra del Peloponès d'ara fa 2500 anys:

 

"Los corcirenses renunciaron entonces a forzar las puertas y, subiendo al tejado, abrieron en él un boquete por el que lanzaron al interior piedras y flechas. Los desgraciados se protegían lo mejor que podíasn. Muchos se suicidaban con las propias flechas que les habían disparado o se colgaban con tiras de sus propias ropas anudadas. Durante la mayor parte de esa noche murieron de los modos más diversos, unos suicidándose y otros por los proyectiles que les arrojaban desdec arriba. Al amanecer, los corcienses amontonaron en carros sus cadáveres y los transportaron fuera de la ciudad. Todas las mujeres que habían sido apresadas en el fortín fueron hechas esclavas.

Este fue el fin que les reservó el partido popular a los corcirenses que se habían refugiado en la montaña. Esta revolución considerable terminó, por lo menos en lo que se refiere a la guerra de la que ahora nos acupamos."

Tucídides (Historia de la guerra del Peloponeso) 430 a 411 a. C

 

 

Fitxa:

 

Títol: El poder cambia de manos

Autor: Czeslaw Milosz

Premi Nobel de literatura 1980

Editorial: Círculo de lectores S.A.

Barcelona 1980

Pàgines: 237

 

 ...

Una tardor anòmala

Ja som al novembre i he fet una petita trampa de manera que aquesta entrada consti com del mes d'octubre tot i que ara passen de dos quarts d'una del segon dia de novembre. Hauria estat el primer mes en molts anys que no escric cap post al bloc; fet inicialment amb la finalitat de mantenir viu l'hàbit de l'escriptura i també (com no?) per fer un exercici de reflexió i manteniment mental. Un dels primers problemes que trobo, sense voler justificar el retard, és el de triar el tema entre la diversitat de centres d'interès: arts, cinema, lectures, records i específicament records d'infantesa; talment com els suggerits per l'escriptor colombià Santiago Gamboa en la seva obra "Vida feliz de un joven llamado Esteban". També m'he sentit empès a escriure sobre el meu estat d'ànim i la relació amb la gent del meu entorn, les meves preocupacions de tota mena, la vida un cop s'assoleix la jubilació, la immersió en la senectut... 

He arribat a un estat on comença a ser evident cert grau de fatiga davant fets i notícies que comenten els mitjans. Veig que moltes polèmiques televisives són artificials, només destinades a crear expectació i discussions banals: soroll. Enyoro els temps de quietud i tranquil·litat. Quin benestar el d'ahir al mati, dia festiu, plens de silenci els carrers tot i ser ben passades les deu. Mentre feia el llit després d'una bona estona amb els llençols acaronats pel sol que entrava sense obstacles per la finestra oberta de bat a bat. Ni els plàtans d'ombra bressolats per la tèbia brisa provenint del Sud alteraven la sensació de benestar i silenci. Potser la rutina acústica urbana ens fa pensar erròniament que és la norma, que és natural; però són els sorolls d'origen humà els que contaminen l'ambient: motors de cotxes i motos, fregament de pneumàtics, botzines, càrrega i descàrrega de productes des de vehicles comercials, xerrameca a les terrasses de cafeteries i bars, arrossegament de cadires i taules metàl·liques. La recerca d'un ambient de relaxació, d'un estat de benestar, és relativament fàcil; per exemple, quan una tarda de la setmana passada  em vaig permetre fer un passeig pel Parc d'en Soler Serrano, lloc on vaig fer la foto de la capçalera. Allà, el silenci ocupava una gran explanada de gespa amb la presencia llunyana només d'un grupet, en forma de renglera, de una dotzena de dones magrebines amb alguna criatura de poca edat; totes seien sobre l'herba, a tocar del parc infantil de la Corneta, il·luminades pel Sol que des de Ponent ens acariciava a tots. 

Un comentari final. La fulla seca de sota la flor groga m'ha fet l'efecte d'un rostre felí. Deu ser cosa dels anys que em distorsionen la capacitat d'observació.

...

Objectes i memòria

 En un altre post vaig escriure sobre el vincle afectiu amb un parell de tasses i una gerra de porcellana que la meva mare va demanar en una promoció de cupons d'un cadena de botigues, SPAR podia ser, allà pels anys seixantes. Les tres peces, van romandre al llarg de dècades a la vitrina del saló menjador de casa dels meus pares, i els vam perdre de vista amb la venda del pis de la mare després de la seva mort. Així van passar a mans dels nous propietaris de la que havia estat casa dels pares a tocar del torrent de les Aimerigues.

