dissabte, 23 de juny de 2018

Carrer de la Rutlla



A pocs dies del solstici d'estiu i coincidint amb una primera onada de calor una jove amiga ens ha convidat a berenar i de passada visitar la seva llar on viu des de fa pocs mesos amb el seu company. És un tercer en un edifici de quatre plantes amb terrat pla, es a dir: cinc nivells d'us. El pis és de lloguer actualitzat amb diverses reformes que han millorat i condicionant l'obra inicial de cent anys enrere. La Mireia i l'Albert han moblat i decorat amb bon gust la seva llar fent equilibris entre l'economia i la funcionalitat aprofitant la distribució original feta criteris moderns i racionals malgrat ser una construcció del primer quart del segle XX.

La porta d'accés a l'edifici, després d'un curt replà, aboca a l'escala de graons grisos que d'un sol i llarg tram ens puja al primer pis i a la caixa estructural pròpia de l'escala, que d'aquesta forma s'allunya uns cinc metres de la façana, permetent que l'habitació principal de cada un dels tres pisos ocupi tot l'ample de l'edifici. Arribant al tercer pis la il·luminació de l'escala és imponent, doncs tot el rectangle de la caixa d'escala en el replà del terrat té el sostre totalment cobert amb panells de policarbonat incolor acanalat. Allà dues portes de xapa de ferro donen accés als terrats: el de llevant, ben enrajolat de pocs anys enrere, en realitat és la coberta del dormitori principal del tercer pis, amb boniques vistes al carrer de la Rutlla, la torre de la catedral del Sant Esperit i el seus contraforts gòtics; el terrat de ponent és força més extens amb el terra de la clàssica rajola vermella, molt més assolellat i, s'ha de dir, en les tardes d'estiu tan inhòspit com les muntanyes de Tamanrasset.

Un cop s'accedeix al tercer pis el petit rebedor ens permet anar directament a l'habitació principal molt ampla i ben il·luminada per la finestra de la façana; o, si ens dirigim a la dreta accedim al passadís que successivament en porta a una altra habitació habilitada de dormitori il·luminada per una finestra del pati de llums, després hi ha el bany recentment reformat molt ben il·luminat per una segona finestra del pati de llums, i finalment hi ha una altra habitació dedicada a estudi i lloc de treball il·luminada per la tercera finestra del pati de llums. Així arribem al saló, amb el racó més proper a la finestra  fent de menjador amb taula rectangular y quatre cadires de lleuger perfil de ferro amb seient de fibra natural; el racó diametralment oposat a la zona de menjador és la zona d'estar amb sofà orientat a la gran pantalla multimèdia que s'ubica en la paret sud. Una porta diametralment oposada a l'entrada des del passadís dóna accés a la cuina prou ample per treballar-hi però petita per ficar una taula per dinars informals o esmorzars. Des de la cuina s'arriba a una petita galeria, coberta de laminat translúcid, que fa de safareig i sala de màquines. En el moment de la tarda que hi vam ser-hi tenia una finestra oberta per tal d'evitar la intensa xafogor de l'efecte hivernacle del lloc.

Els acabats i la decoració són força equilibrats, amb parets blanques de textura rugosa, arcs de mig punt en el passadís, mobes molt discrets de color predominant gris clar i tèxtils del mateix color o el de fibres naturals sense tint. El parquet d'autèntic roure ocupa tot el pis excepte el bany i la cuina i tot i que s'evidencia l'ús i el pas del temps la seva presència amb petits defectes o asimetries és un valor afegit a la llar, per ser una matèria natural, amb història; no pas com els laminats químics de textura perfecta que actualment pavimenten tants i tants pisos.

Per acabar, un fet curiós derivat d'aquesta visita va ser el record del terra d'un quart pis de l'edifici industrial on vaig treballar durant molts anys. Com que les bigues cobrien una llum proporcionalment molt gran, en relació a la seva secció, amb el pas ràpid de les persones els qui romaníem en repòs podíem percebre perfectament la vibració deguda a l'elasticitat de les bigues, efecte que també vaig sentir al pis dels meus amics. Va ser un xic de nostàlgia reforçada per record de quan amb no més de cinc anys m'enviava la mare a comprar el pa al forn de la cantonada que encara hi és, com podeu observar a la foto.



...