Aquest vincle afectiu, potser és un fenomen relacionat amb la nostàlgia, amb l'evidència del pas del temps amb les seves conseqüències. Són com ancoratges contra l'evidència de l'efímera que resulta l'existència humana: com a individus no passem del centenar d'anys i com espècie dominant sobre el planeta ningú pot assegurar que sobrevisquem el proper mil·leni. A què ve doncs aquest afany per atresorar una pedra volcànica recollida d'un viatge al Vesuvi?

Tota aquesta disquisició m'ha vingut motivada per la intenció de la nostra amiga Gerarda de fer reformes a casa seva. La necessitar d'alliberar espai l'ha empès a donar a qui vulgui quedar-se'ls un munt d'objectes que des d'anys han estat omplint calaixos, prestatges i cobrint parets. Són objectes que tenen la seva història; com , per exemple, les tres màscares de pedra comprades en un petit poble del Marroc. Les tres figures de rostres d'estil ètnic africà, a més d'artístics objectes de pedra calcària són el record d'aquell viatge motivat per la necessitat de visitar un amics que aleshores residien a Casablanca per raons de feina.

Sovint quan som lluny de la senectut pensem que els objectes que ens acompanyen són, i seran, part de la nostra vida. Aquella foto emmarcada d'acer inoxidable que havia fet colorejar la iaia en els anys cinquantes, la gerra de vidre del aixovar de la mare, el bagul de la rebesàvia que consta a la família des del anys de la primera república... i sobre tot, la màquina de cosir marca Grimme Natalis del 1895 exposada a la saleta d'estar.

Però arriba un dia en que se'ns fa evident la pròpia finitut, i ens adonem que amb nosaltres desapareixerà aquella càrrega afectiva i històrica dels objectes del nostre entorn. Desapareixent nosaltres s'esfuma el record que d'ells tenim; sense l'ancoratge que fixa i dóna vàlua als objectes aquest passen a ser trastos, andròmines, molèsties per mantenir i espais ocupats.

La foto és un cinturó, un de la mitja dotzena que tinc, heretat d'un bon amic; és d'insignificant valor material, però cada cop que me'l poso no puc deixar de pensar en ell, en la seva personalitat amable, servicial, sensible i sempre de bon humor.

 

...

Braus i terraplanistes

Generalment a l'estiu escassegen notícies de pes per omplir els noticiaris de les cadenes de televisió i medis digitals. Per tant, per ocupar tems de programació a la dosi diària de gasòfia informativa entren a formar part indigestos blocs de fusta corcada, nusos de corda ressecs i també bales d'argila barrejades amb arrodonides pedres de riu. 

Així és com hem sentit a dir, aquest dies de xafogor canicular, notícies d'una convenció de terraplanistes; a tots els quals se'ls podria convidar una nit clara d'agost sense lluna a contemplar des del Collserola l'emocionant espectacle de l'aparició de la constel·lació d'Orió. Veurien els tres estels del cinturó sorgint verticalment de l'horitzó marí per l'Est; primer hauria sorgit el braç esquerre del caçador que aguanta l'escut. Tot el conjunt aparentment giraria al voltant de l'espectador seguint la trajectòria de l'el·líptica per la volta celeste, visible fins l'aurora. 

Però, si per art màgica, aquestos mateixos contempladors d'estels fossin traslladats la mateixa nit a la bonica ciutat de Wellington, a Nova Zelanda, i poc abans de l'aurora del nou dia contemplessin l'horitzó a l'Est trobarien tota la volta d'estels girada cap al Nord, quasi un quadrant de cercle, de manera que Les tres Maries del cinturó d'Orió sortirien paral·leles a l'horitzó; primer haurien vist sortir els peus del caçador i posteriorment el cinturó i l'escut. Cosa que només s'explica per l'esfericitat del planeta on estem situats els espectadors del cel estelat. Aquí no acaba la singularitat produïda per la curvatura terrestre: el trajecte d'Orió vist des de Nova Zelanda va seguint l'Elíptica i està contingut en una faixa que s'apropa al Nord a mesura que puja des de l'horitzó. Contrariament al que veiem des de l'hemisferi Nord que la trajectòria s'inclina en direcció Sud. No vull atabalar-vos amb més dades fefaents, que de res serveixen pels qui no volen desferrar-se de les seves idees per més falses que demostrin ser. 

Però, pitjor que el lamentable fet de persones obcecades en la incongruència és tenir mitjans de comunicació que arriben a milions d'espectadors i donen audiència de forma irresponsable al pensament retrògrad i supersticiós; arribant fins i tot a donar veu a perillosos negacionistes de tota mena. 

En canvi, no tenen escrúpols a l'hora de retransmetre curses de braus, con a la cadena autonòmica andalusa Canal Sur TV, on mostren el martiri durant hores en un ritual bàrbar i ancestral de mitja dotzena de bous. Paradoxalment a les cinc de la tarda no està autoritzat mostrar un mugró de dona a la pantalla d'una televisió pública, però sí poden els infants veure (en viu i en directe) con li traspassen amb una espasa el pulmó i el cor a un toro de llom ensangonat que va treien raigs de sang per la boca i els narius. 

Per acabar, m'agradaria que una notícia estiuenca més rellevant que la dels terraplanistes, tal com és la mort d'espectadors en festes populars (cada any són més els ciutadans que moren en festes de bous) fos tractada seriosament en els mitjans i es demanessin responsabilitats a qui pertoqui. No voldria ser al lloc del conseller municipal d'un poble on per mantenir una tradició, també ancestral i bàrbara, organitza les festes populars que acaben amb víctimes mortals. Penso que part d'aquests accidents són per a ficar clarament al calaix dels homicidis, tan involuntaris com volgueu, però perfectament evitables amb una gestió municipal diferent. Allà ells i les seves consciències; però, no vull ser còmplice amb el meu consentiment ni amb el meu silenci.

 

 

...

 

 

Ascens de la ineptitud

    Sembla que s'ha revifat l'antiga polèmica sobre els nivells de coneixements acadèmics i de matèries que han d'assolir els alumnes per estar preparats per desenvolupar-se en el món que els pertocarà viure en l'etapa adulta.

   La darrere notícia és que l'objectiu serà formar persones amb un suficient grau de "maduresa" i minvant l'exigència d'acumulació de dades i d'habilitats memorístiques. Això pot conduir a crear una societat d'incultes, gent que sap llegir i escriure, però que no entén un senzill article periodístic, ni un text de Pérez Galdós, ni molt menys que siguin capaços de redactar un text amb cap i peus que segueixi la normativa. Són els ignorants funcionals, que ja n'hi han.

   En determinats medis de gran audiència veiem convidats personatges opinadors i tertulians que no s'avergonyeixen de mostrar la seva ignorància, i fins i tot fan ostentació de ser-ho. He conegut estudiants, n'hi ha de molt coneguts entre la classe política, que passen cursos i obtenen títols no pels les seves aptituds en les matèries d'estudi sinó per les seves habilitats en fer trampes i ser amics de tramposos.

   La realitat és que en camps de l'alta tecnologia, en la ciència i en totes aquelles activitats en les que cal tenir el màxim nivell d'eficiència els professionals son triats pel seus mèrits legítims. Ningú triarà per dirigir la NASA un trampós que hagi copiat el seu projecte de final de carrera. Encara que per dirigir una Comunitat Autònoma... No sé, no sé!

   No tots els que guien cotxes han de saber quin és el parell de gir del motor del seu Tesla a 2988 RPM; ni què dimonis és un parell de gir. Però, tots els que tenim ventiladors hem de saber que l'efecte refrigerant de l'aire en moviment arran de la nostra pell és un fenomen físic, degut bàsicament a l'evaporació de l'aigua que transpirem, que al passar de líquid a vapor arrossega energia tèrmica i ens causa sensació de frescor. És el mateix fenomen del congeladors i aparells d'aire condicionat; també en aquests aparells un líquid s'evapora dins d'un serpentí i pren energia tèrmica de l'entorn. Per tant, si deixeu un aparell d'aire condicionat funcionant dins un espai tancat, i prou ben aïllat, refredarà tot l'espai inclosos mobiliari, parets, el sostre i els terra. Ara bé, si deixeu un ventilador funcionant en un espai tancat mentre no hi sou, a més de no refrigerar l'ambient per manca de líquid evaporable, en realitat elevareu la temperatura de a sala per la generació de la calor produïda pel motor de l'aparell i la, potser mínima però real, elevació de la temperatura del aire per l'agitació de les seves molècules juntament amb la calor produïda pel seu fregament contra les pales del ventilador.

  Per tant és absurd, contraproduent i costa diners deixar els ventiladors engegats quan no hi som al davant.

 

 

...

Solstici d'estiu i paella d'arròs

 Aquell vespre Gerard havia decidit retirar-se al dormitori més d'hora del que acostumava. No tenia son, però la feina del dia especial l'havia induït una fatiga superior a la de altres dies.

 Contemplava el cel lliure de núvols des del llit amb el cap sobre la coixinera, ara ubicada al lloc oposat a la capçalera, per aprofitar millor la brisa que entrava per la finestra oberta orientada a Llevant. L'hagués agradat estar fora, a l'ampla terrassa, gaudint plenament de la fresca i acaronadora carícia de l'aire amb la llum de lluna plena lliscant pel seu cos. A poques hores del moment astronòmic exacte del solstici d'estiu en Gerard rememorava els fets agradables i desagradables del dia.

  A la llista dels fets insatisfactoris ocupava el primer lloc l'actitud mal educada i quasi ofensiva dels seus veïns del replà quan al retornar a casa i sortir de l'ascensor eren xiuxiuejant, com si la conversa anés de qualsevol secret o fet delictiu; xerrameca que van mantenir sense fer cabal de la seva presència i sense respondre a la salutació de la dona que l'acompanyava. Mentre lamentava l'actitud dels seus veïns seguia amb la vista els llums intermitents d'un avió dirigint-se a l'Est per encarar l'aeroport del Prat després de girar 180º sobre el mar més enllà de Mataró.. Just en aquells instants va adonar-se'n d'un altre fet negatiu: en comptes de contemplar un cel d'un blau fosc intens matisat de violeta farcit d'estels un núvol de brutícia flotava de dreta a esquerra i de dalt a baix en el seu camp visual. Va consolar-se admeten internament que ens fem vells i els molts anys comporten xacres i dèficits, uns com la manca d'agudesa visual i altres de pitjors que no cal enumerar.

 A la relació de fets positius del dia tenia el plaent record d'haver gaudit de la companyia d'una desena de familiars que havien degustat la paella que els havia preparat per encàrrec de la Mariona. Aquell dia, ella havia celebrat el seu aniversari rodejada de tots els seus més pròxims. El treball de preparar la paella, per sí mateix, ja va ser un motiu de satisfacció. La tasca d'afegir progressivament els elements convenientment condicionats va anticipar-li la felicitat del resultat, tot i que no fos perfecte, ni que no seguís estrictament la recepta oficial. La va fer amb els següents ingredients: Oli d'oliva arbequina verge extra, un quilo d'arròs bomba, pebrot vermell i verd, una cabeça d'alls, llagostins, calamars, sèpia, musclos, cloïsses, fumet de peix de roca, carxofes trossejades congelades, safrà, julivert, colorant... Aquí no és el lloc per transcriure la recepta detallada; però, s'ha de dir que amb els estris, el foc i els temps òptims amb aquest elements s'obté fins una dotzena de plats d'una molt bona paella d'arròs. Sobre tot si es fa acompanyar amb un vi negre del Priorat temperat a 18ºC i per postres un bon tall de síndria en el seu millor punt de maduració.

 

 

...

Els pòsits del passat

   Aquest és un post fet a corre-cuita. Mai havia estat a punt de que passes el mes sense penjar-hi al menys un article en aquest blog; i ja veieu, soc davant la pantalla i el teclat en el darrer dia de maig i aquest serà l'únic post. 

Sento que he arribat a una edat en la que és evident que no tindré prou temps per planificar i executar molts dels plans de futur que m'agradarien. Als efectes més domèstics caldria ordenat els arxius, les piles d'objectes, llibres, eines, estris, andròmines i records. Molts són trastos sense vàlua material, però que tenen un interès emocional que ens lliguen al passat, amb esdeveniments emotius, amb els nostres pares i persones estimades que ja no hi són. 

Recordo el moment en que vaig recollir les quatre coses del pis on havia viscut la meva mare els seus últims anys abans de morir. Tinc present l'hora, el clima, la llum d'aquell matí, i els sons d'aquell pis abans de deixar les claus sobre la taula del menjador, tal com havíem acordat amb el nou propietari. Allà van quedar els mobles, l'artístic mirall del rebedor; a tocar de la porta d'entrada lluïa la tapa que jo havia fet per amagar els dispositius elèctrics, l'havia decorat amb una postal que reproduïa el "Jurament dels Horacis". A la cuina les meves germanes s'havien encarregat de buidar els calaixos i armaris, tot i que els estris, coberts, pots, cassoles, etc. estaven arrenglerats sobre el marbre al costat de la pica. Vaig tornar al saló menjador i amb una intensa emoció vaig dipositar les claus sobre taula. Mentre m'acomiadava d'aquell entorn tan familiar i íntim; la meva darrera mirada va ser pel joc te de finíssima porcellana, una gerra i dues tasses decorades amb dibuixos geomètrics vermells sobre blanc. Sempre me'n penediré de no haver-me quedat aquelles tasses que havien estat triades entre la meva mare i jo d'un catàleg promocional d'una coneguda cadena de botigues d'aliments. 

A la fi, penso que no cal amoïnar-se massa pel futur, els projectes poden ser il·limitats, però cal conèixer els nostres límits i gaudir amb tranquil·litat i seny el nostre dia a dia.

 

 

...

Gaudint de l'Anella Verda

Seguint la prescripció facultativa dirigida a reduir els perills de l'alt nivell de colesterol en sang, vaig fer a començament de primavera una caminada de poc més d'una hora per un dels circuits recomanats per l'Ajuntament de Terrassa. No va ser exactament la ruta descrita en els full municipal, la vaig estendre un xic més per l'entorn del tram Est de l'anomenada Anella Verda de Terrassa.

La ruta comença en el pont del carrer Extremadura sobre la Riera de Les Arenes ben passades les cinc de la tarda, amb un clima ideal per fer senderisme, temperatura agradable i brisa lleugerament forta de llevant. Seguint el carrer d'Extremadura s'arriba a una rotonda a partir de la qual el carrer canvia el nom pel de Ciutat Real comença amb una pujada que condueix al Centre d'Assistència Primària Est, aquí el carrer arriba a una plana. Seguint un centenar de metres més enllà s'arriba al carrer del País Basc just on s'acaba la trama urbana de la ciutat. Aquí comença un camí sense asfaltar que comunica amb l'Anella Verda de Terrassa que al llarg d'uns 35 km rodeja tota la ciutat. Vaig seguir per un camí menys remarcat que em permetia anar en direcció Sud per la carena d'una plana delimitada entre dos torrents que conflueixen a tocar, pel l'Est, amb els terrenys de l'Hospital de Terrassa, i per l'Oest amb el cementiri municipal. El camí cada cop es feia més difuminat, arribant a ser purament el marge d'un cap recentment llaurat sense traça d'haver estat trepitjar per humans, ni tant sols passejants de gossos. Així, després d'una lleugera baixada vaig topar amb el barranc que delimitava els dos torrents confluents. Obligat a retornar vers les meves passes ignorant de la normativa vigent vaig infringir-la trepitjant els terrenys de conreu, era fora de camí. Aquell indret costerut, ple de puntxosos cards (Silybum marianum) i del que suposava males herbes; era un camp en evident estat de guaret. Així vaig obtenir la foto de l'encapçalament. S'ha de dir que en aquell camp havia deixat de tenir gent a la vista. En tot aquell espai hi era jo sol i el vent que em brunzia a les oïdes. De sobte un gran estol de tudons va enlairar-se a uns quaranta metres davant meu, just on jo em dirigia oferint-me un espectacle meravellós, fent-me sentir una emoció gratificant. Una estona després retornant per Torresana vaig sentir novament una gran satisfacció al descobrir el parc de Gernika, que és una preciosa pineda delimitada entre els carrers de Guipúscoa, d'Àlaba i els blocs d'apartaments del carrer del País Basc.

 

 

...

Maltractar els lectors

Flagrant falsedat publicada en un medi digital

En una recent consulta a Facebook va sobtar-me en una mena de visió perifèrica un senyal d'alerta, com un flaix en segon nivell, mentre cercava altra informació del meu interès en aquell moment. El pop-up publicitari era referent a la troballa d'un fòssil de dos bilions d'anys en el pou més profund del món (sic)... Acompanyava la fantàstica trola, vergonyosa ja us ho dic ara, una foto del que sembla el desguàs en forma d'embut enorme d'un embassament convencional per on baixa un operari agafant-se a una corda.

Per un moment vaig haver de frenar la meva tendència a enfadar-me per caure en aquell parany que m'aboca a la lectura de un disbarat semblant. Com era possible, pensava, que un diari digital de prestigi admetés escombraries d'aquest calibre? Difondre falsedats tan grans hauria de ser considerat delicte. Disponible a la Vikipèdia tenim una excel·lent entrada sobre el pou de més profunditat del món que està situat a la península de Kola, en territori rus al Cercle Polar Àrtic. És una perforació de 214 mm de diàmetre i 12.226 metres en el punt de més fondària. Queda, doncs, demostrada la falsedat de la foto. 

Respecte del fòssil de dos bilions d'anys qualsevol estudiant de secundària sap que el sistema solar on residim els humans acompanyats de tota traça de vida coneguda, i desconeguda, actual o passada des de l'inici dels temps té uns 4.500 milions d'anys, menys dels 13.000 milions d'anys estimats pel conjunt de l'Univers. Per assolir l'edat de tan extraordinari fòssil hauríem de repetir la història des del Big Bang unes 150 vegades. Els experts han demostrat que el nostre Sol és una estrella força madura i que en 5.000 milions d'anys serà una anciana gegant vermella, extingint-se tot el sistema 5.000 milions d'anys després. Què hi farem? 

Gaudim entretant del bo que té la vida i allunyem-nos dels pous sense brocal; però, sobretot dels pous d'ignorància i beneiteria.

El nostre estimat sistema solar, la nostra llar.

 

...

Guerra a l'Est d'Europa

Soldats russos a Ucraïna en la darrera setmana de febrer 2022

Altre cop tenim un gran conflicte bèl·lic a Europa. Des de la dècada final del segle XX, amb la guerra resultant de la desintegració de l'antiga Iugoslàvia, que al vell continent no teníem exèrcits ocupant territoris aliens amb us de bombarders i enorme desplegament d'armament i foc real. És molt interessant repassar el desenvolupament dels països i regions després de l'esclat i enfonsament de la Unió Soviètica (URSS) a partir del 1991. Va ser la liquidació de l'Estat més gran del món, que havia ocupat una setena part de la superfície emergida del planeta. Davant d'aquest gegant reforçat pel resultat de la II Guerra Mundial les potències occidentals encapçalades, millor dit dirigides, per EEUU van crear un organisme militar, una fera d'esmolats ullals que guardés la tanca oriental del pati europeu, obviant que el límit oriental d'Europa són els Urals. Així al 1949 van fundar l'OTAN (Organització del Tractar de l'Atlàntic Nord). No sempre el gos està lligat i fent funcions de defensa, diversos analistes han observat actituds i comportaments ofensius. Com explicar, si no, la seva pervivència després de la desaparició de la URRS i del Pacte de Varsòvia, l'antagonista a la OTAN liderat per Moscou. L'OTAN no ha tingut escrúpols per amagar el seu afany de pervivència i d'expansionisme quan des de fa trenta anys que no té justificació per continuar existint i que, a més, tant ens rasca la butxaca dels contribuents.

Un dels objectius de l'OTAN en els darrers anys ha estat burxar en les tenses relacions entre Rússia i Ucraïna (1). S'ha deixat en mans dels EEUU la gestió de l'organisme i de les negociaciacions amb Rússia, signant acords sense la participació de l'UE i que, per exemple, permeten el mantenen d'armament nuclear en territori europeu.

Així doncs, avui tots els europeus ens veiem afectats per un estat de guerra de conseqüències imprevisibles. De moment el preu de l'energia s'encareix fortament, les sancions econòmiques previstes contra Rússia repercutiran sens dubte en detriment del conjunt dels europeus. Per ara, no està fixada data per enviar-hi tropes tot i que hi ha ordre de tenir-les preparades, cosa que estan fent un milers de soldats de la Brigada Acorazada Guadarrama XII, situada prop del municipi de Tres Cantos a Madrid. Sí que s'estan enviant armes als ucraïnesos. Com era previst diverses organitzacions recullen material per pal·liar la crisi social i humanitària on s'esperen centenars de milers de refugiats

Som al quart dia de conflicte armat que va començar el 24 de febrer del 2022 a las 03:00 el qual respon també a molts interessos interns, tant de Putin con de Joe Biden (2) . Estem clarament implicats en una guerra que ha esclatat a casa nostra, i com en altres ocasions ens toca fer de peons en el taulell d'escacs en que han transformat la Vella Europa.

...

(1) Ucraïna té un territori de 603.000 km2, similar a l'extensió d'Espanya i Portugal junts i poc més de 41 milions d'habitants. És un important productor i exportador de cereals.

(2) "Le Monde diplomatique", pàgines.8 i 9. Número 316, Febrer 2022. "El porqué de la crisis en Ucrania" per David Teurtrie 

...

Els ancoratges del passat

Els Muntanyans de Torredembarra

 

 És un fet demostrat que els pensaments que ens ocupen quotidianament  són, sovint, evocacions de les experiències del passat. Podem dir que al llarg de la nostra vida anem deixant uns punts d'ancoratge on retornen constantment per donar estructura lògica i continuïtat en el nostre desenvolupament vital. Això és el que succeeix a la meva amiga Aurora, cada cop que menja mongetes verdes bullides amb patates ella recorda el dia en que sent una nena de quatre anys el seu pare, que aleshores era el que repartia el dinar de beneficència als pobres de la postguerra allà en el seu poble natal de la Subbètica cordovesa. El pare omplia els plats darrere un taulell sota el qual s'amagava la nena, asseguda vora els seus peus en una cadireta de parvulari, amb el plat que li quedava gran sobre la tauleta escolar on el pare havia dipositat les patates amb mongetes i un bon raig d'oli tot guarnint l'os pla d'espatlla, o de galta vet a saber, d'un qualsevol animal de ramaderia ovina, porcina o bovina.

 El mateix passa quan traient la pols dels mobles, com cada dijous, agafo el marc de fusta lacat cobert amb una planxa de metall gravada amb motius florals i recoberta amb una primíssima capa d'argent que el temps i la neteja setmanal han pràcticament eliminat deixat al descobert la base de coure. La foto emmarcada és del meu fill, quan tenia poc més de sis anys. Va ser feta un matí de primavera just en el límit de llevant dels aiguamolls de Torredembarra, en l'indret magnífic i natural anomenat Els Muntanyans. Un familiar va suggerir-me temps enrere que era hora d'actualitzar la foto. Naturalment que disposàvem de fotos molt més recents d'aquell  nen , les quals mostraven un adolescent, però de cap manera van convencem de fer-me canviar aquell record d'un assolellat matí d'inici de primavera a la platja de Creixell.

 Ahir, mentre feia en el morter la picada per l'estofat de xai, vaig rebre l'avís de Sergi que havia arribat a Creixell on pensava passar-se uns dies en un tranquil i preciós apartament a pocs metres de la platja. L'evocació dels moments que m'envaïa el relax, assegut a la sorra en aquella platja de set quilòmetres que conviden a  un passeig interminable, des del Roc de Sant Gaità fins el port de Torredembarra. Només acaronat per batre de les onades i la brisa que pentina la sorra esborrant les petjades dels pocs passejants que un matí de dia feiner voltaven aquell indret.

 Un altre versió d'aquest efecte d'ancoratge s'observa quan les persones ens mostren un tret característic, positiu o negatiu, del seu caràcter. He explicat en altres llocs el cas d'un col·lega de la feina que sense embuts i com si fos un acte heroic va relatar-me amb tot detall com el dia anterior havia robat un catadiòptric d'un cotxe per substituir el del seu que duia trencat. Després del seu relat el col·lega havia deteriorat sense remei, i per sempre, la seva imatge als meus ulls. Potser, em direu, que aquesta persona tindria trets positiu lloables, i virtuts que el fessin digne de la meva confiança i amistat; però, la mesquinesa mostrada en el seu relat el tacava a tots els efectes. L'ancorava un cartell que deia: "Soc un mesquí, i em complau ser-ho"

 

...